Tot el que sha apuntat adés no és més que un grapat de pinzellades amb la intenció dil·lustrar una mica allò que, de tota manera, és bastant obvi: la societat valenciana ha canviat molt des de Nosaltres els valencians. Són múltiples els camins que hom podria seguir a partir de la constatació daquest fet. Ací nexploraré només un: el registre, en alguns textos de Fuster, de les novetats i transformacions que estaven produint-se davant dels seus ulls. I només del que podríem dir el detall sociològic menut daqueixes novetats i transformacions: les alteracions en les estructures productives i en les activitats laborals predominants, les modificacions en els estils i les formes de la vida quotidiana, etc. És a dir, exclouré deliberadament del comentari tot allò relatiu a la transició política (la transició a la democràcia i a lautonomia) i a la connexió entre la transició política i els problemes identitaris. Deixaré a banda, també, la pregunta, aparentment interessant, sobre si les idees i propostes fusterianes serien daplicació a hores dara a la societat valenciana, a la societat valenciana tal i com és avui.
Hom podria dir, potser, que les dues exclusions són massa grans. I això mereix un mínim aclariment. Vull desenvolupar alguns breus comentaris sobre el que hom podria dir la «sociologia» fusteriana de la vida quotidiana, sobre les reaccions de lescriptor de Sueca davant coses com les ocupacions més freqüents de la gent, limpacte daquest o aquell invent, la llargària de les faldilles o lúltim producte de consum. I aquestes són qüestions molt secundàries en lobra fusteriana, que suportarien malament lombra allargada dels «grans temes».
De tota manera, lassumpte de la qüestió nacional i la transició, el nucli central del fusterianisme polític, ha fet córrer rius de tinta i ha aixecat onades de passió calenta, i potser no li vindrà mal la temporada de relatiu refredament que està travessant ara (en tot cas, jo no voldria pertorbar aqueixa calma equívoca). I la qüestió de si les propostes identitàries de Nosaltres els valencians eren més, menys o igual daplicables al País Valencià de 1960 que al davui, al meu judici, és interessant només en aparença. Lenfocament fusterià daquest subgènere literari, tot i haver representat un avanç històric, és encara prou essencialista; prou, en tot cas, per ser tan (o tan poc) aplicable aleshores com ara. Malgrat tot el que sha discutit al respecte, opine que, en última instància, els esquemes fusterians sobre la qüestió nacional són notablement abstractes, poc connectats amb lanàlisi concreta duna formació social determinada (i, per tant, poc dependents dels detalls duna fase determinada de la trajectòria societal). Dit altrament: pel que fa al debat sobre Fuster i la qüestió nacional, importa poc si la «sociologia empírica fusteriana» com podríem dir abusant força del llenguatge va ser bona o dolenta.
LA RAJOLA HO ÉS TOT, AL PAÍS VALENCIÀ
Nosaltres els valencians va caracteritzar el País Valencià com a societat agrària. Escrivia Fuster, per exemple (1964: 187):
El camp ho és tot, al País Valencià. La nostra és una economia fonamentalment agrària, i això determina en una bona mesura el caràcter i el comportament genèrics de la societat. Segons els últims censos, el 46,5% de la població activa valenciana aplica el seu treball a lagricultura.
I rematava així lanàlisi (1964: 193): «El País Valencià ha quedat al marge de la revolució industrial».
En la seua obra fonamental, a començaments dels anys seixanta, Fuster va fer un treball macrosociològic passablement bo. Notablement bo, caldria dir, si tenim en compte que aleshores les dades disponibles eren extremadament escasses i que un enfocament de ciència social moderna resultava encara molt i molt innovador. Va traure profit, amb molta traça i encert, de les xifres que li va poder proporcionar Francesc de P. Burguera. I, tot plegat, va traçar un quadre prou exacte de la societat valenciana daquell moment. Cal repetir-ho: llavors això era molt. I tant!
La qüestió es complica perquè, en lobra fusteriana, aqueixa pràctica daproximació a les ciències socials no va tenir continuïtat. Nosaltres els valencians havia fixat un quadre que, per les raons que siguen, Fuster no va considerar necessari dactualitzar. I així, mentre la realitat canviava sota els ulls de qualsevol observador, els textos fusterians insistien en descripcions i anàlisis difícilment compatibles amb les dades empíriques. Així, en 1973, en una col·laboració per a un dossier que volia presentar la situació del País Valencià predemocràtic («País Valenciano, una singularidad amarga», Cuadernos para el Diálogo, 37, novembre 1973) es pot llegir aquest paràgraf, que es podia haver extret directament de pàgines escrites dotze anys abans:
Les possibilitats dindustrialització es frustraren. Va pesar més la inversió agrària () La introducció del conreu de la taronja, i les seves possibilitats de comerç internacional, decidí, a més, un plus d«agrarisme» ruc a les comarques més riques i àgils. Encara avui, la situació agrícola del País Valencià és anacrònica. Els nuclis industrials són esporàdics i, sovint, colonitzats per capital estranger o simplement foraster (Fuster, 1996: 196-197).
