Joan Fuster i l'anàlisi de la realitat social - Autores Varios

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Els autors, 2009

© De la fotografia de la coberta:

Hereus de Ramon Dimas

© De la present edició:

Universitat de València, 2009

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Director de la col·lecció: Ferran Carbó

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Dipòsit legal: V-3398-2009

ePub: Publidisa

Introducció

Joan Fuster fou un escriptor polièdric, un intel·lectual amb interessos en camps molt diversos. Sens dubte, la seua obra és indestriable dun compromís ferm, duna actitud crítica assumida ben dhora: la reivindicació duna història amagada, duna llengua segrestada, duna cultura malmesa, foren una constant al llarg de la seua trajectòria. Daltra banda, molts aspectes de lobra de Fuster són propis dun intel·lectual europeu del seu temps, profundament interessat en la literatura, amb un biaix dhistoriador i crític literari. Sense oblidar un rerefons creatiu considerable que sexpressa en la seua poesia però també, i potser sobretot, en la clara voluntat destil, en la preocupació formal que impregna el conjunt de la seua obra, en la qual ocupa un lloc central lanomenada «literatura didees».

Però la voluntat dintervenció en la vida i el destí del seu poble, que li suscitaven «un interès apassionat», li va fer ocupar-se dun ventall molt ampli de qüestions relacionades amb el passat i el present duna cultura i una societat amb les quals sidentificava. La literatura i la història cultural, en primer terme, però també lassaig cívic o el pensament de caire més general van ser alguns dels focus de la seua dedicació intellectual. I lestudi dels problemes específics del País Valencià, començant per la comprensió del seu procés de formació històrica, així com la percepció i avaluació dels fenòmens socials dabast més ampli que marcaven el seu temps, foren determinants en la configuració tant de la seua obra escrita com del seu compromís civil.

Lanàlisi de la realitat social, en el sentit de comprensió del tipus de societat davant la qual es trobava, dels processos de llarga durada que lhavien fet com era, constitueix un dels elements clau del pensament fusterià. Tant pel que fa al País Valencià i al conjunt de terres catalanes com pel que fa a la societat europea de la segona meitat del segle XX, amb lesclat de la societat de masses i del consum com a fenomen molt marcat i influent. En el primer cas calia entendre els grans dilemes de la societat valenciana, el seu estancament relatiu, la feblesa cultural, la substitució lingüística, la dimissió nacional, el paper de les classes dominants... Temes com el fracàs de la revolució industrial, lestructura social, lexistència o no duna burgesia en sentit clàssic, així com una determinada «visió» del País, el redescobriment de la seua realitat física i humana més propera, en una línia que arrenca del seu estimat Cavanilles, estigueren molt presents en lobra de Fuster. I desencadenaren, sens dubte, algunes de les polèmiques més vibrants que podem recordar.

Aquestes qüestions, encara obertes, foren objecte de discussió en la VI Jornada Joan Fuster, celebrada a Sueca en novembre de 2008, amb la participació de destacats estudiosos, coneixedors de lobra de Joan Fuster i del seu rerefons.

Fuster volia fer-se càrrec dels determinants cabdals de la seua societat. En un passatge citat a bastament del pròleg a Nosaltres els valencians diu que aquesta obra no lhauria dhaver escrit ell, sinó un afortunat «centaure dhistoriador i sociòleg», inexistent en el panorama cultural daleshores. Aquesta indicació ens diu moltes coses sobre el camp epistemològic en què es movia. Per algú que shavia format en el context cultural espanyol dels anys quaranta i cinquanta, ple a vessar de metafísica i grandiloqüència, dessències pàtries i gestes imperials, el fet dapuntar a la història i la sociologia com a eines daproximació a una realitat social concreta, té la seua importància. I de fet al llarg del text, i dels altres textos fusterians, no hi trobarem apel·lacions a essències, a lésser col·lectiu i la psicologia nacional, a les veus ancestrals de la terra, sinó a tot un altre ordre de qüestions: la història social i política, els problemes econòmics, les classes socials, la intervenció de grups i lacció o la inacció de les individualitats. Lessencialisme de debò era cosa «dels altres»...

Hom podrà discutir si darrere del seu enfocament hi ha, malgrat tot, una dosi excessiva de determinisme històric (en el sentit criticat per Isaiah Berlin) o no, o si la concepció de la qüestió nacional com a «premissa» incorpora un punt dapriorisme equivalent a un cert biaix dessencialisme, o més aviat de voluntarisme, implícit, però el fet és que en un aspecte clau del seu pensament i de la seua obra Fuster apel·la explícitament a lanàlisi de la realitat social. Això vol dir que tempta un enllaç amb les ciències socials, llavors incipients. Perquè cal tenir ben present quin era lestat de la recerca social, o de lanàlisi econòmica, a la València daquells anys, sense facultats, sense professionals, sense publicacions especialitzades. No es poden passar per alt aquests aspectes contextuals, si es vol entendre alguna cosa. I precisament això, aquesta penúria, fa destacar encara més la modernitat i loriginalitat dun plantejament i duna actitud exigent, sòbria i analítica. Al servei, això sí, duna passió. Però era, convindreu amb mi, una passió de les més nobles... i a més declarada. Fuster no se namagava.

