7.1.2 La senyorialització dels molins
Quant a la història de la propietat dels molins sha constatat lexistència de dues etapes ben diferenciades. La primera daquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins dagricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular duna pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part daquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.
En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, lèpoca de major nombre dadquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part daquests molins semplaçaven a les contrades a lentorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial daquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 semplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. La transferència de la propietat daquests molins a favor de la comunitat benedictina explica la desaparició progressiva però general dels molins explotats en règim de copropietat per col·lectius pagesos en les contrades a lentorn del monestir. Amb tot, cal constatar així mateix una transferència significativa de molins des dels patrimonis aristocràtics i comtals vers el patrimoni monàstic.
MAPA 1
Els molins del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1200
7.1.3 Els nous molins
Al costat de les adquisicions de molins, la iniciativa dels senyors es va dirigir, sobretot, vers la construcció de molins mitjançant contractes ad edificandum molendinum. Els primers daquestes contractes daten del final del segle X però es multipliquen en el curs del segle XI. La construcció de molins per part del monestir de Sant Cugat del Vallès, per exemple, ens consta des de la segona meitat del segle XI. A més, per als segles XII i XIII podem observar com els senyors sesforçaren per construir molins de major capacitat i efectivitat. Al marge de les variants concretes que possiblement es puguin establir, es tractava sempre de molins de roda horitzontal, però notablement més grans i dotats freqüentment de vàries moles i rodes que podien treballar de manera simultània. La difusió daquestes instal·lacions, freqüentment agrupades en casals, i que exigien des daleshores una considerable inversió en recursos i energies, es degué en bona part a la voluntat senyorial daprofitar les possibilitats que donava la difusió de les ferreries, dassegurar-se el subministrament de lenergia hidràulica i de reclutar un personal especialitzat que es responsabilitzés de la marxa daquestes instal·lacions.
Al desenvolupament tecnològic del molí va contribuir de manera decisiva la utilització sistemàtica del ferro (instrumenta ferri ad molendina necessaria) per a la fabricació dels eixos, dels engranatges, de les llantes de les moles... Aquesta importància de les peces metàl·liques dun molí portà a concedir una major atenció a tot el que es referia al subministrament i manteniment daquestes peces. Això pogué portar a vegades a una veritable integració entre molineria i ferreria. El senyor podia garantir al que assumia el funcionament del molí que el seu ferrer sencarregaria de reparar les peces metàl·liques de la instal·lació i els pics per repicar les moles. Lany 1215, per exemple, el capítol de Barcelona acordà als receptors de diversos masos i molins de Vilanova del Vallès que el ferrer local llossaria i repararia sempre les peces i les eines de ferro necessàries per a la bona marxa dels molins. Els receptors quedaren eximits de qualsevol exigència i tan sols sels demanà proporcionar al ferrer el carbó i el ferro necessari per a portar a terme el seu treball.[157]A vegades, a més, el ferrer ens consta no tan sols com a responsable de la dotació metal·lúrgica de les instal·lacions sinó també com a directament implicat en la gestió dels molins. Lany 1190 va ser el monarca qui va atorgar al ferrer Bernat i a la seva descendència la ferreria dels molins del Llobregat que recentment havia fet edificar. Les condicions eren les següents: Bernat construiria i mantindria la ferreria i repararia les llantes de les moles dalmenys quatre molins, encarregant-se a més dadquirir el carbó que necessitava el forn de la ferreria. A canvi de reparar els pics necessaris per a restaurar les moles, rebria cada mes cinc quarteres dordi. Per reparar i obrar les eines restants, el monarca proporcionaria el ferro i el carbó. Al ferrer sel remuneraria segons el costum dels molins reials de Rubí, Cervelló i Barcelona. A més, el rei va atorgar al ferrer la molineria en un dels molins, el que volia dir que el ferrer instal·laria el moliner i percebria una sisena part dels rèdits del molí.[158]
