I què té a veure tot això amb nosaltres?
Com més em dedicava a la biocomunicació, més madonava que les meves habilitats comunicatives no eren gaire bones: molts cops no escolto com cal, i a vegades contesto sense fixar-mhi gaire o no sé ben bé què vull dir. El que alguns consideren unes habilitats de comunicació excel·lents, daltres ho interpreten gairebé com una ofensa verbal. En el meu cas, com que soc de Brandenburg, ja és molt si aconsegueixo saludar amb un concís bon dia. Quan feia el doctorat a la Universitat Goethe de Frankfurt, això sels feia una mica estrany, als meus companys de Hessen. Allà tots saludaven sempre amb quatre paraules més: «Hola, molt bon dia a tothom!» Una visita a Stuttgart em va ensenyar que hauria pogut ser encara pitjor. Allà, on saluden amb un munt de paraules, la meva capacitat de comunicació matutina hauria quedat definitivament dinamitada. Vol dir això que la gent de Suàbia és més comunicativa que la gent de Hessen o de Brandenburg? Quin és el punt de comunicació òptim entre una manera de saludar i una altra?
Per trobar resposta a aquestes preguntes, em vaig apuntar a molts cursos i jornades sobre el tema: des de comunicació científica fins a pràctiques dElevator Pitch o Science Slams. Paral·lelament al meu treball de camp i també al laboratori, jo mateixa em veia com a objecte dinvestigació. Tenia contacte amb molta gent i els explicava les meves investigacions i els problemes quotidians en el terreny de la comunicació humana. Els meus interlocutors em miraven fascinats quan els parlava dels complicats dissenys de les latrines que construeixen els conills de bosc i que són aproximadament com les nostres xarxes socials digitals. Em van preguntar moltes vegades com funciona la comunicació a la natura i si les plantes i els bacteris també es comuniquen. Quin és el secret de la natura per aconseguir que la comunicació funcioni? Com podem treuren profit nosaltres en la nostra vida quotidiana? Vaig començar a ocupar-me cada cop més daquestes qüestions i vaig ensopegar amb un panorama dallò més fascinant. Ara, per respondre aquestes i altres preguntes, he aplegat en aquest llibre els meus coneixements com a etòloga i les meves pròpies experiències en la comunicació quotidiana.
LA LLISTA DE TASQUES PENDENTS DE LA VIDA
Abans de submergir-nos en el món de la biocomunicació, ens cal una mica de base teòrica. Ara ja sabem que bio vol dir vida, però què és la vida? Quines característiques tenen en comú tots els éssers vius i quantes sen necessiten per poder anomenar vida la vida? Hi ha hagut generacions senceres de científics que shan trencat el cap amb aquestes qüestions fonamentals, i el debat encara no sha tancat. Ara per ara, sabem que hi ha alguns trets característics, com ara la procreació o la capacitat de reacció a lentorn, que ens permeten reconèixer la vida com a tal. Amb lOda a la vida, el poema amb què comença aquest llibre, he intentat introduir totes característiques importants de la vida. Ha arribat lhora de fer una ullada, estrofa a estrofa, al que samaga darrere dels bastidors de la vida. Espero que us ho passeu bé!
La vida manté lordre
Lestructura és un guany per a la vida.
Dues mans, dos ulls? Tot plegat té molt sentit!
La vida necessita ordre i alhora el crea.
El secret de la vida: amb sistema seràs ric.
Segons una dita alemanya, «lordre és mitja vida», però realment hauríem de dir que «lordre és tota la vida», ja que sense ordre ni estructura no hi ha vida en aquest món. Lordre es mostra en tots els nivells i significa que tot té el seu lloc i que res no vola enlloc per casualitat. Els àtoms són peces que es poden combinar per formar molècules. Daltra banda, les molècules sorganitzen per convertir-se en components duna cèl·lula. La paraula cèl·lula prové del llatí i significa petita cambra. Així doncs, les cèl·lules saïllen de lexterior amb una paret ferma o una membrana flexible. A la petita cambra hi ha tot el que cal per viure. Aleshores, moltes cèl·lules poden formar éssers vius multicel·lulars, com ara plantes i animals, i en aquest cas també se segueix el principi dorganització i estructura: algunes socupen del metabolisme, daltres del moviment i daltres de transmetre missatges. Totes les que sencarreguen duna mateixa tasca pertanyen a un agregat de cèl·lules conegut com a teixit. Els teixits que compleixen la mateixa funció pertanyen a un òrgan. I els òrgans que compleixen funcions similars formen un sistema dòrgans. Tot el que aquests departaments cel·lulars necessiten per poder treballar sense destorbs els ho subministra la resta de lorganisme. De la tasca se nencarreguen uns sistemes de transport que, entre altres coses, porten aliment i oxigen a les cèl·lules. Si no hi hagués ordre a petita escala, com ara en la disposició de les cèl·lules, tampoc nhi hauria a gran escala, per exemple, en la forma simètrica duna flor.