En les pàgines que segueixen trobareu aproximacions crítiques i meditades a alguns aspectes de la relació de Fuster amb les ciències socials, i altres dimensions del seu pensament i de la seua obra que tenen a veure amb lanàlisi de la realitat social, perquè la reclamaven per construir-se o perquè la varen estimular (i mai no es remarcarà prou aquesta funció incitadora, tan important que va transformar efectivament el panorama cultural a casa nostra). Tot plegat pot suscitar reflexions profitoses sobre un moment decisiu, configurador, i sobre linflux del context, no sols intel·lectual, sinó també social, humà, de les mentalitats predominants. La discussió sobre la percepció dels canvis socials i de labast de la industrialització té, en aquest punt, un bon motiu per aprofundir els arguments.

I en aquest sentit, Ernest Garcia socupa dels canvis de la societat valenciana a mig segle de distància, i de la dimensió «sociològica» més general, amb incursions al voltant de les idees de Fuster sobre el progrés tècnic i els seus límits i possibilitats. Vicenç M. Rosselló tracta de la dimensió geogràfica, de la relació amb el paisatge com a escenari i producte alhora duna societat determinada. Ernest Reig sendinsa en el debat sobre la industrialització valenciana a partir de les hipòtesis de Fuster i les diverses rèpliques, que constitueix un dels capítols més fecunds de la història de les controvèrsies intel·lectuals entre nosaltres. Per la seua banda, Adolf Beltran fa una aproximació a Fuster i la política de la transició, com a moment clau en el qual les anàlisis i les realitats varen dirimir les seues diferències... I finalment, Josep Ramoneda traça les línies mestres dun estil de pensament, i les seues lleis i exigències, amb arrels pregones en la cultura europea, i del qual Fuster fou un exponent certament destacat.

GUSTAU MUÑOZ

Universitat de València

La societat valenciana, mig segle després

Ernest Garcia *

El registre, tot i que siga a grans trets, dels canvis de la societat valenciana des del moment de la redacció de Nosaltres els valencians fins avui, quasibé mig segle, indica coses com les següents (taula 1). La població sha duplicat, passant de dos milions i mig a prop de cinc milions, amb dues etapes de creixement demogràfic molt ràpid, coincidents amb onades de fort auge econòmic, la del desenvolupament dels anys seixanta i la dels primers anys del present segle, marcades ambdues en una mesura més o menys gran per la recepció de fluxos migratoris. Aquesta dinàmica expansiva, reforçada pels desequilibris entre les comarques litorals i les interiors, ha intensificat els fenòmens de congestió i de pressió antròpica sobre els ecosistemes. I, possiblement, en altre ordre de coses, haurà conduït a què la proporció de valencianoparlants siga inferior al cinquanta per cent per primera vegada en segles (un resultat que caldrà contrastar amb el proper cens de població i/o lingüístic).

TAULA 1

Els canvis de la societat en xifres. País Valencià, 1960-2008

Fonts: INE, IVE

La trajectòria seguida per la distribució de la població ocupada en els diferents sectors econòmics posa en relleu dues transicions: del predomini agrícola a la industrialització (entre 1960 i 1975) i, posteriorment, el procés de terciarització (més o menys ben descrit per la terminologia del postindustrialisme). Com a tret significatiu, el pes sempre destacat de la construcció, més visible en els períodes de «vaques grasses».

Un dels canvis més profunds i de més llarg abast ha estat, sens dubte, lerosió de les estructures de la dominació masculina. La trajectòria històrica cap a un reequilibri relativament més igualitari de les relacions de gènere es fa palesa, per exemple, en la massiva incorporació de les dones al treball remunerat (les dones eren el 20% de la població activa en 1960; més del 40% en lactualitat). El mig segle comentat ha vist, també, la irrupció al País Valencià de les pràctiques del consum de masses. Si utilitzem com a indicador el nombre de vehicles a motor (al remat, el cotxe ha estat i en bona mesura és encara el nucli i el símbol de la societat de consum), el camí que ha portat als més de 3 milions dartefactes automòbils actualment existents parla per ell a soles. Finalment, també laccés a la instrucció escolar ha conegut una relativa democratització (sha «massificat»). Els 1.300 estudiants matriculats en 1961 a lúnica universitat valenciana són una xifra estranya, quasi incongruent amb els 150.000 dara. La possessió dun diploma universitari, quelcom encara ben rar fa cinquanta anys, és avui una característica compartida per una molt àmplia minoria social.