Les perspectives davant futures catàstrofes naturals són horroroses: com més concentrada i major siga la població en megalòpolis, major serà el risc de mortaldats degudes a causes naturals. I lúltima catàstrofe la contaminació, el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat probablement ha començat ja.
Davant aquesta perspectiva, els éssers humans ens preguntem si podrem sobreviure a la Terra. I la resposta depèn de lescala del temps. Daquí a cinc mil milions danys el Sol haurà mort o estarà morint-se i la vida a la Terra haurà desaparegut. Aquesta predicció queda tan llunyana que no presenta cap interès per a nosaltres. Els estudis evolutius ens suggereixen que la nostra espècie, com totes les que viuen i han viscut a la Terra, serà reemplaçada per altres de millor adaptades a les noves condicions ambientals. Serem, però, lúnica espècie que escaparà a aquest procés natural? Creiem que la resposta és negativa: lhomo sapiens shi extingirà algun dia. La pregunta clau no és si la nostra espècie sobreviurà, sinó si les catàstrofes naturals escurçaran la nostra desaparició. Creiem que la resposta es decidirà aviat, en els pròxims segles, i que dependrà de factors aliens a la ciència: dependrà de la capacitat de cooperació de tots els humans a nivell mundial.
Un galè còsmic consulta un malalt especial. En fulleja lhistorial clínic: el pacient és lúnic membre viu duna família de vuit germans. Fins fa molt poc de temps, el seu estat de salut era impecable, però, últimament, ha començat a patir alifacs. Després dobservar-ne detingudament laspecte, sol·licita proves clíniques que li permeten emetre un diagnòstic. El galè analitza les constants vitals: hi troba la temperatura un poc elevada; la sang no elimina bé els residus; laire dels pulmons està una mica brut; en algunes zones de la pell hi ha pigues que ha de vigilar. Ens oblidàvem de consignar el nom del pacient: es tracta de la Terra. I, malauradament, no hi ha qui sencarregue de vetllar per la seua salut; el sòl shi deteriora; laire shi contamina; laigua shi embruta. Tal vegada, labandonament es dega a la ignorància. Deixem parlar el xeic Abd-er-Rahman quan es dirigeix a larqueòleg anglès Layard, que acaba de descobrir els palaus assiris:
Mon pare i el pare de mon pare, abans que jo, aixecaren aquí mateix llurs tendes () Des de fa dotze segles, els vertaders creients i Déu sia lloat, perquè només ells posseeixen la veritable saviesa shan establit en aquest país i cap dells ha sentit a parlar mai dun palau subterrani, ni tampoc els qui els han precedit. Però, vejam! Ve un home dun país allunyat del nostre moltes jornades i sen va directe a aquell indret, agafa un bastó i traça una línia aquí i un altra allà. Aquí diu estava el palau i allà, la porta; i ens ensenya el que tota la nostra vida ha jagut sota els nostres peus sense que ho sospitàrem. Meravellós, meravellós! Te nhas assabentat pels llibres, per art de màgia o tho han dit els vostres profetes? Parla, bei[1]! Contam el misteri de la saviesa!
Desitgem que, en aquest llibre, el lector descobrisca algun daquests misteris; que hi trobe alguna resposta a les preguntes que es planteja sobre els fenòmens que succeeixen al planeta on viu. Tal vegada, del coneixement sorgisca lamor. Tant de bo!
[1] N. de la t.: bei (del turc beg, senyor) és el títol dalguns càrrecs governatius de limperi turc.
1
LES CATÀSTROFES QUE ENS ENVIA EL CEL
Lorigen de la Terra
Gonzalo Torrente Ballester va escriure:
En las estrellas se guarda la clave de los secretos y están cifrados los destinos. Miradlas cuando reluzcan en la alta noche, y acaso os llegue el eco de sus revelaciones, la armonía de su música. Mirando a las estrellas se hacen los hombres dignos de sí mismos, y la ciencia que emana de ellas es la única que merece ser aprendida.
En els últims decennis la humanitat ha donat lesquena al cel: amb pesar, constatem que la llum que il·lumina les ciutats a les nits ens impedeix contemplar els estels. Tanmateix, hi ha una connexió innegable entre nosaltres i el cosmos: no solment els àtoms que ens constitueixen se sintetitzaren en estels incandescents. En les nostres diversions també apareixen senyals de lespai llunyà: quan moven el dial dun aparell de ràdio per a sintonitzar la nostra emissora preferida, escoltem sorolls que ens saluden des de laltaveu, ones que arriben de galàxies llunyanes, radiació que prové dexplosions estelars gegantesques, o més properes, vibracions electromagnètiques causades pels llamps. Les gotes de pluja que ens cauen a sobre un dia de tempesta es formen si hi troben una partícula sòlida minúscula sobre la qual condensar-se; els hi aprota la pols propera, la sorra que ve del llunyà desert, i també els micrometeorits partícules que cinc setmanes abans vagaven per lespai interplanetari pul·lulen ara per latmosfera terrestre ns que cauen sobre el nostre paraigua a través duna gota daigua. Ho escrigué el poeta: «En un grano de arena un mundo y en una or silvestre el cielo».
