Begoña Torres i Pasqual Bernat
Begoña Torres (Barcelona, 1960). És professora dAnatomia i Embriologia Humana a la Universitat de Barcelona, doctora en Biologia, llicenciada en Humanitats i logopeda, i acadèmica corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Ha rebut el Premi Medicina i Sanitat Comarcals de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i el XIX Premi dHistòria de la Medicina Catalana Oleguer Miró i Borràs del Col·legi de Metges de Barcelona. Els seus àmbits de recerca són la comunicació humana i la història de la medicina, dels quals ha escrit nombrosos llibres i articles científics.
Pasqual Bernat (Barcelona, 1958). És doctor i màster en història de la ciència per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de lInstitut dHistòria de la Ciència daquesta universitat. Soci fundador de la Societat Catalana dHistòria de la Ciència i de la Tècnica, filial de lIEC, el seu àmbit principal de recerca és la història de les ciències de la vida, en particular la dels segles XVIII i XIX. També treballa sobre la història de la ciència en els àmbits geogràfics locals i en les relacions entre literatura i ciència al llarg de la història. Ha escrit diverses monografies i nombrosos articles sobre aquests temes.
Probablement podem afirmar que la medicina és una de les disciplines científiques més vinculades a la condició humana. El seu recorregut històric és llarg i intens, ple didees, conceptes, teories, mètodes i pràctiques que en el decurs dels temps han maldat per restablir la salut i el benestar físic i emocional de les persones. Us convidem, doncs, a fer una passejada per la història de la medicina que us durà des de les primeres formulacions mèdiques fins als avenços més significatius del segle XX. Un recorregut pels moments estel·lars de la pràctica mèdica amb els fets que els han bastit i les anècdotes, llegendes i personatges que els han acompanyat. Un viatge apte per a tothom, relatat amb un llenguatge planer, sense tecnicismes ni conceptes complexos, i amb la voluntat de proporcionar al lector una idea global de levolució del progrés de les ciències mèdiques en la història de la humanitat.
Primera edició: octubre del 2021
© del text: Pasqual Bernat López i Begoña Torres Gallardo
© de ledició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
INTRODUCCIÓ
Linstint de supervivència és una de les característiques fonamentals de tots els éssers vius. Lespècie humana comparteix aquesta pulsió duna manera conscient. Al llarg de la història, les dones i els homes de tots els temps han vetllat per eliminar qualsevol amenaça o adversitat que pogués posar en perill les seves vides. Les malalties, les ferides o tot trastorn físic que pugui amenaçar lexistència shan combatut sempre amb decisió. Els curanderos de les tribus ancestrals van ser els primers que es van dotar dun conjunt de tècniques i pràctiques encaminades a restablir la salut. Un corpus de coneixements que al llarg de la història no ha fet res més que eixamplar-se i que ha donat lloc al que coneixem com a medicina, un veritable art de la salut i que, amb la figura del metge, dipositari dels coneixements i les tècniques de la curació, constitueix un dels pilars fonamentals del coneixement i la cultura de la civilització humana.
La medicina, doncs, com a ciència de la salut té un llarg recorregut històric, ple didees, conceptes, teories, mètodes i pràctiques que en el decurs dels temps han maldat per restablir la salut i el benestar físic i emocional de les persones. Amb aquests 100 moments estel·lars de la medicina que us disposeu a llegir volem resseguir levolució històrica de les arts de la curació. Són 100 episodis que, com tota tria, no pot ni pretén abastar tot el camp de la història de la medicina, però que sha intentat que representin les principals fites assolides.
Us convidem, doncs, a fer una passejada per la història de la medicina que us durà des de les primeres formulacions mèdiques de la més pregona antiguitat fins als avenços més significatius del segle XX. Un recorregut que fareu aturant-vos en els moments estel·lars de la pràctica mèdica, per conèixer els fets que els han bastit i les anècdotes, llegendes i personatges que els han acompanyat i els han convertit en fites senyeres de la història de la medicina. Un viatge apte per a tothom, relatat amb un llenguatge planer, sense tecnicismes ni conceptes complexos, i amb la voluntat de proporcionar al lector una idea global de levolució del progrés de les ciències mèdiques en la història de la humanitat.
01 / 100
ENTRE LA MÀGIA I LA REALITAT
PRIMERES EXPLICACIONS DE LES MALALTIES
(3000 aC)
Trobem les primeres clares referències a la medicina en les civilitzacions antigues dEgipte i Mesopotàmia.
