Frédéric Gros és professor de pensament polític a la Universitat de París. Assagista, filòsof, gran coneixedor de lobra de Michel Foucault que ha editat per a la Bibliothèque de la Pléiade, és també autor de nombrosos llibres, especialment États de violence, Le principe Sécurité, Desobeir (Angle, 2018) i sobretot Marcher, une philosophie, èxit de vendes que ha estat traduït a nombroses llengües.
Caminar, en qualsevol de les seves formes, cada dia té més adeptes que saben gaudir de les seves virtuts i en reben els beneficis: una sensació de pau, de comunió amb la natura, de plenitud... Molts ens en beneficiem, perquè caminar no necessita ni aprenentatge, ni tècnica, ni material, ni diners. Només cal el nostre cos, un espai i una mica de temps.
Aquest llibre intenta entendre la caminada com un acte filosòfic o com una experiència espiritual. Per això fa servir grans figures històriques, filosòfiques o literàries per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Nietzsche i la crida de les altures, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes a Königsberg.
També shi tracten les dimensions existencials o místiques del fet de caminar: leternitat, la solitud, el silenci, la lentitud, allò que és fora, lenergia, la llibertat... Lautor no es descuida de descriure les seves dimensions culturals: la peregrinació, el vagabundejar erràtic, la passejada.
Tan aviat tractat filosòfic com definició dun art de caminar, aquest llibre va destinat a tots aquells que fins ara no es pensava que fossin pensadors.
Caminar, una filosofia
Aquesta obra ha rebut un ajut a ledició del Ministeri de Cultura i Esport
Títol de ledició original: Marcher, une philosophie
Publicat per primera vegada per Carnets Nord, 2009
© Frédéric Gros, 2009
Aquesta edició ha estat publicada dacord amb Éditions Albin Michel, París, França, i dacord amb els seus agents degudament acreditats Books And More #BAM, París, França, i The Ella Sher Literary Agency, Barcelona.
Tots els drets reservats.
Primera edició en català: setembre del 2021
© del text: Frédéric Gros
© de ledició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 o 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
© de la traducció: Francesc Roma i Casanovas
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
Índex
CAMINAR NO ÉS CAP ESPORT
LLIBERTATS
PER QUÈ SOC TAN BON CAMINADOR? (Nietzsche)
FORA
LENTITUD
LÀNSIA DE FUGIR (Rimbaud)
SOLITUDS
SILENCIS
ELS SOMNIS DESPERTS DEL CAMINANT (Rousseau)
ETERNITATS
LA CONQUESTA DEL SALVATGE (Thoreau)
ENERGIA
PELEGRINATGE
REGENERACIÓ I PRESÈNCIA
EL PROCEDIR CÍNIC
ELS ESTATS DEL BENESTAR
EL VAGABUNDEJAR MELANCÒLIC (Nerval)
LA SORTIDA QUOTIDIANA (Kant)
PASSEJADES
JARDINS PÚBLICS
EL FLÂNEUR DE LES CIUTATS
GRAVETAT
ELEMENTAL
MÍSTICA I POLÍTICA (Gandhi)
REPETICIÓ
CAMINAR PER LA RETIRADA DELS DÉUS (Hölderlin)
LA FI DEL MÓN
TEXTOS I REFERÈNCIES
AGRAÏMENT
CAMINAR NO ÉS CAP ESPORT
Caminar no és cap esport.
Lesport és una qüestió de tècniques i de regles, de marcadors i de competicions, una qüestió que necessita un aprenentatge: conèixer les posicions, incorporar els bons gestos. Després, molt temps més tard, venen la improvisació i el talent.
Lesport són els marcadors: Quina és la teva posició? Quin és el teu temps? Quin resultat? Sempre la mateixa diferència entre vencedor i vençut, com a la guerra existeix un cert parentiu entre la guerra i lesport del qual la guerra reclama el seu honor i lesport la seva deshonra: del respecte per ladversari a lodi a lenemic.
Lesport, evidentment, també és el sentit de lentrenament, el gust per lesforç, la disciplina. Una ètica, un treball.
Però també és material, revistes, espectacles, un mercat. Són resultats. Lesport dona lloc a cerimònies mediàtiques immenses a les quals assisteixen els consumidors de marques i dimatges. El diner lenvaeix per buidar les ànimes, i la medicina per construir cossos artificials.
Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de laltre és un joc dinfants. No dona cap resultat, cap xifra: el caminador us dirà quin camí ha fet, en quin sender trobareu el millor paisatge, la vista que es troba des de tal promontori.
Malgrat això, sha intentat de crear un nou mercat daccessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... Sintenta de fer-li entrar lesperit de lesport: ja no es camina, es fa un tresc. Es venen bastons perfilats que fan que els caminants semblin esquiadors estranys. Però això no acaba dimposar-se. Això no es pot imposar.
No sha trobat res millor que la marxa per anar més lentament. Per marxar, només calen dues cames. La resta és sobrer. Que voleu anar més de pressa? Llavors no camineu, feu una altra cosa: rodeu, patineu, voleu. No camineu pas. Caminant només hi ha una marca que compta: la intensitat del cel, lesclat dels paisatges. Caminar no és cap esport.
Però, un cop dret, lhome no pot parar quiet.
LLIBERTATS
En primer lloc, la marxa, encara que només sigui una simple passejada, ens ofereix una llibertat suspensiva: desfer-se del farcell de les preocupacions, oblidar els negocis per un temps. Triem no endur-nos loficina amb nosaltres: sortim, passegem, pensem en altres coses. Amb la caminada llarga de diversos dies, saccentua el moviment de desvinculació: fugim dels límits imposats pel treball, ens alliberem de la camisa de força dels hàbits. Però per què caminar hauria de fer-nos sentir aquesta llibertat més que no un gran viatge? Perquè, al cap i a la fi, després daltres constrenyiments, també punyents, es fan sentir el pes de la motxilla, la llargada de les etapes, la incertesa del temps (amenaces de pluja, de tempestes, calor extenuant), la rusticitat dels refugis, alguns patiments... Però la simple marxa aconsegueix alliberar-nos de les il·lusions de lindispensable. Com a tal, esdevé el regne de les potències necessitades. Per aconseguir una etapa concreta, cal caminar durant tantes hores, o sigui, un nombre determinat de passos; la improvisació està limitada, perquè no recorrem els camins dun jardí i hem de vigilar de no equivocar-nos en les cruïlles de camins, excepte que ho vulguem pagar car i al comptat. Quan la boira envaeix la muntanya o la pluja comença a caure a bots i barrals, cal continuar, seguir endavant. Els aliments i laigua són objecte de càlculs sofisticats, segons el recorregut i les fonts. I ja no parlo de la falta de confort. Ara bé, el miracle no és que siguem feliços malgrat tot, sinó precisament que ho siguem gràcies a tot això. Vull dir que no poder triar quan es tracta de menjar o de beure, estar sotmès a la gran fatalitat del temps atmosfèric, comptar només amb la regularitat de les nostres passes, tot plegat fa aparèixer de cop la profusió de loferta (de mercaderies, de transports, de xarxes), la multiplicació de les facilitats (de comunicar-se, de comprar, de circular) com tantes altres dependències. Tots aquests microalliberaments només són acceleracions del sistema, que mempresona més fort. Tot allò que mallibera del temps i de lespai mallunya de la velocitat.
Per a qui no en sigui practicant, la simple descripció de lestat del caminador apareix a cop dull com una absurditat, com una aberració, una servitud voluntària. Perquè de manera espontània el ciutadà interpreta en termes de privació tot allò que el caminador percep com un alliberament: no estar en la xarxa dels intercanvis, no ser reduït a ser el nus duna xarxa que distribueix informacions, imatges, mercaderies; adonar-se que tot això no té cap entitat ni cap mena dimportància més enllà de les que un mateix li aporta. El meu món no només no senfonsa per no estar connectat, sinó que, de sobte, aquestes connexions esdevenen nusos pesats, que mofeguen, massa estrets.
Llavors, la llibertat és una mossegada de pa, un glop daigua fresca, un paisatge obert.
Dit això, mentre fruïm daquesta llibertat suspensiva, content de marxar, també em sento content de tornar. És un benestar entre parèntesis, una llibertat com lescapada dun o de diversos dies. Realment, res no ha canviat quan torno. I les antigues inèrcies ocupen el seu antic lloc: la pressa, loblit dun mateix, dels altres, lexcitació i la fatiga. La crida de la simplicitat haurà durat tot just el temps duna caminada: «Laire pur se tha posat molt bé.» Alliberament puntual, i em torno a submergir [en la quotidianitat].