Fa setanta-cinc milions danys un meteorit de deu quilòmetres de grandària impactà al golf de Mèxic. La formació dun cràter de dos-cents quilòmetres marcà linici del nal de lera dels dinosaures. Hesíode recorre al mite de lheroica lluita entre Zeus i els Titans per a representar les tremendes forces desencadenades per lerupció dun volcà: com lEtna, el 735 abans de Crist, o el Santorini, que, probablement, va destruir la civilització minoica fa tres mil·lenis i mig. Quina llegenda, però, posseirà la força sucient per a llegar a les generacions venido-res la catàstrofe que representaria la caiguda dun meteorit que acabara amb la vida de centenars de milions de persones? I sabem que això succeirà daquí a un mil·lenni.
Encara no havia nascut Jesús quan els adoradors de la deessa frígia Cíbele acudien a cremar encens i a sacricar coloms a un altar instal·lat al costat duna pedra negra, a la qual els sacerdots havien ofert la virilitat perquè creien que la roca, caiguda del cel, tenia un origen diví.
Abans que el profeta Mahoma sentira la crida de Déu, un meteorit, la Pedra de Déu (el hadchat-el-asud), travessà el límpid cel dAràbia, entre la inabastable sorra ardent i linnit rmament blau. Caigué a la Meca (el macheret, um-el-Kora, munawara), la noble, la mare de les ciutats, la brillant. Va impressionar tant els nòmades beduïns que construïren un santuari al voltant: la Kaaba, el primer temple, segons ells, que lhome aixecà sobre la terra en honor del seu creador. Asseguren que la construí Adam, i que la reconstruïren Abaham i Ismael, ll seu i pare de tots els àrabs.
En lany de gràcia de 1178 cinc monjos britànics observaren, durant la vesprada del 25 de juny, que «hi havia una lluna nova brillant () De sobte, la banya superior es dividí en dues i shi observà una torxa amejant que vomitava foc, tions calents i espurnes». Els astrònoms contemporanis han calculat que limpacte dun meteorit sobre la Lluna degué produir un núvol de pols que selevà sobre la superfície amb el resultat de la descripció anterior. Proves no ables encara atribueixen una edat menor de 1.000 anys a un cràter de la Lluna anomenat Giordano Bruno. Es tracta, tal vegada, del cràter que van descriure els atemorits monjos anglesos?
Al llarg de la història, i en diverses cultures, els cometes foren considerats missatgers funestos del cel. «Panolla de dacsa en ames», així va descriue un cronista asteca el cometa que hi observaren els mexicans en lany 1517. Linesperat espectacle celeste aterrí lemperador i sume sacerdot, Moctezuma, que, supersticiós, va creure que presagiava la seua caiguda. Dos anys després, va retre un imperi de diversos milions de persones a un dels grans estrategs militars de la història, Hernán Cortés, que hi seguí la senda traçada per Alexandre de Macedònia, Anníbal Barca i Juli Cèsar al comandament de quatre-cents espanyols.
A les nou i mitja del matí del 10 de febrer del 1896, aparegué sobre el cel de Madrid un bòlid de lluentor superior a la del mateix Sol. Va sembrar el pànic a tota Castella i va produir una explosió que féu oscil·lar els baròmetres onze mil·límetres; envans i nestres cediren a la pressió i sensorraren.
El 30 de juny del 1908 Moscou es lliurà de la destrucció per una distància de quatre mil quilòmetres, quan una bomba de deu megatones, en forma de cometa, va caure a la vall siberiana del riu Tunguska. A la Sibèria Central, els passatgers del transsiberià havien observat una gegantesca bola de foc travessar ràpidament el cel ns a tocar lhoritzó. Tot seguit, una explosió enorme arrasà dos mil quilòmetres quadrats de bosc, incendià milers darbres i matà els rens que hi havia a prop del lloc de limpacte. En els següents dies, la pols de latmosfera era tan abundant que irradiava llum sucient per a llegir un periòdic durant la nit a deu quilòmetres de distància. Un tros del cometa dEncke, un fragment gelat de vora quaranta metres de grandària, havia tropessat amb la Terra a una velocitat de trenta metres per segon. Limpacte, semblant en efectes a una bomba atòmica, inclogué núvol en forma de fong i bola de foc, però es va estalviar la radioactivitat. Semblantment, el 12 de febrer de 1947, un meteorit no aniquilà Vladivostok, el gran port rus del Pacíc, per quatre-cents quilòmetres.
El 10 dagost de lany 1972, un bòlid de deu metres fou fotograat mentre travessava el cel de Wyoming. Trigà dos minuts a perdres en el buit; si lòrbita shaguera desplaçat només cinquanta quilòmetres, una bomba cinc vegades més gran que la dHiroshima shauria precipitat sobre els Estats Units. Quan un cometa xoca contra la Terra, al principi es confon amb una prova nuclear Com haurien reaccionat els militars americans en plena guerra freda?
