Lofici de raonar
Societat, economia, política, valencianisme Articles de premsa, 1997-2010
Vicent Soler
Universitat de València
Assaig 27
© Vicent Soler i Marco
© Daquesta edició: Universitat de València, 2011
Publicacions de la Universitat de València Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Il·lustració de la coberta: Rostre, dibuix de Daniel Muñoz, 2010
Disseny de la col·lecció: Inmaculada Mesa
Realització ePub: produccioneditorial.com
A la memòria dErnest Lluch, Alfons
Cucó, Vicent Ventura, Joan Fuster, Manuel
Sanchis Guarner i tants altres dels qui vaig
aprendre a entendre el món i el meu País.
I de mossèn Vicent Sorribes i Lo Rat Penat
dels seixanta, de Vicent Andrés Estellés,
dEnric Valor i de tants altres que em van
fer estimar i gaudir la meua llengua, la dels
meus pares i, també, la de les meues filles.
En tot cas, dedique el llibre a Fina, Mar i Alba, per tot.
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÈDITS
CITA
PRÒLEG
INTRODUCCIÓ
TEMES DE PAÍS
La nació dels valencians
El valencianisme polític
Catalunya i València, sempre distants?
El valencià, país dimmigrants
Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians
Açò no és Múrcia
Barcelona-València
La quarta nacionalitat històrica
Ampliem el consens ciutadà sobre els símbols
LA DRETA QUE PATIM
És una excepció la dreta valenciana?
El centre liberal valencià
Opacitat
Absències de Zaplana
Majories absolutes aclaridores
Intolerància
Amb acritud
Al·lèrgia al debat
Incompetents
Caixes, ideologies i desgovern
DEBAT ESTATUTARI
De segona divisió
Una mirada preocupada sobre la reforma de lEstatut
Perdre novament el tren
Millorem lacord estatutari
Poesia i prosa de lEstatut català
La porta oberta pels catalans
Expectants davant dels preàmbuls
Després del pacte estatutari
La quadratura del cercle
Camps contra Camps
QÜESTIONS DISPUTADES
La guerra electoral de laigua
Anades i vingudes amb laigua
El fiasco del Pla Hidrològic
Aigua i dependències externes
El mateix tracte que a Barcelona
València metropolitana: la ciutat real
Un matí al Cabanyal
Les falles i la convivència ciutadana
El pensament buit duna alcaldessa
El president encara no parla valencià
Comarques castellanoparlants
Patir per la llengua
El valencià-català
No és un problema només de nom
El reconeixement europeu del valencià
ON VA EL SOCIALISME VALENCIÀ?
La unitat dels socialistes valencians fa 20 anys
Hi ha una altra manera de fer política
Més dun milió
Socialdemocràcia i valencianisme
Paisatge després de la victòria de la dreta
Lesquerra valenciana i la síndrome dEstocolm
Províncies, comarques i partits polítics
No al «partit del no»
LA VIA VALENCIANA EN LA CRUIÏLLA
Relativament pitjor, per primera vegada
Cent anys de banca valenciana
Açò no és Xauxa
Bones notícies econòmiques
El valencià, país demigrants
Tot siga per un titular
Un canvi estructural amb incògnites
Panorama de leconomia valenciana
Què fem amb el nostre territori?
Una cruïlla econòmica decisiva
La nostra competitivitat exterior perd empenta
Leconomia valenciana: un creixement vulnerable
Creixement sostenible?
Economia valenciana: els problemes de fons
LEIX MEDITERRANI
LArc Mediterrani. Quelcom més que la llengua
LArc Mediterrani Nord
Parlem de bajanades?
Descobrint el Mediterrani
LESPANYA PLURAL
Maragall i la subsidiarietat
De nacionalistes, un munt
San Millán de la Cogolla com a símptoma
De Calvo Sotelo a Zaplana
Madrid
Cors i danses
Les Espanyes de Franco i després
Contradiccions internes
València i lEspanya plural
Una certa idea dEspanya
Una certa idea dEspanya
Espanya no és una Castella ampliada
El futbol i lexaltació de la identitat
CULTURA, SOCIETAT, UNIVERSITAT
Els anys difícils del valencianisme
La capitalitat europea de la cultura
Qui coneix Josep Giner?
Ràdio 4
Televisions valencianes
Televisions mal gestionades
Lafer TV3 com a símptoma
Llegir i estudiar economia en valencià
40 anys de Facultat dEconomia
Estudiar economia a València
Una pausa per al procés de Bolonya
Universitat pública de qualitat
EPÍLEG
Algunes claus per a superar la invisibilitat dels valencians al segle XXI
TÍTOLS PUBLICATS
Pròleg
INCITACIONS A LA REFLEXIÓ
La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit.
Manuel Sanchis Guarner
«Limportant és influir dalguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc adoctrinar, més aviat incitar a la reflexió». La citació és de Joan Fuster, en una de les seues reflexions sobre el paper de lescriptor, i lhe recordat llegint aquest llibre darticles de Vicent Soler. Evidentment, tota opinió (això és, tot «desig dinfluir») divulga alguna doctrina. Com deia Bossuet, tota opinió és bel·ligerant. Però al meu parer tot depèn de la forma, de lactitud, de la manera dexposar aquesta opinió. Joan Fuster és un racionalista, un escriptor que busca convèncer el lector amb fets, un seguidor dels plantejaments il·lustrats. El mateix podríem dir de Vicent Soler: la doctrina que ens exposa és la dels fets, i aquests han estat tractats per la seua ment analítica, i ens ho explica, clar i net. Sense embulls, sense estridències, sense manipulacions. I el que espera de tot això és que els lectors obtinguen les seues pròpies conclusions.
