Del total darticles del compendi, nou es refereixen a la pràctica de la medicina. Bàsicament, shi regulen els honoraris dels metges i les penes a complir pels errors comesos en la pràctica del seu ofici. Els metges cobraven els honoraris dacord amb lestatus social dels pacients. No era el mateix assistir un senyor acabalat o amb una posició noble que un pagès, un menestral o un esclau. Les penes a les quals es condemnava un metge que havia comès un error o una negligència també depenien del rang social del pacient. Eren molt més dures quan es tractava de membres de les elits polítiques i econòmiques que no pas quan es tractava dun simple camperol o esclau.
Un resum dels continguts dels preceptes 215 i 217 del Codi ens mostra en quins termes sestablia la relació entre metges i pacients:
Si un metge practica una operació a un gran senyor que comporta una gran incisió feta amb un bisturí i aconsegueix guarir-lo, o si ha obert la cavitat de lull dun senyor amb la llanceta de bronze i se lha curat, rebrà 10 monedes de plata. Si es tracta dalgú que pertany a Palau, llavors se li pagaran 5 monedes de plata. Si es tracta dun esclau, el propietari ha de pagar al metge dues monedes de plata.
Si un metge porta a terme una gran incisió en un senyor amb un bisturí i li ha causat la mort, o si ha obert la conca de lull dun senyor amb la llanceta de bronze i li ha destruït lull, llavors, se li tallarà la mà.
Al costat daquestes normes, també hi ha al codi indicacions sobre malalties ja conegudes. Així, larticle 278 del codi preveu la devolució dun esclau i el reemborsament dels diners de la seva compra, si aquest pateix, abans que transcorri un mes des de la compra, la malaltia bennu. Probablement es refereix amb això a lepilèpsia, que feia que els esclaus fossin una mercaderia sense valor.
No se sap del cert si realment sarribaven a aplicar els durs càstigs físics que es prescrivien en aquest expeditiu corpus legal. Amb tot, de ben segur que fer de metge a lantiga Babilònia, amb els coneixements mèdics i les tècniques i mètodes de lèpoca, no degué ser un ofici fàcil. La possibilitat dun error terapèutic o quirúrgic es pagava molt cara.
05 / 100
DEL MITE A LA RAÓ
ALCMEÓ DE CROTONA INICIA LES FORMULACIONS RACIONALS DE LA MEDICINA
(SEGLE VI aC)
Alcmeó de Crotona fou el metge grec més important dentre els anteriors a Hipòcrates (segle V aC), sobre el que va tenir influència. Realitzà investigacions empíriques i practicà disseccions animals. Pot ser considerat el primer metge científic.
Després del període de la medicina màgica, empírica i sacerdotal de la Grècia antiga, Alcmeó escriu el primer text mèdic en el qual es prescindeix del pensament màgic i de tota mena dempirisme, i sobserva un pensament racional i fisiològic. Amb aquest llibre sinicia el que després serà la medicina occidental.
Pertanyia a lescola pitagòrica, amb la qual compartia la idea que lequilibri o lharmonia de les parts de lorganisme constitueix la base de la salut. La malaltia seria resultat de la pèrdua dequilibri entre les qualitats i les parts. Defensà que la malaltia es produeix com a conseqüència dun desequilibri entre principis oposats (humit i sec, càlid i fred, amarg i dolç).
Fou el primer a assenyalar que el cervell era el centre vital de lorganisme, i no el cor, com considerava la majoria dels seus coetanis. Les seves exploracions funcionals sobre els diferents sentits li van permetre elaborar una teoria segons la qual el cervell era el centre i coordinador de les sensacions. Així doncs, el que avui coneixem com a sistema nerviós era una xarxa de passatges pels quals passaven les sensacions, que arribaven a lorganisme a través duns quants òrgans sensorials i després eren transportades al sensori ubicat al cervell.
Les seves disseccions li van permetre constatar que de forma invariable les venes estaven plenes de sang i les artèries buides, per la qual cosa proposà que per les artèries hi circulava aire i per les venes, sang, una idea que es va mantenir vigent fins als treballs de Galè (c. 130-200 dC).
Fou un dels primers dexplicar fisiològicament el son. Es preguntà si la consciència i els estats de vigília o son depenien de variacions en la circulació cerebral. Creia que el son succeïa quan els vasos del cervell eren plens i que la vigília venia quan la sang es retirava del cervell.
Contribuí al coneixement anatòmic amb descripcions detallades dels nervis òptics i la tràquea. Després de dissecar lull i demostrar-ne les connexions amb el cervell, va concloure que el globus ocular contenia aigua i foc.
Va criticar la creença comunament acceptada en el seu temps que el semen soriginava al cervell. Creia en el paper actiu de la femella en lembriogènesi, en un moment en què era considerada habitualment com un element que rebia de manera passiva el semen masculí.
Creia en la immortalitat de lànima de tots els éssers vius i, fins i tot, dels astres.
