Els tsunamis arribaran daquí a una hora.
El soroll dels trons produïts pel retrunyir del cel quan sha produït el xoc ha sigut estremidor. El vaixell vibra quan lassoleix la violenta tempesta sonora, però hi manté el rumb.
A Vigo han detectat un llampec immens seguit duna explosió. Les emissores de ràdio ignoren la causa del fenomen i no navancen cap informació. Fa bon temps a Galícia.
El capità deixa la ràdio i es concentra en el vaixell. Hi observa que núvols plens de llampecs ocupen els sectors nord i est de lhoritzó. I davant dells, una enorme ona de setanta metres avança a tres-cents nusos cap al vaixell.
El sol resta ocult mentre el vaixell puja ns a la cresta de la gegantesca ona i, després, descendeix ns a la negror de lenorme pou; a poc a poc, saixeca i torna a caure novament, alhora que hi passa una ona de trenta metres i, després, unes quantes de deu. Durant hores, la pluja i el pitjor huracà de la història humana, inunden, sacsegen i maltracten la nau.
Quan el sol arriba a dalt del cel, la tempesta ha amainat i la navegació torna a ser normal. Tan aviat com reprenen les comunicacions amb el continent, interrompudes pel temporal, sassabenten de la catàstrofe. Llevat dels llocs més accidentats, on penya-segats i muntanyes han impedit lentrada de les ones, la costa oest dEuropa ha sigut arrasada. La regió occidental francoespanyola i el sud-est anglès són un caos. Holanda està devastada. A banda de la costa, les ries gallegues i les valls uvials del Sena, del Loira, de la Garona, del Miño, del Duero i del Tajo han quedat assolats. A les ciutats costaneres no ha quedat ni senyal de les construccions humanes. La Corunya, Vigo, Porto i Lisboa no existeixen. Les ones gegantesques han destruït edicis, ports i carreteres; a les zones baixes han aparegut embarcacions a seixanta quilòmetres terra endins. Els morts es poden comptar per desenes de milions...
Necessitem les paraules del poeta per albirar algunes de les escenes esdevingudes en els temps posteriors al cataclisme:
des de les terres baixes de la ribera de la mar ns a les altes planes bladeres, per erms i solituds campestres, entre talls de rostollades, sendes doliverars i negres pinedes de silenci amb petjades de llops i guineus, els humans rastregen pels esbarzers alguna despulla de teuladí; entretenen la fam amb arrels i llagostes silvestres; es tribu-len amb el pressentiment de la mort i els seus ulls, cremats pel sol i per la pols, tenen llum de rancor.
Després de la magnitud de la catàstrofe, la vida a la Terra ja no tornarà ser igual. En la memòria dels humans ha quedat imprès lepita del poeta: «¡Subitáneo!, ¡Subitáneo!, ¡Fue aquel desate un propio santiamén de Lucifer!»
Naixement i mort del Sol
«Diuen els savis que un dia us apagareu cridà la lluerna als estels. Els estels, humils, no respongueren.»
Dacord amb el mite grec de la creació, al principi fou el caos; el caos produí la terra; la terra produí el cel, i de labraçada dambdós, nasqué la resta de les coses. Avui, tres mil anys després, sabem que lassumpte fou més complicat. Per a trobar el nostre origen hem de retrocedir cinc mil milions danys i situar-nos en una regió ubicada a trenta mil anys llum del centre de la galàxia de la Via Làctia. En aquest lloc hi havia un núvol immens de gas i pols, una nebulosa pareguda a la que actualment envolta les Plèiades. Contenia gel, pols, hidrogen i heli, les principals matèries primeres que cal per a la constitució dels planetes. Probablement, en algun moment, explotà una supernova pels encontorns; lona de xoc abastà el núvol enorme, que es va comprimir ràpidament per lefecte de latracció gravitacional i va iniciar un col·lapse ns que assolí les dimensions dun estel. La comprensió degué augmentar la temperatura a la zona central de la nebulosa, ns que, com si es tractara duna gegantesca taca, shi van iniciar les reaccions nuclears que feren brillar lestel.
