Pluja a la mar
El somni impossible dAlessandro Malaspina
Joan Torró Soriano
Universitat de València
Ciència entre lletres
Director: Fernando Sapiña
Coordinació: Soledad Rubio
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Joan Torró Soriano, 2010
© De la present edició:
Càtedra de Divulgació de la Ciència, 2010
www.valencia.edu/cdciencia
cdciencia@uv.es
Publicacions de la Universitat de València, 2010
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de linterior: Inmaculada Mesa
Realització ePub: produccioneditorial.com
Correcció: Enric Bosch
Disseny: L3C
Grasme: Celso Hernández de la Figuera
A ma mare que, com moltes altres,
va viure silenciada pel fet de ser dona.
Todos los conquistadores antes han destruido el país conquistado, luego a sí mismos, nalmente el país de donde salieron.
ALEJANDRO MALASPINA
Axiomas políticos sobre la América
Índex
Portada
Portada interior
Premi Vicent Andrés Estellés
Crèdits
Dedicatòria
Cita
Apunt històric sobre Alessandro Malaspina
Pluja a la mar
PORT DE CADIS, TARDOR DE 1785
VALÈNCIA, PRIMAVERA DE 1786
SPAP
CARTA BLANCA
ELS PREPARATIUS
VELES E VENTS
EPISTOLARI
ALTRES VELES, ALTRES VENTS
JO CONSPIRE, TU CONFABULES, ELL FA CONXORXA...
LA MAR, SEMPRE LA MAR
Apunt històric sobre Alessandro Malaspina
Alessandro Malaspina, mariner italià dascendència noble, va nàixer el 1754 a Mulazzo (la Toscana). Va estudiar durant set anys al Col.legi Clementí de Roma, formació que va culminar amb lexposició pública de la seua tesi Theses ex Physica Generali. El 1774 és admés a lAcademia de Guardias Marinas de Cadis. Lany següent ja forma part de la tripulació del Santa Teresa, destinada a auxiliar Melilla del setge marroquí. Una setmana després és nomenat alferes de fragata.
El 1780, després duna heroica acció militar mentre assetjava Gibraltar, és ascendit a tinent; el 1782 és nomenat capità de fragata i el 1786 fa la primera circumnavegació al globus terraqüi amb lAstrea.
El 1788 presenta, juntament amb José Bustamante, el «Plan de un viaje cientíco y político alrededor del mundo», projecte que és aprovat. Lexpedició salpa de Cadis el 30 de juliol de 1789 amb les corbetes Descubierta i Atrevida, i torna a Espanya el 1794, després de cinc anys de servei ininterromput. Lany següent, en recompensa pels serveis prestats, és ascendit a brigadier de lArmada i mesos després és arrestat; Godoy convoca el Consell dEstat en què és acusat de revolucionari, conspirador i traïdor. Després dun judici estrany i ple dirregularitats, Malaspina és degradat, expulsat del cos i tancat al penal de San Antón (La Corunya). Gràcies a nombroses pressions internacionals (ns i tot Napoleó hi va advocar), set anys més tard se li commuta la pena per lexili a la seua Itàlia natal, on mor el 9 dabril de 1810.
La concepció de viatge que tenia Alessandro Malaspina responia a les idees de la Il.lustració, com marcava el cànon del segle XVIII, dacord amb les quals es va xar tres objectius. En primer lloc calia fer un estudi, tan minuciós com fóra possible, sota les directrius cientíques. Malaspina té carta blanca per a buscar els millors estudiosos dEuropa, els millors dibuixants, el millor equipament per a les corbetes, construïdes expressament per a locasió. Totes les àrees hi tindrien cabuda: antropologia, botànica, zoologia, astronomia, etc., i això quedaria reectit, de primera mà, en una espècie denciclopèdia «denitiva». En segon lloc, hi havia la cartograa i la hidrograa, tan importants des del punt de vista de la navegació. En tercer lloc, lestudi de lestat polític dAmèrica, és a dir, quins ànims hi havia a les colònies espanyoles després que les dAmèrica del Nord shagueren independitzat dAnglaterra (gràcies a lajuda de francesos i espanyols).