La segona llibertat és agressiva, més rebel. En les nostres existències, la llibertat suspensiva només ens permet una desconnexió provisional: mescapo de la xarxa alguns dies, faig en els camins deserts lexperiència destar fora del sistema. Però també es pot decidir trencar-lo. Aquí trobaríem amb facilitat crides a la transgressió i als grans espais en els escrits de Kerouac o de Snyder: acabar amb les convencions imbècils, amb la seguretat endormiscant dels murs, amb lenuig del Mateix, el desgast de la repetició, les reticències del risc i lodi al canvi. Cal provocar partides, transgressions, alimentar la follia i el somni. La decisió de marxar (cap a la llunyania, no importa on, provar una altra cosa) se sent aquesta vegada com una crida del salvatge (The Wild). En la marxa descobrim el vigor immens de les nits estelades, de les energies elementals, i els nostres desitjos continuen: són enormes i els nostres cossos són saciats. Quan has tancat la porta del món, ja no et sents lligat a res: les voreres no lliguen els passos (el recorregut, cent mil vegades repetit, de retorn al corral). Les cruïlles tremolen com estrelles dubitatives, es redescobreix la por emocionant de triar, la llibertat com un vertigen.
Aquesta vegada no es tracta dalliberar-se de lartificial per provar plaers simples, sinó de retrobar la llibertat com a límit dun mateix i dallò que és humà, com el desbordament en mi mateix duna Natura rebel que em depassa. La marxa pot provocar aquests excessos: excessos de fatiga que fan que lesperit deliri, excessos de bellesa que fan bolcar lànima, excessos de borratxera dalt dels cims, per sobre dels colls (el cos esclata). Caminar acaba per despertar en nosaltres aquella part rebel, arcaica: els nostres instints esdevenen aspres i intransigents, els nostres impulsos, inspirats. Perquè caminar ens posa a la vertical de leix de la vida: emportats pel torrent que neix just a sota nostre.
Vull dir que, caminant, no es va a la recerca dun mateix com si es tractés de retrobar-se, dalliberar-se de les alienacions antigues per reconquerir un jo autèntic, una identitat perduda. Caminant fins i tot ens escapem de la idea didentitat, de la temptació de ser algú, de tenir un nom i una història. Ser algú està bé per a les tardes mundanals en què cadascú sexplica, va bé per als gabinets de psicòlegs. Però ¿ser algú no és encara una obligació social que encadena (ens lliga a ser fidels al retrat dun mateix), una ficció estúpida que pesa sobre les nostres espatlles? Caminant, com que el cos que camina no té història, només un corrent de vida immemorial, la llibertat consisteix a no ser ningú.
Daquesta manera som una bèstia de dues potes que camina, simplement una força pura enmig dels grans arbres, només un crit. I, tot sovint, caminant es crida per fer sentir la pròpia presència animal recuperada. Sense cap dubte, en tota aquesta gran llibertat exaltada per la generació esquinçada de Ginsberg o de Burroughs, en aquesta disbauxa denergia que hauria desquinçar les nostres existències i fer explotar els referents dels submisos, la caminada per les muntanyes constituïa un mitjà entre daltres, altres que comprenien les drogues i lalcohol, els beuratges, les orgies, mitjançant les quals es provava daconseguir la innocència.
Però la marxa deixa entreveure un somni: caminar com a expressió del refús duna civilització podrida, contaminada, alienant, lamentable.
He llegit Whitman, i sabeu què explica? Aixequeu-vos, esclaus, i que tremolin els dèspotes estrangers. Aquesta és lactitud que, segons ell, ha de tenir el trobador, el trobador boig inspirat pel Zen, en els vells camins del desert. Ell pensa que cal imaginar-se el món com el punt de trobada dels errants que van, amb la motxilla a lesquena, per davant; dels rodamons celestials que refusen lobligació de consumir tot el que es produeix i, per tant, de treballar per poder consumir, i de comprar tota aquesta ferralla inútil: refrigeradors, televisors, automòbils i tota mena descombraries inútils [...]. Milers, milions de joves americans fent la seva motxilla i emprenent la ruta...1