Per tant, cadascun daquests articles són «incitacions a la reflexió». Lautor és catedràtic dEconomia de la Universitat de València, a més duna persona molt destacada en làmbit de la política valenciana. Aquests articles recullen dues de les seues motivacions personals més imperioses: el desig de divulgar el seu pensament socioeconòmic i, alhora, lesperança que aquest servesca per a fer progressar el seu país. En quasi tots els articles shi mesclen aquestes dues pulsions, aquestes dues grans forces, que arrosseguen dalguna manera tota la resta: el país i leconomia. O encara més, la política per a fer una economia solvent i construir un país amb possibilitats de progrés.
Aquest és el gran mèrit daquest llibre, i la valuosa tasca de lautor, que pren un especial relleu amb aquest recull. Feia temps que coneixia els seus escrits (al principi a Las Provincias, després a El País, i ara al Levante-EMV), però una vegada recollits prenen una nova dimensió, en quedar ben palès el seu esforç, la seua tenacitat, tota aquesta perseverança. Quina constància en la defensa duna manera de pensar, duna forma de concebre el país, duna fidelitat a una ideologia i a un ideari econòmic! I quin compromís més honest amb el seu poble, intentant il·lustrar-lo, intentant convèncer-lo, mostrant-li sempre el millor camí per arribar a bon port!
Hi ha un idealisme que resulta encoratjador. Vicent Soler no cau en lescepticisme, ni en actituds cíniques, o pusillànimes, tan freqüents en aquests temps. Ans al contrari, la unidireccionalitat dels escrits és constant, i cada article és un text de batalla. Nhi ha poques concessions a la lírica, a levocació somniosa, a labstracció, al xim-xim. Els seus articles són quasi tots de denúncia, dadvertiment, de trinxera: no deixa escapar res, a cada malversació, a cada despropòsit, Soler respon, ataca, trau les dades, desvela impostures i enganys. Ell mateix reconeix que no li agraden les «floritures», i el seu lèxic és funcional, àgil, directe, imprimint al text un ritme ràpid, impetuós, valent. Interpel·la amb freqüència el lector, es posa en el seu lloc («jutgen vostès mateixos», «Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores?»), el capta amb preguntes inesperades («Vostè sap que com més estudie i més es prepare el seu fill [o filla] més probabilitats hi ha que haja demigrar?»). Tampoc cau en llargues disquisicions, en citacions tedioses, en informes plumbis, tan habituals entre els seus companys del món acadèmic; la seua ploma té aquesta versatilitat per a saber distingir el que necessita cada mitjà de comunicació, i els seus articles són duna gran efectivitat. Com ell diu, més clar aigua.
En alguna ocasió, Vicent Soler assenyala que el govern del pp lha censurat, o que ha impedit que participe en algun acte o en algun cicle de conferències. No és destranyar: aquest no és un país que accepte fàcilment les crítiques, i menys quan aquestes vénen tan carregades de dades i informacions compromeses. Fa temps que el govern del pp ha renunciat a una entesa amb el món intel·lectual valencià (quins són els seus intel·lectuals valencians de referència?), fins a lextrem de viure completament al marge de lactivitat cultural del seu país. Duna manera tan sorprenent com patològica, al País Valencià hi ha, grosso modo, dues cultures: la institucional (desacreditada i sense cap pes efectiu en els processos regeneradors del pensament valencià) i la universitària (que es manté crítica amb el poder, i que malda per introduir-se en els canals efectius de la recerca, malgrat la manca dajuda per part del govern valencià). Vicent Soler, com a catedràtic dEconomia de la Universitat de València, pertany lògicament a aquest segon grup, i no es cansa de denunciar el sectarisme del govern valencià, lamiguisme, la corrupció que campa per les seues files. En aquest sentit, els seus atacs als presidents conservadors de la Generalitat són constants: el nom dEduardo Zaplana hi apareix setanta vegades i el de Francisco Camps en quaranta ocasions. Els epítets que els dirigeix són contundents, àcids, quan no sarcàstics: especialment a Eduardo Zaplana, pel qual manifesta una tírria que arriba en alguna ocasió a latac ad hominem («el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, sinscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa dinofensiu dependent de la quarta planta dEl Corte Inglés»).
Evidentment, Vicent Soler escriu des dun parti pris. No debades fou conseller amb el govern socialista de Joan Lerma. Lexpresident valencià tan sols hi apareix citat en tres ocasions, i sempre per a bé, des de la moderació i el respecte institucional, la qual cosa produeix una marcada dicotomia en el tractament duns i altres: «En tretze anys de govern Lerma escriu Soler tan sols hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals i limplicat és avui membre del govern de Zaplana» (i també de Camps, caldria afegir). Es podria qüestionar aquesta unidireccionalitat en el moment de disparar els seus dards, fins i tot aquesta obsessió per fustigar els seus adversaris polítics. I és cert que potser trobem a faltar una mica dautocrítica en aquests escrits, o que aquesta, quan hi és, resulta massa condescendent («cal escometre la titànica tasca de construir un partit il·lusionant» diu sense indicar com, i si això és possible amb els polítics actuals). Però això invalida el que està dient? Això resta versemblança a les seues denúncies? És clar que no. Vicent Soler escriu del que vol, i em sembla que està en el seu dret. I, a més a més, això que escriu resulta, malgrat el temps passat des que es va publicar, sorprenentment actual.