Al juny de 1994 la humanitat contemplà, impressionada, un succés que no es repetirà durant mil·lennis: el cometa Shoemaker-Levy (el tros més gran tenia entre un i dos quilòmetres de grandària) xocà contra Júpiter amb una potència de centenars de milers de megatones. Fa pocs anys no ens nhauríem assabentat.
El cometa Swift-Tuttle, que creua lòrbita terrestre, podria xocar amb el nostre planeta el 14 dagost de lany 2126. Una determinació precisa de lòrbita ens indueix a pensar que limpacte no shi produirà per un marge de quinze dies. Si els astrònoms shagueren equivocat en el càlcul i el cometa (de deu quilòmetres) caiguera nalment al nostre planeta, dos-cents milions de megatones es precipitarien des del cel Necessitem el poder emotiu dels mites per a imaginar el que ocorreria: «El Sol sentenebrirà i la Lluna no mostrarà la seua esplendor; els estels aniran caient del cel i les forces del cel trontollaran».
Tot i que al llarg de la vida a penes observem desastres naturals superiors a una tempesta, els mitjans de comunicació ens mostren els desastres que, freqüentment, ocorren en algun indret del planeta. I si algun pessimista es queixa perquè el nombre li sembla excessiu, li direm que les coses rarament són tan dolentes que no puguen ser pitjors. No solament les pluges, les nevades, el vent, els volcans o els terratrèmols poden ser els autors de desastres. El cel també ens pot amençar amb algunes catàstrofes poc probables, però no per això menys perilloses de magnitud ns fa pocs anys inimaginable: la caiguda de meteorits. Un succés, tot i que improbable, possible, i al qual ens haurem denfrontar en algun moment del nostre futur. Hem de considerar que aquests esdeveniments són improbables en centenars danys, però poden esdevenir inevitables en milions. Lamenaça dels asteroides i cometes, protagonistes de tantes llegendes de destrucció, no és merament mitològica. La caiguda dun meteorit al nostre planeta és un esdeveniment cientícament possible en el futur, tal com demostren les empremtes dels grans cràters que es conserven al paisatge daltres planetes. I necessitem planicar amb antelació les mesures que shi prendrien per a desviar un meteorit que poguera xocar amb la Terra. Si no
No sesmenaren! Una faula
El tercer mil·lenni és un atzar. En la nit del 27 de maig de lany 2052, un pesquer solca les aigües de lAtlàntic Nord, camí cap al port de Vigo. El capità, Tiburci Crespo, de guàrdia al pont, observa la Via Làctia i lextraordinària calma de les aigües. Sentreté contemplant els estels dOrió i la constel·lació del Cigne. Una ullada als indicadors del panell de comandament li as-segura que tot funciona correctament, que el vaixell navega a la pefecció, guiat per lordinador central. A la consola en pot llegir la situació exacta: quatre-cents quilòmetres al WNW de Finisterre. Queden uns pocs centenars de quilòmetres per a lentrada de la Ria de Vigo.
Fèlix Caralleira, el cap de màquines, entra per fer-li companyia silenciosa al capità. Unes quantes hores més tard, sota un cel radiant i enlluernats pels estels de la volta espurnejant, observen una rosa a loest, mentre una llum blanca i verda, una insòlita lluminositat procedent del sud, embolcalla el vaixell. Al cel, una gegantesca bola de foc més gran que la Lluna creua ràpidament el rmament en direcció NNE.
Un asteroide diu Fèlix, un llop de mar que, després de quaranta anys, ho ha vist tot. Però molt més gran que tots els que he vist en ma vida.
Encara que la lluentor és massa intensa per a mirar-la directament, la contemplen durant uns segons creuant el cel; ames taronja i blaves nil·luminen la cua. Quan passa per sobre dells, sels encongeix lànim. Finalment, desapareix en lhoritzó, davant del vaixell.
Si creguera en les meigas, diria que nacabem de veure una pensa el capità.
Terrible rostre de Kali, la deessa gairebé no divisada de la destrucció.
El maligne està solt! murmura Fèlix.
Immediatament després que lobscuritat inunde el vaixell, un llampec ciclopi sorgeix don ha desaparegut lasteroide: la resplandor és encegadora. Segons després, la cua del bòlid sha fet visible mentre a lhoritzó incendiat ascendeix lentament un gran fong de núvols.
Sembla una bomba atòmica.
Lesgarrifança llarga i angoixosa que sembla missatgera de lapocalipsi, sacseja el cervell del marí.
Només he sentit una vegada el vertader estremiment de la por xiuxiueja el cap de màquines, que ha vist la mort de cara més duna vegada en la seua llarga vida de navegació.
Tiburci no ha escoltat la resposta; observa el cel septentrional cobert per un núvol que puja cap a lestratosfera i, des de lhoritzó, uns núvols grisos situats al peu del fong avancen cap al vaixell. Escolten una enorme detonació... Ja poden determinar la distància de limpacte! Sis-cents quilòmetres!
Els tsunamis arribaran daquí a una hora.
El soroll dels trons produïts pel retrunyir del cel quan sha produït el xoc ha sigut estremidor. El vaixell vibra quan lassoleix la violenta tempesta sonora, però hi manté el rumb.