Galè va arribar, però, a demostrar que el cor era una massa muscular que bombejava sang i que les artèries la transportaven. Malgrat això, insistí que el fetge era lòrgan de producció sanguínia, sense arribar a concebre una veritable noció de circulació de la sang.
El metge aragonès Miquel Servet, dut per un pregon sentiment religiós i una lectura aprofundida de la Bíblia, estava convençut que la sang era la part del cos per la qual Déu es comunicava més directament amb la naturalesa humana. Això el dugué a reflexionar sobre el moviment corporal de la sang i, de retruc, a evocar les seves classes danatomia a París, on havia estat company de classe de Vesal. Amb aquests coneixements del cos humà, arribà a concloure que la sang és transmesa de la part dreta del cor a lesquerra a través dun llarg recorregut pels pulmons, on es purifica i esdevé vermella. Desmentia així el precepte galènic que afirmava que aquest pas es feia a través de diminuts porus de la paret o septe que separa aurícules i ventricles esquerres i drets. Quedava així establerta la circulació pulmonar o menor.
Atesa la visió religiosa de la natura que sostenia el nostre protagonista, no ens ha destranyar que aquestes idees sobre la circulació de la sang apareguessin publicades en el seu treball teològic Christianismi restitutio (1553). Un llibre en què Servet també posava en dubte la Trinitat i on advocava per evitar el baptisme dels nadons per rebrel a una edat més adulta. Aquestes idees no agradaren gens ni a catòlics ni a protestants, que el consideraren un heretge. La seva fermesa en aquestes conviccions el dugué, finalment, sentenciat per Calví, a la foguera, juntament amb els seus llibres. Poc després, els metges Realdo Colombo i Valverde de Amusco, amb aportacions pròpies, van difondre per tot Europa les seves idees fisiològiques.
Lany 1924, gràcies a la tesi doctoral dun estudiant egipci, es va saber que un metge de Damasc, Ibn an-Nafís, havia descrit perfectament el mecanisme de la circulació pulmonar de la sang tres segles abans que Servet. Però això no va desmerèixer el mèrit del nostre home. La sang, però també el foc, van forjar-li una fama de pedra picada que encara perdura.
20 / 100
EL TABAC COM A MEDICINA
EL METGE FRANCISCO HERNÁNDEZ, INTRODUCTOR DE LA PLANTA DEL TABAC A ESPANYA
(1558)
Lús de tabac per a finalitats religioses i mèdiques estava molt estès pel continent americà abans de larribada de Colom el 1492. Probablement el primer introductor de la nova planta a Espanya va ser fra Román Pané, acompanyant de Colom en el seu viatge, que el 1518 envià un informe a Carles V detallant les virtuts medicinals del tabac, així com les primeres llavors, que lemperador va manar cultivar. Però la majoria dautors coincideixen a assenyalar Francisco Hernández, metge de cambra de Felip II, com a introductor de la planta a Espanya el 1558, en tornar del viatge destudi dels productes de Mèxic que li havia encarregat el sobirà.
En la ràpida difusió del tabac en el segle XVI hi jugaren un paper determinant les virtuts que li atribuïen. Liniciador del corrent mèdic i científic al voltant del tabac fou Nicolás Monardes, que escrigué La historia medicinal de las cosas que se traen de nuestras Indias Occidentales (1565-1574), editat a Sevilla el 1580. El tabac arribà a convertir-se en el gran remei casolà i el venien els apotecaris, fet que portà a anomenar-lo panacea antàrtica o vulnerària de les Índies. En el segle XVII el seu conreu ja era universal.
El gran pas per a la difusió del tabac per tot el món seria la seva acceptació per part de la noblesa i les corts europees. El 1560 lambaixador francès a Lisboa, Jean Nicot, envià a la seva sobirana Caterina de Mèdici unes fulles de tabac moltes (rapè), per tal dalleujar les seves migranyes. La reina es convertí en activa propagadora de lús del rapè, comptant amb la col·laboració del gran prior Francisco de Lorena. Tan gran seria la influència daquests tres personatges que del primer sen deriva el nom al gènere de la plata en la classificació botànica (Nicotiana) i dels altres dos personatges el tabac prengué els noms amb què sel coneixia aleshores: herba de la reina o caterinària i herba del prior. El tabac fou introduït a Itàlia pel cardenal Prospero Santacroce, procedent de Lisboa, i un altre cardenal, Tornabona, el conrearia a Roma, motius pels quals en aquest país el tabac fou anomenat herba de Santacroce i herba de Tornabona.
El 1624, Urbà VIII dictà a Sevilla una butlla on sexcomunicava els que prenguessin tabac en els llocs sagrats. La Inquisició espanyola establí que només el dimoni podia conferir a lhome la facultat dexpulsar fum per la boca, amb la qual cosa qui fumava podia ser acusat de pacte amb el diable. No obstant això, Espanya fou el primer país que gravà fiscalment la importació del tabac lany 1611, i les Corts decidiren que la Hisenda Pública es fes càrrec de la comercialització.
