En el meu cas, la coincidència amb uns moments dacceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de lacadèmic (acabament de la tesi doctoral) mimpediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. Lestada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més que no anul·lar, tot siga dit de pas aquesta mena de col·laboracions.
El 1996, quan deixe lúltim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats descriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des dInversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.
Tornant al llibre, he de reconèixer que el material de què està composat, els articles que comprèn, són, en bona part, producte de les meues circumstàncies, com passa sempre.
En primer lloc, producte de les experiències personals compartides amb la família de Rocafort (amb el pare i el meu germà Paco, especialment: la mare morí sent jo un xiquet) i de Banyoles. També, lògicament, dallò compartit amb els amics i les amigues i els companys i les companyes dabans i de sempre, dels entorns familiars, de lEscola Pia del carrer de Carnissers, de lEquip Destral de Pizarro 14 (Ximo Mafé, VoroVerger, Juan Toboso, Ferran Verger, Juanjo Pérez Tortajada, Manolo López Estornell. . . ) o de les trobades a San Patricio i al café de la Seu o al Lisboa. Però també, per descomptat, de les experiències viscudes amb Hortènsia Moriones, Amadeu Fabregat, Rafael Juan, Adolf Sanmartí, Josepa Cucó, José Cuñat, Ana Romero, Rosa Serrano, Lourdes Bellver, Tere Villó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, Francesc Hernández i tants altres, com, per exemple, els pares, mares i mestres de lEscola Gavina.
En segon lloc, de les discussions enriquidores amb Maria Consuelo Reyna o amb Eliseu Climent junts i per separat, però també amb Manolo Girona, Josep Lluís Bausset, Ramon Lapiedra, Raimon, Francesc de Paula Burguera, Josep Guia, Salvador Salcedo, Xavier Marí, Joan Josep Pérez Benlloch, Segundo Bru, Joaquín Azagra, Joan Romero, Pedro Ruiz, Emèrit Bono, Manuel Sànchez Ayuso, Ernest Reig, José Antonio Martínez, Josep Sorribes, Andrés García Reche, Alfons Llorenç, Xavier Ribera, Manolo Alcaraz, Antoni Ley-da, Martín Sevilla, Pere Miquel Campos, Jaume Avellà, Josep Vicent Boira, Hèctor Villalba, Pere Mayor, Paco Signes, Isabel Morant, Manolo Peris (a qui, per cert, dec el títol daquest llibre), Joserra García Fuster, Albert Taberner, Alejandro Mañes, José Maria Tomàs i Tió i un llarg etcètera.
En aquest sentit, és just valorar la immensa sort que he tingut en la vida dhaver pogut pensar i fer País junt amb la gent entusiasta i generosa en lantic pspv i en el posterior recorregut dins del socialisme valencià unificat. Sense oblidar-me dels que, des daltres posicions ideològiques, han pogut i volgut compartir amb mi les il·lusions de canvi social i nacional que desitge des de ben jovenet.
Incloc en aquest capítol també Lola Ausina i la candidatura renovadora i oxigenadora a la Junta Directiva de lAteneu Mercantil de València, tot i que no vam guanyar;la gent de la revista Nexe i lincombustible Elies Seguí; de la Fundació Ernest Lluch (Salvador Almenar, Elvira Garcia, Vicent Llombart, Jorge Olcina, Salvador Salort, Antonio Escudero, Clementina Ródenas, Ferran Montesa, Daniel Gozalbo, Amàlia Nàcher, Ernest Nabàs i Ferriol Sòria, particularment); de la Càtedra Alfons Cucó i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i la seua ànima, Joan de lAlcàzar;i tants i tantes altres. Segur que me nhe deixat un bon grapat, perdó: són molts anys de rodar pel món.
I això, en la clandestinitat i en la democràcia, en les institucions i fora delles, en el Consell del País Valencià, la Diputació de València, la Conselleria dAdministració Pública amb el President Joan Lerma, les Corts Valencianes o lAjuntament de València. És a dir, en tots els espais col·lectius i de responsabilitat pública on he anant madurant com a ciutadà.
Com a economista i professor deconomia aplicada, he desmentar els meus col·legues espanyols i italians amb els quals he fet camí professional i dels que he après la poca economia que sé i amb els què almenys, amb un bon grapat dells hem acabat aplegant-nos en lEuropean Regional Science Association, i en les seues seccions italiana, espanyola i valenciana, o en la Asociación Libre de Economía.
