Però, òbviament, la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant del problema principal: la desvalencianització del nostre país. Entenc que Zaplana lalimente, però no ho entenc tant en Eliseu, després de tants anys. Largument de sumar forces entre catalans, valencians i baleàrics, enfront de luniformisme cultural que ens envolta tal com ho va expressar el líder dAcció Cultural a la plaça de bous, no és fonamental: els valencians ja som més de quatre milions, molts més que els irlandesos, per posar-ne un exemple.
Allò més important i prioritari, des del meu modest punt de vista, és rescatar lorgull de sentir-se valencià, cultivar lautoestima, proposar metes col·lectives comunes, compatibles amb la pluralitat ideològica i de sentiments que ens caracteritza. Resistir-se a la substitució de la identitat valenciana per lespanyola (la dels nacionalistes espanyols, és a dir, la castellana), perquè empobreix la riquesa identitària dEuropa i del món a canvi de res, més ben dit, a canvi dafavorir exclusivament els interessos parasitaris de les estructures de laparell estatal espanyol. En definitiva, tenir un projecte polític i nacional particular per al poble valencià.
Naturalment, aquest valencianisme polític no ha de ser incompatible amb acords culturals i dun altre tipus amb els altres països que comparteixen el nostre domini lingüístic (Catalunya i les Balears, fonamentalment, cosa que la Constitució vigent permet), com es fa normalment amb els països castellanoparlants dAmèrica Llatina, als països de parla portuguesa, als de llengua alemanya, entre Flandes i Holanda, a la Francofonia o a la Commonwealth. Ni tampoc amb la necessària solidaritat amb els altres pobles dEspanya i dEuropa. A qui molesta un plantejament daquest tipus? No pot ser un lloc de trobada de la majoria dels valencians que es troben entre Zaplana i Eliseu? No podríem donar-nos per satisfets si, al final, també sapuntaren a aquest projecte els mateixos Zaplana i Eliseu?
Els beneficis per al conjunt dels valencians serien immensos. Per començar, generaria una sinergia en lacció política de les institucions valencianes que faria que Madrid i Brusselles no podrien ignorar-nos mai més, més enllà de la broma aquella del «poder valencià». I, per descomptat, seria lúnica manera dassegurar lexistència del poble valencià per moltes generacions.
El País, 10/5/2000
Açò no és Múrcia
Múrcia podria haver sigut terra valenciana, però no ho és. A pesar dhaver estat conquerida per Jaume I, les disputes territorials amb Castella van fer que Jaume II tancara un acord amb aquell regne, el 1305, per mitjà del qual el terme dOriola seria el més meridional del Regne de València. A l«altra banda de la ratlla», els castellans van redoblar els seus esforços demogràfics per fer seues de veritat aquelles terres, de manera que, per exemple, del «més bell catalanesc del món» que, segons les cròniques, es va arribar a parlar allí, no en queda pràcticament res, només uns quants topònims geogràfics, un vocabulari divers particularment de lhorta i la petita zona del Carxe, on encara es parla valencià. Castella va jugar fort per fer-se amb un accés al Mediterrani i amb un port natural tan important com el de Cartagena, i ho va aconseguir. A més, va impedir així que la Corona dAragó poguera ampliar pel sud el seu territori en perdre la frontera amb terra musulmana. Els robustos edificis de la bella Lorca i de limponent Aledo testimonien el caràcter fronterer i castellà daquesta part del Llevant peninsular.
Molts segles més tard, en el XVIII, el cardenal Belluga va alterar lordre demogràfic i lingüístic a les terres del migjorn valencià en repoblar massivament la comarca dOriola amb gent majoritàriament murciana, després de lexpulsió dels moriscos i amb la finalitat daterrar moltes zones fangoses. No obstant això, no va alterar el sentiment didentitat valenciana destar d«aquesta banda de la ratlla», de ser la capital meridional del Regne de València, com ho mostren la litúrgia de la baixada de la seua senyera municipal, lOriol, els seus jutjats de laigua com el Tribunal de les Aigües de lHorta de València, el record inesborrable que lEsglésia de Sant Jaume va ser i ha sigut seu de les Corts valencianes i mil detalls que fan del molló fronterer amb Múrcia alguna cosa més que una relíquia històrica.
