9
Em trobo la Ruth i retorno al punt on va començar tot. Laura, centrat en la novel·la i no tornis a pujar en aquesta barca del passat, coi, que ja saps que se temportarà oceà enllà i no sabràs tornar.
No mho pot fer, això, la Ruth.
Cremar? Em mira i arrufa el front. I enfonsa el cap a la tetera. Ho sento, Laura. No tinc cap dret a jutjar-te.
Ressegueixo el cafè ressec amb la cullereta.
No hi fa res. Com és que vas desaparèixer, Ruth? Cada vegada vas espaiar més les visites... LAbril no ho va entendre mai.
I per això em va enviar aquella condemna, vols dir? La Ruth es treu les ulleres i es frega els ulls. Se les torna a posar. Doncs ho hauria dhaver entès.
Fita el rellotge per enèsima vegada. És daurat amb les broques blanques i els números liles. La roba nova, cara i de marca, contrasta amb la polsera. Sha gastat i esfilagarsat. És un miracle que la conservi.
La Ruth, a la universitat, feia tot el que podia per amagar que era de casa bona. Però per més que anés amb uns texans gastats i amples i una camisa tirada de ratlles amb coll de capellà, hi havia un no-sé-què que la delatava. Lessència del que som es revela en les coses petites. I la cadència de la seva camisa no sassemblava a la majoria de les camises amb les quals ens tapàvem la cintura durant aquella època. La manera dencreuar les cames o daixecar el mentó. Un arrufament imperceptible de celles. La Ruth no podia amagar que els caps de setmana no necessitava treballar i que sovint marxava amb la seva família a esquiar o a lapartament de la costa. Formava part de lelit destudiants amb els estudis pagats. Della em van atraure les coses petites: la convicció amb la qual sapartava el ble de cabells que li queia damunt del front. La determinació amb la qual es feia pujar, amb líndex, les ulleres que li lliscaven nas avall. Que a classe obrís un llibre per sota del pupitre en comptes de prendre apunts.
A laula, sasseia darrere meu. Suposo que va ser aquesta proximitat física la que ens va acostar. Tinc ganes danar a veure el mar, em va dir un dia. Macompanyes? Que fàcil que era tot aleshores. Quan recordo aquells anys, sem fa present, sobretot, la sensació que la vida era bonica i que no teníem preocupacions, tot i el desig amagat que jo sufocava inventant-me històries.
Així va ser com aquell dia de tardor de començament de curs, contemplant el mar des de dalt les roques, ens vam fer amigues i no ens vam separar fins que lAbril es va posar malalta. La llum de lúltima hora de la tarda apagava el blau del mar. La brisa ens esvalotava els cabells i ens humitejava la pell. Però el tacte de la superfície de la roca encara era calent. La Ruth em va ensenyar una foto de carnet de la seva xicota. Una noia amb els cabells tallats molt curts amb un serrell que li queia de costat tapant-li mig front. Va ser la primera foto de les moltes que mensenyaria. Fins que vaconèixer la Norma lúltim any de carrera, abans que viatgéssim a Eivissa. Com és que no li vaig explicar el meu neguit, aleshores?
El rellotge daurat li brilla en el canell. Vint anys després, la Ruth no amaga el seu estatus. La polsera verda hi queda fora de joc, com lobjecte perdut duna disfres-sa que sha tret.
No en vols parlar? insisteixo. Ara soc jo la que pressiono. Què és el que lAbril hauria dhaver entès?
Es torna a treure les ulleres i les mira a contrallum. Les deixa damunt la taula. Aquestes ulleres no paren quietes.
Em fa vergonya sentencia.
Vergonya? El què? Per què hem quedat? Per què em vol retreure que vulgui cremar els poemes? Per què defuig parlar-me de tots aquests anys que no ens hem vist? Constato el malestar que sento: la Ruth sembla una caricatura della mateixa, així, engalanada de rosa, amb el rellotge i, ara ho veig, un anell blanc, finíssim, que li decora el dit. Les ungles liles. Maquillada. Com si transportés una enorme closca dornaments i shi amagués.
Es posa les ulleres i furga dins de lenorme bossa negra que ha deixat a terra. Treu un sobre gruixut, marró, i el posa damunt la taula.
És per a tu. Aquí hi és tot. Vaig començar a escriure el dia que ens vam retrobar i ja no vaig poder parar. Es mossega una ungla. He escrit a les nits. A mà. Ja saps, tu que et dediques a escriure. Aquestes collonades de lescriptura terapèutica. O emocional. O com en diguin. En fi. El que és evident és que és més fàcil dir segons què si ho escrius.
Gira el cap en direcció a la porta just en el moment que entra un home alt i una mica gras, vestit amb una camisa negra i una corbata vermella.