Per primera vegada, fa vora cinc mil milions danys, el Sol emetia gegantesques quantitats de radiació. Però la temperatura de lestel acabat de nàixer no romandrà immutable durant els seus, aproximadament, deu mil milions danys de vida. A mesura que consumisca el combustible inicial (lhidrogen) i comence a gastar els àtoms més pesants, sescalfarà a un ritme dun u per cent cada vuitanta milions danys. I quan, nalment, esgote el combustible, lestel morirà. Abans, però, desdeveniments tan dramàtics, el Sol es convertirà en un gegant roig: sinarà com un globus i atenyerà els planetes interiors. Més tard, quan les reaccions nuclears que succeeixen a linterior no emeten bastants partícules capaces de sostenir la tremenda pressió gravitacional, es desinarà. I el residu que en quede un nan blanc, al principi, i negre, més tard es refredarà lentament al llarg de leternitat.
Els humans podem estar tranquils: la nostra petita història transcorre durant la primera meitat de la vida del Sol, un estel que continuarà brillant quan tots els humans no siguen més que pols en la pols dels segles. Falten encara cinc mil milions danys perquè els cataclismes anunciats sesdevinguen. Així es formà i així desapareixerà el nostre sistema solar: per un vulgar procés que succeeix en molts altres indrets de la nostra galàxia. Què hi farem!
La formació dels planetes
Tots els planetes i satèl·lits conserven pistes de llur origen: els cràters, les empremtes de les col·lisions amb altres astres amb meteorits, asteroides o cometes són els rastres dels successos catastròcs que sesdevingueren durant la formació del sistema solar. Els humans trobem a les mars de la Lluna que és com anomenen els cràters les proves evidents de la seua vida agitada. I els trobem allí i no aquí perquè al nostre planeta lerosió i els processos geològics interns destrueixen i generen el relleu sense parar. La Lluna, un astre mort, sense forces que nalteren la superfície, ha conservat durant milers de milions danys els impactes que lhan sacsejada des de lorigen i que suposem que també ha patit la Terra.
Al principi, un moviment caòtic anima totes les petites partícules que componen la nebulosa que va generar el sistema solar. Al cap dinnombrables col·lisions, els objectes amb trajectòries que no estan en el pla equatorial són eliminades: el núvol primigeni saplana ns a esdevenir un disc amb una protuberància central obscura, on sallotja un estel invisible. La llum de lestel acabat de nàixer no surt a lexterior: escalfa les partícules de gas i la pols, que loculten i les fa irradiar. La nebulosa es refreda en emetre radiació infraroja i, aleshores, es condensa. Com siga que la temperatura minva a mesura que ens allunyem de la regió central, a cada zona del disc predominarà un tipus de matèria. No ens ha de sorprendre, per tant, que la composició dels planetes rocosos propers al Sol siga molt diferent de la dels llunyans gegants gasosos.
Què li ocorregué al núvol giratori primordial perquè shi formaren uns pocs planetes? Cap fenomen produí la condensa-ció instantània de tots els planetes, més aviat al contrari, es va tractar dun procés de creixement continu a partir de trossos de grandàries diverses els anomenats planetesimals. Primer, uns grans dalguns centímetres es devien agrupar per a formar planetoides de diversos quilòmetres i, tot seguit, aquests devien xocar entre si ns adquirir òrbites estables. Així es van generar planetes de diversos milers de quilòmetres de diàmetre en unes desenes de milions danys. Probablement, daquesta manera es formaren Mercuri, Venus, la Terra, Mart, la Lluna i els nombrosos asteroides que ocupen una òrbita entre Mart i Júpiter. El naixement dels planetes gegants Júpiter, Saturn, Urà i Neptú va transcórrer duna altra manera, potser mitjançant un procés paregut al del Sol: el col·lapse gravitacional duna nebulosa de gas molt més petita. I els satèl·lits provindrien del disc daquesta nebulosa petita en comparació amb la solar.