El problema és que, en la dècada dels setanta, la població ocupada en la indústria superava ja el 30%, mentre que locupada en lagricultura havia baixat al 18%. Des de qualsevol punt de vista, el camp havia deixat de ser-ho tot Josep Vicent Marqués, així com altres sociòlegs de lèpoca, ja van fer-hi els matisos escaients. I es pot conjecturar que el mateix Fuster pensaria que, havent-hi per fi sociòlegs en exercici, aqueixa faena ja no era cosa seua. El fet, però, és que la influència enorme que havia adquirit el seu pensament va contribuir a prolongar la presència de descripcions de la realitat social que havien esdevingut anacròniques.
Aquests detalls, relacionats amb la percepció concreta de la realitat social, em semblen més interessants que algunes qüestions «teòriques» que van ser locasió de debats interminables. És el cas, per exemple, de la polèmica sobre la «burgesia absent». Recordem-ho. Fuster enllestia els comentaris sobre lagrarisme valencià amb postil·les com aquesta: «Daquí no sorgí, no en podia sorgir, una burgesia tal com Déu i Karl Marx manen» (1996: 197). No sé si algun estudiós haurà investigat imagine que sí les arrels de la característica confusió entre burgesia «marxiana» i burgesia «nacional». Supose que la idea que una burgesia industrial ha de ser també nacional té les seues fonts en algun corrent de la historiografia o del pensament nacionalista català, més que no en el marxisme. No importa gens ni mica. Ignore com mana Déu que siguen les burgesies, però està clar que la valenciana ha coincidit sempre plenament amb les prescripcions de Marx: explotadora i sense pàtria. Al meu parer, la sociologia valenciana dels anys setanta ja va aclarir sobradament aquest tema.
La consideració de lagrarisme valencià com un obstacle tant a la modernitat com a lafirmació nacional valencianes ha prolongat els seus efectes enllà dels àmbits en què podia resultar aclaridora i enllà del temps en què les seues traces podien realment ser detectades. La relació entre València i lhorta ens ofereix una il·lustració dramàtica daquest punt. Fuster havia escrit, tot afegint-hi que repetia paraules dUnamuno o dOrtega: « València és una ciutat envaïda pel camp: per lhorta» (1964: 197). I havia arrodonit lafirmació amb el comentari següent:
La consideració de lagrarisme valencià com un obstacle tant a la modernitat com a lafirmació nacional valencianes ha prolongat els seus efectes enllà dels àmbits en què podia resultar aclaridora i enllà del temps en què les seues traces podien realment ser detectades. La relació entre València i lhorta ens ofereix una il·lustració dramàtica daquest punt. Fuster havia escrit, tot afegint-hi que repetia paraules dUnamuno o dOrtega: « València és una ciutat envaïda pel camp: per lhorta» (1964: 197). I havia arrodonit lafirmació amb el comentari següent:
No calia ésser un geni de la filosofia espanyola per a fer-ne la constatació, naturalment. Lhavien feta, abans, molts daltres visitants poc o molt il·lustres, i lhan repetida, després, tots els qui, amb ulls a la cara, han passejat pels carrers de la ciutat. Lhorta, en efecte, assalta lurbs (1964: 197).
És clar, tanmateix, que la història, des del desenvolupament econòmic dels seixanta fins a la irrupció del TGV i els saraus de la Fórmula 1, sha escrit en un sentit del tot contrari: lurbs ha assaltat lhorta, portant-la al límit de la desaparició. A hores dara, la qüestió interessant és, més aviat, per què la destrucció de lhorta no va començar a ser percebuda com la pèrdua extremadament greu que és fins a ben entrada la dècada dels noranta.
CIÈNCIA, TECNOLOGIA, CONSUM: SI ÉS MODERN DEU SER BO
La pregunta per una lectura fusteriana de la societat contemporània suggereix indagar en reculls darticles curts, col·laboracions de premsa amb comentaris sobre temes dactualitat, títols com ara Babels i babilònies. Lexperiència de tornar sobre tot això resulta una mica decebedora. Hom pot trobar-hi anotacions relatives a diferents esdeveniments i novetats socioculturals. La revolta juvenil i la protesta dels estudiants dels seixanta, lexpansió de la classe mitjana, lalliberament dels costums, lanomenada «revolució sexual», els hippies, etc. Hi ha sovint comentaris enginyosos sobre això i allò. Ocasionalment, alguna percepció anticipatòria, com ara lespecialització del País Valencià com a geriàtric de lEuropa nòrdica. Això no obstant, en general, em fa la impressió que les pàgines periodístiques de revisió de lactualitat que va escriure Fuster són, amb poques excepcions, conceptualment ensopides i estan amb massa freqüència llastades pel tòpic. De vegades estan a un pam de resultar irritants (estic pensant, per exemple, en algun article a propòsit dels metres de tela en la roba de platja, quasi insofriblement convencional). Són textos que, si es fan llegir encara, és només per la qualitat formal de lescriptura (supose que no cal insistir en levidència que, en això, Fuster no va fallar pràcticament mai).
