En làmbit científic, va ser Leonardo qui va dibuixar per primera vegada lapèndix o qui va descriure la cirrosi de fetge. Fou el primer a estudiar el cor humà i en deixà constància en els seus dibuixos. També representà, amb gran realisme, el cervell, lestructura muscular i esquelètica de les extremitats, el sistema reproductor i fins i tot un fetus.
Leonardo dedicà més de vint anys als seus quaderns de dibuixos, fins a lany 1510, en què completà els estudis. Desenvolupà diversos mètodes per a una il·lustració precisa, que encara avui són vigents. Així, per exemple, recomanava representar una part del cos des de linterior cap a lexterior, dibuixant, en el cas duna extremitat, primer els ossos, després les articulacions i els lligaments, els músculs i els tendons, els nervis i vasos sanguinis i, finalment, la pell.
És també el primer a concebre la idea de lhome de vidre. En els seus dibuixos plantejava un home amb el tronc transparent, per tal de poder observar-ne els òrgans interns. Daquesta manera, es podien veure els vasos sanguinis complets o les diferents capes del crani, i això feia que els cadàvers dibuixats cobressin vida.
En morir Leonardo el 1519, els seus quaderns amb els dibuixos anatòmics els va heretar el seu deixeble Francesco Melzi. A finals del segle XVII van arribar a Anglaterra, on van passar a formar part de la Col·lecció Reial.
15 / 100
CAMES I BRAÇOS ORTOPÈDICS
AMBROISE PARÉ MILLORA LES TÈCNIQUES QUIRÚRGIQUES I PROPOSA LÚS DE PRÒTESIS PER ALS AMPUTATS
(SEGLE XVI)
Ambroise Paré (1510-1590) és considerat com la principal figura quirúrgica del segle XVI i el pare de la cirurgia francesa.
Començà la seva carrera professional el 1532 com a aprenent dun barber-cirurgià parisenc. El gremi de cirurgians-barbers tenia molt poc prestigi i estava format per professionals que, a més de tallar cabells, feien sagnies, frenaven hemorràgies, curaven ferides i arrencaven queixals. Sels anomenava també cirurgians de bata curta, per distingir-los dels cirurgians de bata llarga que sabien llatí i grec, diagnosticaven i sencarregaven de les tasques acadèmiques. Aquests últims pertanyien a la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, la primera associació de cirurgians professionals de França, fundada en el segle XIII.
A partir del 1536 va treballar com a cirurgià de lexèrcit. Va fer el seu primer descobriment en la curació de les ferides de bala. Les armes de foc, acabades de desenvolupar, tenien molt poc abast, de manera que es disparaven a curta distància i produïen grans cremades per la pólvora. El tractament que sels aplicava fins llavors era cauteritzar les lesions amb oli bullent, la qual cosa en moltes ocasions provocava la mort del malferit i els que sobrevivien solien agonitzar per les ferides inflamades. Però un dia en què Paré no disposava doli, va utilitzar una antiga recepta romana amb oli de roses, clara dou i trementina, i veié que lendemà les ferides començaven a cicatritzar.
Durant la seva estada a lexèrcit, va haver de tractar molts soldats que patien amputacions. Amb lajuda de fabricants darmadures, va dissenyar aparells ortopèdics i pròtesis de ferro per a mans, braços, cames i ulls. La majoria daquests aparells tenien una funció cosmètica.
Paré ha passat a la història per un membre artificial molt semblant a alguns que es desenvolupen avui: la mà de ferro de dits mòbils i canell articulat del cavaller alemany Götz von Berlichingen, al qual es donà el sobrenom Mà de Ferro. En aquesta pròtesi, el polze es mantenia rígid mentre la resta dels dits podien reproduir la majoria dels moviments de la mà.
El 1545, va publicar el tractat Mètode de tractar les ferides causades per arcabussos i altres bastons de foc, que després va ser traduït a llengües diverses. Naparegué la segona edició el 1553. Lany 1564 va publicar una monumental obra de cirurgia, els Dix livres de la chirurgie. La primera part contenia Anatomia i Fisiologia i la segona, Cirurgia. Shi descrivien moltes tècniques quirúrgiques, i una de les més significatives era lús de lligadures de les artèries per evitar les hemorràgies en les amputacions. El 1575 va editar un recull de les seves obres, que després es va reimprimir unes quantes vegades i es va traduir a langlès, alemany i neerlandès.
El 1561, la Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, deixant de banda els seus estatuts, va rebre al seu si Paré i li va atorgar el grau de Mestre en Cirurgia.
Lany 1584, quan Paré tenia 74 anys, lEscola de Medicina de la Universitat de París, en consideració dels seus mèrits, li concedí el bonet de Doctor en Medicina.
