Cal dir que quasi tots aquests articles pertanyen a moments anteriors al descobriment del cas Gürtel. Dalguna manera, hi descobrim els precedents, els tics, el pamipipa, els vicis que ens varen dur a aquest daltabaix per a la nostra democràcia que ha resultat ser la descoberta de les corrupteles gürtelianes. Les denúncies, els apòstrofes, les indicacions solerianes («quan la dreta practica el nepotisme i lendogàmia no va en broma»), resulten fins i tot poca cosa al costat del que ara sabem: la profunda corrupció dels representants conservadors valencians, i la ignominiosa forma de mantindres en el poder, malgrat tants i tants indicis delictius. Els epítets que dedica Vicent Soler es queden curts des de la perspectiva actual, fins i tot diríem que en aquests escrits sura sempre, en el seu si més profund, un respecte cap als nostres representants, elegits per sufragi universal. Malgrat que es diguen Zaplana o Camps.
Aquest tarannà democràtic, aquest acceptar la decisió dels seus conciutadans, també resulta exemplar. Vicent Soler sesforça per convèncer els seus lectors, lluita per dur al seu camp els seus oients, els ofereix dades, al·licients, idees a dojo. Si finalment no ho aconsegueix respecta profundament la decisió de les urnes, i analitza com shauria de millorar el discurs, en què ha fallat la seua retòrica, quins punts febles mostren els seus arguments.
Això també es percep en la defensa que constantment fa de la llengua dels valencians. Nascut a Rocafort, el valencià és la seua llengua materna, i sesforça per conrear-la i dignificarla. La influència de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de Vicent Ventura, i especialment del rector del seu poble, mossèn Sorribes, batega en aquests escrits. També lactitud federalista dAlfons Cucó i dErnest Lluch, que són en molts sentits els seus ideòlegs de referència («Sóc dels que pensen que lúnica eixida lògica cap avant en lEstat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal»). Sanchis Guarner va escriure, en el pròleg del llibre de Joan Senent, En defensa del regionalisme, unes idees amb les quals Soler sidentifica plenament: «No tots els valencians contemplen amb indolència com el seu poble es despersonalitza, com València es desvalencianitza. No és tothom apàtic i despreocupat. La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit. De fet el patriotisme no és res més que fidelitat al llegat cultural rebut dels nostres avantpassats, una herència espiritual que no pocs valencians consideren irrenunciable».
«La terra també té bons fills que escolten la seua veu» escriu Sanchis Guarner, i sens dubte entre ells hi és Vicent Soler. «Quina actitud és més lamentable es pregunta en un dels articles, el castellanisme desvalencianitzador dorigen murcià dEduardo Zaplana o el de la valenciana per naixença i llinatge Rita Barberá?». Què és més trist: un president dorigen murcià que no li importa gota la cultura autòctona del país que presideix o una alcaldessa que renega dels seus orígens? «No és potser lúnic cas en el món dun president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president?», insisteix en un altre article. En efecte, és difícil entendre-ho. Soler proposa reflexionar sobre aquesta anomalia, com també fins i tot sobre la necessitat de reescriure la lletra de lHimne, amb un text més modern, més conforme als temps actuals: «LHimne shauria descurçar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs a la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant». En definitiva, busca trobar un punt de concòrdia, un terreny neutral, on es troben còmodes tots els valencians (tot i què això dhibridar lHimne amb la Muixeranga pot produir calfreds a tots). Fins i tot proposa que com més valencians ens sentim més europeus serem: «Cal retrobar-se en la nostra valencianitat per a poder practicar raonablement la nostra europeïtat. Cal, per exemple, que la nostra alcaldessa vaja a classes de valencià. . . ».
Siga com siga, rere aquest tarannà valencianista hi ha també una percepció economicista. Vicent Soler està convençut que cultura i economia van plegades, i que com més fort siga un poble culturalment més pròsper resultarà. El valencià és un aglutinador de la nostra idiosincràsia, un element dunió de les nostres comarques, el que ens uneix en tants aspectes com a poble. Com més es parle i es conree, més units estarem, i més fàcilment aconseguirem superar els grans reptes. Tindrem una societat més pròspera, un país més ric, una democràcia més saludable: deixarem de ser «un país invisible»: «. . . [hi ha] gent que prefereix una Espanya a la manera de Castella una espècie de Gran Castella, una Castella que arribe al mar i que, per tant, volen que els fets diferencials els valencians, també, òbviament vagen desapareixent». Soler advoca per un país completament bilingüe, on no es discrimine per raons de llengua, i on el valencià siga dús preferent en les institucions. I afegeix en un rampell doptimisme: «Estic convençut, a més a més, que molts valencians de les comarques castellanoparlants també ho desitgen, senzillament perquè se senten valencians i volen el millor futur per al seu poble, el futur que combina prosperitat i cohesió, universalitat i identitat. Sumant i no dividint».