La vida és metabolisme
Sol, aigua i aliment:
la matèria es transforma, dun cuc a una vaca.
Néixer i morir, la vida és així.
Sense energia no es fa cap pas.
Tots sabem per experiència que lordre es pot convertir ràpidament en desordre. Cal energia per mantenir-lo i que tot sigui al seu lloc. Quan fem neteja a casa, lenergia que necessita laspirador surt de lendoll. Tanmateix, a diferència dels electrodomèstics, nosaltres som éssers vius i no podem treure lenergia de la paret. Lenergia no sempre és de la mateixa mena. En el cas dels éssers vius, lenergia química és decisiva per mantenir lordre, i aquesta energia es troba en els aliments que prenem. Lintercanvi de nutrients amb lentorn és una altra característica de la vida: el que manté lordre de les cèl·lules i, per tant, de tot lésser viu, és el metabolisme. Si deixem fer a la natura, es transformaran només les substàncies que calen per mantenir lequilibri. Sense lenergia provinent de lalimentació, la vida no pot captar ni enviar missatges, i tampoc hi pot haver comunicació.
La vida percep lentorn i reacciona
Els secrets no soculten gaire temps,
la vida sap avui què passarà demà.
Els sentits esmolats com lespasa dun samurai,
la vida sap què shi cou.
En conjunt, el bosc és la combinació, en tot moment única, dels elements vius i no vius de lentorn. És a dir, un ecosistema. Qualsevol gra de sorra, tots els metres cúbics daire i qualsevol gota daigua formen part dels elements no vius. Un cuc és capaç de percebre una pedra a terra i de buscar un altre camí si li convé. En canvi, la pedra inanimada no mostra cap reacció visible al cuc. Així doncs, una característica important de tots els éssers vius és la capacitat de percebre lhàbitat amb ajuda de sistemes receptors i la facultat de reaccionar-hi. Els hàbitats són plens de dades visuals, acústiques (mecàniques), químiques o elèctriques, que es converteixen en missatges quan un ésser viu les capta amb les seves cèl·lules receptores, anomenades també simplement receptors. El tipus de receptors decideix quins missatges capta un ésser viu: els ulls, òrgans de la visió dels animals, estan fets per detectar colors i formes, i el nas és perfecte per percebre les olors. Daquesta manera, els receptors fan possible que un ésser viu sorienti en el seu hàbitat: on hi ha llum o aigua? On puc anar sense topar amb una pedra? Si un ésser viu sen troba un altre, tots dos poden captar i intercanviar missatges gràcies als seus receptors. I la capacitat dintercanviar missatges és la base de la comunicació! Lintercanvi de missatges entre éssers vius i la interacció amb lentorn inanimat és el que determina la totalitat: un bosc que funciona.
La vida percep lentorn i reacciona
Els secrets no soculten gaire temps,
la vida sap avui què passarà demà.
Els sentits esmolats com lespasa dun samurai,
la vida sap què shi cou.
En conjunt, el bosc és la combinació, en tot moment única, dels elements vius i no vius de lentorn. És a dir, un ecosistema. Qualsevol gra de sorra, tots els metres cúbics daire i qualsevol gota daigua formen part dels elements no vius. Un cuc és capaç de percebre una pedra a terra i de buscar un altre camí si li convé. En canvi, la pedra inanimada no mostra cap reacció visible al cuc. Així doncs, una característica important de tots els éssers vius és la capacitat de percebre lhàbitat amb ajuda de sistemes receptors i la facultat de reaccionar-hi. Els hàbitats són plens de dades visuals, acústiques (mecàniques), químiques o elèctriques, que es converteixen en missatges quan un ésser viu les capta amb les seves cèl·lules receptores, anomenades també simplement receptors. El tipus de receptors decideix quins missatges capta un ésser viu: els ulls, òrgans de la visió dels animals, estan fets per detectar colors i formes, i el nas és perfecte per percebre les olors. Daquesta manera, els receptors fan possible que un ésser viu sorienti en el seu hàbitat: on hi ha llum o aigua? On puc anar sense topar amb una pedra? Si un ésser viu sen troba un altre, tots dos poden captar i intercanviar missatges gràcies als seus receptors. I la capacitat dintercanviar missatges és la base de la comunicació! Lintercanvi de missatges entre éssers vius i la interacció amb lentorn inanimat és el que determina la totalitat: un bosc que funciona.
La vida es multiplica
La vida es propaga alegrement,
colonitza fins al lloc més llunyà.
Dividir-se és un joc de criatures:
duna en surten dues, de dues un munt.
