Si Terricabras i Grimaltos se centren en la teoria del coneixement i Boladeras, en lètica, Mercè Rius ho fa en lestètica i lart. Reflexiona sobre El descrèdit de la realitat (1955), un dels primers assaigs de Fuster, convertit en escrit clàssic, model dassaig. Però, al mateix temps, Rius també torna sobre qüestions que els altres ponents tractaren, el paper de la filosofia en lobra de Fuster i en quin sentit el seu pensament es planteja problemàtiques actuals, de la nostra actualitat. Per exemple, assenyala com ja en Fuster apareix el terme «impolític», de tanta actualitat en la filosofia política davui. En la ponència que ens presenta, sagafa a la afirmació que fa el mateix autor, segons la qual El descrèdit de la realitat no és un escrit de crítica ni de estètica, amb la finalitat de eixamplar labast de lassaig fins a la teoria crítica de la societat, i més concretament en relació amb Th. W. Adorno. Però aquesta relació no és lúnica que presenta, també posa en diàleg lassaig de Fuster amb el de Xavier Rubert de Ventós El arte ensimismado (1963) i en ocasions amb lobra de J. P. Sartre, que la ponent coneix ben bé.
Al voltant daquest intent de calibrar el sentit teòric dEl descrèdit de la realitat, Rius es preocupa de la temàtica bàsica del llibre, temàtica ontològica clara, sobre què cal entendre ací per realitat. Què significa «realitat»? Per a Fuster, significa «realitat sensible». I «descrèdit de la realitat»?: «que els ulls no donen crèdit a allò que tenen al davant». Segons Fuster, això és el que els passà als pintors occidentals. Al llarg de la història de la pintura occidental es produeix en els pintors una desafecció envers la realitat. Aquesta pèrdua de sentit de la realitat arriba fins al punt de crear una realitat artificial, com passà a les primeres avantguardes, en què el mateix quadre era la realitat. La realitat ja no inspira confiança. És aquest un fenomen que és dóna ja en la reforma i significà linici de la pèrdua dimaginació ja no saben pintar imatges, que duria els pintors abstractes cap al triomf de la fantasia. El desplaçament de Déu comporta laparició de la realitat per a lartista. Però la realitat és creació humana només en part perquè, com passa amb els renaixentistes, els artistes troben la bellesa en les coses. Els artistes fan una antologia de la realitat. Fins i tot en el classicisme, màxim moment dequilibri subjecte-objecte, encara Déu no ha estat substituït per la humanitat, aquesta sencarrega només de fer lantologia de la realitat.
En la interpretació feta per rius, al capdavall el que es planteja és un qüestionament de lhumanisme de Fuster. Rius el qüestiona interpretant que «la mesura de totes les coses que és Joan Fuster» trau la seua pròpia identitat de la realitat social que lenvolta. Lhome no es pot desempallegar de la seua situació i lart davantguarda nés lexpressió. La funció de lart contemporani estaria en lalliberament, no en el plaer que procura.
La defensa del materialisme per part de Fuster és interpretada per Rius com una clara defensa de la corporalitat. En aquest sentit, el desprestigi de la realitat és interpretat com un perjudici per a la representació del cos. La corporalitat representa fins i tot la instància crítica per excel·lència. És allò que en temps de crisi salva la hipertròfia de la raó.
Per a Rius hi ha en tot açò una aproximació de Fuster a aquells autors contemporanis que fan una crítica rotunda de la societat contemporània, com ara Adorno. En definitiva, desencantament del món i descrèdit de la realitat van paral·lels, en tant que a lhome davui les coses ja no li diuen res. Així ho expressa rius: «Quan el pintor no sent cap afecció envers les coses del món, tampoc no és capaç dinfondre als seus quadres cap significació». Tanmateix, Fuster no compartiria altres conclusions adornianes, com ara que lart davantguarda no mira de significar res.
La «vocació humanista» de Fuster la veu Rius arrelada enmig duna desenganyada visió de la història que el fa mantenir una ambivalència envers les possibilitats futures dels éssers humans.
Antoni Riera titula la seua intervenció amb una metàfora musical, «Una composició en baix continu»; és la forma que veu a lobra de Joan Fuster. De la mateixa manera que la frase musical repetida, com una segona veu, acompanyava la partitura, pensa que hi ha en aquella obra constants que acompanyen el seu humanisme.
Riera defensa una lectura integrada de lobra de Fuster, una unitat que ens la pot donar la perspectiva filosòfica. Aleshores, cal revisar lantifilosofisme que se li atribueix. I, a més a més, destacar que en ell es donen els temes claus de la segona meitat del s. XX.
