No em sembla pas aquest el moment més brillant de Fuster. Tot i els elogis que fa de lobra de Ferrater, que té moments que fins i tot desarmen, Fuster repeteix la seva «desconfiança», fins i tot la seva «hostilitat» envers la filosofia, i aquestes li semblen justificades en ell i en daltres «per la raó que sigui», que també pot ser una mena de reacció «instintiva (o no tan instintiva)». Ell que critica «la» filosofia perquè «sens presenta amb ambicions de dubtosa verificació» cau en lerror de no voler, o no saber, justificar gens la seva oposició, la seva hostilitat. La filosofia, pensa Fuster, serveix per a enlluernar o per a entretenir.
Aquest és el to de larticle de Destino que Ferrater havia llegit. Només per la resposta de Fuster ja sabem que Ferrater va abordar directament les dues qüestions principals de larticle. Duna banda, la qüestió de lús escàs que ell, des de Bryn Mawr, feia de la llengua catalana, amb la consegüent fusteriana acusació de «no incorporació» a la filosofia catalana. Perquè aquest era el tema que realment interessava a Fuster que, de fet, havia pres el «cas» de Ferrater com una excusa per tractar una qüestió que ultrapassava i ultrapassa encara aquest o aquell cas personal per convertir-se en una característica preocupant de la nostra cultura. Per això Fuster, en la seva carta personal del 25 de juliol, torna a aquest punt:
Naturalment, en la nota del Destino, la part relativa al vostre «cas» la vostra situació «dins» i «fora» de la cultura catalana és la que més mhauria agradat dallargar. (tot el que jo pugui dir sobre la filosofia actual no té la menor importància.) al capdavall, es tracta dun «cas» alhora «excepcional» i «representatiu». No entrava en la meva intenció «condemnar-vos» ni «absoldre-us», perquè ni en tinc autoritat (¿en tindria algú?) ni és això el que, de fet, interessa. El problema a aclarir és ben altre: el daqueixes «falles» del nostre petit món cultural, que vós mateix ja plantegeu en el pròleg del llibre. La qüestió és complicada, complicadíssima. I, el que em sembla pitjor encara, la nostra gent no vol encarar-shi. Duna daquestes «falles», la que podríem unir al nom de lOrs per reduir-la a termes anecdòtics, he intentat parlar-ne més duna vegada, i sempre mhe trobat amb la més absoluta incomprensió. Què hi farem!
Daltra banda, el segon gran tema de la carta és la recensió pròpiament dita que Fuster feia a Destino i que, com a tal recensió, és més aviat pobre. Fuster ho reconeix així en la seva resposta, fins i tot exagerant una mica:
Vós, en canvi, no hauríeu dhaver fet gens de cas del meu article al Destino. Era simplement un paper «de tràmit», i La filosofia en el món davui mereixia més espai i més atenció. No he dominat mai lart de la «recensió», ni menys encara el de la «crítica», i quan he de comentar per escrit algun llibre, els resultats solen ser quatre generalitats trivials que el lector ben bé podria estalviar-se de llegir. En el cas duna obra tan densa i tan rica de suggeriments com la vostra, el meu defecte es fa terriblement visible. Paciència! i em penso que, sent-ne vós la víctima, és la segona o la tercera vegada que perpetro aquesta mena de barrabassada. Potser no heu arribat a veure els articles a què em refereixo un, de segur, sobre la primera edició barcelonina de Les formes de la vida catalana; més val així.
