Lany 1885 té una idea que finalment li hauria de permetre fer fortuna. Durà una caravana amb un estoc darmes i municions fins a Choa, on les vendria al rei Menelik. Hi inverteix tots els seus estalvis. Troba dos còmplices, dos socis, Soleillet i Labattut. Tots dos moren aviat. Rimbaud no cedeix. Hi inverteix la resta dels seus estalvis («la ruta és molt llarga, gairebé dos mesos de caminar fins a Ankorer») i marxa pel setembre de 1886. Ferrandi el veu quan marxa: «Anava al capdavant de la caravana, sempre a peu.» «Una ruta de cinquanta dies enmig del més àrid dels deserts.» De Tadjourah a Ankorer és una pista solitària que travessa la immensitat morta dun desert de basalt. El sòl crema. Són «camins horribles que recorden lhorror suposat dels paisatges lunars». Quan arriba, no troba el rei. Lexpedició esdevé un desastre financer. Rimbaud està esgotat. Torna a Harar havent-ho perdut tot i, a poc a poc, reprèn petits negocis.
Fins al dia en què el seu genoll comença a fer-li mal i se li infla desmesuradament. Té trenta-sis anys.
* * *
Arthur Rimbaud, quinze anys: un noi fràgil, amb uns ulls de color blau decidit i llunyà. A lalba, sense fer soroll, el matí de les seves fugides, es despertava en una casa plena dombres, tancava suaument la porta al seu darrere. I, amb el cor bategant, veia com es despertaven calmadament els petits camins blancs. «Som-hi!»
A peu. Sempre a peu i mesurant amb les seves «cames sense rival» lamplitud de la terra.
Quantes vegades de Charleville a Charleroi; quantes vegades per anar amb Delahaye, tots els mesos de guerra mentre el col·legi era tancat, a comprar tabac a Bèlgica; quantes vegades per retornar de París, sense res de valor, amb la fam al ventre. Quantes vegades després pels camins del sud: el de Marsella, o bé el dItàlia. Quantes vegades finalment la carretera dels deserts (de Zeilah a Harar, i lexpedició de 1885).
A peu sempre, cada vegada. «Soc un vianant, res més.» Res més.
Per caminar, per avançar, fa falta ràbia. En ell sempre hi ha aquest crit de partida, aquesta joia enfadada.
Som-hi, barret, capa, les mans a les butxaques, i sortim.
Endavant, carretera!
Som-hi!
I tu caminaves.
Per partir, caminar, cal ràbia. Aquesta no et ve de fora. No caminar com una crida dels grans espais, una promesa de veritat o la temptació del tresor. Sinó més aviat aquesta ràbia interior. Amb el buit al ventre, el dolor de ser aquí, la impossibilitat de romandre al mateix lloc, denterrar-se viu, de simplement quedar-se. Fa mal temps a casa vostra, escrivia des de les muntanyes dHarar. A casa vostra els hiverns són massa llargs i les pluges massa fredes. Però aquí, a casa nostra, a Abissínia, aquesta misèria i aquest avorriment, aquesta immobilitat esgotadora també són insuportables: res per llegir, ningú amb qui parlar, res per guanyar.
Aquí, és impossible. Impossible aquí un dia de més. Aquí és «atroç».
Cal partir. «Endavant, carretera!» Qualsevol bon camí per prendre, qualsevol camí cap al sol, cap a una ceguesa més lleugera i avorrida. Sens dubte allà no és millor, però com a mínim és lluny daquí. Cal la ruta per arribar-hi. «Les mans a les butxaques foradades.» Només en ruta, sobre els senders, sobre els camins, no sés aquí veritablement.
A reveure aquí, en qualsevol lloc.
La marxa com a expressió de la ràbia, de la decisió buida. Agafar el camí sempre és marxar: deixar enrere. En les sortides a peu sempre hi ha alguna cosa de caire definitiu que manca en els transports que fan mitja volta, en què res no és irreversible. També, quan partim, hi trobem aquesta barreja dansietat i de lleugeresa. Ansietat perquè abandonem (retornar és un fracàs; a peu resulta impossible de retornar, excepte que fem una simple passejada; però quan es camina durant una bona temporada, diversos dies, és impossible; caminar és anar endavant, el camí és llarg i tornar suposaria hores perdudes; el temps és greu i pesat). Però lleugeresa també per tot el que es deixa darrere dun mateix: els altres es queden, resideixen al mateix lloc, fixos, mentre la nostra lleugeresa ens porta a altres llocs, tremolosos.
