Les aparences, doncs, enganyen. Pel que sembla, si aquesta gent del partit del govern (dEspanya) pot haver pensat alguna cosa daixò en són capaços, amb la borratxera darrogància política i de nacionalisme espanyol que porten a sobre, la cosa els està resultant ben barata.
Que es recupere la tranquil·litat a la Rambla! No hi ha problema de cèntims, almenys de cèntims que es desvien cap al sud. Les xifres que publicava aquest diari dilluns passat sobre despeses estatals en cultura deixen les coses definitivament clares: el 2001, Madrid rebrà el 50, 5%, Catalunya el 10, 5% i el País Valencià el 2, 1%. A València, la dreta fa debades la feina de desvalencianització i de submissió a Madrid. Ho ha fet tota la vida.
Però de debò que amb aquesta constatació el tema ja està tancat? Quan les queixes vénen de gent tan raonable que temen València; quan el victimisme està tan a flor de pell. . . Quina diferència hi ha amb el dels anticatalanistes blaveros valencians? Hi ha algú que dubte que aquesta mena dactitud perjudica fins a extrems insospitats les sempre difícils relacions entre aquestes dues grans ciutats de nissaga comuna?
Avui, 24/1/2001
La quarta nacionalitat històrica
Com és ben sabut, en 1936, per culpa de laixecament feixista del 18 de juliol, els valencians vam perdre una gran oportunitat per a recuperar lautogovern. En aquelles circumstàncies, només Catalunya, Euskadi i Galícia aconseguiren lEstatut dautonomia.
Ara fa 25 anys, també vam perdre una gran ocasió per a recuperar un autogovern que sadequara amb la nostra singularitat històrica, amb la nostra condició de nacionalitat, que ja preveia la nova Constitució de 1978. Les inèrcies de moltes forces antifranquistes, que només consideraven nacionalitat històrica les tres comunitats autònomes que havien aconseguit aprovar el seu Estatut durant el període republicà, i lobtusa oposició de la dreta valenciana, encapçalada per Abril Martorell, ho van fer inviable.
No va servir ni la manifestació de mig milió de persones demanant «Llibertat, amnistia i Estatut dautonomia» del 9 doctubre de 1977. No va servir que progressivament les forces democràtiques anaren rectificant sobre les inèrcies i assumiren que el nostre País podia i havia dobtindre lautonomia per la via de larticle 151 de la Constitució, el pensat per a les nacionalitats històriques. No va servir lacompliment escrupulós dels requisits constitucionals com, per exemple, que ho demanaren la majoria dels municipis ací ho va demanar més del noranta per cent. No va servir res de tot això i moltes més coses. La dreta (ucd i ap), que tenien majoria al Congrés dels Diputats, ho va impedir. La pregunta que queda en laire és si lesquerra podia haver aguantat el repte més i millor, sabent que aquella majoria de dretes al Congrés tenia els dies comptats.
Això dit, comptat i debatut, molts pensem que els valencians ens trobem en un moment històric en el qual sens dóna una tercera i decisiva oportunitat històrica per a aprovar lassignatura pendent daconseguir la consideració de nacionalitat històrica, de ser considerats la quarta nacionalitat històrica de lEstat espanyol.
El canvi de govern recent a lEstat i lequilibri de forces al Parlament espanyol crea un escenari impensable no fa ni uns mesos, quan la cara més agra del nacionalisme espanyol a les acaballes del govern Aznar impedia el més mínim moviment en una direcció reformista institucional, fóra constitucional o merament estatutària. Un fet especialment destacable és la doctrina governamental de reformes estatutàries a la carta és a dir, a voluntat dels parlaments autònoms, amb lúnic sostre dallò previst en la Constitució, principi més aviat evanescent, sobretot si també shi inclou possibles reformes constitucionals.