06 / 100
MEDICINA I SUPERSTICIÓ
HIPÒCRATES DE COS I LA PRÀCTICA MÈDICA
(SEGLE V aC)
A lèpoca de lantiguitat sovint es pensava que la causa de les malalties tenia relació amb lentrada al cos dun esperit dolent. La idea prenia força quan la malaltia feia desvariejar el malalt, que deia i feia coses sense sentit o perdia el coneixement de tant en tant. Aquesta simptomatologia, freqüent en les afeccions nervioses, era especialment present en lepilèpsia, una malaltia que sexpressa fent perdre el control del cos, provocant caigudes, convulsions i ganyotes. La gent interpretava aquest quadre com la possessió dun veritable dimoni. I contra el dimoni shi havia dactuar amb exorcismes i mil i un ritus que ajudessin a foragitar-lo.
No tothom, però, pensava de la mateixa manera. El metge Hipòcrates de Cos i els seus deixebles creien que lepilèpsia, el mal sagrat, com en deien a lèpoca, no era res més que una malaltia del cos, provocada per causes naturals i que el que shavia de fer era tractar el malalt i oblidar-se de dimonis i mals esperits. Aquesta actitud, si bé no era nova, representava una manera de veure la malaltia que trencava amb la superstició i que tenia en lobservació i lanàlisi dels símptomes la base per fer-ne el diagnòstic. Una manera de fer que crearia escola i que faria del sentit comú leix vertebral duna bona part de la pràctica mèdica durant segles.
Hipòcrates i els seus deixebles, en un intent per cercar lorigen de la malaltia, van elaborar una teoria explicativa basada en quatre humors: la sang, la bilis negra, la bilis groga i la flegma. Aquests humors eren presents al cos en proporcions equilibrades, i quan salterava aquesta estabilitat la persona queia malalta i no es recuperava fins que lequilibri es restablia. Hipòcrates pensava que totes les persones havien de correspondre a algun daquests humors: sanguinis, si hi dominava la sang; malenconiosos, si és la bilis groga la predominant; colèrics, amb molta bilis negra, i flegmàtics, amb la flegma com a governant. Això també tenia la seva transposició en laspecte físic de lindividu i la seva disposició a la malaltia. Els sanguinis eren cepats i impulsius, amb propensió a emmalaltir per la primavera; els malenconiosos eren esquifits i amb poca esma, amb més mala salut cap a la tardor; els colèrics eren de complexió corpulenta i amb moltes possibilitats de caure malalts a lestiu, i els flegmàtics, amb cos flonjo i sang dorxata, emmalaltien més aviat a lhivern.
Aquesta teoria, si bé es basava en pressupostos purament especulatius, va donar peu a una teràpia que cercava recobrar lequilibri perdut i que donava resultats. Hipòcrates i els seus deixebles estaven convençuts que la higiene, tant del malalt com del seu entorn, era fonamental per guarir-lo. El malalt havia de gaudir daire fresc, de tranquil·litat i duna dieta equilibrada, a base daliments senzills. Utilitzaven el sentit comú per afrontar lesions, reduir fractures, tallar hemorràgies i calmar dolors. Mai no utilitzaven procediments màgics o rituals supersticiosos.
Els ensenyaments daquesta escola mèdica estan reunits en el cèlebre Corpus hippocraticum, un conjunt de textos de medicina de diferents autors i de diferents èpoques. De tots aquests textos, el més conegut és lanomenat Jurament hipocràtic, un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques que en molts llocs encara pronuncien els estudiants de medicina en llicenciar-se. Tot un homenatge viu a qui sovint sha anomenat pare de la medicina.
07 / 100
OBRIR LA TRÀQUEA
ASCLEPÍADES DE BITÍNIA DESCRIU PER PRIMER COP LA PRÀCTICA DE LA TRAQUEOTOMIA
(SEGLE I aC)
Encara que es troben referències a la pràctica de la traqueotomia en els tractats mèdics més antics, com el Rig Veda (2000 aC) i el Papir Ebers, egipci (1500 aC), fou el cirurgià grec Asclepíades de Bitínia (segle I aC) el primer que va descriure aquesta pràctica.
El metge Areteu de Capadòcia (segle I dC) confirma en els seus escrits Terapèutica de les malalties agudes el treball dAsclepíades, però afirmava que les ferides del cartílag traqueal no eren capaces de curar-se. Més endavant, Celi Aurelià (segle V dC) va condemnar el procediment, el qual considerava irresponsable i bàrbar.
A Europa, a ledat mitjana, encara que el procediment estava descrit de manera detallada, no sefectuava pel risc que implicava i per la creença antiga que la ferida no es podria curar, la qual cosa representava un risc de descrèdit per al metge.