En redactar tots aquests papers, Fuster va fer de columnista (i va fer-ho amb notable eficàcia i agilitat expressiva). Al meu parer, però, no tindria sentit llegir-los com a mostres duna sociologia de la vida quotidiana, una crítica de la cultura contemporània o qualsevol altra expressió cientificosocial daquest caire. Ni tan sols, crec, com a assaigs especialment reeixits. El problema no és que siguen textos de circumstàncies. Això va de soi. El problema és que ho són a tots els efectes, que no contenen a penes matisos dinterès, originals o especialment punyents o aclaridors. Mexplicaré una mica més en detall. Considerats en conjunt, els comentaris de Fuster sobre lactualitat social revelen una actitud positiva envers les novetats aportades pel procés de modernització pel que fa a la vida quotidiana, els comportaments de consum, les relacions humanes, etc. Una actitud positiva fonamentada, duna banda, en valors liberals, de tolerància sobretot i, duna altra banda, en una posició inequívocament progressista. Tot plegat, hi trobem reaccions i valoracions que, segurament, van ser àmpliament compartides en aquell temps per la majoria de la població valenciana. El que no trobem, o trobem en molt escassa mesura, són informacions o dades poc accessibles, elaboracions conceptuals originals, aprofundiments en aspectes significatius dels fenòmens comentats. És a dir, no trobem desenvolupaments intel·lectuals comparables, ni que fos de ben lluny, als que va aportar a la comprensió històrica del País Valencià, a la conformació duna consciència nacional o al coneixement de la literatura catalana. La qüestió, en definitiva, no és que la crítica de lactualitat social escrita per Fuster siga convencionalment modernitzant (al capdavall, quasi tota la sociologia, daleshores i dara mateix, és convencionalment modernitzant); la qüestió és que constitueix una part molt menor, marginal a tot estirar, duna obra centrada en temàtiques ben allunyades daquesta.
Em detindré una mica en dos aspectes daqueixa actitud globalment positiva de Fuster envers la modernitat: la fe en la ciència i en la tecnologia i ladhesió a les possibilitats obertes per la societat de consum de masses. No perquè els textos fusterians sobre ambdues qüestions siguen especialment originals. No perquè aporten contribucions especialment significatives a lexpressió dambdós trets culturals o a la recepció de visions desenvolupades en altres parts del planeta. Sinó perquè constitueixen elements significatius per caracteritzar la «visió fusteriana de les coses»: no augmenten significativament el nostre coneixement de la societat contemporània, però sí que contribueixen substancialment al coneixement de què va pensar i com va veure el món lautor que ens ocupa.
Tot sovint, Fuster va mostrar una confiança sense fissures (o amb molt poques) en el progrés tècnic. Una sola mostra (treta de larticle «La ciència i la seua conseqüència», 1985: 109):
Vivim, podem subsistir, gràcies a la ciència i a la seua tecnologia. Vostè pren el metro o ingereix una aspirina, puja en ascensor o engega el seu cotxe, menja un entrepà o entra en un quiròfan, i tot això implica, com a premissa, un munt de combinacions científico-industrials tremenda.
Sense fissures, és a dir, activa enfront de qualsevol manifestació de recel o desconfiança. I això val per a components fonamentals del pensament de Fuster, com ara la crítica al noventayochismo, al ¡que inventen ellos!, com ha recordat Gustau Muñoz en aquesta jornada. I val també per a components més accessoris, com ara lescepticisme amb què sovint va reaccionar als plantejaments ecologistes. Un parell dexemples:
¿Les centrals nuclears? Parlem-ne. No ens agraden, a ningú. ¿Són imprescindibles? Ho haurien de pensar els que shi manifesten en contra i després tornen a casa en algun vehicle nefand, agafen lascensor, encenen uns llums o una calefacció, prenen una aspirina, o es confeccionen una mica de sopar. I si les nuclears no, ¿què? Això de les plaques solars no passa de ser una broma de mal gust (citat de larticle «Les perspectives sinistres», 1985: 37).
I el segon:
Per damunt de qualsevol sentimentalisme durgència, cal aferrar-nos al «pro». Ens aferrem al «pro», instintivament. Daixò depèn la nostra precària comoditat actual; daixò depenen les comoditats augmentades daquells qui vindran després de nosaltres. Però cal ser igualment enèrgics en la demanda de garanties contra el «contra». Entre les quals no figura la bicicleta, en efecte. La bicicleta és una invitació rousseauniana, escapista i ximple. Potser no a Holanda: mhan contat que a Holanda la bicicleta és com una sabata nacional (). Però, anècdotes a banda, la bicicleta no és una opció (citat de larticle «El retorn a la bicicleta», 1991: 355).