Tot aquest sentit unitari el veu en diferents etapes, que ens assenyala per a mostrar-nos de seguida la conveniència duna lectura transversal, harmonitzadora entre totes les etapes. Destaca com no! el paper de lassaig com el gènere per excel·lència i lhumanisme de lassagista com a elements clau de la lectura transversal. Lassaig fa possible lexpressió de la pròpia subjectivitat, del jo que obre vies de comprensió i que constitueix un pont entre literatura i pensament, presentant així un dispositiu genuïnament filosòfic. Independentment dels temes, de lanècdota de cadascun del assajos, el que hi ha present són problemàtiques epistemològiques, ètiques, sobre els límits de la raó, la valoració de la ciència i la tècnica, etc. Lescepticisme de Fuster també és considerat per Riera com un dels elements claus del seu pensament, de la seua «filosofia»: «Lescepticisme de Fuster constitueix una actitud, punt de partida per tal de preservar-se de lengany. Aquesta desconfiança sistemàtica li propicia un angle daproximació als fets que li permet posar de relleu la violació de levidència, o bé labsurd del tòpic». Es tractaria dun escepticisme que es dóna des de la teoria del coneixement fins a la moral. Fins i tot, Riera el vincula al pensament postmodern, parlant de lescriptor com dun pre-post-modern. Malgrat que aquesta apreciació siga discutible, és ben cert que el que Riera destaca és que la crítica de Fuster ho és a tot essencialisme, a la presumpció dobjectivitat, reservant-se la possibilitat dun coneixement aproximatiu basat en el «sentit comú» i en la ciència. Per a Riera, en lobra de Fuster, «lalternativa consistirà en una proposta de raó perspectiva, tolerant, contrastada amb el sentit comú; més a prop del logos que de la ratio». La seua idea és que, en situar-se, o més bé, en situar la raó entre dos pols, el poètic per mostrar la subjectivitat i el científic com a màxima objectivitat possible, realitza una operació de limitar les pretensions de la raó dogmaticofilosòfica. En fer això, és ben cert que Fuster entronca amb les perspectives de la filosofia contemporània, que planteja els límits de la raó. Una raó que no busca certeses sinó ser un escut contra lengany.
Riera confronta Fuster amb el marxisme i lexistencialisme, aproximant-nos a la valoració que fa dambdues filosofies. Matisarà quins són els aspectes que lhi aproximen i els que en critica rotundament. També ens fa una aproximació a la rellevància de la filosofia del llenguatge per a ell, que el portà a una reivindicació del llenguatge com a mitjà del pensament, com a vehicle relacional i de socialització. Així, el llenguatge és causa de perplexitats, però també un antídot per a desmuntar les confusions ideològiques.
Riera confronta Fuster amb el marxisme i lexistencialisme, aproximant-nos a la valoració que fa dambdues filosofies. Matisarà quins són els aspectes que lhi aproximen i els que en critica rotundament. També ens fa una aproximació a la rellevància de la filosofia del llenguatge per a ell, que el portà a una reivindicació del llenguatge com a mitjà del pensament, com a vehicle relacional i de socialització. Així, el llenguatge és causa de perplexitats, però també un antídot per a desmuntar les confusions ideològiques.
Però aquest diàleg de Fuster amb la filosofia contemporània, Riera lamplia fins i tot a la postmodernitat. Tot i la dificultat que entranya aquesta relació, el que vol posar en relleu és que hi ha una cosa comuna: la crítica duna raó dogmàtica. És clar que no podem qualificar Fuster de postmodern, seria difícil considerar així un il·lustrat, un humanista, dues qualificacions que manté Riera per a lescriptor de Sueca. Més bé crec entendre que al que es refereix Riera és al fet que la relació es donaria en la crítica dels metarelats i la visió aforística i fragmentària del seu pensament, que sí que serien elements compartits.
Tant lassaig històric com el nacionalisme són també objecte de valoració per part de Riera. Del primer, valora la vinculació dels assajos històrics de Fuster amb lescola dels Annales i el punt darrel en el microrelat. Resulta particularment suggerent en la ponència de Riera la seua reflexió entorn del dualisme escepticisme-nacionalisme, tal i com ens explica que es dóna en Fuster. Sobretot, perquè explica la paradoxa que aparentment es produeix entre aquests dos aspectes de lobra i del personatge Fuster.
En definitiva, Riera pensa lescepticisme i lhumanisme fusterians com eixos de coherència de lobra que donen compte duna «filosofia». Com molt bé explica el ponent al final: lantifilosofisme fusterià és plenament filosòfic.
El lector podrà trobar en aquest llibre diverses reflexions sobre la complexitat de lobra de Fuster al voltant de lactualitat que manté el seu pensament. Un pensament i una escriptura contemporanis com pocs.