No és fins a partir del segle XVI que es troben novament referències a la traqueotomia. El 1546, el metge Antoni Musa Brassavola deixa constància de la pràctica reeixida de la traqueotomia a un pacient, sense patir, per tant, cap descrèdit professional. Lany 1620, Nicolas Habicot publicà a París un tractat sobre la traqueotomia de 108 pàgines.
El cirurgià alemany Lorenz Heister fou qui encunyà el terme traqueotomia en el seu manual de cirurgia publicat el 1718. Uns anys després, el 1770, George Martin introduí la doble cànula amb lobjectiu de facilitar la neteja i estalviar els nombrosos canvis.
Cap als anys trenta del segle XIX, la traqueotomia ja era acceptada i utilitzada en cas de vida o mort, però no tots els casos es realitzaven amb èxit. El metge francès Armand Trousseau va practicar 200 procediments, en els quals només una quarta part dels pacients va sobreviure. El 1837, Curling va esmentar lús de la traqueotomia en problemes associats amb tètanus, com laringoespasme i disfunció dels músculs respiratoris, encara que mai no va realitzar aquest procediment. Durant la Guerra Civil Americana (1861-1865), la traqueotomia va ser utilitzada per la Unió de Metges de lArmada per alleujar els problemes de ventilació causats per ferides darmes de foc al cap i al coll.
A mesura que aquest procediment es realitzava, es van desenvolupar diverses tècniques per millorar-lo i es va indicar cada vegada amb més freqüència també per al tractament de malalties, com la diftèria, la tuberculosi o la sífilis.
08 / 100
PLANTES MEDICINALS
DIOSCÒRIDES PEDACI ESCRIU DE MATERIA MEDICA
(SEGLE I)
El coneixement de les plantes com a recurs per guarir les malalties es remunta a la nit dels temps. Els assajos amb les virtuts curatives de diferents espècies vegetals degué ser una pràctica habitual, els resultats dels quals es transmeteren duna generació a laltra, i constituïren un arsenal dinformació que ha arribat fins als nostres dies.
Probablement una de les primeres recopilacions daquests coneixements la trobem a lobra De materia medica, de Dioscòrides Pedaci, metge grec que viatja per tota la Mediterrània oriental acompanyant les legions romanes, cosa que el posà en contacte amb les pràctiques mèdiques de molts pobles, i en recollí les fórmules i preparats terapèutics.
Aquest llibre, en el qual se citen més de mil drogues naturals amb virtuts medicinals, profusament traduït, va esdevenir un referent constant per a generacions de metges i sanitaris en general durant més de mil cinc-cents anys.
Lobra estava constituïda per diverses parts o llibres independents. El primer estava dedicat a les plantes que produïen olis aromàtics i als ungüents que shi feien. El segon, als animals, als productes lactis i als cereals. El tercer i el quart parlaven daltres herbes, llavors i rels, mentre que el cinquè era dedicat als vins i a alguns minerals. En traduccions posteriors shi afegí un sisè llibre que parlava dels verins. El text no es limitava a un repertori de principis actius, sinó que també incloïa consells per a la preparació i dosificació dels remeis proposats i sobre els tractaments de malalties concretes.
Lanomenada del llibre el va fer popular. Sen van fer moltes transcripcions, algunes de les quals bellament il·lustrades, i el text va ser present en molts obradors de moltes generacions dapotecaris darreu.
El primer exemplar duna traducció llatina va aparèixer lany 1478 i durant el segle XVI es van arribar a fer 49 reimpressions duna mateixa traducció llatina. El text va entrar en el món acadèmic i va esdevenir una referència bàsica de la botànica mèdica de les facultats de medicina europees fins ben entrat el segle XVIII.
Molts herbolaris i partidaris de la medicina natural continuen considerant Dioscòrides, amb totes les actualitzacions necessàries, un referent útil en lelaboració de remeis naturals, cosa que posa de manifest la vigència dels principis curatius dorigen vegetal com a agents terapèutics que cal tenir en compte.
I és que el nostre naturalista, guiat per lexperiència i la pràctica quotidiana, apuntà ja en el seu temps tota una sèrie de virtuts medicinals de moltes plantes de les quals sha provat lefectivitat i estan científicament documentades. Tot un exemple de la importància de la saviesa popular.
09 / 100
METHODO MEDENDI
GALÈ ES CONVERTEIX EN EL REFERENT MÈDIC A OCCIDENT DURANT MÉS DE QUINZE SEGLES
(SEGLE II)
Galè de Pèrgam va ser un metge grec que, juntament amb Hipòcrates de Cos, va constituir el referent més significatiu de lantiguitat. Va ser un autor molt prolífic que va escriure sobre tots els temes que abastaven els coneixements mèdics de la seva època. Daquests escrits només en coneixem una part, uns quants centenars dels quals destaca lanomenat Methodo medendi (sobre lart de la curació), però prou remarcables per comprendre la capacitat de lautor com a metge i la transcendència que van arribar a tenir en la pràctica mèdica posterior.
Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.