Un símptoma precís dels nous aires és el debat entorn de la llengua, originat per la proposta que el ministre Moratinos va fer el proppassat més de setembre a Brussel·les per tal doficialitzar a la ue les llengües no castellanes de lEstat, que és, en ella mateixa, un fet històric sense precedents. Perquè, per primera vegada en la història contemporània, un Govern espanyol es fa defensor dels drets de les llengües no castellanes, aplicant per primera vegada, cal insistir el precepte constitucional dentendre que el plurilingüisme de lEstat és una riquesa i no un problema. Sembla mentida que una cosa tan elemental encara no shaguera incorporat abans en el disc dur de lAdministració central, després de 25 anys de democràcia. Queda pendent, és clar, loficialitat daquestes llengües al Senat i al Congrés i, en general, en lAdministració central, és a dir, a lEstat espanyol. Una oficialitat que superaria emblemàticament segles de discriminació. Per això, és desitjable iniciar el camí encara que siga donant la volta per Brusselles i treballar perquè això de l«Espanya plural» siga quelcom més que una fórmula buida de contingut.
I queda pendent, és clar també, la denominació de la nostra llengua a Europa. Sóc de lopinió que seria un final feliç si simposara la doble denominació català-valencià que permetria compaginar el principi irrenunciable de la unitat de la llengua amb la visibilitat política valenciana i la preservació de la legalitat estatutària.
VALÈNCIA I LESPANYA PLURAL
Una oportunitat, doncs, que els valencians hem de saber aprofitar. Ara bé, sem fa difícil pensar que puguem aconseguir gran cosa si no fem causa comuna amb tots aquells que plantegen una reforma del model dEstat des duna lectura avançada i pluralista de la Constitució vigent, una lectura i una reforma, segurament, de la mateixa Constitució que concrete efectivament això de l«Espanya plural».
Pensem que la Constitució de 1978 és la primera que ja planteja com una regla, i no com una excepció, el dret a lautogovern dels pobles que integren lEstat. Més encara, fa una clara distinció entre aquests pobles quan hom parla de nacionalitats duna banda i de regions de laltra. És a dir, planteja una visió de lEstat sobre la lògica de la diversitat i no de la uniformitat. Per tant, qualsevol reforma constitucional ha de seguir aquesta senda marcada ja per la Constitució i desplegar-la sense pors artificials i drames imaginaris. Remarquem-ho: no pot ser una reforma cap a luniformisme, sinó cap al respecte a la diversitat, a la diversitat de situacions i didentitats.
Sóc dels que pensen que lúnica eixida lògica cap avant en lEstat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal. Per això, pense també que, en coherència amb això que sha assenyalat fins ara, caldrà que la reforma constitucional camine, en suma, cap a un federalisme que reculla la realitat no uniforme de lEstat, un federalisme asimètric, en el sentit descriptiu daquest adjectiu. Un adjectiu, per cert, perfectament aplicable ja a la Constitució vigent quan diferencia entre nacionalitats i regions .
Un adjectiu, un terme, que utilitzem i som perfectament conscients de la manipulació malèvola que ha patit des del nacionalisme espanyol. Un terme al qual sha arribat a acusar, per exemple, de contindre voluntat de privilegis i danar contra la igualtat, quan és ben bé el contrari. Perquè és justament laltre federalisme, el federalisme simètric, és a dir, luniforme i uniformista, el que seria una font de privilegis i de desigualtats.
Mexplicaré. La raó és ben senzilla: quan hi ha una uniformització, sha de fer respecte a un patró, i eixe patró, en el cas que ens ocupa, ha estat, és i seria, sense cap mena de dubte, el de la identitat castellana. En conseqüència, una persona de Toledo, de Mérida, de Valladolid o de Madrid té i tindria una situació de privilegi, mentre que una persona de Gernika, Santiago, Manresa, Manacor o Alcoi patiria un tracte desigual, un tracte discriminatori, perquè la uniformització el forçaria a canviar, a perdre la seua identitat i a ser com els de Toledo, Mérida, Valladolid o Madrid. És a dir, qualsevol uniformisme privilegia les comunitats autònomes de llengua i arrels culturals castellanes.
