Aquesta vegada podeu estar tranquil la veu va eixir duna de les cadires. La persona estava asseguda, oculta. El capità va abaixar larma perquè la coneixia.
Don Antonio? Valgam Déu! Sou més desciós que jo!
Don Antonio Valdés era el ministre de Marina, home de tarannà liberal i algunes coses més. Considerava Malaspina lull dret de lArmada espanyola, arribaria a ser un grandíssim mariner. El ministre veia en Malaspina lhome que podria fer realitat tots els projectes que es proposaren. La relació entre els dos, en un àmbit tan particular, va permetre que a més de la salutació ocial nhi haguera una altra de més cordial. El ministre li va agafar els dos braços i després li va fer uns colpets a lesquena.
Que bé us escau luniforme de capità!
Mel van fer a mida i a més hi ha la perxa.
Va haver-hi un lleuger silenci. La presència del ministre a Cadis no era fortuïta. De fet, hi havia hagut molt de moviment de despatxos dençà que la Real Compañía de Filipinas havia estat capitalitzada pel Banco de San Carlos, amb Cabarrús al capdavant. El comerç entre Espanya i Filipines era ruïnós amb el sistema dun galió anual. Era per això que shavia arribat a un tracte amb la Real Armada per tal dutilitzar els seus vaixells. Malaspina estava organitzant-ne el primer viatge perquè era un dels ocials més experimentats en aquelles rutes i per més coses.
Hui han fet un altre sabotatge, han llançat al fons del port les planxes de coure amb què estem carenant lAs trea Malaspina estava decebut.
Aquesta gent del galió tem pels seus interessos, saben que amb un ocial com vós es quedaran al descobert. Hem de tindre paciència i posar el màxim de mesures de seguretat. No patiu, que acabareu fent aquest viatge. Capità, és hora que comenceu a fer altres serveis a la corona espanyola, pensem que la faceta militar lheu demostrada amb escreix. Què us sembla fer política?
Les orelles del govern espanyol estaven com les dun gos des que les colònies de Nova Anglaterra shavien independitzat, entre altres raons gràcies a lajuda francoespanyola, i havien creat un estat modern, il.lustrat, amb els ideals maçònics repartits a tort i a dret. Era simple qüestió de temps que a les colònies espanyoles començaren a bufar vents dindependència.
Necessitem va continuar el ministre un informe sobre lestat actual de les colònies. Què fan, què pensen, com comercien, què fan els indígenes, què caldria canviar per millorar les relacions... Ho volem saber tot. La independència acabarà sent inevitable i ens hem dorganitzar per a quan això ocórrega; el risc no és imminent, els nostres informadors ens tenen al corrent.
Aleshores...
El que cal és una informació contundent que canvie denitivament les relacions entre les colònies i la metròpoli. Hem de convéncer el rei. Linforme que us demane ha de tindre el caràcter daxioma. Nova Anglaterra sha independitzat, sabeu que estem ajudant-los a suportar aquesta primera càrrega, aquest primer envit, però no tardareu gens a veure com Anglaterra continuarà traient prot de la relació amb les seues colònies o excolònies. Aquesta és la saviesa dels britànics.
Ben cert és això, però no penseu que fer un canvi unilateral és una cosa ben inútil? Don Antonio, no podem canviar les relacions entre les colònies i la metròpoli si abans no canviem la metròpoli.
El ministre va deixar anar un somriure, va començar a caminar cap a la nestra i, abans darribar-hi, es va girar. «Sí que és polític!» pensava. No badava boca, observava el capità amb aquell uniforme, la casaca, les solapes llustroses, els cabells pentinats cap arrere. Un nas aguilenc i un posat seriós rematava la seua estampa.
No mhi havia xat! Teniu cara de conspirador! Això de la metròpoli ja vindrà, Malaspina, de moment hi ha al tres faenes.
Com? Em dieu conspirador? la paraula no havia agradat gens al capità. Jo estic al costat del rei... inequívocament!
