Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Els autors, 2010
© De la fotografia de la coberta:
Arxiu Joan Fuster (Sueca)
© De la present edició:
Universitat de València, 2010
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de linterior: Inmaculada Mesa
Maquetació i disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Dipòsit legal: V-3984-2010
ePub: Publidisa
Introducció
Aquest llibre recull les conferències de la Jornada Fuster celebrada a Sueca el 12 de novembre del 2009. Com diu el títol, el propòsit de la Jornada era pensar lactualitat, «reflexionar sobre el nostre present de la mà de Joan Fuster». És a dir, es tractava danalitzar els seus assajos des de la perspectiva que li donen els problemes de principis del segle XXI, de calibrar fins a quin punt lacuïtat de les seues reflexions comportava una forma de pensar el seu present que ens serveix per al nostre.
Però, de seguida surt un altra reflexió: el paper de la filosofia en lobra de Fuster. És ben sabut que ell fou un escriptor que apreciava la historia i la literatura, però que rebutjava la filosofia i que, tanmateix, part de la seua obra és clarament «filosòfica». Quines foren, doncs, les seues relacions amb la filosofia? Aquest és laltre propòsit del llibre, com ho fou de les jornades: clarificar quin paper jugà la filosofia en els escrits fusterians.
No és aquesta una qüestió fàcil de dilucidar, perquè en ella està implicada la dificultat que planteja un altra pregunta: què cal entendre per filosofia? Però, si és ben cert que Fuster no fou un «filòsof» en el sentit acadèmic del terme, ningú no pot dir que no fos un pensador. En què rau la qualificació de Fuster com a pensador és també una qüestió a precisar.
En les seues Converses inacabades (1992) amb Toni Mollà, Fuster feia una entusiasta valoració de la figura de Michel de Montaigne, que ens ajuda envers la clarificació de quin tipus de «filòsof» era ell mateix. Hi afirmava: «Montaigne és un autor que sempre mha encantat i que, de tant en tant, encara òbric els Essais i llegesc alguna cosa [] i no és perquè jo em senta identificat amb les idees del senyor Montaigne, que, evidentment, són les idees dun senyor del segle XVI, però hi trobes un espectacle intel·lectual molt interessant que, en definitiva és el primer que sha de buscar en un llibre» (p. 63).
Aquesta idea dun «espectacle intel·lectual interessant», com a deure que ha de complir tot llibre és, en definitiva, aplicable a una gran part dels textos fusterians. Diccionari per a ociosos (1963), posem per cas, és clarament un obra de pensament. Tant Montaigne com Fuster «filosofen» sense fer un tractat de filosofia, sense construir un sistema filosòfic. Per tant, la filosofia com un sistema de veritats és rebutjada i és considerada només sota la forma de filosofia acadèmica o metafísica. Dir, com fa Fuster, que Bertrand Russell no és un filòsof significa que no el considera un filòsof acadèmic a lús, que no és un metafísic, no fa doctrina. Afirmar, en contrapartida, que és un «desinfectant», significa fer una alta valoració del seu pensament, en definitiva del pensament com a crítica. Per a Fuster el pensament era crítica, no doctrina, i la crítica fa el paper de desinfectant. Ladmonició als joves a llegir Bertrand Russell perquè «no és un filòsof, és un desinfectant» sexplica així.
Però rebutjar la qualificació de filòsof no vol dir que Fuster no ho fos en una certa manera, a la manera de Montaigne. També Hannah Arendt deia que ella no era filòsofa, sinó teòrica de la política. Tanmateix, els seus «exercicis de pensament» són clarament «filosofia». No tota la filosofia és doctrina, teoria, sistema, com pensava Fuster. Tot depén de què es conceptua com a filosofia, és clar.
Aquesta reflexió va ser-ne una de les que abordaren dos dels conferenciants de la Jornada: Josep-Maria Terricabras i Tobies Grimaltos.
Terricabras indaga en «la mirada critica» de Fuster i assenyala la forta identificació que fa entre filosofia i metafísica, no cal dir que criticant-la. És aquesta identificació la que duu Fuster a rebutjar la filosofia, tot i que el que en veritat rebutjava era la metafísica. Aquesta identificació, filosofia igual a metafísica, és tan forta en lobra de Fuster, que no hi ha possibilitat de revisar-la. Tanmateix, per a ell, els filòsofs com cal eren els que havien creat un sistema. I en aquest sentit no sen va molt de la tradicional forma dentendre la filosofia o, com diu Terricabras, «té una visió convencional del que és filosofia».
La recensió de Fuster sobre el llibre de Josep Ferrater Mora La filosofia en el món davui (1965) i la correspondència entre els dos escriptors sobre el tema, serveix a Terricabras per a exemplificar el que diu.
Terricabras aporta una carta inèdita de Fuster contestant a Ferrater Mora, trobada a larxiu de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, de la qual és director. La Jornada a Sueca i la visita a larxiu Fuster li permeteren trobar la carta que li va dirigir Ferrater a propòsit de la recensió anomenada.