Omnis cellula e cellula. Aquesta sonora sentència en llatí significa que «tota cèl·lula prové duna altra cèl·lula». La vida es reprodueix i daquesta manera transmet el seu patró genètic, lADN, als descendents. En el millor dels casos, la descendència també serà capaç de multiplicar-se. Tanmateix, la reproducció no està necessàriament relacionada amb el sexe. Una cèl·lula es pot dividir en dues i es multiplica daquesta manera. La reproducció mitjançant la divisió cel·lular també sanomena reproducció asexual i la trobem sobretot en éssers vius unicel·lulars, com ara els bacteris. La cèl·lula duplica els seus components, inclosa la pròpia estructura genètica, i es divideix. Si les condicions són bones, algunes espècies de bacteris es divideixen cada deu o vint minuts i creen dues cèl·lules filles idèntiques. La reproducció asexual sanomena daquesta manera perquè té lloc sense la intervenció, per exemple, dun element masculí i un de femení. Els éssers vius que la practiquen no shan damoïnar per trobar exemplars de laltre sexe.
La reproducció sexual és una altra cosa: en aquest cas es fusionen les cèl·lules sexuals o gàmetes de dos éssers vius de la mateixa espècie. La particularitat daquestes cèl·lules és que aporten la meitat del patró genètic, que no es completarà fins que els gàmetes es fusionin per formar una cèl·lula comuna. A partir daquesta fusió, anomenada zigot, es formarà un nou ésser viu per divisió cel·lular. Els éssers que neixen a partir de la reproducció sexual són diferents dels seus progenitors i també entre si. Els progenitors són éssers vius multicel·lulars, poden ser fongs, plantes o animals, que formen cèl·lules sexuals per dur a terme la reproducció sexual, i no es tracta sempre de cèl·lules sexuals masculines i femenines. Per exemple, teòricament, els fongs en poden desenvolupar milers de diferents per reproduir-se. Ho trobo al·lucinant!
La vida creix i es mou
Torres de fusta mil·lenàries,
la vida creix i no satura.
A pas de tortuga o de llebre,
el moviment la manté jove.
Si la fecundació té èxit, la nova vida pot créixer i augmentar la seva massa. Aquesta massa es basa en la divisió i lelongació cel·lular. Com més cèl·lules compleixin els dos processos, més creixeran també els teixits, els òrgans, etc., i això regeix tant pel que fa al gruix dun arbre com al perímetre de la cintura. El marge de creixement a la natura pot ser immens, com demostren els dos punts següents: un dels éssers vius més grans coneguts fins ara és el fong Armillaria ostoyae, que creix al subsol. En un parc natural dOregon hi ha un exemplar que cobreix una superfície de 2.385 hectàrees, lequivalent a més de 1.700 camps de futbol. Els científics calculen que té la imponent edat de 2.400 anys. Per contra, un dels éssers vius més petits, el Nanoarchaeum equitans, tan sols fa un diàmetre dentre 350 i 500 nanòmetres. El nom llatí daquest microorganisme unicel·lular es podria traduir per «nan primitiu a cavall duna bola de foc» i no és producte dun excés etílic: el nan primitiu cavalca damunt dun altre microorganisme unicel·lular anomenat Ignicoccus hospitalis, també conegut com a bola de foc. I, parlant de cavalcar, la capacitat de moures és una altra característica de la vida, també en el cas dels fongs i les plantes, que a simple vista semblen inamovibles.
La vida evoluciona
Panta rei, com deien els grecs.
La vida planteja tothora noves preguntes.
Tot flueix i està connectat.
La vida sexplora a si mateixa.
Laspecte del nostre planeta ha canviat sovint al llarg dels darrers milions danys, i també ho han fet les condicions de vida predominants. A vegades hi feia calor i a vegades hi feia fred; a vegades hi havia molts aliments i a vegades nhi havia pocs. Però la vida no sha deixat vèncer mai i sempre sha adaptat a les noves condicions. Per aconseguir-ho ha hagut devolucionar, i precisament aquesta capacitat devolució és una altra característica de la vida. Una cèl·lula sen surt prou bé tota sola, però només pot assumir noves tasques si suneix amb daltres. Ens podem imaginar el desenvolupament dels fongs, les plantes i els animals multicel·lulars com la construcció duna casa: si col·loquem bé tots els totxos, tindrem un edifici que podrà assumir noves funcions. De la mateixa manera, els organismes pluricel·lulars es formen amb tot de cèl·lules, i aleshores també poden fer més coses que cada una de les cèl·lules per separat o la seva simple suma. El principi dorganització i estructura es torna a trobar en els diversos espais, tant en el cas dels éssers vius multicel·lulars com en el de ledifici, el qual es divideix en diverses estances dissenyades per a usos determinats, com ara la cuina per fer-hi el menjar. Quan la vida va passar de laigua a la terra, el nou hàbitat va exigir innovacions, com ara una secció especialitzada únicament en el transport daigua.