Les citacions precedents vénen al cas per a il·lustrar lafirmació anterior sobre el caràcter molt secundari i marginal dels textos sobre lactualitat social en lobra de Fuster. Perquè seria excessiu i desmesurat descriure Fuster com un adversari intel·lectual o teòric de lecologisme. Les notes escèptiques que va escriure al respecte no tenen la densitat ni el grau delaboració que justificarien una descripció així. I el mateix passaria si hom volgués apuntar una lectura en sentit contrari: a partir del reconeixement ocasional de la contaminació com un problema greu, per exemple. Són opinions circumstancials, prou superficials i poc informades (el «mhan contat» era probablement exacte), si fa no fa equivalents a les que la majoria dels espanyols de lèpoca podria haver formulat.
Consideracions molt semblants podrien fer-se respecte a lentusiasta salutació fusteriana al consum de masses: «¿Per què han malparlat del consumisme, que implicava un produccionisme?», va escriure a larticle «Vaticinis i projectes» (1985: 133) i que, paraula més paraula menys, va repetir sovint. Tot això té molt més dopinió adquirida sense massa reflexió ni estudi, i dactitud vital, que delaboració teòrica sobre el desenvolupament econòmic i les seues virtuts. El «consumisme» fusterià em sembla una manifestació més del seu progressisme genèric, de la convicció que el progrés ens ha portat comoditat i ens portarà més comoditat encara en el futur. Tot reforçat, molt probablement, per lexperiència de les generacions que havien viscut la guerra civil i la postguerra. Lexperiència que, des de finals dels anys cinquanta, el creixement econòmic havia permès a la majoria de la gent menjar més (i en determinats aspectes més bé), havia permés estudiar i tenir accés a medicines i atencions mèdiques, tenir un allotjament en condicions i tenir vacances, tenir llum i aigua corrent i fins i tot calenta. Lexperiència que lexpansió econòmica havia dut a més benestar (benestar material, clar, però és que, precisament daquest, en faltava molt). En una societat en la qual la memòria de la fam, de les condicions terribles de les primeres etapes de la dictadura feixista de Franco, estava encara viva, aqueixa experiència de millora generalitzada de les condicions materials de lexistència, lligada al desenvolupament econòmic, em sembla innegable. Tot es pot discutir, clar, però massa gent ho va viure daqueixa manera i no em sembla raonable mantenir que es van equivocar. Al meu parer, el consumisme fusterià no va ser més (ni menys) que això. (La crítica actual del creixement i el consumisme, la que sexpressa des de, per exemple, les doctrines ecologistes del decreixement sostenible, està fonamentada en la tesi que el creixement esdevé contraproductiu a partir dun nivell determinat, no en la tesi que siga contraproductiu sempre). En això, Fuster va ser fill de la seua època (cal dir, també, que va ser molt poc més que això).
CONCLUSIÓ: ELS GRANS AUTORS TENEN TAMBÉ TEMES MENORS
No ha estat fàcil dexplicitar el punt de vista que mhe format sobre els textos que Fuster va dedicar al comentari de les «novetats socials», dels trets més o menys fonamentals i més o menys cridaners de la vida social i la cultura contemporànies que ocasionalment van despertar el seu interès o la seua atenció. És clar, dentrada, que aquests materials constitueixen una part secundària de lobra fusteriana: papers de circumstàncies, col·laboracions periodístiques motivades sobretot per la necessitat de guanyar-se els cigrons, no tindria sentit esperar que hom hi podria trobar un llarg treball de documentació ni una reflexió reposada, aprofundida pel temps i enriquida per una recerca sistemàtica de referents culturals. Tanmateix, hom podia esperar o això, si més no, sha suggerit de vegades que lagudesa de lautor hagués arribat a esbossar a grans trets els elements duna sociologia o una antropologia de la vida quotidiana al País Valencià modern. Al meu parer, no és el cas. Excepció feta dels aspectes purament formals, duna escriptura eficaç i transparent, aquesta parcel·la de lobra fusteriana no conté aportacions mereixedores duna atenció continuada i permanent.
No ha estat fàcil perquè, per moltes raons que no vénen al cas, no voldria contribuir de cap manera als treballs de demolició de lherència fusteriana que estan en curs des de fa temps. I, tanmateix, lúnica forma de mantenir viu el diàleg amb el llegat de qui ja és un clàssic és informar sincerament del que sha trobat en cada visita. Segur que a cada peça de lherència fusteriana, fins i tot a les peces més insignificants, convindrà pegar-li moltes voltes. Sóc ben conscient que aquest article ha fet només una volteta.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
FUSTER, J. (1964): Nosaltres els valencians. Barcelona, Edicions 62 (1a ed., 1962).
(1985): Punts de meditació. València, Tres i Quatre.
(1991): Obres completes VI. Assaigs 2. Barcelona, Edicions 62.
(1996): Breviari cívic. Barcelona, Edicions 62.
* Universitat de València.