Deixant de banda les preocupacions fusterianes sobre la filosofia a làmbit cultural català, que considera la preocupació principal de lescrit, la recensió del llibre proporciona clarificacions sobre la seua «desconfiança» envers la filosofia, una desconfiança que es converteix en clara «hostilitat» quan afirma que està fonamentada però que, malgrat això, creu que no cal justificar-la perquè és instintiva.
Aquesta inqüestionable presa de posició sobre la filosofia és motiu perquè Terricabras en faça una crítica sobretot del fet que lhostilitat inicial es convertirà en hostilitat final i ens aporta una lúcida reflexió del que significa filosofia com a mirada critica. Un tema davui, duna actualitat en la qual la crítica de la raó és un dels trets. Pensa que, si Fuster shagués qüestionat la seua hostilitat vers la filosofia, lhauria revisada. De fet els seus escrits aforístics i els assajos tenen la característica dadonar-se de lanàlisi del llenguatge pròpia del gir postmetafísic de la filosofia del segle XX.
En tot cas, Terricabras ens crida latenció respecte de les possibilitats dels escrits fusterians per a una mirada crítica que és la pròpia del pensament postmetafísic del nostre present.
Al voltant daquesta mirada crítica, els conferenciants de la Jornada han triat algunes problemàtiques. Tobies Grimaltos se centra en lescepticisme de Fuster. «Fuster lescèptic» és clar que respon a un tòpic que caracteritza el personatge, però el que preocupa a Grimaltos és mostrar si també és pertinent qualificar lautor de lobra, lescriptor, descèptic, i en quin sentit cal fer-ho. Quin era lescepticisme de Fuster? Com podia ser-ho i defensar apassionadament algunes posicions, com ara, el nacionalisme? Són equivalents escepticisme i relativisme? Era relativista Fuster?
Grimaltos contraposa lescepticisme a la actitud dels fervorosos dels dogmàtics. Com bon analític, es preocupa de clarificar el significat d«escepticisme», per tal dassenyalar el tipus descepticisme que li convindria a Fuster. I aquest és lescepticisme raonable. Lescepticisme raonable es basa no en el fet de no creure res, sinó en el de no estar convençut. La certesa és incompatible amb el dubte i lescèptic és enemic de la certesa, no de la creença, afirma Grimaltos per clarificar que lescèptic no és qui no creu en res. Una afirmació que comparteix amb el mateix Fuster. Qui no creu, pot sostenir dogmàticament la incredulitat. El dubte de lescèptic és permanent perquè és un dubte que porta a indagar més i més i a tenir més cura en la indagació.
Les precisions de Grimaltos sobre què és ser escèptic i per què ho era Fuster el porten a clarificar la relació de lescèptic amb la veritat, la certesa i lacció. Són clarificacions que li permeten fugir de bastants tòpics usuals al respecte. Com ara, la identificació entre escepticisme i relativisme de les veritats i la suposició que lescèptic defuig lacció. Enfront daquests tòpics, considera que lescèptic defensa una veritat única però inabastable, sempre inabastable, per això sempre indaga més. El relativista sí que nega la unicitat de la veritat i en parla de moltes. Ara bé, que relativisme no siga equivalent a escepticisme no significa que aquest darrer no siga un terme relatiu. Sés escèptic respecte dalguna cosa, però potser no respecte dalguna altra. Si és ben cert que Fuster rebutjava una concepció de la veritat com adequatio, no és menys cert que, com a bon il·lustrat, defensava una veritat arrelada en el llenguatge i dependent duna raó limitada i insatisfactòria. Depurar un principi de veritat i no rebutjar-la seria més coherent amb la seua concepció. Una concepció, per altra part, que defensava les ciències i els seus assoliments, inclosos els tecnològics, com avantatjosos, profitosos. La figura de Russell està present, a lesquena de Fuster. Un materialista no pot deixar de valorar els assoliments científics, aquests sempre és presentaran com a contrapartides a les especulacions religioses o metafísiques.
Perquè al que ell sí que soposa és a la certesa, en tant que és concebuda com una forma daturar la indagació. La prudència de què fa gala lescèptic en dubtar té com a premi encertar. La perplexitat implicada en lafirmació fusteriana «lescèptic, dubta i encerta» es pot desxifrar entenent que en la mateixa naturalesa del dubte està lencert. Encertar és, doncs, el fruit de la raonabilitat i la prudència que el dubte representa.
Tobies Grimaltos finalitza la seua reflexió considerant també el paper de lescepticisme moral en Fuster i, com déiem al principi, la critica del tòpic segons el qual lescèptic no és un defensor de lacció. En el cas de Fuster, clarament el relativisme moral va paral·lel a una clara defensa de valors il·lustrats, humanistes, de drets per als homes. No es pot dir que fos un home dacció, no era pas un polític ni un activista, però no es desentenia dels problemes i de les realitats que lenvoltaven. Lautor de Nosaltres els Valencians és el mateix que el del Diccionari per a ociosos. sempre mantenia un distanciament crític. Prenia una posició, però sabent que nhi ha daltres.