Una vegada que succeïren tots aquests esdeveniments, a la regió de la Via Làctia a la qual hem al·ludit adés brilla un estel que els humans anomenem Sol; hi giren quatre planetes petits Mercuri, Venus, la Terra i Mart i quatre de gegants Júpiter, Saturn, Urà i Neptú amb llurs satèl·lits. Altres habitants viuen en aquest sistema estel·lar acabat de nàixer: la Lluna, lenorme satèl·lit terrestre, probablement es va formar després del xoc dun planeta de la grandària de Mercuri amb la Terra, acabada de crear. Els trossos llançats pel cataclisme es condensaren per lefecte de la força de la gravetat als encontorns del planeta i donaren lloc al nostre satèl·lit. No oblidem els asteroides: un conjunt de diversos milers dastres la majoria dels quals circula entre les òrbites de Mart i Júpiter el pes total dels quals no arriba a la desena part de la Lluna. Ni de Plutó i els més de trenta mil cossos celestes que vaguen amb ell per la mateixa regió de lespai, amb els quals es podria formar un planeta de la grandària dUrà. I per últim, vora un bilió de petits objectes compostos per gel i pols es troben en els conns del sistema solar, més enllà de Plutó: es tracta dels cometes, els considerats antigament missatgers dels déus. Quan alguna pertorbació gravitacional nexpulsa algun de casa seua, es precipita cap al Sol. Si en la trajectòria el·líptica envers els estels es troba un altre astre, hi xoca. Es tracta dun succés molt improbable, perquè lespai és molt gran, però... «tantes vegades va el cànter a la font, que acaba tren-cant-se».
Els primers instants del planeta blau
El 1969 començà una nova era per a la humanitat: per primera vegada, una persona trepitjava la superfície dun astre diferent de la Terra. Els humans necessitem sortir del nostre planeta per a comparar-lo amb els altres i apreciar-ne les singularitats. Des de la Lluna, els astronautes van contemplar un planeta blau i blanc que canviava contínuament. Però la Terra no ha sigut sempre blava, encara que ens resulte difícil de creure. Hem esbrinat que el nostre planeta no ha romàs inalterable des del seu naixement: el clima i les muntanyes, els oceans, els llacs i els rius muden; tant que amb prou feines els distingiríem si poguérem viatjar cap enrere en el temps. Un escriptor espanyol contemporani, en recordar lantic Egipte, va escriure: «lhome tem el temps i el temps només tem les piràmides». Lerrava. El temps no tem res ni a ningú. Uns quants milions danys, tot just un sospir en la vida del planeta, i les piràmides es transformaran en partícules minúscules que agita el vent.
Fa poc menys de cinc mil milions danys un núvol de gas i pols es va contraure per lefecte de la gravetat ns a formar el Sol; altres parts del núvol crearen conglomerats de gel i de roca que es van unir per a donar lloc als planetes. Una vegada el Sol primitiu es contragué ns a la grandària actual, mentre es formaven els planetes gegants exteriors en condicions de fred extrem, prop del nounat estel hi havia trossos de matèria a les òrbites actuals. En una de les òrbites, la força de la gravetat va atraure fragments rocosos de totes les mides: la Terra creixia a partir de trossos petits de roca i metalls. Sescalfà ràpidament a causa de lenergia dels impactes i, quan tenia la meitat de la grandària actual, aquesta energia, sumada a la calor causada per la radioactivitat de les roques, la va fondre. Aleshores, el ferro fos i pesant ocupà el nucli central, nucli la part externa del qual, encara líquida, fa que la Terra es comporte com un imant. Posteriorment, shi afegiren més trossos de matèria ns que el planeta assolí la mida actual, amb un nucli de ferro de tres mil cinc-cents quilòmetres de radi i un conjunt de roques de dos mil nou-cents quilòmetres de grossària que lembolcalla com si fos un mantell.