Precisament en aquest punt raurà el problema, sobretot si pensem que el nostre rei, lamentablement, no serà etern. Em podria equivocar però el que ve darrere no té vocació de rei. Els nostres esforços se centren ara a guanyarnos, a poc a poc, la conança de lhereu al tron i això no està garantit. És per això que cal anar fent camí. Cal anar treballant amb el rei que tenim... i el tenim de cara.
Malaspina va veure que era el moment de dir alguna cosa més sobre el que estava demanant-li el ministre.
Si voleu que us diga la veritat... fa temps que viatge pel món, per les possessions espanyoles sobretot. Principalment tinc una idea clara del que shauria de fer a Amèrica. També és veritat que, per fer uns «axiomes», com dieu vós, hauria daprofundir in situ els meus coneixements...
Per què penseu que he vingut a posta de Madrid?
Si jo fóra vós, vindria a veure la mar, a tocar-la, a ensumar-la, a navegar, a veure lhoritzó, a buscar els alisis, a veure com sina el velam, a gaudir, en denitiva, de la immensitat blava.
També teniu vena poètica? va dir el ministre. Ja fa temps que no tinc la salut sucient per a fondrem molts dies amb la mar, això és per a gent jove com vós. Però, ja que estic ací, magradaria salpar amb vós en alguna embarcació que hi haja al port. Així podríem seguir parlant tranquil.lament.
El seu desig és ben fàcil dacomplir. Anem-hi, tinc una goleta ancorada, just ahir la van acabar de netejar a fons, ns i tot hi hem cremat herbes aromàtiques. Havia danar-hi a passar revista, de manera que ens podem fer a la mar.
Anant cap al port repassaven les coses que feia el capità a Cadis. Havia intentat dirigir una acadèmia per a o cials. Malaspina pensava que era imprescindible una sòlida formació cientíca de locialitat. Ho considerava bàsic. Com sempre també va topar amb els rupestres que només pensaven en un ensinistrament amb nalitats bèl.liques, els semblava de senyorets allò destudiar. No cal dir que el ministre lloava la faena, la il.lusió i la tenacitat de locial.
La conversa es va acabar de sobte. Caminaven silents cap al port. En realitat el ministre esperava un bram de Malaspina, una cosa que no podia callar i que tampoc no podia dir. Però, com que la situació era favorable, el capità es va llançar.
No vull cap capellà a lAstrea...
Ho deia enrabiat, com un xiquet que renega innocentment quan no vol una cosa.
Malaspina, sabeu que això és del tot impossible...
Amb aquesta gent només tinc problemes, són... són més antics que les pedres. Pareix que, en lloc de passar els anys cap endavant, els compten cap enrere. Fiquen el nas en tot, en sàpien o no en sàpien, sembla que no tenen prou amb allò de ser guies espirituals.
Amb ells sha de tindre mà esquerra, capità, mà esquerra i paciència.
Però si és una expedició comercial, i, si mobligueu, una expedició política... què hi fan els capellans? Quan en veig un, sent dins de mi el desig de fer tot allò que no he de fer... Minspiren.
Capità va tallar en sec el ministre, triareu la vostra tripulació, marcareu la ruta, ja esteu remodelant lAstrea, ns i tot podreu fer el reglament propi per al viatge... tot serà del vostre gust, tot llevat del capellà. Doneu-li ració extra de vi i maregeu-lo bona cosa.
Això és la mà esquerra? Tirar-lo per la borda seria mà dreta?
Malaspina tornava a remugar entre dents quan arriba-ven al port, els treballadors que carenaven lAstrea pensaven que encara estava renegant des que havia estat amb ells. El ministre i el capità van anar cap a la goleta i van embarcar.
Això és la mà esquerra? Tirar-lo per la borda seria mà dreta?