Fuster acabarà la carta amb un comentari breu sobre la separata de larticle «Imatges de lhome» que Ferrater també li havia enviat.6 de fet, en poques línies, Fuster repeteix alguns judicis, fins i tot algunes expressions, ja continguts en el seu article de Destino:
No vull «infligir-vos» una carta massa llarga, i la present ja ho és de sobres. Però mhauria agradat de dir-vos alguna cosa sobre les «Imatges de lhome». Feia molts anys que no havia llegit un assaig filosòfic tan «humil»: aquell to irònic que hi heu emprat val un perú, i desarma i convenç al més obtús dels desconfiats de la filosofia (jo en sóc un). Daltra banda, el tema és dels que mapassionen. Una de les coses que tinc a mig fer, i que projectava publicar amb el títol sarcàstic de «Discurs sobre la dignitat humana», shi acosta per més dun cantó. És clar que jo em limito a cultivar una mena d«especulació recreativa», per a ús damics desvagats, i no sabria arribar mai al grau de precisió i de penetració que hi ha a les vostres pàgines. Perdoneu la llauna. Molts records a en Benguerel. -
I fa el comiat que he esmentat abans. Si pràcticament he citat la carta sencera és perquè fins ara ha restat inèdita i em sembla prou significativa per subratllar almenys dues preses de posició de Fuster: la que fa referència a la llengua i a la cultura filosòfiques del nostre país, que comparteixo plenament, i la que mostra la seva concepció de la filosofia, que no comparteixo, tot i que encara estic disposat a acompanyar-lo una estona en el seu viatge crític.
MIRADA CRÍTICA A LA FILOSOFIA, MÉS ENLLÀ DE FUSTER
Tal com he anunciat al principi, en la part final daquesta meva aportació em permetré especular jo mateix una mica, sense comprometre-hi ja a Fuster: ho faré a partir dell, en part amb ell, però també sense ell.
Ho faré a partir dell i, en part, amb ell, perquè Fuster ni que fos per intuïció, per «instint», sadonava de les limitacions, de les pretensions, de les imposicions injustificades de qualsevol metafísica. Tot això ell ho intuïa i ho expressava sovint en frases curtes, en aforismes punyents, però no en sabia o no en verbalitzava el perquè. Per això rebutjava la metafísica, però amb un rebuig més visceral que racional o, millor, més visceral que racionalitzat. Perquè Fuster era un home amb una nas finíssim, amb una intuïció molt aguda, però quan feia judicis filosòfics no disposava de les eines adequades per fer bé la dissecció. Fuster critica lessencialisme filosòfic, però sosté una visió essencialista de la filosofia: no sadona que, a la seva època, la metafísica ja no és, ni podrà tornar a ser, el que havia estat durant segles. Se nhauria pogut adonar, per exemple, si hagués llegit i seguit més el pensament i la reflexió historicofilosòfica del mateix Ferrater Mora. De fet, però, no sen podia adonar, perquè Fuster no coneixia prou, no seguia prou, el desenvolupament filosòfic, i no ho feia, òbviament, perquè no hi tenia cap interès, perquè sentia una hostilitat visceral adquirida i ja irrenunciable vers la filosofia.
Com a punt darrencada, però, aquesta seva hostilitat resulta perfectament compartible. En canvi, com a punt i final, ja no resulta compartible, almenys no per mi. Perquè un cop descobert que la metafísica és filosòficament inflacionària, la crítica racional que se li faci ha de ser autocrítica, perquè es critica la raó amb la raó, i ha de portar necessàriament a la superació de qualsevol pensament dogmàtic i metafísic totalitzadors, encara que hagin estat constants i a estones majoritaris en la tradició literària i acadèmica occidental pràcticament fins fa quatre dies. Això ho sabia ja Russell el gran desinfectant quan, a començaments del segle XX va fer la seva crítica demolidora a la teoria de conjunts ingènua, senzillament perquè no es pot parlar «del Tot irrestricte», «del conjunt de tots els conjunts», sense caure en larbitrarietat, la contradicció o lautoreferència. La crítica a una raó totalitzadora, doncs, ja feia molt que estava en marxa des de la mateixa lògica. El Tractatus de Wittgenstein que Fuster apreciava hi va contribuir i encara més ho van fer les Investigacions filosòfiques del mateix autor, que Fuster desconeixia.
