La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, lextrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta dacceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.
Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.
La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop dull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la dun rellotge mecànic, absolutament igual.
Però la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa, i dues hores anant de pressa escurcen una jornada. Cada instant és descompost a força de ser segmentat, domplir-lo fins que rebenti; en una hora sapilen un munt de coses.
Les jornades de caminar lentament són molt llargues: et fan viure més temps perquè et deixen respirar, aprofundir cada hora, cada minut, cada segon, en comptes domplir-los forçant-ne les costures. Apressar-se és fer diverses coses alhora, i de pressa. Això, després allò, i encara una altra cosa. Quan ens apressem, el temps és completament ple, com un calaix saturat, perquè, sense cap ordre, hi hem apilotat unes coses i altres.
La lentitud consisteix a adherir-se perfectament al temps, fins al punt que els segons es desgranen, fan com el gota a gota duna petita pluja sobre la pedra. Aquest estirament del temps aprofundeix lespai. És un dels secrets de la marxa: una aproximació lenta dels paisatges que els converteix progressivament en familiars. És com la freqüentació regular que augmenta lamistat. És com el perfil duna muntanya que és amb nosaltres tot el dia, que endevinem sota diferents llums i que pren precisió, sarticula. Quan es camina, res no es mou, els turons només sapropen de manera imperceptible, igual com es transforma el paisatge. En tren o en cotxe, veiem una muntanya que ve cap a nosaltres. Lull és ràpid, viu, i pensa que ho ha entès tot, que ho té tot controlat. Caminant res no es desplaça, en realitat: més aviat és que la presència sinstal·la lentament dins del cos. Caminant no és tant que ens acostem, sinó que les coses de fora insisteixen cada vegada més en el nostre cos.
El paisatge és un paquet de sabors, de colors, dolors en què el cos simpregna.
LÀNSIA DE FUGIR
(Rimbaud)
No us puc donar cap adreça on respondrem, perquè ignoro on aniré a parar properament, i per quins camins, i per on, ni per què, ni com!
ARTHUR RIMBAUD27
Per a Verlaine, era «lhome de les soles de vent». Ell mateix, sent molt jove, shavia definit així: «Només soc un vianant.» Rimbaud va caminar durant tota la seva vida.
Obstinadament, amb ànsia. Dels quinze als disset anys, Rimbaud camina per arribar a les grans ciutats: el París de les esperances literàries, per fer-se conèixer en els cercles del Parnàs, per trobar poetes com ell, ell que estava desesperadament sol, per fer-se estimar (llegir els seus poemes); i també cap a Brussel·les, per fer la carrera de periodisme. Dels vint als vint-i-quatre anys prova diverses vegades el camí del sud. Però torna a casa per passar-hi lhivern. Preparació per al viatge. Són viatges danada i tornada incessants entre els ports de la Mediterrània (Marsella o Gènova) i Charleville. Caminar cap al sol. I dels vint-i-cinc anys fins a la seva mort, són els camins del desert. Caminar, aquest cop, sota el sol. DAden a Harar, diverses vegades.
Som-hi! Caminem, el farcell, el desert, lavorriment i la còlera.
* * *
Amb quinze anys, fascinat per la ciutat dels poetes, París, i perquè se sentia massa sol i inútil a Charleville, Rimbaud, ple de somnis ingenus, fuig de casa. Sen va a peu, un matí del mes dagost, molt dhora, sense dir res a ningú. Segurament camina fins a Givet i hi agafa el tren. Però els llibres que es revèn (llibres que havia obtingut en premis perquè era un excel·lent alumne) no li donen prou per pagar-se el trajecte complet fins a la capital. Un cop a París, a lestació dEstrasburg, la policia ja lespera: el detenen per robar, per vagabundejar i el duen immediatament al dipòsit de la prefectura, don passa a la presó de Mazas. El seu professor de retòrica, el famós Izambard, corre a ajudar-lo i paga a lempresa de ferrocarrils el saldo que falta del viatge per alliberar el seu alumne. Com que la línia fins a Charleville seguia tallada a causa de la guerra, Rimbaud sen va a Douai, amb la família del seu protector. Hi passa jornades felices, parlant de literatura, mimat per les seves germanes grans. Però la mare el reclama.
Amb prou feines un mes més tard, Rimbaud revèn uns altres llibres, i es torna a escapar. Agafa el tren fins a Fumay, després continua a peu, de poble en poble (Vireux, Givet), seguint el riu Mosa. Fins a Charleroi.
Després de vuit dies, havia destrossat els meus botins
a causa de les pedres del camí. Entrava a Charleroi.