Malaspina tornava a remugar entre dents quan arriba-ven al port, els treballadors que carenaven lAstrea pensaven que encara estava renegant des que havia estat amb ells. El ministre i el capità van anar cap a la goleta i van embarcar.
Tota seua va dir alegrement el capità al ministre.
El ministre, com un xiquet de content, donava instruccions a la marineria perquè salpara el vaixell, el qual va anar encarant la bocana del port. El poc vent que bufava anava traient plàcidament el vaixell cap a la mar. Els dos homes estaven callats, de tant en tant creuaven alguna mirada de complicitat marinera. El ministre es veia feliç i lin quedava una per contar.
Quan tindreu lAstrea operatiu?
Encara caldrà esperar uns mesos es va afanyar a respondre el capità, a més de les planxes de coure, voldria fer-hi alguna modicació més. Que teniu pressa?
No és la pressa el que em preocupa, sou vós. Esteu a punt dentrar en el joc dur de la política i això requereix algun aprenentatge. Sou massa impulsiu i necessiteu ajuda.
Me noferiu vós?
Quan lAstrea estiga a punt, podríeu fer una xicoteta ruta de prova. Us caldria anar a València.
Interessant. Bona ciutat. Mhan dit que té algunes semblances amb ciutats italianes com Gènova. Si no mhan informat malament, per allí encara hi ha gent enfadada amb els borbons dençà que el pare del rei va entrar-hi per les braves...
Res daixò ens ha de preocupar. Anireu a València i al mateix port anirà a buscar-vos un contacte: Josep Montbou. Aquest home us conduirà al lloc de reunió.
Malaspina es va quedar pensarós, començava a fer-se-li la cara de conspirador, tan bon punt acceptava la faena ja estava entrant en jocs de contactes i reunions secretes, perquè estava segur que la reunió seria secreta. El capità va dir amb aire sigil.lós:
I com coneixeré aquest Montbou?
És un home alt i una mica desmanyotat, però és dabsoluta con ança. Ah! I no patiu per reconéixer-lo, ell us trobarà. LAstrea no és un vaixell qualsevol i el seu capità no passa desapercebut.
Malaspina va tornar a callar, anava paint pacientment tot el que el ministre li anava dient. Les ones trencaven contra la proa del galió i el so net de laigua corria pels costats de lembarcació. Una miqueta després el capità tornava a deixar anar la llengua:
Aquest acompanyant és només un guia o farà funcions dàngel de la guarda?
El ministre somreia, estava clar que Malaspina necessitava poques paraules per a entendre com li venien les coses al damunt. Sense perdre langle del somriure de la comissura dels llavis li va dir:
Si no el necessiteu, el necessitareu. Res de laltre món, ja ho veureu, però amb el temps viureu més tranquil pensant que a lombra hi ha algú que es preocupa constantment per vós. Montbou no és precisament una llapassa, més aviat hi haurà ocasions en què lhaureu danar a buscar, és un home molt lliure i amb molta iniciativa. No semblarà gens que estiga pendent de vós però no perdrà de vista la vostra ombra.
I la reunió... el capità volia més informació, volia saber on anava, a què anava. Estava massa acostumat a dur ell el control de les coses. Deformació professional, és clar. El ministre ho va veure de seguida i es va afanyar a calmar-lo.
És una reunió «damics»... en secret. Us donaran les línies mestres del que volem que feu... a més, és clar, de demostrar que el comerç amb les colònies més orientals es pot millorar, recordeu que és la missió ocial.
El tal Montbou... és un «amic»?
No, no! Encara que coneix lexistència dels «amics», ell no hi entrarà, ell farà la celestial faena dàngel de la guarda.
Dantuvi, el molestava, tenia clar que intentaria llevarse de damunt aquell mussol.
Es va tornar a obrir un silenci aiguós. Malaspina prenia consciència del pes que se li anava posant a lesquena. El capità, home astut i ple de recursos, va començar a omplir el buit silent parlant de coses que res, o quasi res, tenien a veure amb lassumpte que es duien entre mans.