En aquest sentit, li hauria anat bé a Fuster conèixer millor la tradició filosòfica menys oficial, i certament conèixer lobra de Wittgenstein o del mateix Ferrater. No lhaurien convençut, potser, però li haurien donat pistes per a lautocrítica des duna instància molt volguda i molt valorada per ell: el llenguatge. De fet, Fuster estava ben preparat per entrar per aquí en la qüestió: en molts dels seus aforismes o observacions breus, sadona de les limitacions del llenguatge, de qualsevol llenguatge. I quan ja sés aquí, no queda llavors sinó un petit pas per arribar a adonar-se de la impossibilitat de qualsevol paraula final, definitiva, de qualsevol metafísica que pretengui explicar el sentit i el valor del conjunt, ja que, en fer-ho, també hauria dexplicar alhora la seva capacitat, la seva legitimitat, per dur a terme aquesta tasca. I si la metafísica no pot fer això, si la metafísica és adoptant una expressió de Sartre que ara vindria a tomb una passió inútil, també es pot arribar a concloure fàcilment però en aquest cas, només si es vol, és clar que allò que sha anomenat «filosofia» no sesgota amb aquest intent vacu, sinó que té encara moltes altres possibilitats, a la mida humana, a la mida de la raó.
Justament el llibre dAristòtil conegut com a Metafísica ja comença amb aquestes paraules: «Lésser es diu de moltes maneres». Des dAristòtil, doncs, la filosofia ha tingut davant els ulls la seva tasca, però, en la majoria de casos, no ho ha entès ni, és clar, ho ha sabut aprofitar. Perquè, si és cert que lésser es diu de moltes maneres, allò que en parla, allò que ho diu, és a dir, la filosofia, també sha dentendre i de dir de moltes maneres. «La» filosofia, criticada i rebutjada per Fuster i per tants daltres, no és sinó el concepte genèric que recull moltes maneres de fer i de dir, molts usos, molts mètodes, moltes formes i, en aquest sentit, moltes filosofies. Això lliga, al capdavall, amb lafirmació de Kant i daltres, que allò que interessa no és la filosofia sinó el filosofar, no és conèixer doctrines i tesis sinó fer filosofia.
Avui, un cop entrats ja en el segle XXI, després de crítiques tan diverses, però sovint tan concordants, com les de Nietzsche, Russell, Wittgenstein o la del mateix Heidegger, la filosofia ja se sap situada en temps postmetafísics, si es vol, en temps postlírics. Malauradament, però, aquests temps també han esdevingut perillosament postcrítics. Perquè la metafísica igual que qualsevol dogma no era pas ben inútil, sinó que servia sobretot de plataforma des de la qual sentenciar, jutjar i avaluar la realitat. Per a molts, la plataforma sha ensorrat. Fins i tot aquells que la fan i la refan, shi enfilen amb moltes precaucions i dediquen la major part del seu temps a justificar-se per fer-ho. I llavors creix en alguns àmbits lestranya idea que, com que no hi ha cap plataforma única i segura des de la qual prendre posició, ja no hi ha tampoc valors ni principis segurs, fixs, estables, als quals puguem acudir. Com si els principis metafísics criticats haguessin estat mai segurs, com si mai els humans haguessin treballat racionalment o vitalment amb seguretats i certeses, més enllà de les que ells accepten com a plausibles i practicables. Com si la tasca del pensar i del fer dels humans fos alguna altra cosa que provisionalitat.