Un cop allà, ofereix els seus serveis al Journal de Charleroi, que el refusa. Llavors Rimbaud sen va a Brussel·les, sense un duro, sempre a peu, on pensa trobar-hi Izambard, el seu protector: cinquanta quilòmetres.
Anava amb les mans a les butxaques foradades;
el meu gavany també es tornava ideal.
Caminava sota el cel, Musa! I era el teu fidel.
Oh! Quants amors esplèndids he somiat!
Cinquanta quilòmetres dexclamacions joioses, amb les mans a les butxaques i somiant la glòria literària i lamor. Izambard no hi és. Durand, lamic del professor, li dona el que li cal per tornar. Però Rimbaud no torna directament a casa seva, sinó a Douai, amb la seva nova família: «Soc jo, he tornat.» Arriba carregat amb una poesia nascuda al llarg dels camins il·luminacions de fugues, composta al ritme dels senders i dels braços que es gronxen.
Poesia de la felicitat, del repòs festiu en els albergs rurals. La satisfacció del camí recorregut, el cos ple despai. La joventut.
Satisfet, vaig estirar les cames per sota de la taula.
Dies i dies de caminades de tardor, enmig de colors rossos. Nits alegres a fora, al costat dels camins, sota un cel destrelles.
El meu alberg era lOssa Major.
Les meves estrelles dalt del cel feien un dolç xiuxiueig.
Rimbaud copia amb compte les seves invencions en grans fulls blancs. Content, sent lafecte de la seva nova família. Té setze anys. El primer de novembre, la mare de Rimbaud («la boca dombra») ordena a Izambard que li torni el seu fill sense demores. Mitjançant la policia, «per evitar-se despeses».
Rimbaud copia amb compte les seves invencions en grans fulls blancs. Content, sent lafecte de la seva nova família. Té setze anys. El primer de novembre, la mare de Rimbaud («la boca dombra») ordena a Izambard que li torni el seu fill sense demores. Mitjançant la policia, «per evitar-se despeses».
Febrer de 1871, en plena guerra francoprussiana, Rimbaud encara somia París, del qual, la primera vegada, no havia conegut més que els murs duna presó. A Charleville, el fred segueix. Arthur pren aires dimportant i es deixa créixer els cabells desmesuradament. Recorre la plaça principal fumant amb pipa. Es va empipant. Sense dir-ne res, damagat, prepara la seva nova fugida. Aquest cop sha venut un rellotge de plata, i nha tret prou per comprar un bitllet de tren fins a la destinació. El 25 de febrer deambula per París mentre mira amb emoció els aparadors de les llibreries, sinforma de les novetats en poesia, i dorm a les gavarres que transporten el carbó, menja restes i intenta fervorosament entrar en contacte amb el Cenacle. Però ara mateix no és el moment de la literatura: els prussians assetgen París, la ciutat es cobreix de vels negres. Amb lestómac tan buit com les seves butxaques, Rimbaud travessa les línies enemigues per tornar a casa seva, a peu, ajudat de tant en tant pels carros dels pagesos. Arriba a casa «gairebé nu, de nit, i afectat duna forta bronquitis».
Va tornar a marxar a la primavera? Llegenda, realitat? Vet aquí lenigma. Ho sabrem mai? Rimbaud es devia estremir amb les notícies de la Comuna. Autor duna constitució comunista, simpacienta a Charleville només de sentir que a París shan revoltat. La seva infantesa havia estat pietosa, però sha convertit en un ferotge republicà, anticlerical mordaç. Lanunci de laixecament, en nom de la fraternitat i de la llibertat, lexacerba: «Lordre ha estat vençut.» La Comuna es decreta al mes de març. Se lhauria vist per París a labril. Mai no ho sabrem. Delahaye explica que Arthur es va fer federat i que es va enrolar com a voluntari a la caserna de Babylone. Franctirador. Lepisodi hauria durat quinze dies. Si havia arribat amb una barcassa de carbó, se suposa que va tornar a casa a peu, al límit de la misèria i de les seves forces. Quan no es tenen diners...
Torna una quarta vegada (o potser només tercera?) a París. Aquesta vegada havia de ser la consagració de veritat. Tardor de 1871. Està a punt de fer els disset anys. Aquesta vegada la seva mare ha estat avisada amb temps. Gairebé un viatge oficial. De fet, lhi esperen. Fins i tot Verlaine lha convidat, per recomanació («veniu, veniu de pressa, gran ànima estimada»), perquè li havia enviat els seus poemes. Es va fer una col·lecta per pagar-li el tren. Rimbaud porta a París el seu Bateau ivre, com a penyora, ofrena, prova.