Era una època desdeveniments intensos en la història dEspanya, dEuropa i, per tant, del món. Just quan salpaven les naus, el 30 de juliol de 1789, començaven a arribar les primeres notícies de la Revolució Francesa. Amb Malaspina lluny del vell món, sinicia un canvi de rumb en la política espanyola. Carles III encara va aprovar en vida lexpedició, però aquesta va arrancar sis mesos després de la seua mort. Durant els anys anteriors a la partida, Malaspina fou guiat pel seu padrí polític, Antonio Valdés, ministre de Marina que el va animar a fer el viatge i li va prometre futures col.laboracions amb el govern.
Malaspina tenia clar que la política colonial espanyola era un autèntic desastre i que per redreçar-la, primer calia canviar lestat de coses de la metròpoli. Els canvis que proposava el mariner eren dun to més aviat moderat, però afecta-ven lestructura de poder de lAntic Règim. Quan les regnes del poder van caure a les mans de Manuel de Godoy, capdavanter duna involució ideològica causada pel temor que la Revolució Francesa havia estés per tot Europa, la pretensió de Malaspina va esdevenir del tot impossible.
Don Alessandro, una vegada conclòs el llarg viatge, no es va resignar a seure a la cadira dun bon despatx a redactar la immensa obra que havia concebut. Sense atendre els consells de lencara ministre de Marina Antonio Valdés, va conspirar contra Godoy com alguns altres que ja ho havien fet abans qui, assabentat de la intriga, va aconseguir que una de les condents de Malaspina el delatara. Fou acusat de traïció i condemnat i connat més de set anys al penal de San Antón (La Corunya). Després fou exiliat a Itàlia, on va rebutjar totes les invitacions a formar part de la política italiana.
En denitiva, el que hagués pogut estar la gran obra cientíca de la Il.lustració espanyola sen va anar en orris a causa dels esdeveniments polítics de lèpoca. Juntament amb aquesta il.lusió, es va esvair la gura dAlessandro Malaspina, silenciada per Godoy, qui ns i tot va prohibir que sen parlés. I bé que ho va aconseguir. Un segle més tard, quan es complia el centenari de lexpedició, es té alguna notícia del mariner i després, el no-res ns al bicentenari, en què van orir algunes publicacions i homenatges, sempre escassos per a una gura que qualsevol altre país hauria enaltit i de qui tothom se sentiria orgullós.
La gran quantitat de materials recollits durant el viatge també ha viscut una història atzarosa. Duna banda, hi ha la ingent col.lecció de dibuixos, tant descenes del viatge com dhistòria natural, que ha romàs oculta ns fa ben poc al Museu Naval de Madrid, que nalment ha publicat un catàleg en tres volums on es recullen bona part dels gravats així com els diaris del mariner. Duna altra, hi ha lanomenada Col.lecció Bauzà, integrada sobretot per materials cartogràcs i hidrogràcs. Aquests valuosos documents, després de diversos recorreguts a mans de Felip Bauzà, membre de lexpedició encarregat de la secció cartogràca i hidrogrà ca, es troben dispersos; sen conserven alguns al Museu Britànic i daltres a lArchivo Histórico Nacional de Colombia.
Es pot parlar, certament, duna fantàstica generació de mariners il.lustrats, alguns dels quals van desaparèixer en la famosa, i estratègicament nefasta, batalla de Trafalgar, com ara Jorge Juan, Vicente Toño, Alcalá Galiano, Cayetano Valdés, Federico Gravina, Cosme Damián Churuca i molts altres. Malaspina, home del seu temps, havia intentat crear a Cadis una acadèmia per a ocials de lArmada que transmetés molt més que els coneixements nàutics. Litalià pensava, tot i que la seua proposta no va tenir molt de ressò, que els ocials de lArmada havien de ser alhora cientícs destres i assenyats.
Ell va ser, potser, la primera gran víctima de la lluita entre el pensament liberal i el conservador, que al segle XIX i també al XX va causar tants sotracs a la societat espanyola. Si acceptem que la Revolució Francesa enceta ledat moderna, podem dir que Malaspina és un modern convençut, si bé no un revolucionari: «Desgraciat qui intenta fer lòsofs de la plebs, només farà fanàtics».
Pluja a la mar
El somni impossible
dAlessandro Malaspina
PORT DE CADIS, TARDOR DE 1785
Lombra dun home empipat passava pel costat del pal de la bandera espanyola que ondejava a la bocana del port. Davant seu, quatre o cinc metres cap avall, hi havia la fragata Astrea, tombada. Estaven carenant-la amb planxes de coure per fer-la més lleugera i més segura contra les algues que acostumaven a fer vida als bucs de fusta. Uns homes vestits només amb pantalons amples i desgastats discutien a la vora de la fragata. Lamo de lombra empipada, el capità de fragata Don Alessandro Malaspina va fer un parell de crits interrogatius.
