Per això, la filosofia crítica la que fa del llenguatge linstrument i lobjectiu primer de la seva crítica ha dalçar també la veu contra una pràctica estesa i acceptada que és un claríssim residu del passat i que testimonia la mandra, la por, la incapacitat de bona part del pensament actual: em refereixo a lhàbit de recórrer als arguments dautoritat. Sense gairebé ni adonar-nos-en, invoquem Plató, Kant, Deleuze, Habermas o Todorov com si les seves paraules fossin la nova plataforma que ens permet argumentar, lhoritzó des del qual podem parlar. Però, no hauria de ser així. Només les realitats viscudes i parlades haurien de ser les nostres plataformes, potser millor encara, els nostres trampolins, tant per al pensament com per a lacció. Largumentació dautoritat és cosina germana o potser més de largumentació metafísica. Això no vol dir, és clar, que no es pugui recórrer a la citació, que ha de servir per a exemplificar o per a confirmar una opinió o un argument. Així és com he volgut usar, fa un moment, unes paraules de Valéry. Perquè la diversitat, la diversificació, de la tasca del pensament, de la tasca filosòfica, ens ha de permetre de recórrer a tot, no ens ha de prohibir res. Per això podem citar, usar i aprofitar no solament tots els nostres contemporanis sinó també tots els que ens han precedit. Fins i tot podem usar les deixalles de les grans metafísiques del passat. Però una cosa és usar-les, bàsicament per il·lustrar i empènyer el pensament, i una altra de ben diferent és agafar-les com a regla del pensar. Quan es fa això, quan només es comenten i sutilitzen els autors amb finalitat academicohagiogràfica, llavors sestà fent simplement arqueologia filosòfica, que deu coincidir força amb la feina dels repetidors i dels encaixats de què parlava Fuster en el seu article de Serra dOr. Si la filosofia no sha de confondre amb la metafísica, encara que certa metafísica vulgui passar per ser la filosofia, la filosofia tampoc no sha de confondre amb un arxiu dimatges del passat, amb una xerrameca més o menys entretinguda o amb una col·lecció dacudits que no han tingut encara temps de convertir-se en idees. La filosofia, les filosofies, són intents rigorosos dentendre alguna cosa, per la via de lanàlisi, de la hipòtesi, del suggeriment, de lespeculació, tots ells modulats i certificats en un llenguatge que no deixa mai de refer-se i de revisar-se a si mateix. Quan això passa, la filosofia esdevé mirada crítica per a la defensa personal.
Goethe formula de manera escarida i nua alguna de les coses que jo he volgut insinuar aquí. Trec la citació de Goethe dun fragment seu més llarg que magrada menys. Diu així: «La filosofia assenyala cap als misteris de la raó i procura de resoldrels a través de la paraula.»9
1. J.-M. Terricabras: «Fuster, escriptor didees», LEspill, 10 (2002) 18-24.
2. «Cert dèf.» i, col. 1.
3. Ibid. II, col. 2.
4. Ibid III, col. 1.
5. J. Oliver, J. Ferrater Mora: Joc de cartes. 1948-1984, Edicions 62, Barcelona, 1988, p. 145.
6. Larticle havia estat publicat a Qüestions de vida cristiana, 30 (1965) 35-50. Després va ser incorporat, com a primer capítol, a J. Ferrater Mora: Els mots i els homes, Ed. 62, Barcelona, 1970, p. 7-28. Col. Lescorpí, 21.
7. Nou Testament: 1C 10,23; vegeu també 1C 6,12.
8. P. Valéry: Variété I et II, Gallimard, París, 2002, p. 164. Col. Folio Essais, 327.
9. J. W. Goethe: Sämtliche Werke, vol. 9 (Wahlverwandschaften.Novellen. Maximen), p. 627. Artemis Verlag, Zürich, 1950.