Lesforç senyorial per dotar els molins dun subministrament adequat denergia hidràulica es va expressar al segle XIII en la construcció de basses (bassa molendini) que permetien lacumulació daigua abans de lentrada en el canal. Una major pressió de laigua sobre el rodet i un increment de la capacitat de mòlta sassolí amb la instal·lació de cups (cupos, tonnas, tinas) en lextrem de la bassa. Aquests perfeccionaments tècnics van estar acompanyats a partir del segle XII per una preocupació molt més elemental: la dassegurar-se laccés a laigua que mantenia en funcionament els molins. Aquest accés a lenergia hidràulica que mantenia en marxa la instal·lació no era una qüestió exempta de problemes i els primers plets per laccés a laigua que alimentava els molins estan documentats per a finals del segle X. Però, aquests plets es multipliquen per al segle XII a causa, sobretot, del controvertit tema del pas de laigua per predi aliè (servitus ducendi aqua). (La «propietat» de laigua, pel contrari, no sembla haver estat objecte de disputes, almenys abans de mitjan segle XIV.) La resolució daquests plets contemplava invariablement un acord sobre els respectius accesos a laigua. El més corrent era, això no obstant, que un senyor procurés, per assegurar-se el seu accés, fer-se amb lautorització daltre senyor per portar per les terres daquest. Una autorització daquesta mena la van rebre els monjos de Sant Cugat del Vallès dArnau Guillem de Mediona lany 1122, gràcies a la qual van poder portar laigua del riu Ripoll a les seves terres de Reixac del Vallès.[159]Aquest transitum i passatge implicava, en concret, la possibilitat de construir canals en el predi aliè. Amb el trànsit satorgava també el dret a recollir les pedres i rames (empriu) necessàries per a la construcció de rescloses i canals. El trànsit era en alguns casos lliure i en altres estava sotmès a un cens pro transitu aque. Lesmentat Arnau Guillem de Mediona, per exemple, rebria per la seva autorització un cens anual dun morabatí i duna mitgera dordi. Els acords respecte al trànsit contemplaven el compromís de no interferir el funcionament dels altres molins que depenien de les mateixes aigües. Així mateix es podia estipular que ledificació de molins, alimentats pel rec la construcció del qual sautoritzava, no havia de comportar que els molins ja existents els manqués laigua necessària per fer-los funcionar. A vegades el que autoritzava el trànsit per les seves terres exigia així mateix una garantia de que tant ell com tercers poguessin emprar les aigües que alimentaven el molí per la irrigació de les seves terres.
7.1.4 El destret
La senyoralització dels molins va comportar no sols la pràctica desaparició dels molins pagesos explotats en règim de copropietat, sinó també la implantació dun destret que obligava a moldre el gra en el molí del senyor. Les referències a aquest destret són escasses i no anteriors a mitjan segle XII. Una carta de 1208, per exemple, permet documentar com Guillem de Montcada va empenyorar el seu castell de Castellar del Vallès juntament amb el destret que obligava als habitants de Castellar, Sentmenat i altres llocs moldre el seu gra als molins del terme del castell.