Han desaparegut les planxes de coure! va escridassar un dels discutidors. Ahir estaven ací mateix, li ho puc jurar per allò que més vulga.
Don Alessandro, contrariat, va anar a buscar lescala per acostar-se als mariners. Ja li nhavien fet més duna dençà que preparava aquell viatge. Alguns interessos sentrecreuaven amb els seus. Encara que feia caloreta, el capità anava impecablement vestit, donava exemple a tot aquell que volguera reectir-se en ell. Els botons de la casaca llampurnejaven juganers, aliens al mal geni del portador. Les botes negres que arribaven ns als genolls es van detindre just on sacabaven les pedres de la drassana. Es va posar a escorcollar linterior de laigua i ordenà que miraren el fons del mar per tots els voltants. A uns altres els va dir que pujaren al rai i que miraren una mica més enllà. Van ser aquests els qui ensopegaren amb les planxes.
Ací nhi ha una! va bramar un.
Una altra per allà!
Es van sentir uns renecs provinents de totes les boques allí presents i que ningú no va entendre. Ni calia.
Don Alessandro encara remugava entre dents quan va arribar al pati darmes de lescola de guàrdies marines de Cadis. El sol encara timidejava per les teulades, semblava que fóra un sospitós de lafer de les planxes de coure. Els soldats de guàrdia van saludar militarment el capità, era un home molt ben considerat entre la marineria, diversos actes heroics avalaven el seu treball, ara defensant la plaça de Melilla, ara escaramussant per Gibraltar a veure si tornava a ser espanyol duna urpada denitiva. Malaspina admirava la marina anglesa, perquè era mariner, però nestava tip perquè servia la corona espanyola i ja nhi havia tingut més duna.
Lluïa luniforme, que a més li venia ajustat com un guant. Roig, negre i daurat feien bon joc amb la pell bruna i colrada de mariner. Feia temps que estava en dic sec, als despatxos, i encara que semble paradoxal, allò el marejava més que una tempesta al cap dHornos. En entrar a ledicació va girar les passes cap a lescala que menava a les seues dependències, ubicades al primer pis de lala nord. Tan bon punt es va trobar prop de la porta es parà sobtadament perquè la va veure entreoberta. Es posà la mà a la butxaca per comprovar que duia la clau. La mà va anar instintivament a lempunyadura de lespasa, però sho pensà i va canviar dempunyadura. La dirigí cap a la de la pistola, la va preparar per disparar. Només li faltaven atacs personals. Que les coses de ladministració anaren lentes era una cosa a la qual ja shavia acostumat feia temps; ser objecte de sabotatges, li costava dassumir, però venia de veuren un, és a dir, un altre. Ara venien a buscar-lo a ell? Recordava les paraules del seu amic Paolo Greppi: «Sou molt bo, Alessandro, molt. Però sou italià, un italià, un altre italià a la cort del rei Carles III. Sabeu que assumiu un risc, però segur que sho val».
Don Alessandro començava a ser incòmode per a les ments raquítiques del país. Els molestava per tot: era estranger, era il.lustrat. Com que il.lustrat? Il.lustradíssim. El dia que no sil.lustrava, ni que fóra només una miqueta, no dormia. A més, no podia veure els capellans ni pintats de mascara. De fet ja havien aconseguit obrir-li una instrucció amb la Santa Inquisició per dir quatre coses ben dites al capellà de bord. Per tot això, el seu imparable ascens en lo cialitat de la marineria espanyola feia augmentar la gelosia, el recel i ns i tot la desconança. «Un altre italià!» era el comentari de les ments més conservadores, més ancorades en pensaments rupestres.
Hi havia algú al seu despatx. Fóra qui fóra havia gosat descórrer les cortines de vellut roig fosc i havia obert les nestres. Don Alessandro, pistola en mà, va obrir la porta lentament, primer hi entrà la pistola, després ell. Vista al davant, a lesquerra, a la dreta: res. Just enfront de la porta hi havia la taula de treball, la cadira era buida. Les dues cadires iguals que la dell, amb el respatler alt a laltra banda de la taula també semblaven buides, però no.
Aquesta vegada podeu estar tranquil la veu va eixir duna de les cadires. La persona estava asseguda, oculta. El capità va abaixar larma perquè la coneixia.