Aproximadament a partir del 1830 es dugueren a terme els primers treballs dedicats a les conseqüències negatives del tabac per a la salut, encara que es tractava de treballs a mig camí entre lafany moralitzador i levidència científica. No fou fins a les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX que es realitzaren els primers estudis científics concloents sobre els riscos del tabaquisme per a la salut.
El 21 de maig del 2003, a la 56a Assemblea Mundial de la Salut, els 192 estats membres de lOrganització Mundial de la Salut (OMS) van adoptar per unanimitat el primer tractat mundial de salut pública, el Conveni marc per al control del tabac. Aquest és el primer instrument jurídic dissenyat per reduir les defuncions i malalties relacionades amb el tabac a tot el món.
21 / 100
DE MOTU CORDIS
WILLIAM HARVEY DESCRIU LA CIRCULACIÓ MAJOR DE LA SANG
(1628)
Com ja hem vist quan hem parlat de Servet, el mecanisme de la circulació de la sang pel cos dels animals va ser llargament desconegut durant segles. Si bé el metge aragonès va llançar la idea de la circulació pulmonar o menor, faltava encara aclarir si hi havia una circulació per tot el cos, circulació major, i, en cas afirmatiu, explicar com es produïa.
Les idees de Galè en el segle XVII encara dominaven el pensament mèdic i tenien una gran ascendència en qualsevol interpretació anatòmica o fisiològica del cos humà. Amb tot, lempirisme de lèpoca i el sorgiment de noves concepcions en la ciència en general van acabar imposant-se de mica en mica en tota la pràctica mèdica. El cas de la circulació de la sang i els mecanismes que la regulen són un exemple daquest canvi de visió metodològica.
En aquest sentit, el metge anglès William Harvey, observador pacient, havia contemplat que en una hora el cor era capaç de bombejar una quantitat de sang que pesava tres cops més que el pes mitjà dun home. No podia ser que tota aquella sang vingués del fetge com es creia aleshores. Va calcular que aquesta víscera havia de fabricar dos-cents cinquanta litres de sang per hora perquè el cos funcionés. Era una quantitat exagerada. Això li va donar peu a pensar que el que realment passava era que el líquid hemàtic circulava per tot el cos. La sang que sortia del cor hi havia de tornar. Si no els números no quadraven.
Observant lanatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles eren unidireccionals. Estudià, també, les vàlvules de les venes i confirmà que també eren unidireccionals. Aquests fets donaven indicis que la sang sortia del cor per les artèries i que hi tornava a través de les venes. Les vàlvules eren els mecanismes que impedien que el moviment canviés de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només sinflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només sinflaven del la banda més allunyada del cor.
Observant lanatomia del cor de diferents animals veié que les vàlvules que hi ha entre aurícules i ventricles eren unidireccionals. Estudià, també, les vàlvules de les venes i confirmà que també eren unidireccionals. Aquests fets donaven indicis que la sang sortia del cor per les artèries i que hi tornava a través de les venes. Les vàlvules eren els mecanismes que impedien que el moviment canviés de direcció. Va lligar diverses artèries i observà que només sinflaven del cantó del cor, mentre que, si lligava venes, només sinflaven del la banda més allunyada del cor.
Amb totes aquestes observacions i proves, Harvey va arribar al convenciment que la sang recorria un circuit per artèries i venes. En no utilitzar microscopi en les seves observacions, no va poder establir lexistència de capil·lars, que li haurien permès establir la connexió entre vasos sanguinis. Amb tot, lany 1628, va publicar el seu llibre De motu cordis et sanguinis, on recollia totes les seves idees i establia el principi de la circulació major de la sang. Aquesta obra no va ser ben rebuda per la comunitat científica contemporània. Les idees de Harvey van ser considerades errònies i extravagants. Es diu que les seves idees li van valdre el sobrenom de Circulator, no per la qüestió de la circulació de la sang, sinó perquè era el nom llatí amb què es designava aleshores els xarlatans de fira.
Malgrat tot, les idees de Harvey van acabar imposant-se a mesura que nous descobriments anatòmics i fisiològics van anar corroborant-les. El mèrit del seu treball no residia tan sols en el descobriment en si, sinó que era remarcable el mètode utilitzat. Es combinaven observacions, experiments, mesures i hipòtesis per arribar a la seva doctrina. Es tractava daplicar a lestudi fisiològic lesperit de lèpoca que tenia en lobservació, lexperimentació i la quantificació matemàtica els bastions principals. Harvey, com Vesal en el camp de lanatomia, va representar una fita històrica en la comprensió del funcionament del cos humà, i va posar les bases dun coneixement fisiològic que encara tenia molt de camí per córrer.
22 / 100
LESCORÇA GUARIDORA
ES DESCOBREIXEN LES VIRTUTS TERAPÈUTIQUES DE LA QUININA
(1630)
Segons la tradició històrica, les virtuts terapèutiques de la quinina es van començar a conèixer lany 1630, quan la comtessa de Chinchón, Francisca Enríquez de Rivera, esposa del virrei del Perú, Luis Fernández de Cabrera, va aconseguir curar-se dunes febres intermitents, probablement malària, tot prenent infusions de lescorça de larbre de la quina. Una coneixença, però, que només era novetat per als colonitzadors espanyols, ja que els pobles andins en coneixien leficàcia contra la febre i altres dolences des de temps immemorial.