Em sembla ben clar que, un cop la nostra mirada crítica ha superat lengany, vull dir, el miratge, metafísic, sha dorientar a examinar amb cura molts altres miratges que han aparegut com a eco o descomposició daquell. El relativisme és un dels miratges més llampants, contra el qual sha de dirigir la nostra mirada crítica. Bé ho hem de dir, encara que no ho digui ningú, que el relativisme és un residu supervivent del dogmatisme, amb una bona fama immerescuda. Perquè qui no accepta una determinada veritat absoluta, és cert que assumeix que hi pot haver moltes veritats simultànies, però això encara no significa que hagi dassumir necessàriament que qualsevol cosa sigui igualment verdadera que qualsevol altra. Molt més que això, però: perquè, qui ja no compta, en el seu vocabulari filosòfic, amb el terme «absolut» o potser només per desactivar-ne la temptació i lús, aquest tampoc no accepta ni comparteix el relativisme, que era la simple conseqüència heterodoxa de labsolutisme filosòfic. És cert que, en una època postmetafísica, ens trobem amb moltes dades, moltes experiències, moltes situacions, molts valors, que sovint no sabem com lliguen, ni si lliguen entre ells. Ara bé, quan els examinem i valorem, dun en un, de mica en mica, no estem pas fent vots de relativisme, sinó que estem simplement tractant les realitats, complexes i diverses, tal com es mereixen, és a dir, sense simplificacions reduccionistes, sinó examinant cada realitat segons les regles que la regeixen, segons les connexions que manté amb altres realitats, segons les aspiracions que ens sadolla, segons els objectius que amb ella ens podem proposar.
Per això avui hi pot haver, i hi ha de continuar havent, pensament crític: no perquè hàgim de continuar lluitant contra la metafísica, ja denunciada i devaluada, sinó perquè hem de continuar examinant la complexitat de la realitat i ens hem de plantejar i replantejar constantment els criteris amb què ho fem, els mètodes que fem servir, els objectius que perseguim. Perquè i això ja ho sabia també sant Pau, «tot és lícit, però no tot convé».7 i com que les nostres discrepàncies vénen per la banda del que convé o no convé, precisament convé que tots esmolem les eines que tenim per escatir i esbrinar, en diàleg o en combat, cap a on volem anar, què volem acceptar, què volem voler. I això no saconsegueix resclosint-se en el clos de la filosofia molt menys encara en el si duna filosofia autista i acadèmica, sinó que reclama obertura absoluta a idees, coneixements, sabers, valors i suggeriments provinents de moltes bandes, de moltes disciplines, de moltes experiències.
He dit que lèpoca és perillosament postcrítica, no solament per raons teòriques com ara la continuada acceptació de la tesi relativista o la por de caure-hi, sinó per raons polítiques que, en aquest cas, són de molt més pes. Leconomia política amb un vessant extraordinàriament important, que és el de la biopolítica és el nou poder que condiciona el pensament, la formació, el màrqueting, els sentiments i les conductes de la majoria de ciutadans. Davant daixò cal un posicionament crític, tan crític com el que shagi volgut tenir enfront de dogmes i de metafísiques del passat. Per això em permeto ara de tornar a una imatge que fa anys que utilitzo, però que sovint jo mateix oblido, tot i que em sembla important i expressiva. Sí, fer i ensenyar filosofia avui és practicar i ensenyar defensa personal. I la defensa personal no es practica només com un espectacle, ni es cultiva per a entretenir-se encara que sovint pugui resultar entretinguda, sinó que es cultiva perquè es vol sobreviure en temps adversos, perquè es vol transformar, per poc que sigui, el món circumdant, i perquè sha descobert que aquesta transformació darrel veritablement «filosòfica» no es pot aconseguir si no es comença per la transformació dun mateix.
Per això ara he de tornar necessàriament a un tema central, per això és tan important el cultiu del llenguatge. Em sembla imponent, sigui encertat o no, lelogi que Paul Valéry fa de Bossuet, quan diu que no veu cap altre escriptor que sigui «plus maître du langage, cest-à-dire de soi-même».8 exactament, el domini del llenguatge de la seva precisió i de la seva sinuositat, de la seva contundència i de la seva reverberació, de la seva pictoricitat i dels seus matisos és el domini del pensament, un domini que mai no pot ser despòtic, senzillament perquè sacaba descobrint, com feia el mateix Valéry, que al capdavall és el llenguatge el que et domina, el que se temporta, el que et supera a cada moment.