A la superfície de la Terra sha refredat una escorça sòlida de roques més lleugeres que ascendeixen del mantell uid, el gruix del qual, de set a setanta quilòmetres, gairebé no compta enfront dels sis mil quatre-cents quilòmetres que mesura el radi del planeta. I, tanmateix, a lescorça es formen i serosionen les muntanyes; shi obrin i shi tanquen oceans; els volcans hi vomiten lava i formen latmosfera; els rius hi transcorren; els terratrèmols hi mouen les roques i és on es va produir el fenomen meravellós de la vida.
Durant els primers set-cents milions danys dexistència del nostre planeta, sobre el nucli terrestre hi havia un mantell de roques uides, un oceà de magma i, a sobre, a la superfície, una escorça sòlida formada per roques que es fonien i solidi caven una vegada i una altra sofria el bombardeig dinnombrables meteorits. Es tracta dunes condicions tan terribles que els geòlegs no es resistiren a anomenar aquest període Hadeà, en record del nom amb què els grecs designaven linfern. Després daquesta època, començà a formar-shi una escorça permanent i gruixuda, que va construir els continents i que, en lactualitat, ocupa el trenta per cent de la superfície terrestre. I què ocorregué amb la resta? Una sorpresa esperava els geòlegs que lestudiaren: lescorça de roques que entapissa el setanta per cent del nostre planeta és prima. En contra del que podríem esperar, la Terra té dos tipus descorça: una de prima la que hi ha sota els oceans i una altra de gruixuda la que formen els continents, com si un sol fruit tinguera dos peles: una pela de taronja embolcalla la tercera part del fruit i la pela duna poma, la resta. No acabaren ací les sorpreses: la pell prima, la que hi ha sota els oceans, es recicla contínuament, creant-se i des truintse cada centenars de milions danys. En canvi, la pell gruixuda gairebé no es destrueix, només naugmenta la grandària. Això no ens ha de fer creure que roman immutable, perquè la gruixuda escorça continental també canvia: es divideix en trossos que poden tornar a unir-se una altra vegada, i així successivament, com va fer al llarg de gairebé quatre mil milions danys. Dit així no sembla gens estrany, però tan bon punt anomenem continents aquests trossos descorça gruixuda, comencem a sorprendrens un cientíc els anomenà lescuma de la Terra.
Una cosa tan aparentment immutable com el continent africà no és més que un fragment descorça contínuament mudable que, en el passat, estava unit al continent sud-americà i que, en el futur, estarà partit en dos. Lamentablement, les empremtes dels primers successos que sesdevingueren al nostre planeta han sigut eliminades de la superfície: el vent i la pluja han esborrat les cicatrius que hi deixaren els meteorits i la formació de muntanyes ha donat una pell nova a la Terra.
Les gotes de pluja besaren la Terra per primera vegada
Però no tot era sòlid a la superfície del nounat planeta; la Terra presenta una característica excepcional dins el sistema solar: posseeix una superfície líquida. Al nostre planeta, laigua ha inuït enormement en el naixement de la vida i en la creació del paisatge: els oceans, les valls que formen els rius o les roques esculpides es deuen a lacció daquest meravellós líquid.
De linterior del planeta es van escapar gasos que formaren la primera atmosfera. Al començament, no hi havia aigua, però sí una mescla gasosa irrespirable que contenia hidrogen, vapor daigua i potser nitrogen i diòxid de carboni, productes que provenien tant de la nebulosa inicial com de lacció contínua dels volcans. Probablement, la composició de les atmosferes actuals de Mart i de Venus sassemblen més a la que va tenir la Terra al començament. Ens trobem davant un planeta tan diferent de lactual que ni tan sols el dia durava vint-i-quatre hores: fa cinc-cents milions danys en necessitava vint-i-una per a fer una volta sobre si mateix.