Una de les característiques daquest columnista és la prudència amb què, malgrat tot, tracta la qüestió de la identitat valenciana, especialment quan ha danomenar el nom de la llengua. Aquesta cautela el condueix fins a lextrem de dir que a Catalunya parlen «valencià». Daquesta manera, en larticle «Lafer tv3 com a símptoma» fa aquesta observació que és, si més no, una manera curiosa dencarar el problema: «. . . disposar daquest canal [tv3] ha permès també comprovar que un canal autonòmic no està condemnat a la programació de teleporqueria ni a la informació sectària. Que es pot entretenir sense caure en la grolleria, que es pot debatre qualsevol cosa sense buscar obsessivament culpables i traïdors [. . . ], que es pot utilitzar el valencià (en tv3 solen utilitzar la varietat dialectal oriental de la nostra llengua compartida, que pot resultar xocant en un principi). » Resulta cridanera aquesta manera de passar desquitllentes per sobre del mot tabú («català») per a no ferir susceptibilitats, ni posar-ho fàcil als seus detractors. Vicent Soler és un valencianista de pedrapicada que evita les posicions més extremes del catalanisme, que parla sempre de «valencià» com la llengua del nostre poble, i que defuig un posicionament excessivament fusterià, això és, de Països Catalans. Aquesta actitud el condueix fins i tot a titular un article duna manera una mica equívoca: «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians», i a titllar leditor de 3i4 de «nacionalista pancatalanista tradicional». Arribats a aquest punt caldria preguntar-se si totes aquestes cauteles, totes aquestes prudències infinites, tot aquest sumar per a no dividir, tot aquest actuar amb «seny» en la qüestió identitària (i que ha significat tantes renúncies per part del pspv, com ara la bandera o el nom de País Valencià per a denominar el nostre territori, produint-se aquesta anomalia amb les sigles del partit), ha permès avançar dalguna manera en aquest conflicte, o si en canvi ha estat fins i tot contraproduent. Potser una mica més de valentia, o per forçar les coses, de «pancatalanisme tradicional», hauria permès avançar més en la nostra identitat. Evidentment, ningú no té la resposta, però la ràpida castellanització del pspv no sembla que done en excés la raó al professor Soler. Massa sovint fa lefecte que entre Eliseu i Zaplana (o Camps) no caben gaire valencians.
Tot i això, com hem dit, Vicent Soler admira lobra de Joan Fuster («mai no podrem perdre de vista la contribució definitiva que va suposar la publicació, lany 1962, del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians» escrivia lany 1974). Tanmateix, de la lectura dels articles es desprenen algunes reticències sobre lideari polític del pensador de Sueca. És potser en aquest punt on es mostra més contradictori, unes contradiccions potser comprensibles, i més en un polític que percep lhostilitat amb què es reben en la nostra societat els plantejaments fusterians. En larticle «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians» assenyala que Eliseu Climent (és a dir, el fusterianisme polític) «no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el condueix a un gueto daurat, però a un gueto, en la societat valenciana». No obstant això, en un article posterior, de lany 2005, assenyala de nou la importància en la modernització del país que va significar el llegat de Fuster: «El discurs de la modernitat impulsat des de Sueca per Joan Fuster ha estat combatut pels qui volien que el nostre País estiguera al marge de les transformacions que es derivaven». Aleshores, com conciliar el rebuig que suscita el discurs de la modernitat fusterià amb «el sentiment majoritari dels valencians»? Fins a quin punt cal transigir en «el discurs de la modernitat» per a poder abandonar aquell gueto daurat en el qual, segons Soler, viuen còmodament instal·lats els fusterians?
En fi, incitacions a la reflexió. Aquest és el mèrit daquest recull de textos, que tot i cobrir un espectre danys considerable, resulta en el fons duna inesperada actualitat. El nostre país, la nostra política, la nostra llengua, la nostra universitat. . . Què és el que volem per als nostres fills? Quin model de país i de societat estem creant? Tant de bo lexemple de Vicent Soler abundara més en la nostra premsa, tant de bo hi haguera més especialistes valencians daltres àrees amb aquest compromís de comunicació amb el seu poble i, a més a més, amb una tan extraordinària eficàcia intel·lectual. És una altra conclusió, i una altra incitació, per a seguir raonant i, és clar, lluitant per la nostra terra.