Els textos mèdics més antics a Mesopotàmia corresponen al III mil·lenni abans de Crist (c. 2700 aC). Shi troben conjurs per combatre les picades dels escorpins o les mossegades de les serps, així com remeis per a lhome o els animals. Cap a mig mil·lenni ja es troben textos on sesmenta el metge. De lèpoca de la III dinastia dUr (c. 2100-2000 aC) daten uns textos on shi troben indicacions terapèutiques precises per a la preparació de cataplasmes i altres medicaments.
Però aquesta medicina mesopotàmica no estava exempta dun component màgic, com ho posen de manifest unes cartes procedents de Mari (Babilònia, c. 1800 aC), on es mostra que el tractament del malalt el duien a terme el metge i el conjurador. També el vident intervenia cercant la causa de la malaltia a partir de les seves arts endevinatòries. Les malalties sovint es creien causades per una possessió del dimoni o dels esperits dels morts. El seu origen se cercava en la bruixeria, en la ira dels déus, en la transgressió dalgun tabú...
Gràcies a tauletes dargila datades en el I mil·lenni abans de Crist, sabem que els babilonis també disposaven dun gran nombre de teràpies a partir de lús de medicaments.
Pel que fa a Egipte, lestudi de les mòmies permet obtenir informació sobre les malalties i els remeis que es feien servir per curar-les. També la traducció de fonts escrites, com els papirs (els més antics del quals es poden datar entre el 2500 i el 2000 aC), ha permès constatar lalt nivell assolit pels metges egipcis.
Una de les fonts principals de la medicina faraònica és el Papir Ebers, en el qual es recullen diverses especialitats mèdiques, encara que es dedica més espai a les malalties internes, principalment les de lestómac i, en general, les relacionades amb laparell digestiu i els seus efectes en la salut. També hi ha un apartat dedicat als remeis específics per als nens, com per exemple calmants per a quan criden massa.
Una altra font important és el Papir Smith, que està dedicat a les ferides. Els seus continguts sestructuren de manera molt ordenada, començant pel cap, on es tracten les fractures de crani. En tots els casos es presenta la informació començant pel tipus de lesió, seguit del diagnòstic, el veredicte (si és curable o no) i el tractament.
Però, com en el cas de Mesopotàmia, la medicina egípcia no estava exempta dun component màgic. Principalment en les malalties que es manifestaven amb febre o mal de cap, o en les malalties mentals, es parlava de causes demoníaques, sigui com a càstig dels déus o a causa dalgun embruix.
Fins i tot en el Papir Smith que esmentàvem, shi aprecia que els metges egipcis de lèpoca creien en forces divines, i també demoníaques, superiors a ells i als seus coneixements. En una glossa que es presenta a linici daquest papir, el metge, el bruixot i el sacerdot són mostrats com les persones que practiquen la medicina.
02 / 100
LA HIDROTERÀPIA DEL CÒLON
LA LAVATIVA NEIX A LANTIC EGIPTE
(c. 2700-2200 aC)
Per trobar lorigen dun mètode terapèutic que va ser tan utilitzat i durant tant de temps com la lavativa, ens hem de remuntar a lantic Egipte. En algunes tombes shan trobat inscripcions en les quals sespecifica el nom del metge responsable dels ènemes de la cort, que rebia el títol especialitzat de guardià de lanus. El seu treball consistia a bufar aigua a través dun tub dor amb lobjectiu de netejar lanus del faraó després dingestes copioses.
Segons Plini, fou el déu Osiris qui revelà als sacerdots egipcis lús de la lavativa. Una vegada, passejant per la vora del Nil, van observar locell sagrat ibis que sautoadministrava ènemes omplint el seu bec corb daigua i introduint-lo a continuació en el seu anus. Van interpretar aquesta observació com un suggeriment que els feia el seu déu i van rebre aquest do per a tota la humanitat.
La lavativa es va usar en centenars de remeis populars. Va ser una pràctica comuna entre els maies, a Mesopotàmia, a lÍndia i la Xina, com també ho va ser més tard, a ledat mitjana europea.
Aulus Cornelius Celsus, cap a lany 30 dC, va escriure el compendi De medicina, obra que va constituir el primer text publicat sobre medicina, cirurgia i matèria mèdica, que presenta una visió integral i didàctica sobre el saber mèdic de lèpoca en el món romà. Un dels vuit llibres que componen aquest compendi està dedicat a lús de les lavatives, que eren molt populars a lantiga Roma, on es feien abundosos àpats i excessos. Els romans adoraven Crepitus, déu de les flatulències.