16 / 100
MEDICINA I ALQUÍMIA
PARACELS FORMULA LES SEVES TEORIES SOBRE LA MALALTIA I LES MEDECINES
(1530)
Paracels, el veritable nom del qual era Theophrastus Bombastus von Hohenheim, va ser un metge nascut a Suïssa lany 1493 que, a causa de les seves concepcions sobre la naturalesa de la malaltia i les pràctiques terapèutiques per combatre-la, va sacsejar la medicina del seu temps. Les seves idees controvertides van dividir la comunitat mèdica en detractors molt crítics i seguidors apassionats.
Format a diverses universitats, com les de Bolonya, Viena o Ferrara, exercí la medicina duna manera gairebé sempre ambulant, amb pocs períodes destabilitat. El nucli de la seva doctrina es va compendiar en la seva obra Paragranum, apareguda lany 1530 i en la qual establia quatre pilars bàsics per bastir una nova medicina: la filosofia (ciència de la naturalesa), lastronomia (influència dels cossos celestes i la meteorologia sobre lésser humà), lalquímia (preparació de medicines) i la virtut (entesa com capacitat curativa dels metges).
Amb un pensament imbuït de les idees neoplatòniques de lèpoca, propugnava que per assolir el veritable coneixement sha de partir del que és visible i constatable per arribar a les forces ocultes que regulen la naturalesa exacta de tot. Era partidari de lanomenada doctrina de les signatures, que estableix la influència de les constel·lacions celestes sobre el cos humà. Rebutjava lautoritat dHipocràtes i Galè en atorgar a cada malaltia un origen específic concret i bandejar la teoria del desequilibri dels humors del cos.
Creia en la força dels poders curatius de la natura, que marcava els camins que havia de seguir lorganisme per restablir la salut. La natura actuava com a metge interior i el metge real era un agent extern que havia de comunicar-se amb aquests poders per establir la teràpia més adequada. On actua la natura, el metge ha de contribuir perquè hi faci el seu curs. El metge havia daplicar els seus coneixements només quan el metge intern havia sucumbit a la força que desencadenava la malaltia. Sostenia, també, que per a cada malaltia existeix, per voluntat divina, un remei concret i que cada dolença ve determinada per un conjunt específic de forces propiciatòries.
Proclamava que a la natura hi ha tres principis fonamentals: el sofre, allò que és combustible; la sal, tot allò que podem considerar com a fix, el que queda després de la combustió o la destil·lació, i, finalment, el mercuri, allò volàtil no alterat per lescalfament i que sallibera en forma de fum. Tots tres no els hem de considerar com a cossos simples, sinó com a principis constitutius de la mateixa natura.
Paracels, en un període de la seva vida, havia estat en contacte amb la indústria minera; era coneixedor de molts dels minerals que shi explotaven i també coneixia els mètodes i procediments de lalquímia. Arran daixò, va utilitzar a bastament substàncies químiques com a medicaments dús intern. Creia que compostos com els clorurs dantimoni i dor, el sulfat de coure, derivats del bismut i de larsènic o sals de plom actuaven com a agents alliberadors de les forces purificadores que, en restablir lequilibri químic del cos, duien a la curació de les malalties.
17 / 100
DE HUMANI CORPORIS FABRICA
ANDREAS VESAL INICIA ELS ESTUDIS ANATÒMICS MODERNS
(1543)
Fins a principis del segle XVI, les classes de medicina es caracteritzaven per ser totalment teòriques. El professor, assegut a la seva càtedra, comentava les obres de medicina clàssiques, sobretot les del metge grec Galè, que eren llegides en veu alta per un lector. En molt poques ocasions la classe sacompanyava duna dissecció humana. En aquests casos, el professor es limitava, sense tocar per res el cos en dissecció i a través dun altre assistent, a mostrar les relacions entre les descripcions anatòmiques llegides i el que presentava el cos dissecat. Això anà canviant quan molts metges van començar a practicar disseccions per si mateixos.
Va ser al nord dItàlia on lestudi de lanatomia pràctica va tenir una forta embranzida, ja que fins i tot artistes com Leonardo da Vinci i els seus contemporanis van fer nombroses disseccions danimals i éssers humans, i van realitzar dibuixos precisos i exactes de les seves observacions. A la Universitat de Pàdua, per exemple, molts professors van començar a baixar de la seva càtedra per fer les disseccions ells mateixos. Comença, també, la tradició dadjuntar excel·lents il·lustracions als seus tractats danatomia, la qual cosa els feia més comprensibles i didàctics.