[164] Però labast del destret que sevoca en les fonts no està gaire clar. Aquest sembla implicar lobligació dels habitants dun terme de moldre el seu gra en el molí senyorial. Lany 1255 Arnau, un batlle del monestir de Sant Daniel de Girona relatava en un llarg plet com labadessa Agnès li havia cedit el seu dia un molí a la riera de Tornavells, a Canet dAdri, al Gironès, amb la promesa dexercir el destret per obligar els homes de Vainera, Torns i Coromina de moldre el seu gra al molí i proporcionar el treball necessari per al transport de les moles i el manteniment de la resclosa. Tanmateix, la successora de la dita abadessa havia deixat dexercir el destret amb les consegüents pèrdues per al batlle, pèrdues que aquest estimava en vint-i-quatre esquil·lates de cereal. La sentència final instava a labadessa a obligar als homes de Vainera, Torns i Coromina a anar al molí en qüestió i acomplir amb els treballs acostumats.[165] Altres notícies, al marge de les esmentades, permeten constatar des del segle XII intents per part de determinats senyors de forçar lús dels seus molins en detriment dels molins daltres senyors. A les querimonies presentades per Ermessenda i els seus fills contra Ramon Gausbert, el castlà del castell dArraona, lacusava dhaver forçat als homes del terme dArraona a no moldre els seus grans en els molins dErmessenda.[166] En conjunt, les notícies que hem citat permeten constatar una certa difusió del destret, labast de la qual, però, resulta impossible davaluar de manera precisa. Es pot retenir, en tot cas, que aquest destret podia fer-se efectiu de dues maneres: per una part, el senyor podia obligar els homes dun terme a utilitzar el seu molí; per laltra, el senyor podia prohibir lexistència de qualsevol altre molí en un terme determinat. Ambdues mesures, com ha recalcat Pere Ortí Gost, tenien una mateixa finalitat: la destablir un privilegi dexclusivitat per al molí senyorial. Aquest privilegi, al seu torn, permetia assegurar la clientela i la rendibilitat duna instal·lació que requeria del senyor unes notables inversions per a la seva construcció i el seu manteniment.[167] A canvi del privilegi dexclusivitat per al seu molí, finalment, el senyor havia de garantir la moltura adequada del gra portat a la molta i regular laccés dels agricultors al molí. Aquest accés es podia fixar com una quota temporal atribuïda a cadascuna de les famílies que acudien al molí: daquesta manera, en algunes parròquies del Baix Empordà ens consta que en un domini determinat diverses famílies tenien cadascuna assignades certes «parts», fraccions de temps («dies» i «nits»), durant les quals podien moldre el seus grans de cereal en tant que parcers (parcerii) del molí senyorial. Així, lany 1292 Ramona i el seu marit, Pere de Crosa, de Vilaromà, van vendre a Ahomar, del mateix lloc, un «dia» i una «nit» del molí dAvall, emplaçat en els límits de les parròquies de Palamòs i Vall-llobrega, en la setmana que tenien dos «dies» i dues «nits». Aquest molí el compartien Ramona i Pere, com parcers, amb Maria de Palomar, Guillem Ermengol, Bernat de Grau, Arnau de Sitges i Ramon Vidal. El molí era domini del monestir de Sant Feliu de Guíxols i aquest rebria dAhomar cada any pel «dia» i la «nit» que havia comprat un cens de quatre migeres de gra.[168]
7.1.5 Les exigències
La difusió i consolidació del destret es va veure afavorit per la qualitat tecnològica dels nous molins: lestalvi que implicaven per leconomia pagesa no deu ser infravalorat i degué ser reconegut pels propis afectats, malgrat les exigències que sels plantejaren a canvi. Entre aquestes exigències es comptaven un seguit que gravaven el gra que els obligats pel destret portaven a moldre al molí. Citem, per començar, la mulneria: una taxa que ens consta des de mitjan segle XII i que es lliurava bé al moliner bé al titular de la molineria.[169]La multura, per la seva banda, era una exigència percebuda pel senyor i que podem documentar des del final del segle XI. La seva taxa resulta difícil de precisar perquè acostumava a ser variable dun lloc a altre. Per al segle XIV i al Rosselló sha constatat que la moltura representava entre una setzena i una divuitena part de la farina molta al molí.