MARTÍ DOMÍNGUEZ
Professor titular de Periodisme
de la Universitat de València
Introducció
No hi ha cosa més efímera que allò que sescriu a un diari. A lendemà, tot és obsolet. Fins i tot, els articles dopinió, que podrien perviure pel seu interès intrínsec, també cauen víctimes del diari del dia següent. Per això, els que practiquem aquest costum de compartir idees mitjançant les columnes periodístiques ens alegra oir dels lectors, de tant en tant, que seria bo de recopilar-les i de publicar-les com a llibre.
Doncs bé, això és el que té el lector a les mans: una selecció de textos de premsa (bandejant, entre altres, els dedicats a la memòria d«homenots» i «donotes») escrits per un servidor en els darrers anys. És a dir, són escrits duna època de maduresa vital. I això es nota. Ja ho crec que es nota. Segur que es vestien dunes altres formes literàries i no només literàries en etapes anteriors de la meua vida. Segur, perquè fa molts anys que escric a la premsa.
La selecció dels articles respon a la voluntat dincitar a la reflexió en alguns dels temes que ens afecten. Nhan quedat fora daltres que, potser, també tenia sentit dinclourels, però el llibre tenia una limitació òbvia al respecte. Els que, finalment, shi han inclòs, han estat organitzats en apartats temàtics, tot i que el caràcter transversal de molts dels articles els possibilitaria de formar part de més dun apartat.
Això dit, afegiré de seguida que, en llegir junts els articles, en preparar el llibre, me nhe adonat que hi ha una preocupació subjacent en tots ells. En realitat, una triple preocupació ben transparent: que guanyem tots plegats en llibertat i igualtat, que els valencians no desapareguem com a poble i que puguem deixar un món millor als nostres fills.
Em fa gràcia palesar que aquestes preocupacions no vull dir «obsessions», però algú ho pot pensar es concreten en reiteracions didees i de reflexions que no mho semblaven quan enviava els articles un a un als diaris. Magradaria, però, que el lector posara atenció en la data de publicació i el mitjà en què es feia perquè això podria ajudar-lo a entendre les intencions que duia un servidor entre línies quan els escrivia.
He dit que feia temps que escrivia a la premsa. Fent un esforç de memòria, crec que daixò deu fer ja quaranta anys. Filant prim, potser els primer textos es covaren al semisoterrani de lautoescola Senent, al carrer Colom de València, que feia de redacció de la revista Gorg, cap a la primeria dels setanta, quan encara no havia acabat la carrera. Hi anava en comandeta amb Amadeu Fabregat i Rafa Ventura. Abans, Josep Maria Soriano Bessó mhavia cridat esporàdicament per alguna col·laboració al setmanari Valencia-Fruits.
De tota manera, el fet més transcendental en això descriure a la premsa sesdevé la tardor de 1972 quan una periodista que havia acabat la carrera a Madrid, de nom Maria Consuelo Reyna, ens cridà a tres joves economistes (Aurelio Martínez, Josep Maria del Rivero i jo mateix) perquè lajudàrem a renovar el diari Las Provincias. Filla de lamo, volia fer el canvi sense estridències. Crearíem una secció setmanal, «Pulso económico», i atrauríem a més gent de la Universitat a col·laborar-hi.
Pensat i fet. Ens trobàrem així enmig de la famosa «primavera de Las Provincias», que tan bon paper va fer en el tardofranquisme i linici de la transició. Érem conscients del que fèiem, perquè hi esmerçàrem moltes energies i subtileses, però, potser, no tant de la seua transcendència.
Recorde moments ben interessants durant aquesta llarga primavera. Per a mostra un botó: quan un servidor intentava, per exemple, que el concepte Estatut dAutonomia, allà cap al 1975, quedara negre sobre blanc a les pàgines del diari. Fou interessant comprovar que Maria Consuelo no es tancava ni de bon tros a la proposta però demanava que calia trobar una «excusa» adequada i que el concepte havia daparèixer en minúscula. Dit i fet. Lexcusa la vaig trobar en una reunió deconomistes i geògrafs, la primera Reunió dEstudis Regionals espanyols que es feia a Canàries, on sen va parlar en alguna de les sessions. Naturalment, aparegué en minúscula perquè entrava en el preu.
El gir copernicà que el diari va fer el 1977 del qual encara queden moltes explicacions pendents ens obligà a molts a deixar de col·laborar-hi. Alguns dels articulistes que abandonaren el diari van trobar aixopluc en les publicacions alternatives, com Dos y dos (i Quatre, el seu suplement en valencià) o Valencia Semanal i, més tard, en els diaris El Diario de Valencia i Noticias al dia.
En el meu cas, la coincidència amb uns moments dacceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de lacadèmic (acabament de la tesi doctoral) mimpediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. Lestada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més que no anul·lar, tot siga dit de pas aquesta mena de col·laboracions.
El 1996, quan deixe lúltim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats descriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des dInversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.