La seua pretensió com a escriptor era utilitzar un llenguatge precís per a condensar en frases curtes un pensament lúcid. Els aforismes i els assajos li permetien plasmar la seua subjectivitat. Com ens recorda Gustau Muñoz, el gruix de la seua obra recau del cantó de lassaig: «el gènere que a mi minteressa, que és lassaig, és lespeculació, és el joc didees, és la manipulació didees en definitiva» (De viva veu, p. 101). És clar que lassaig és la forma perfecta per a qui té la pretensió de «crear la seua ànima, no moblar-la» com deia Montaigne. Una pretensió que Fuster va veure àmpliament complida per dues raons: haver fet de lescriptura una forma de vida i de la lucidesa del sentit comú una forma de filosofar.
Si és ben cert que el seu filosofar, com es mostra en aquest llibre, és «un pensar lactualitat», saproxima clarament a la forma dentendre la filosofia per part de Kant quan aquest fa del seu present un tema de reflexió filosòfica. Com és possible que resulte tan «filosòfica» la seua actitud quan, com ja sha dit repetidament, el que feia era rebutjar la filosofia? Clarament, perquè la seua no és una actitud que negue els temes filosòfics. Ans al contrari, el que fa és destacar-los, fins i tot amb una certa consciència de les limitacions que pot tenir qui no coneix la història de la filosofia de forma professional. És a dir, laversió a la filosofia acadèmica, dogmàtica, al sistema, no significarà eludir els temes genuïnament filosòfics. Així es constata en el pròleg que Fuster féu per a El mite de Sísif, dAlbert Camus. Posa el problema de «labsurd» de la vida com un problema deixat de banda per la filosofia i sols tractat pels existencialismes de manera literària. Tenim així un altre exemple del fet que es nega a qualificar com a filosofia aquells temes que considera rellevants, importants. És el mateix que quan li interessa un filòsof, com ja em vist respecte de Russell, no el considera tal i el qualifica de «desinfectant». Albert Camus serà per a ell un escriptor que en la seua literatura, no filosofia, tracta el tema de labsurd. No per tractar aquest tema el qualifica de filòsof, malgrat que la forma de tractar-lo no fos el sistema.
Per suggeriment de Francesc Pérez i Moragón, el llibre inclou com a apèndix, a més de les ponències de la Jornada, una sèrie darticles de Fuster apareguts a la premsa i que són il·lustratius de la seua forma dencarar el problema de la filosofia i, sobretot, dels filòsofs, que hem assenyalat. Així es mostra com Fuster està al corrent de lespectacle que significa que l. Wittgenstein triomfe a València, a la Universitat de València, cosa que certament el sorprén, però encara el sorprén més les utilitzacions prevaricadores que fan de lautor del Tractatus els «professors de filosofia». Des dOrtega y Gasset a Ferrater Mora, passant per José Luis López Aranguren, els filòsofs formen part per a ell dun gremi dintel·lectuals «hiperbòlics».
Són articles incisius, que sense cap pretensió informen de determinats fets: la repercussió del maig del 68, la irrupció dels «nous filòsofs», el ja anomenat èxit de Wittgenstein a la Universitat de València, la posició de Russell sobre el suïcidi, el panorama del marxisme etc. Presenten la visió dun espectador reflexiu, conscient dels canvis en el panorama intel·lectual ja no està de moda Sartre, ara és Wittgenstein que es pregunta clarament perquè està preocupat si això significarà el mateix, «una moda», o serà quelcom diferent, diferent per a nosaltres com a societat, si serà loportunitat darribar a una societat més culta o més il·lustrada. Fuster sens dubte capta el canvi però no està segur del resultat.
Per acabar voldria fer una última consideració al voltant de lafirmació de Tobies Grimaltos sobre el fet que cal evitar tant la destrucció com la santificació de Fuster. Res més lluny de lactitud del mateix Fuster que qualsevol forma de santificació. En efecte, el que cal és lanàlisi crítica i clarificadora de la seua obra, el diàleg sempre obert amb la seua escriptura, amb el seu discurs lúcid i enriquidor que tanta falta ens fa en la nostra actualitat i al qual volem contribuir amb aquest llibre.
NEUS CAMPILLO
Universitat de València
València, 2010
Fuster o la mirada crítica
Josep-Maria Terricabras
IEC, Universitat de Girona
Lany 2002, en ocasió del desè aniversari de la mort de Joan Fuster i del quarantè aniversari de la publicació de Nosaltres els Valencians, LEspill va dedicar un número especial al seu fundador i a la seva obra. Vaig tenir el goig de col·laborar-hi amb un article titulat «Fuster, escriptor didees».1 No ho esmento pas pel desig dautocitar-me, sinó més aviat per continuar, set anys després, el fil del que allà vaig exposar, amb alguna precisió i correcció que ara em semblen pertinents. Això és el que faré en la primera part daquesta contribució; a la segona, deixaré la companyia de Fuster i dels filòsofs ja es veurà per què i miraré de fer camí pel meu compte.