Amb tot, al Llevant peninsular sha pogut distingir clarament, des del segle XIV, dues zones ben delimitades. La septentrional, la valenciana, que per la seua història política i la seua identitat cultural i lingüística es constitueix com una nacionalitat diferent de la castellana; i la meridional, la murciana, que es constitueix com a regió castellana. Amb molts llaços entre si, però sentint-se respectuosament diferents. Històries paral·leles fins que, a partir dels segles XVIII i XIX, es planteja la creació dEspanya com a estat nació, en el procés de la qual el nacionalisme dominant comet lerror, que encara paguem, didentificar excloentment Espanya amb Castella. En terres de Llevant, la piconadora uniformista concreta aquesta identificació forçant la murcianització de la part septentrional. La substitució lingüística del valencià pel castellà tindrà un paper clau. Però no sols és la llengua. El conjunt de valors socials simpregna de la nova identitat nacional (la castellanoespanyola). LEsglésia es mostra especialment lliurada a la causa, com ho proven la conducta de la majoria dels seus arquebisbes, des de Mayoral (que en el XVIII va prohibir lús del valencià) a lactual García Gasco (que sembla tret del túnel del temps pel seu conservadorisme i el seu nacionalisme espanyol tan excloent, tan desvalencianitzador). Una conducta que va ser transcendental en èpoques en què lEsglésia era pràcticament lúnica instància de culturització.
El joc de manipulació identitària arriba a lextrem de convertir la denominació estrictament geogràfica de llevantins en el nou gentilici comú dels homologats valencians i murcians. Amb això, el gentilici de valencians queda només per als veïns duna ciutat o, com a màxim, per als habitants dun territori còmplice de luniformisme, la província. No és casualitat que una de les primeres reivindicacions del valencianisme polític va ser la de denunciar la denominació de llevantins, atesa la perversió de lús que en feia i en fa el nacionalisme espanyol. Per cert, sembla que aquests drames valencians importen ben poc als famosos acadèmics de la història capitanejats per Gonzalo Anes.
A les portes del segle XXI, lEstat ha omplit el protagonisme social que abans tenien altres institucions, com lEsglésia, gràcies a la consolidació de lEstat del benestar. En el nostre cas, aquest protagonisme correspon, en gran part, al nostre autogovern, a la Generalitat. Una Generalitat desitjada, entre altres motius, per a acabar amb un estat de coses, amb una inèrcia històrica que resultava letal per a la supervivència dels valencians com a poble. Val la pena recordar que, fa 25 anys, els 10 dAlaquàs (deu valencians antifranquistes) eren detinguts i processats pel top (el tribunal de repressió política del règim) pel gravíssim delicte de lluitar per un autogovern que aclarira per sempre les boires sobre la identitat valenciana a lhoritzó democràtic que es conjecturava. Tot aquest llarg recordatori històric fa al cas perquè actualment tenim un president de la Generalitat dorigen murcià. I no deixa de ser lamentable que, atès que és un càrrec de caràcter tan emblemàtic (i voluntari), a diferència de molts dels seus paisans que han apostat per identificar-se amb la societat valenciana que els ha acollit, el senyor Zaplana haja sigut capaç dassumir la seua alta magistratura com si res. Com si haguera accedit a la presidència de la Regió de Múrcia.
La seua obra més personal, Terra Mítica, ho defineix amb nitidesa perquè, lingüísticament parlant, sembla ubicada en terra murciana. És també el cas de la seua infraestructura més vociferada, lave, que sembla pensada més en termes de Sureste que de ComunitatValenciana, i per això la seua reticència a acceptar la proposta última de traçat del ministre Álvarez Cascos.
Almenys resulta simptomàtic que els nostres senyals didentitat, començant per la llengua, els visca com un problema, no com un tresor que cal recuperar. I que una de les seues principals «preocupacions» polítiques siguen els ciutadans i les ciutadanes que lluiten per rescatar la valencianitat de la nostra societat. Els/les satanitza amb una desimboltura només concebible en algú que no sidentifica, ni de bon tros, amb el destí de la nostra terra. Els improperis, en aquest sentit, que han eixit dels seus llavis i dels dels seus epígons fabres, giners, font de mores i la resta la primavera passada van ser antològics. I no cal dir res sobre la seua obstinada negativa a aprendre a parlar en valencià. No és, potser, lúnic cas al món dun president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president? Només faltava laquelarre nacionalista espanyol del seu partit a San Millán de la Cogolla per donar-li més ales en aquesta obstinada despreocupació per la salut del valencià.
Sens dubte, Múrcia és una terra càlida pel clima i per la gent. És una terra envejable pel dinamisme de la seua economia, sobretot del sector agroalimentari. És una terra pletòrica de bellesa i de varietat del paisatge, des de la serra dEspuña fins a la vall morisca de Ricote, sense esmentar tants altres llocs tan atractius de terra endins i també de marina, inclosa la preciosa Cartagena natal del nostre president. Però, caldrà recordar al president Zaplana que, des de principi del segle XIV, açò no és Múrcia?