Les escapades a París, les deambulacions per Londres, les excursions a Bèlgica, la travessa dels Alps, les caminades pel desert. I, per acabar, Harar, aquell genoll desmesuradament inflat. El 20 de febrer de 1891, escriu: «Ara mateix no vaig bé.» No pot dormir de tant com la cama el fa patir. Acostumat com està al patiment, continua treballant, sactiva. Planta cara. Quan la cama se li torna completament rígida, decideix marxar, liquidant-ho tot malgrat les pèrdues. El 7 dabril abandona definitivament Harar, a les sis del matí, en una llitera. Contracta sis homes perquè el portin per torns. Onze dies de patiment tenaç. Una vegada ha de passar setze hores sota la pluja constant. «Allò em va fer molt mal.» Més de tres-cents quilòmetres en onze dies, durant els quals és portat, sacsejat, ell que sabia córrer tan bé! Arriba extenuat. «El meu genoll sinflava a simple vista, i el dolor augmentava contínuament.» Després duna curta aturada, per arreglar els seus afers, onze nous dies de vaixell (lAmazone) fins a Marsella.
És transportat a lhospital de la Concepció. «Em trobo molt malament, molt malament.» Lhan damputar, urgentment. Li fan un tall net per sobre del genoll. «El metge diu que encara en tinc per un mes, i que llavors només podré començar a caminar molt lentament.» La ferida cicatritza correctament. «He encarregat una cama de fusta, que només pesa dos quilos. Estarà llesta en vuit dies. Miraré de caminar amb ella molt a poc a poc.» Semprenya per la immobilitat. La seva mare passa un moment a veurel i després sen va. «Voldria fer això i allò, anar aquí i allà, veure, viure, marxar.» No aguanta més lhospital i decideix tornar a Roche, amb la seva família, en tren. Retorn, després de vint anys, a la casella de sortida. La seva germana Isabelle, amb una devoció immensa, el cura, a ell, lirascible. Malgrat tot, el seu estat es degrada. Amb prou feines menja, no pot dormir, tot el cos li fa mal. Durant tot el dia beu infusions de rosella.29
Denerit, feble com una fulla de tardor, decideix, malgrat tot, partir de nou. Darrer sobresalt. Definitivament lestiu és massa fred al nord. Fins i tot a lestiu, agafa de nou el vaixell cap a Marsella. Després serà Alger, o Aden. Es troba a la fi, però vol tornar a marxar, i ho fa. «Senyor, com nés de fred el prat.»30 Cap al sol. El 23 dagost, la seva germana lacompanya, agafa el tren amb ell. Desplaçar-se, de casa a la carreta, de la carreta al tren, destació en estació, cada cop és un calvari. Només arribar a Marsella és hospitalitzat. El viatge lha trencat totalment.
Per als metges que lacullen, està sentenciat. Serà la seva darrera parada. Li donen algunes setmanes de vida, o potser alguns mesos. Li amaguen la situació. El 3 de setembre aconsegueix escriure sense tremolar: «Espero la cama artificial. Envieu-me-la de seguida que us arribi, tinc pressa per marxar daquí.» Espera la seva cama. Caminar encara. Cada dia parla de la seva nova cama, la reclama «per provar dincorporar-se, de caminar». Cada vegada pateix més, plora mentre mira per la finestra el cel dun blau penetrant, que sent que el crida. És com un retret cap a la seva germana: «Jo aniré sota terra i tu caminaràs sota el sol!» El seu cos va degenerant progressivament, sanquilosa: «Només soc un tros de carn immòbil.» Està gairebé sempre sota els efectes de la morfina. Si no en pren, els patiments són atroços. Els primers dies de novembre, delira. Serà la darrera setmana que passarà aquí.
Caminar. En Rimbaud trobo el caminar en el sentit de fugir. Aquesta joia profunda que es té quan es marxa, quan es deixa enrere, sempre. No és qüestió de retornar quan es marxa. Ja ho hem fet, ja hem marxat. I aquesta joia immensa, complementària, de la fatiga, de lextenuació, de loblit dun mateix i del món. Els cops de les petjades sobre el camí tapen totes les nostres velles històries, i aquells xiuxiuejos avorrits. Lesgotament que ho ofega tot. Sempre sabem per què caminem. Per avançar, marxar, trobar, tornar a marxar.
Som-hi, la ruta!
Soc un vianant, res més.
Rimbaud va morir el 10 de novembre de 1891. Acabava de complir els trenta-set anys. En el registre de defuncions de lhospital de la Concepció es pot llegir: «Nascut a Charleville, de pas per Marsella.»
De pas. Només hi havia vingut per tornar-ne a marxar.
27. Arthur Rimbaud, carta a la seva família des dAden, 5 de maig de 1884.
28. El concepte designa els membres del Cercle Zutique, un grup de poetes francesos, entre els quals hi ha Verlaine i Rimbaud, que es reunien a lHôtel des Étrangers per parlar, beure, fumar i escriure poemes en què es burlaven dels poetes parnassians. Zut significa carai!.
29. Pavot a loriginal, segurament cascall.
30. «Seigneur, quand froide est la prairie», vers amb què comença el poema «Els corbs».
31. Publicades a leditorial Mercure de France amb el títol de Relíquies.
32. Es refereix despectivament a la mare, amb una paraula que és la deformació de mestressa, senyora (nota del traductor).
33. «Laissez les fauvettes de mai» a loriginal, que sha traduït com a rossinyol o tallarola (nota del traductor).