A partir daquest fet, lús medicinal de la quina es va escampar per tot Europa, es va convertir en un medicament eficaç contra tota mena de febres i es va revelar particularment eficaç contra la malària. Una eficàcia que va permetre als europeus superar els processos dadaptació als territoris colonials de moltes zones dÀfrica i Àsia, afectats per aquesta malaltia de forma endèmica.
La quinina, que és una molècula de naturalesa alcaloide, va ser aïllada per primera vegada lany 1820 pels francesos Pierre Joseph Pelletier i Joseph Bienaimé Caventou, que van demostrar que era el principi actiu que combatia la malària. Fins aquest moment, la forma més habitual de preparar-la era assecar i esmicolar lescorça de larbre de la quina fins a aconseguir una pols fina que es barrejava amb algun líquid, normalment vi, per ser beguda.
La bona reputació del medicament va fer que el seu consum augmentés notablement, cosa que va fer redoblar els esforços per estudiar-lo químicament i aconseguir la síntesi de la molècula. Mentrestant, lúnica font eren els arbres de la quina, que van ser explotats més enllà dels territoris andins. Sen van exportar peus i llavors i sen van expandir noves plantacions arreu, que en alguns indrets van aconseguir provar amb gran èxit. Va ser el cas de lilla de Java, que als anys trenta produïa gairebé la totalitat de la quinina consumida al món.
Les vicissituds bèl·liques de la Segona Guerra Mundial van dificultar enormement el tràfic de la quinina, que havia esdevingut un medicament imprescindible en totes les farmacopees de campanya. Linterès estratègic del medicament va impulsar noves recerques per aconseguir-ne de manera definitiva la síntesi química. Gairebé al final de la guerra, lany 1944, els esforços es van veure compensats amb els resultats dels treballs dels nord-americans Robert Woodward i William Doering, que assolien lobjectiu a partir dun derivat de la quinolina.
Un èxit científic que, amb tot, no va acabar de solucionar el problema del subministrament de la quinina. El cost de produir-la a partir de la síntesi química és tan elevat que no surt a compte. Lobtenció a partir directament de lescorça és encara el més usual i econòmic. La natura, diligent, moltes vegades ens proveeix dels millors remeis i, en aquest cas de la quinina, al millor preu.
23 / 100
ES CAPTURA EL MOVIMENT
ELS ANTECEDENTS DEL CINEMA MÈDIC
(SEGLES XVII-XIX)
Van ser físics i metges els qui van descobrir el fenomen de persistència de les imatges a la retina. Les primeres observacions documentades, referents a això, van ser les presentades pel cavaller DArcy, en 1765, a lAcadèmia de Ciències de París. Ell va estudiar el temps necessari perquè una brasa cremant, fixada en una roda que girava, deixés de percebres com a tal per passar a observar-se com un cercle.
Molts anys després, un metge anglès, Peter Mark Roget (1779-1869), va presentar, el 1824, a la Royal Society, les seves observacions sobre la il·lusió òptica que es produeix en mirar el moviment dels eixos duna roda dun carro a través duna tanca. Va analitzar el fenomen, el va reproduir experimentalment amb un disc de cartró perforat i una tira de paper mòbil i va utilitzar aquesta il·lusió per calcular la durada de les impressions de les imatges a la retina.
Dos metges anglesos, William Harvey Fitton (1780-1861) i John Ayrton Parish (1785-1856), es van disputar en aquella època la invenció del taumàtrop, una joguina molt popular que consisteix en un disc amb un dibuix a lanvers i un altre al revers, que en fer-lo girar perpendicularment al pla del paper permet observar com se superposen les dues imatges.
Fisiòlegs i òptics van ser els que van demostrar la possibilitat de generar la il·lusió del moviment. Això va ser descobert de manera independent i simultània lany 1833, pel fisiòleg belga Joseph Antoine Ferdinand Plateau (1801-1883), i el matemàtic austríac Simon R. von Stampfer (1792-1864). Plateau va donar a conèixer el seu fenaquistoscopi, instrument format per dos discs, lun amb escletxes equidistants i laltre amb les fases successives del moviment dun cos representades al voltant del centre que, en girar, fan lefecte del moviment complet. I Stampfer el seu estroboscopi, aparell que produeix unes sèries dimatges intermitents a partir dun moviment periòdic, obstruint intermitentment la visió de lobjecte o il·luminant-lo instantàniament i periòdicament. Amb aquests invents naixia el cinema de dibuixos animats.
El primer que va aplicar aquests invents en la docència de la medicina va ser el fisiòleg txec Jan Evangelista Purkinje (1787-1869), que va perfeccionar un estroboscopi que va anomenar forolyt i va dibuixar diferents discos per mostrar als seus alumnes diversos moviments, com el dels batecs del cor.