El País, 5/9/2000
Barcelona-València
La política cultural de pólvora en salves que practica el govern del senyor Zaplana ha somogut els fonaments de la societat barcelonina. Lespantall ha funcionat i sembla que, en lactualitat, a València es lliguen els gossos amb llonganisses. El victimisme sha instal·lat a la vora del Llobregat. Ara resulta Xavier Bru de Sala i Oriol Bohigas, entre altres, ho han escrit que els diners de Madrid flueixen a dojo cap a València per menystenir Barcelona i buscar-li contrapesos, perquè ni vota pp ni està tan castellanitzada com la ciutat del Túria.
Aquest suposat premi al comportament políticament correcte a criteri del pp dels valencians estaria en la línia del que els progenitors dels actuals dirigents daquest partit concediren als anys seixanta a les ciutats que havien estat fidels a lAlzamiento Nacional. Recordem que la geografia dels famosos polos de desarrollo va anar així. De tota manera, si hom pensa que el pare del senyor Aznar López fou el cap dels serveis informatius de Falange quan les tropes de Franco entraren lany 39 a València, convindran amb un servidor que és un pas endavant el que estaria fent ara el seu fill. Premiar és un mètode més confortable que el que es gastava aleshores per garantir la unidad de destino en lo universal.
Això dit, es tracta de verificar la presumpció. Almenys, davaluar-la en termes pressupostaris. Hi ha una abocada de recursos estatals cap a València? Vegem. El País Valencià té líndex de despesa pública per habitant més baix, després de Catalunya. El senyor Zaplana ha aconseguit líndex dendeutament per habitant més alt entre totes les comunitats autònomes, en bona part per finançar la política de caríssims disbarats culturals i de tota mena, Terra Mítica inclosa que practica, al marge de les autèntiques prioritats de la societat i leconomia valencianes.
La seua rival al si del partit, lalcaldessa Rita Barberà, practica la mateixa mena de política. El resultat és una ciutat de València sense nord, en uns moments tan delicats com els presents, on la sana competència entre ciutats caracteritza lEuropa del segle entrant. Una situació que els seus companys del carrer Génova a Madrid no sembla que intenten pal·liar: les darreres col·laboracions financeres dentitat que la ciutat ha rebut provenen de lèpoca socialista: el Palau de la Música i el passeig Marítim.
A València no hi va haver ni Olimpiades ni Expos, durant el govern anterior, però tampoc capitalitat europea de la cultura (que es va demanar amb força i unanimitat) durant el del senyor Aznar López. La majoria dels edificis emblemàtics de la nova València, des de livam a la Ciutat de les Ciències, han eixit de la butxaca dels contribuents valencians, amb algunes ajudes de Brussel·les.
Una aglomeració metropolitana de més de milió i mig de persones té el seu principal eix viari, el de la costa, de peatge. Laeroport enllaça amb molt poques ciutats europees i amb cap de transatlàntica. Lestació dautobusos és tercermundista. La peça clau en la nova articulació urbana de la ciutat, el Parc Central, porta ajornada tota la dècada dels noranta. Les ajudes per a la rehabilitació del centre històric (un dels més extensos dEuropa, que encercla les muralles de Pere III) no arriben i encara hi ha molts llocs que semblen més aviat Beirut durant de la guerra. La xarxa de metro i tramvia ha perdut gas expansiu amb ladministració actual. La infraestructura ferroviària continua sent insuficient, tant pel que fa a rodalies com a la connexió principal de llarga distància, amb Barcelona i Europa, on encara hi ha trams de via única. El famós ave de Madrid vindrà desprès del de Valladolid i Màlaga, i ho farà no se sap ben bé quan, perquè primer són les connexions amb Albacete (que no és el traçat directe a València, sinó al Sureste de España).
València té un port molt competitiu gràcies, en part, a importants inversions del Ministeri del ram, això si, però en el de Barcelona shi ha invertit més encara. La Fira de Madrid està aconseguint consolidar-se amb la complicitat de ladministració central a costa de les fires de València i Barcelona, que tenen molta més tradició. La Borsa de València no ho té millor que la de Barcelona davant els intents unificadors de la Borsa de Madrid. Continuem?
Un altra cosa ben diferent és que Madrid necessite connectar-se a lEix Mediterrani per no quedar-se despenjada duna de les zones més dinàmiques del sud europeu i que ho vulga fer pel camí més curt, que és el de València. Però, això, tot i ser positiu per a València, no coincideix amb interessos prioritaris daquesta, que són justament enfortir la seua pertinença a lEix del Mediterrani. Potser per això, ladministració central, que confon sovint els interessos generals amb els particulars de la capital de lEstat, està prioritzant les infraestructures viàries des de Madrid a la costa mediterrània i no les de lEix Mediterrani.
Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (dEspanya) pot haver pensat alguna cosa daixò en són capaços, amb la borratxera darrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre, la cosa els està resultant ben barata.
Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.