Mexplicaré. La raó és ben senzilla: quan hi ha una uniformització, sha de fer respecte a un patró, i eixe patró, en el cas que ens ocupa, ha estat, és i seria, sense cap mena de dubte, el de la identitat castellana. En conseqüència, una persona de Toledo, de Mérida, de Valladolid o de Madrid té i tindria una situació de privilegi, mentre que una persona de Gernika, Santiago, Manresa, Manacor o Alcoi patiria un tracte desigual, un tracte discriminatori, perquè la uniformització el forçaria a canviar, a perdre la seua identitat i a ser com els de Toledo, Mérida, Valladolid o Madrid. És a dir, qualsevol uniformisme privilegia les comunitats autònomes de llengua i arrels culturals castellanes.
Per tant, per evitar aquest tracte antidemocràtic i pervers, cal plantejar-se lalternativa del federalisme asimètric i, per a arribar-hi, cal confeccionar, prèviament, una geografia de la diversitat al si de lEstat. Una geografia que descobresca la realitat, que explicite tant les realitats nacionals diferenciades al si de lEstat espanyol com les realitats regionals al si de lespai nacional estrictament castellà.
Una geografia que no és difícil de confeccionar amb lajuda de la història, és clar. Una història dEspanya, però, ben distinta a la que ens van ensenyar a lescola. Una història que ens permeta conéixer i reconéixer levidència de diverses nacionalitats prèvies a la constitució de lEstat espanyol contemporani.
MÉS NACIONALITATS QUE LA CASTELLANA
Una història, en definitiva, que ens permeta entendre lexistència daltres nacionalitats diferents de la castellana. I una geografia de la diversitat que ha de començar per reconéixer, òbviament, lexistència duna nacionalitat castellana, la nacionalitat, insistim, que ha identificat Espanya en exclusiva durant els darrers segles, fins al punt que allò castellà i allò espanyol, començant per la llengua, han estat i són sovint termes intercanviables.
Una nacionalitat que, al nostre parer, està formada històricament per la major part dels territoris de lantiga Corona de Castella, a desgrat de la important diversitat regional que hi ha a linterior, com exemplifica el cas andalús.
Però encara dins daquest espai històric de lantiga Corona de Castella, trobem unes altres nacionalitats ben diferenciades de lanterior. És el cas de Galícia (arrancada del tronc galaicoportuguès ben aviat i extirpades les seues classes dirigents per Isabel de Castella a les darreries del segle xv), dEuskadi i Navarra (vinculada per un pacte amb la Corona de caràcter foral i de respecte mutu) i, potser, de Canàries (per altres raons, principalment geogràfiques).
També han de ser considerats territoris amb identitat nacional diferent a la castellana la pràctica totalitat de lantiga Corona dAragó (sotmesa per la força de les armes a la uniformació de què parlàvem, ja al segle XVIII), amb Catalunya, València i les Illes Balears, que ho són clarament, i Aragó, que té lògics dubtes identitaris per la intensa castellanització que ha patit històricament i que només els aragonesos estan legitimats per a resoldre.
Aquesta geografia és la que quedà pendent de precisar quan es va redactar la Constitució de 1978 i la que seria convenient explicitar en la reforma constitucional propera. No és un tema menor, perquè apuntaria al fet constituent duna Espanya plural, duna Espanya constituïda per aquestes nacionalitats i per les regions que, al si de la nacionalitat històricament prevalent la castellana, es volgueren distingir (que podrien ser les actuals comunitats autònomes: Astúries, Cantàbria, Rioja, Castella-Lleó, Madrid, Castella-La Manxa, Extremadura, Andalusia i Múrcia).
En una Europa unida i en un moment històric en què el concepte «sobirania nacional» sha relativitzat, seria bo que les diferents nacionalitats pogueren ser visibles políticament, lingüísticament i culturalment al món i, particularment, a la Unió Europea. Amb el benentés que cap nivell de visibilitat política adquirit per qualsevol nacionalitat és excloent dels drets de les regions a assolir-lo, si ho desitgen.