[170] De la moltura sols quedaven exempts el senyor i els seus familiars, tot i que a vegades els beneficiaris daquesta exempció havien dassumir altres càrregues relacionades amb el molí senyorial, com el transport de les moles. Un repartiment de la moltura podia acordar-se entre el senyor i el moliner (i la quota atribuïda al moliner sassimilava potser a la mulneria). Un repartiment podia pactar-se també entre el senyor i aquell que es responsabilitzaria de construir i mantenir el molí en virtut duna cessió indefinida o temporal a canvi del pagament dun cens. A vegades un repartiment de les despeses precedia al repartiment dels rèdits. El 1144, per exemple, el bisbe de Barcelona sencarregava de la meitat de les despeses que ocasionaria la construcció dun molí al terme de Barberà del Vallès. Una vegada construït, percebria un terç dels rèdits del molí, però assumiria també un terç de les despeses requerides per al manteniment de la instal·lació.[171] La molitja (molegia), per últim, era una exigència que es constata vinculada als molins des de la segona meitat del segle XII. Aquesta acostumava gravar els masos que feien ús del molí. Sobre la seva taxa no sabem res i tampoc podem precisar fins a quin punt no es tractava sinó dun equivalent de la multura. En qualsevol cas, tant la molitja com la moltura i la mulneria, shan de considerar com unes exigències lliurades a canvi dun servei, com unes taxes pagades a canvi del treball realitzat per transformar el gra en farina. No resulta difícil imaginar que aquest servei interessava als propis agricultors: a més destalviar els recursos que hauria requerit el manteniment dunes instal·lacions pròpies, la molineria permetia descarregar la família duns treballs tan necessaris com reiteratius i feixucs.
7.1.6 Els treballs
A la moltura, mulneria i molitja cal afegir altres exigències imposades als usuaris dels molins, com el pagament dun cens en diner per la reparació i renovació dels pics del molí, exigència documentada per al domini episcopal de Domeny, gràcies a un capbreu del final del segle XII.[172] Lobligació de realitzar jornals per a la construcció dun nou molí, per altra banda, està documentada des del segle XII. Vers la mateixa època apareixen les exigències quant al manteniment del molí, les operas molendinorum, específicament aquelles referides al transport de les moles noves quan les anteriors shavien desgastat per la mòlta. Una mica més tard es documenta lobligació de contribuir al manteniment de la resclosa, així com a la construcció, el manteniment i lescura dels recs i de les palafangues quan aquests shavien omplert de llot, llim i grava, reduint, així, la capacitat del rec de portar aigua. A uns masos de Vallalta, per exemple, els monjos de la cartoixa de Sant Pol de Mar els exigien carregar les moles al molí (ducent molas ad molendinum) i reparar la resclosa quan els monjos ho consideraven necessari (resclosam molendini reparant). A uns masos de les parròquies de Sant Pere i Sant Miquel de Vallmanya els mateixos monjos de Sant Pol els exigien vers lany 1300 escurar el rec i la bassa del molí senyorial (excurare et mundare regum et bassam molendini) a més de contribuir amb el seu treball al manteniment de la resclosa (tornare resclosam) i al transport de les moles. Durant les jornades de treball, els monjos prometien proporcionar aliments (comestiones) als homes dels seus masos.[173] Aquestes diverses prestacions en treball semblen haver estat força esteses i sabem fins i tot dintents dimposar-les per la força. Vers lúltim terç del segle XII els homes del terme del castell de Castellbisbal es queixaren davant el seu senyor, el bisbe de Barcelona, respecte dels serveis al molí que els havien sigut imposats pels vassalls episcopals del castell.[174] Les exempcions daquestes prestacions i la seva conversió en un cens, finalment, tan sols es poden constatar de manera excepcional i com el resultat dun acord col·lectiu entre el senyor i els homes del seu domini. Al terme del castell de Cervelló, al Baix Llobregat, per exemple, els homes de Guillem de Cervelló van ser eximits lany 1267 de lobligació de tallar arbres per a la obra de les rescloses dels molins[175] Al lloc de Palol de Revardit, els homes de Bernat de Palol van assolir a començament del segle XIV que el seu senyor els convertís el destret del molí i les obres a realitzar a la resclosa en un cens anual que havien de lliurar en ordi.[176]