Grimaltos pensa en el personatge Fuster, més enllà de la seua obra, com sotmés a «un destí desafortunat per a un escèptic». Va estar en el punt de mira de una societat mesquina amb els seus intel·lectuals, amb poca altura de mires i notablement inculta en el sentit de no suportar la dissensió. I ens prevé contra dues posicions, la dels fervorosos i dogmàtics que el vilipendiaren i vilipendien i la dels qui, en contrapartida, pretenen «santificar Fuster». Enfront duns i daltres ens proposa veure lobra fusteriana no com una relíquia ni com un objecte de culte sinó com un treball lúcid amb el qual es pot establir un diàleg continu que pot implicar crítica.
Precisament és aquest diàleg el que han intentat tots els participants a la Jornada. Així, una altra conferenciant, Margarita Boladeras, saproxima als problemes ètics abordats per Fuster, defensant que hi ha en la seua obra reflexions que ens apropen a lètica del segle XXI. Una actitud antitòpica basada en la falta de confiança respecte a la possibilitat que els homes poguessen arribar a la perfecció és bàsica en ell. Boladeras valora molt positivament la capacitat de Fuster per observar i reflexionar sobre qüestions que han adquirit en el últims deu anys gran rellevància, malgrat que sempre han estat objecte de debat. «Fuster toca alguns punts claus de la difícil cruïlla en la qual es troba lètica actual», afirma. Com ara, la memòria històrica i el record de les víctimes del passat i el problema del perdó o no dels autors de crims de guerra o, com ara diríem, de crims contra la humanitat. Dóna la raó a Jacobo Muñoz, en indicar com a trets fonamentals en la seua ètica el compromís i el distanciament alhora, assenyalats com a tasques dels jornalers de lescriptura que són els intel·lectuals.
Tot i remarcar el tret individualista que comporta el jo com a mesura de totes les coses veu que es tracta duna acceptació rotunda de la individualitat, que malgrat això comporta també un distanciament respecte del «jo». El component dafirmació del jo seria coherent, doncs, des de la perspectiva ètica, amb la tasca de coadjuvar a la creació de lucidesa i autonomia en la societat, la tasca il·lustrada en definitiva.
És obvi, per a Boladeras, que Fuster fa una clara crítica de lètica tradicional, a la vegada que delimita les característiques de lètica del futur. Fuster no sacaba de creure que la pèrdua de valors que es critica des de perspectives tradicionals en el progrés científic i tècnic siga un intent de millorar lespècie moral, més bé li sembla que és anar contra les possibilitats dels humans de progressar, de fer-se humans. Està contra Rousseau i a favor de Voltaire, perquè es nega a dues coses. Duna banda, a considerar que puga limitar-se el progrés cientificotècnic sense acabar amb la mateixa ciència, ja que a aquesta li és intrínsecament constitutiu el fet danar més lluny. I, per altra banda, també es nega a creure que la moral sallunye de la ciència. Fa, doncs, una defensa de la materialitat biològica dels humans, la qual cosa no suposa rebutjar altres aspectes com les idees, les cultures, les formes de vida, les relacions amb els altres, etc. Però el que és clarament revelador de la posició de Fuster és lacceptació del desenvolupament cientificotècnic com un fet inqüestionable i, a més a més, profitós per a lespècie. No es pot dir que el passat fos millor que les possibilitats que podrà tenir lhome en el futur. La figura de Russell i la seua apologia de tot el profit per als homes, en coneixements, en recursos per a sobreviure, per a ser feliços, etc., que les ciències aporten, està present en Fuster. Si més no, es veu en ell una acceptació daquest fet, com una realitat ineludible. Tot i que, per una altra banda, la voluntat de lhome és important per a ell. Fins i tot el sexe, arriba a afirmar, és en els homes un problema de voluntat: «Lhome quan fornica, fa lanimal, retorna lanimal, perquè vol». Dit duna altra manera, la materialitat biològica no acaba amb la llibertat humana. La llibertat humana es presenta en les llibertats civils i ciutadanes. Perquè la responsabilitat és una virtut cívica que Fuster mai no va defugir i que tanmateix és presentada com la més clara contrapartida a la contingència del naixement. Si és cert que estem sotmesos a la necessitat de la nostra condició biològica, no és menys cert que som responsables del nostre actuar. I, en aquest actuar, diverses formes de vida interactuen. És per això que la moral no pot ser tradicional, basar-se en el que la tradició proposava. Com a bon il·lustrat, la seua crítica de lautoritat de la tradició enllaça amb el progrés i és oberta: «La moral del futur serà una moral que arrele en les pressions objectives que el progrés anirà creant».