Vull tindre, però, un especial record dels meus mestres, Ernest Lluch i José Luís García Delgado. També de professors com Jordi Nadal, Josep Fontana o José Luis Sampedro que mhan deixat una bona petjada intel·lectual. Com també ho han fet tants estudiants amb els quals he compartit laula i activitats para-acadèmiques. I tanta gent que mhan enriquit amb la seua curiositat insaciable en les innombrables xarrades i col·loquis que he tingut la possibilitat de fer al llarg i a lample del país.
Amb ells i amb els meus col·legues hem debatut de molts temes. Però, especialment, del caràcter de ciència social que té leconomia. De fet, com a professor deconomia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no magrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot desdevenir pensament únic. En el meu entorn, aquest pensament pren un tarannà proper al neoliberalisme i al neocentralisme espanyol.
Per exemple, quan emfasitzen la reforma laboral que cal fer-la, per suposat i no la millora de la productivitat com a palanca per eixir de la crisi. O quan menystenen que les nostres caixes destalvi hagen perdut la capacitat de decisió estratègica per unes SIP que la traslladen a Madrid. Perquè no sé si dirien el mateix si el trasllat shaguera fet a Lisboa, a París o, fins i tot, a Barcelona.
Last but no least, amb els companys i companyes de la Facultat dEconomia de València, amb els/les de la taula del dinar a la cafeteria (des de lèpoca de Facultat a Blasco Ibáñez, amb Carme Alborch o Dulce Contreras com a referents, fins a lactualitat amb José Honrubia, Victor Fuentes, Josep Maria Jordan, Isidre Antuñano, Paz Jordán, Lola Forés o Maria Labarta, entre daltres); del meu Departament dEstructura Econòmica, els joves i els no tan joves i del seu actual director, Cecilio Tamarit; i de tota la Universitat de València.
No seria just si no destacava ara i ací els companys i companyes que macompanyaren en la candidatura al Rectorat de març de 2010, que tan bon sabor de boca ens ha deixat malgrat perdre. Isabel Burdiel, Enrique Alborch, Amparo Oliver, Manuel Vàzquez, Lola Bargues, Enrique Sanchis, Maria José Reyes, Juan Luís Gandia, Josepa Cucó, Francesc Hernández, Ángeles Cuenca, gràcies! Elles i ells, i tots els Domingo García, Vicent Hernández, María José Vañó, Joan Hornos i Vicent Almenar que ens ajudaren a fer arribar el nostre missatge a PDI, PAS i estudiants, moltes gràcies!
Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en làmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far dil·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».
Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en làmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far dil·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».
En tot cas, si aquest llibre ha arribat a rams de beneir, es deu a la invitació que em féu de publicar-lo, fa ja molt de temps, Antoni Furió, molt abans de trobar-nos com a candidats rivals en les eleccions a Rector. Cal dir que Furió ha estat el director de Publicacions de la Universitat de València (PUV) que ha aconseguit posar aquesta editorial entre les de més prestigi dins el món universitari espanyol i llatinoamericà. A ell i a lequip de PUV particularment, a Gustau Muñoz que li ha posat ganes i intel·ligència la meua més sincera mostra dagraïment. També al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València pel seu ajut desinteressat.
Això dit, les meues darreres lletres dagraïment han de ser necessàriament per al prologuista, Martí Domínguez, que no va dubtar a acceptar lencàrrec i que, a més, ho ha fet com es pot veure amb tota la llibertat i sinceritat del món, que inclou evidentment sucoses crítiques, cosa que agraesc de tot cor.
En suma, Lofici de raonar, de tantes connotacions pavesianes, tracta dallò que tan bé sadiu amb la meua doble condició de professor duniversitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que mestime, però que magradaria millor
Vicent Soler
València i Rocafort (lHorta), desembre de 2010.
Temes de País
La nació dels valencians
Fa trenta-cinc anys, Joan Fuster escrivia Nosaltres els valencians, llibre que, en paraules dErnest Lluch, separa la historia de la prehistòria en el camp de la reflexió teòrica sobre el país dels valencians. Des daleshores, les reflexions fusterianes empeltaren lacció cívica però també el treball científic duna part significativa de la societat. Ara, Joan Francesc Mira acaba de publicar Sobre la nació dels valencians, llibre que aspira a tancar un primer període de reflexions al voltant de les aportacions fusterianes.
El moment no pot ser més oportú. Amb la dreta avalenciana en el poder, els fusterians estaven obligats a reflexionar sobre la tasca feta i la feina per fer. Reflexió teòrica però també tàctica i estratègica, perquè malgrat els immensos esforços esmerçats, la sensibilització nacional com sha comprovat reiteradament a les urnes no ha arribat ni de lluny a la majoria dels quatre milions de conciutadans. Més encara: els sectors més contraris a la represa nacional, han tingut bastant èxit a demonitzar el fusterianisme davant amplies capes de la societat valenciana.