En la cort de Lluís XIV, el Rei Sol, el seu antecessor en el tron de França, Lluís XIII, saplicava una lavativa diària amb excepció dels dies festius (312 lavatives a lany). Cortesans i cortesanes a Versalles rebien diàriament tres o quatre lavatives a la recerca de la bona salut i sempre portaven els seus aparells personals en els viatges que realitzaven.
Es va usar tota mena de substàncies per aplicar en les lavatives, com roses, flors de taronger, de bergamota i dangèlica; antimoni, àloe, fonoll, safrà, farigola, anís, vi, oli doliva i fins i tot lavatives especials, com les de cafè i de tabac, que va ser molt popular. Es deia que el fum del tabac tenia una acció depuradora i que el tabac curava fins i tot els espasmes intestinals més severs. Fumant la seva pipa, el barber sasseia i aplicava la lavativa de tabac al pacient.
La lavativa sutilitzava per guarir tot tipus de malalties, ja que es creia que el restrenyiment constituïa un greu problema de salut en ascendir els vapors de la matèria fecal retinguda a lintestí, i que portava a la intoxicació del cos i també provocava la malenconia.
En el segle XVIII, la lavativa és un dels procediments més usats en medicina. Els instruments per aplicar-la es construïren en materials luxosos, plata, or, carei, ivori o nacre, la qual cosa convertia aquests aparells en veritables obres dart.
03 / 100
AGULLES ESTRATÈGIQUES
EL PRIMER TRACTAT DACUPUNTURA
(2600 aC)
Lacupuntura xinesa és un procediment terapèutic mil·lenari. Les primeres dades arqueològiques sobre pràctiques de la medicina xinesa tradicional, especialment referides a lacupuntura, daten aproximadament del 6000 aC, del període neolític, on els metges tractaven les malalties per mitjà de picadures que feien amb ganivets i eines esmolades de pedra, jade o sílex.
No obstant això, el llibre més antic on es parla daquesta pràctica és el Huangdi Neijing (o Huangti Neiching), Llibre de medicina interna de lEmperador, escrit cap a lany 2600 aC.
Encara que el títol de lobra indica que fou escrita per lemperador Huangdi (també Huang Ti o Huang Di), conegut com lEmperador Groc, lautoria del llibre no està determinada. Es desconeix si Huangdi és un personatge real o mític, encara que els estudis més recents apunten a aquesta segona opció. Segons la tradició xinesa, seria el tercer dels cinc emperadors del període llegendari, i va regnar del 2697 al 2597 aC.
El Neijing és una obra transcendental en la medicina xinesa, com ho són els textos hipocràtics per la medicina occidental. Està redactat en forma de conversa entre lemperador Huangdi i el seu primer ministre Qi Bo, els quals parlen sobre els aspectes de la salut i la malaltia, la seva prevenció i tractament. Està compost per dos llibres, el Su Wen (Qüestions simples) i el Ling Shu (Bases espirituals).
El Su Wen proporciona les bases teòriques de la medicina xinesa i de lacupuntura. La medicina xinesa tradicional es basa en una concepció holística i dharmonia de lindividu amb el seu entorn. El llibre conté els principis fisiològics de la medicina xinesa, que és un sistema filosòfic que promou el concepte de salut i prosperitat a través del compliment de la llei còsmica immutable: el Tao.
El Ling Shu, també anomenat Zhen Jing (Clàssic dacupuntura), és la part dedicada especialment a lacupuntura. Shi descriu el recorregut dels meridians, els punts i els tipus dagulles, nexplica lús i diverses tècniques daplicació per al tractament de múltiples malalties. Per aquesta raó, sel considera el cànon de lacupuntura.
El Neijing va ser transmès de forma oral durant molts segles. Fou compilat entre els anys 600 i 200 aC. La seva versió actual data del segle VIII dC.
04 / 100
MEDICINA I LLEI
A BABILÒNIA EL CODI DHAMMURABI REGULA LACTIVITAT MÈDICA
(1750 aC)
Al Museu del Louvre de París shi conserva lanomenada Estela dHammurabi, un bloc de diorita de dos metres dalçada on hi ha escrit el Codi dHammurabi, un dels compendis jurídics més antics dels quals es té notícia. Va ser escrit sota el mandat dHammurabi, rei de Babilònia, amb la voluntat dunificar tots els codis legals que existien en diverses ciutats de lImperi.
El text, escrit en accadi, conté 282 disposicions que regulen un vast ventall daspectes de la vida quotidiana i de la societat babilònica de lèpoca. Els fonaments legals es basen en la llei del talió (ull per ull i dent per dent) i les sancions i càstigs previstos són de gran duresa.