El flamenc Andreas Vesal, professor a Pàdua, va ser lanatomista més destacat daquella època. A través de les seves disseccions sadonà que allò que deien els textos clàssics sobre lanatomia humana sovint no es corresponia amb el que veien els seus propis ulls. Amb la idea de divulgar aquelles anomalies i amb la voluntat de promoure una nova visió anatòmica, va recollir les seves observacions en el llibre titulat De humani corporis fabrica, il·lustrat amb més de tres-cents gravats del dibuixant Jan Stefan van Calcar, deixeble de Ticià. El llibre, que està dividit en set parts, conté acurades descripcions anatòmiques dossos i cartílags, lligaments i músculs, venes i artèries, nervis, òrgans dels aparells digestiu i reproductiu, cor i pulmons, cervell i òrgans dels sentits. Es tracta dun compendi anatòmic molt superior al que fins aleshores shavia publicat en aquesta matèria. Si bé cita freqüentment Galè, el corregeix més de dues-centes vegades, i atribueix les errades a la fidelitat descriptiva del que el metge grec havia observat en els animals i transposat als humans (Tu, Galè, que et vas deixar enganyar per les teves mones, li diu en el pròleg del llibre).
Laparició de la Fabrica de Vesal marca una fita en el progrés de la medicina i de lanatomia humana en especial. El valor històric de la Fabrica de Vesal rau en laportació de molts descobriments personals que enriquiren el saber anatòmic, en la claredat i la força de les descripcions, en la bellesa i destresa didàctica de les seves il·lustracions i, sobretot, en limpuls que la seva aparició va donar als estudis anatòmics posteriors, ja més centrats en lestudi directe del cadàver que no pas en la mera lectura dels textos clàssics.
El llibre, que consagrava Vesal com el fundador de lanatomia moderna, va ser publicat a Basilea lany 1543, i es va convertir en un referent dels corrents més innovadors de la medicina de lèpoca. Començava a imposar-se una pràctica mèdica basada en lobservació directa del cos humà i les seves malalties.
18 / 100
SEMINARIA CONTAGIORUM
GIROLAMO FRACASTORO PROCLAMA UNA TEORIA DEL CONTAGI DE LES MALALTIES INFECCIOSES
(1546)
Des de la més remota Antiguitat, les malalties infeccioses sempre han estigmatitzat els malalts que les pateixen. La por de contraure la mateixa afecció i patir-ne les conseqüències ha fet tothora mantenir una actitud de rebuig gairebé innata. Laïllament dels malalts i la privació del contacte amb ells mateixos i qualsevol peça de roba o objecte que els pertanyi ha estat sempre una mesura de prevenció immediata.
Si bé aquesta idea del contagi ha estat present en gairebé totes les cultures al llarg de la història, no va ser fins lany 1546 quan el metge i erudit italià Girolamo Fracastoro, amb la publicació del llibre De contagione et contagiosis morbis et eorum curatione, aportà una explicació racional dels mecanismes i la naturalesa del contagi. En aquest treball, després de descriure les malalties infeccioses conegudes fins aleshores, establia el concepte de seminaria contagiorum (llavors vives capaces de contagiar la malaltia) com a forma de transmissió de les malalties infeccioses.
Segons Fracastoro, el contagi es verificava per tres vies principals: per contacte directe amb els afectats, per la presència de les llavors de la malaltia en peces de roba o objectes dels afectats i a través de la inspiració de laire infectat amb els seminaria patògens.
Establí també la separació dels conceptes dinfecció com a causa i el depidèmia com a conseqüència i proclamà que malalties infeccioses específiques són el resultat de contagis específics.
Les autoritats sanitàries de nombrosos països, influïdes per aquestes idees, sovint, en casos de brots epidèmics, van establir i impulsar mesures anticontagionistes com les quarantenes, els aïllaments, les fumigacions o la creació de llatzerets. Mesures que no sempre van ser acceptades per tota la població afectada ni tampoc, de vegades, de forma unànime, per la mateixa comunitat mèdica. Es proposava lluitar contra unes entitats intangibles i invisibles que suposadament duien el contagi i que, sotmeses a les mesures oficials, tampoc semblava que remetessin efectivament, i causaven greus perjudicis a leconomia i la població dels indrets empestats.
Amb tot, les concepcions de Fracastoro van prevaldre majoritàriament entre la classe mèdica fins ben entrat el segle XIX, quan es va desenvolupar la teoria dels gèrmens com a possibles agents de la transmissió infecciosa. Una circumstància que ha dut alguns historiadors de la medicina a considerar Girolamo Fracastoro com el pare de lepidemiologia moderna.
19 / 100
CIRCULACIÓ MENOR
MIQUEL SERVET DESCOBREIX LA CIRCULACIÓ PULMONAR DE LA SANG
(1553)
Els mecanismes de la circulació de la sang van ser totalment desconeguts durant molt de temps. Evidentment es coneixia el batec del cor, però no se sabia a quina raó obeïa. De fet, tampoc es coneixia la relació que existia entre la sang i el cor, òrgan al qual satribuïa un paper més aviat relacionat amb els afers espirituals i emocionals. Malgrat les observacions de cossos dissecats, les idees fisiològiques relacionades amb la sang i la seva circulació eren confuses i errònies. Shavia arribat a la conclusió que les artèries només contenien aire i que lòrgan que produïa la sang i la distribuïa a la resta de lorganisme era el fetge.