Un present, doncs, farcit dinterrogants, i de temes, alguns ni tan sols albirats el 1962, que demanaven ser repensats. Mira no en defuig cap. Amb una sinceritat aclaparadora i amb una erudició més aclaparadora encara posa en revisió, fins i tot, alguns dels seus papers anteriors. Amb idees no necessàriament originals sense anar més lluny, Alfons Cucó en el seu llibre País i Estat ja en va assenyalar algunes, però hi ha qui demana el copyright en data tan llunyana com les darreries dels seixanta, Mira té la virtut darrodonir un cos dinterpretació bastant complet sobre la realitat nacional valenciana que singularitza aquest llibre de tot el que shavia escrit fins ara.
Una idea central en el seu raonament sobre la nació dels valencians ja recollida a nivell teòric en el seu anterior llibre Crítica de la nació pura és que cal no confondre la nació política amb la nació cultural i lingüística. Raonament que servirà per a entendre moltes altres situacions al món. La comunitat de nacions castellanoparlants és lexemple més pròxim, però potser el cas flamenc-holandès siga el més semblant pel que fa a les disquisicions nominalistes sobre la llengua.
Segons el nostre autor, lantic Regne de Valencia que va existir prop de cinc-cents anys fou lespai polític que va fer de motlle de la nacionalitat política valenciana. Ho va fer un poc a la manera de la nació anglosaxona dels Estats Units. És a dir, a la manera del melting pot, de la barreja doriginaris diferents, sobre un solatge lingüístic i cultural predominantment anglès allà i català ací, però fent del territori americà allà i valencià ací el referent principal de la nova identitat. La fortalesa i les debilitats de la nació política dels valencians estan vinculades, doncs, als avatars daquell Estat premodern del Regne de València. Debilitats agreujades perquè la transició cap a la societat actual es fa sense un marc institucional nacional propi (des de 1707 a 1982, des de la pèrdua dels Furs fins a la consecució de lEstatut dAutonomia) i sobre uns nivells de consciència diferencial sota mínims.
Aquestes són les dades fefaents sobre les quals Mira ens convida a reflexionar. Sens dubte, és un exercici de seny (de trellat, diem els valencians) que ens urgeix practicar. Una reflexió sobre el futur de la nació dels valencians que ara podem fer sense les urgències dels seixanta, sense lànsia de creurens en una situació terminal i, sobretot, amb el bagatge de molt de treball científic acumulat i de reiterades contrastacions socials fetes per les consultes electorals. Mira se nha fet càrrec i ha produït un llibre que fa goig. Potser, a més, el moment històric sho valia i lherència fusteriana també.
Avui, 4/6/1997
El valencianisme polític
Abans de la guerra civil, les ciutats dAlacant i València eren bàsicament valencianoparlants; avui a pesar dels esforços realitzats, la recuperació del valencià en aquestes ciutats sembla una tasca titànica. Els 40 anys de dictadura no han passat debades, perquè tot i que la castellanització dels segments socials dominants arranca pràcticament del desenllaç de les Germanies en el segle xvi, la generalització del procés és relativament recent, una mescla de repressió i menyspreu (del valencià) i escolarització obligatòria (en castellà). Per a desgràcia de la llengua, a les ciutats mitjanes el procés també ha contaminat les classes mitjanes: lúltima enquesta del cis certifica la situació.
La salut del valencià com a llengua és duna transcendència enorme per a la salut dels valencians com a país. Perquè el valencià ha tingut un paper decisiu en la caracterització del nostre poble al llarg de la seua dilatada història de quasi vuit segles com a poble, convé recordar-ho, de procedències heterogènies. Un poc com langlès en el melting pot dels Estats Units. Perdre la nostra llengua pròpia és perdre, per tant, un instrument bàsic de cohesió i didentitat. Per això, el franquisme també ens va fer molt de mal en afeblir la nostra capacitat per a integrar els centenars de milers dimmigrants de la segona meitat daquest segle, que només van trobar, en el millor dels casos, tradicions locals, ben sovint adulterades, per a sentir-se acollits en la nova societat.
Però, no ens enganyem, el franquisme es va limitar a practicar amb una impunitat total i un zel ben desplegat les idees que el nacionalisme espanyol contemporani havia elaborat prèviament. Espanya, com a estat nació, es va definir en el segle passat com a uninacional darrel castellana: allò castellà (i les seues varietats regionals) caracteritza allò espanyol, i la resta són problemes que caldrà resoldre duna manera o duna altra. Tot el segle XX espanyol esdevindrà, per tant, un conflicte de nacionalismes: del dominant i dels que se senten dominats.