Sabeu, realment, què magradaria fer?
El capità havia fet una pregunta retòrica perquè Valdés sabia perfectament les aspiracions de Malaspina. És per això que li va respondre:
El mateix que Cook o Lapérouse...
Don Alessandro Malaspina va fer un sospir carregat dadmiració, desig i enveja. Un viatge com el daquests dos grans mariners estava en el punt de mira dun o cial il.lus trat de lArmada, era el gran objectiu de Don Alessandro.
No sospireu va dir el ministre, algun dia es parlarà de Cook, Lapérouse i Malaspina com els grans navegadors del segle.
No podeu imaginar-vos quantes vegades hi he pensat: zoologia, botànica, astronomia, cartogra a, antropologia... Això sha de fer, i sha de fer ací. Aquest imperi tan gran hauria de tindre voluntat pròpia, hauria delaborar un punt de vista propi. Si no estem a laguait, ho faran tot anglesos i francesos. Senyor ministre va dir mentre el mira-va xament als ulls, no tingueu el més mínim dubte que aquest viatge amb lAstrea acabarà amb unes línies directrius per a fer un viatge daquest tipus. Després només esperaré la decisió política.
El ministre Valdés va agafar el braç esquerre del capità amb contundència, com per transmetre-li conança, i li va dir:
La faena dels axiomes que us he encomanat serà un dels arguments de més pes que hi podreu aportar.
Em faria il.lusió va dir el capità relaxadament que per a aquest viatge només embarcara la ciència.
Malaspina, de quina guera esteu a punt de caure? Penseu de veritat que Cook i Lapérouse viatgen només amb lenciclopèdia sota el braç? Alessandro, dirigiu lAstrea i somieu el futur, el teniu de cara.
Malaspina va girar la cara en direcció al vent i es va sentir posseït per una metàfora eòlica. La vista xa en lhoritzó occidental, cap allà hi havia el futur, la glòria, el treball; se li feia clarivident. El ministre Valdés, conscient de lestat en què estava el capità, va deixar passar uns instants perquè Malaspina gaudira del somni. Poc després va traure un paper plegat de dins la casaca i li va dir:
Açò és un regal per al seu contacte a València, segur que li plaurà dallò més.
El capità va desplegar el paper, el va llegir i va somriure; si més no, ja sabia alguna cosa del seu contacte.
VALÈNCIA, PRIMAVERA DE 1786
Un magníc gat terrós senyorejava pel moll del grau de València, no tenia rival en tot el port. El dia shavia alçat boirós, borrós, imprecís; per això ningú no va veure arribar lAstrea a la bocana. La calma era tal que el vaixell sacostava silent i invisible, a bord sescapava algun badall ganavorrit dels mariners abocats a popa i proa, àvids de veure terra, de xafar-ne.
Quan els mariners de lAstrea van veure un vaixell que eixia per la bocana del port van començar a llançar crits davís. Alguns passatgers van guaitar per veure lAstrea. Don Alessandro Malaspina, falcat al castell de popa, va creuar els ulls amb una passatgera, era una monja. Alguna cosa li va trobar despecial en la cara. Tenia una barreja dil.lusió i por alhora. Li va arribar a lànima. Va continuar observant-la ns que la boira va enterbolir la visió.
Don Alessandro, igual que el gat del port, lluïa els galons de capità i els feia notar a bord, sense passar-sen, també cal dir-ho. Els mariners escandallaven el fons per tal devitar lencallament. El capità dirigia des del castell les maniobres daproximació. La visibilitat era escassa però su cient. Al fons, els mariners amb bona vista ja hi podien albirar el nal del trajecte. El viatge de proves havia sigut un èxit, lAstrea tallava laigua amb una precisió i una nor de navalla de barber. El port tenia a aquelles hores del matí un tràfec bastant intens de persones, de mercaderies i daltres conxorxes.