UNA DIVERSITAT COMPATIBLE AMB DRETS MÍNIMS PER A TOTS I LA SOLIDARITAT ENTRE TOTS
La consecució daquesta Espanya plural seria com acatar, en un primer nivell, el principi de la Unió Europea de constituir la unitat en la diversitat. Un principi perfectament compatible amb dos més que també formen part del model europeu de convivència: el de la defensa de drets mínims (socials, polítics i econòmics) per a tots i el de solidaritat entre tots.
Pel que fa al primer daquests principis, cal dir que les lleis espanyoles haurien dassegurar, doncs, les conquestes socials que hem fet entre tots els espanyols. El dret a leducació, a la salut, ala seguretatsocial, com tantsaltres, queshan configurat de manera particular ací per raons històriques, principalment per haver patit tots plegats una dictadura i haver transitat, també tots plegats, cap a la democràcia i la consecució daquestes conquestes. De tota manera, molt magradaria que aquest paper de lEstat espanyol fóra ben aviat superat per lleis de caràcter europeu que humanitzaren i que donaren caliu social a la unitat econòmica i monetària que estem construint.
I pel que fa al principi de solidaritat, reconeguem que si lAlemanya federal per posar un exemple ha estat extremadament generosa amb els estats del sud dEuropa, inclòs lespanyol, amb els fons estructurals i de cohesió europeus, per què no ho han de ser les nacionalitats i regions espanyoles més avançades respecte a les més endarrerides econòmicament i socialment?
En altres paraules i en afirmatiu: les comunitats autònomes riques, com la regió madrilenya, igual com les nacionalitats basca, catalana, valenciana o balear, haurien de ser generoses amb les comunitats autònomes endarrerides, siguen regions com Extremadura o Andalusia, o nacionalitats com Galícia. Solidàries en el marc espanyol i en el marc europeu. Vist des dací, hem de convindre que nosaltres els valencians hauríem de saber distingir, i alhora sumar, doncs, el dret a la diferència i els deures de preservació de drets i de solidaritat.
LES URNES DICTEN EL FUTUR
Tot plegat, cal ser conscients que els valencians que pensem així no som, a hores dara, majoritaris en el nostre propi entorn social. En conseqüència, hauríem dextremar les nos-tres habilitats de seducció política per tal de sumar efectius humans a la causa. Aquesta és una societat democràtica i només les urnes són les que poden dictar el futur.
Un futur que cal veure amb esperança si aconseguim fer entendre als nostres conciutadans que una València i una Espanya com les ací ressenyades no van contra ningú, sinó que són una expressió més profunda de la convivència democràtica, perquè els drets individuals i els col·lectius són igualment respectats. I també on la comoditat convivencial entre persones i pobles diferents és la regla dor per a dissenyar el futur institucional del nostre entorn.
Aspirar, doncs, a ser considerats la quarta nacionalitat històrica de lEstat espanyol és una cosa que els valencians ens devem a nosaltres mateixos i que la resta de pobles de lEstat espanyol hauria dentendre. Perquè, entre altres moltes raons, així les institucions plasmarien més adequadament la realitat històrica, lingüística, cultural, econòmica i social en breu, nacional que som.
Saó 288, octubre 2004
Ampliem el consens ciutadà sobre els símbols
A força de ser sincers, hem de reconèixer que la qüestió dels símbols no va ser ben tancada quan recuperàrem la Generalitat ara fa poc més de vint anys. Potser, no podia tancar-se duna altra manera perquè les circumstàncies històriques no ho permetien. Els grups més reticents a una autonomia plena estaven utilitzant una violència física al carrer la kale barraca i una violència verbal als mitjans de comunicació de tal calibre que una bona dosi de prudència alguns la cregueren excessiva aconsellava tancar les negociacions sobre senyes didentitat el més aviat possible. Com sempre passa, varen cedir més els qui més ambicionaven un futur diferent. En aquest cas, els qui més havien lluitat perquè els valencians accedírem al màxim sostre dautogovern mitjançant larticle 151 de la Constitució (com Catalunya, Euskadi i Galícia). És a dir, els qui més havien lluitat «per la Llibertat, lAmnistia i lEstatut dAutonomia».