Ja sabem que seguiran tres llargs anys durant els quals Verlaine manté Rimbaud, tres llargs anys duna relació tempestuosa, apassionada: bogeries zutistes,28 tres turmentades estades conjuntes a Londres, borratxeres gens nobles, monstruoses tempestes i reconciliacions sublims, i el desafortunat tret que posa punt final a tot plegat a Brussel·les. Verlaine acaba a la presó. El seu company darmes torna en més duna ocasió a la casella de sortida (Charleville o Roche). Sempre shi avorreix profundament. Les seves aventures amb Verlaine lhauran allunyat dels cercles literaris. Des dels seus inicis a París arrossega una reputació de noi brut, de brètol i groller, de bevedor empedreït.
Lany 1875, amb vint anys, ha escrit Una temporada en linfern, les seves Il·luminacions, i potser una Caça espiritual que shauria perdut per sempre. No compondrà més. La publicació de la seva Temporada va ser un trist entrebanc. No pot pagar leditor i només se nemporta alguns exemplars. Mai no veurà publicades les seves Il·luminacions. En cinc anys, un jove haurà transformat tota la literatura. No escriurà cap poema més. Moltes cartes, això sí, destil telegràfic (llampecs), però ni un sol poema més. Encara seguirà caminant, obstinadament, molt.
Aquesta vegada vol viatjar lluny, aprèn idiomes sol a la seva habitació. Estudia alemany, prova litalià, es planteja lespanyol, treballa en un diccionari grec-rus i, sens dubte, també alguns rudiments dàrab. Durant cinc anys, passarà els hiverns aprenent. Les llargues caminades les deixarà per a la primavera.
1875: des de Stuttgart decideix anar a Itàlia. Travessa Suïssa, primer en tren, però es troba ben aviat sense diners. Continua a peu, guanya el Sant Gotard, i arriba esgotat a Milà, on el recull una dona misteriosa. Vol anar a Bríndisi, caminant. Caurà abatut per una insolació a la carretera entre Livorno i Siena. Repatriat a Marsella, arriba fins a París i, després, un altre cop a Charleville.
1876: més que caminades, aventures. Marxa amb intenció danar a Rússia, després dafaitar-se el cap, però no va més enllà de Viena, on el troben mig mort i sense papers, apallissat per un cotxer. Senrola a larmada holandesa, però en deserta a Salatiga (Indonèsia).
1877: marxa cap a Bremen, prova darribar a les Amèriques, però acaba a Estocolm com a taquiller dun circ. Torna a Charleville.
1878: des de Marsella, agafa un vaixell cap a Egipte, però de seguida emmalalteix i és repatriat. Torna a peu a casa seva. Després marxa cap a Suïssa. De nou passa el Sant Gotard a peu fins a Gènova, des don sembarca cap a Xipre (on farà de capatàs dobra). Però, a la primavera de 1879, la febre no labandona. Torna a casa seva. Amb els primers freds de lhivern, retorna a Marsella, però latura de nou la febre. Gira cua.
Sempre el mateix moviment, la mateixa lenta oscil·lació: lhivern avorrit a casa seva, dominant la seva impaciència, estudiant diccionaris de llengües; la resta de temps, a provar fortuna.
Torna a partir lany 1880, de nou cap a Xipre. Des dallà, després duna sortida precipitada (potser va ferir mortalment un obrer?), no es dirigeix cap al nord, sinó que, per primera vegada, continua més cap al sud. La mar Roja, fins a Aden.
Aquest serà el darrer acte de la seva existència: un decenni de desert i de muntanya, entre Aden i Harar.
Quaranta graus. Aden és un forn. Rimbaud supervisa la tria dels cafès, i és apreciat pels seus caps. Bardey, un comerciant instal·lat allà, pensa en ell per a una nova agència a Harar, a Abissínia, a linterior, a les muntanyes. A 1.800 metres hi fa un clima temperat. Rimbaud accepta i prepara una caravana.
Per arribar a Harar, shan de fer més de tres-cents quilòmetres, una ruta plena de malesa, de deserts de pedres, després de boscos i de muntanya, per finalment franquejar alguns colls. Rimbaud va amb un cavall, però normalment es veu obligat a anar a peu. La caravana avança lentament. Els calen dues setmanes per arribar a la seva destinació.
Un cop allà, lempleat de la nova agència es dedica a comerciar, saclimata, savorreix, sirrita, organitza expedicions. Un any a Harar, i retorna a Aden. Després, novament a Harar, i a Aden encara un cop més. Sempre la mateixa ruta, la mateixa fatiga. Va canviant de lloc de feina, seguint les fluctuacions de lagència. Res no acaba de funcionar. Té alguns projectes esbojarrats, que no duren o que fracassen. Voldria guanyar diners, uns quants diners per poder-se instal·lar finalment i estar tranquil.