7.1.1 Els molins
Les característiques dels corrent daigua mediterranis no recomanaven instal·lar els molins al costat daquestes: entre daltres, perque les fortes i sobtades crescudes i les riuades podien portar a la ruïna material de la instal·lació. Per això, es procurava emplaçar el molí sobre un canal que desviava laigua del corrent natural i el conduïa vers la instal·lació, emplaçada a vegades damunt una rocha (molino rocherolo) o una mota. El molí era una edificació pròpiament dita, construïda amb parets de pedra i coberta duna teulada. Al seu costat acostumava emplaçar-se la casa en la que residia el moliner amb la seva família (domum mulnarii).
Pel que fa al funcionament daquest molí estem en general mal informats.[153] Els components daquest moltes vegades no es detallen a les fonts sinó de manera genèrica (instrumenta, quarnimentum, utensilia). Entre aquests components es compten les moles, grans peces de pedra, extretes de pedreres ben seleccionades. Les referències a peces de fusta (fustamenta, tornamenta) i peces metàl·liques (ferramentas) ens consten des de la segona meitat del segle X. De fusta eren les tremuges (tremugias) i la canal (canal) que portava laigua sobre el rodet (rota, rodet), també aquest de fusta i a avegades reforçat amb una anella de ferro. Es pot suposar que vers mitjan segle XI la instal·lació es composava duns engranatges molt simples i dues moles horitzontals a les que la turbina, mitjançant un arbre (arbor) de fusta, transmetia directament el moviment. El metall semprava per peces molt concretes: per a les ferradures que reforçaven el rodet i per les nadilles (nadillas) que fixaven la corredora a larbre. Aquest molí horitzontal tenia lavantatge de ser una instal·lació robusta que exigia una limitada inversió de recursos i treball a lhora de construir i mantenir-la. A més, era una instal·lació que podia treballar amb subministres limitats i irregulars daigua, adaptant-se així a les condicions ecològiques de bona part de la nostra àrea destudi. Levolució tecnològica ulterior conduí a un perfeccionament del tradicional molí fariner, però no a la seva substitució per un nou tipus.
El molí requeria per al seu funcionament de tota una infrastructura de canals que permetien la circulació de laigua.[154]El punt on es prenia aquesta per desviar-la cap al molí es designava genèricament com caput aquis i aque acceptionis. En aquest punt sinstal·lava una resclosa (resclausa) que es composava duna acumulació de llenyes i branques (leinar, ramar), graves i còdols (glebarios, pedregarios), reforçada a vegades mitjançant laplicació de ciment (cementum). Tots aquests materials estaven en general a la lliure disposició del constructor dun molí en virtut del dret dempriu. Des del punt de vista tecnològic, la resclosa permetia regular artificialment el nivell de laigua i acumularne la necessària per garantir un funcionament relativament constant del molí. La resclosa, per altra part, estava dotada de comportes (clausuras, estoledors, trestoledors) i una sèrie de recs assegurava la circulació de laigua que feia funcionar el molí. Entre aquests recs es distingia el caput regum (caput molo), el canal emplaçat a la resclosa. Aquest canal portava laigua cap al carcau (caccabarium, caccabus...) on laigua desembocava sobre els rodets del molí. Un últim canal (subtus regum, exaiguador, trestaledor) servia per evacuar altra vegada laigua al riu. Aquest diferents canals no degueren ser més que rases més o menys agençades, les riberes de les quals eren reforçades mitjançant arbres, estacades i terraplens.
Lentorn immediat dun molí constituïa un veritable ecosistema resultat duna explotació sistemàtica de laigua. La mateixa aigua que semprava per fer funcionar el molí semprava també per a la irrigació de les terres de conreu. Entre aquestes terres es comptaven tant els camps, els horts i els prats irrigats, freqüentment plantats darbres fruiters i glandífers, com els llinars i els canemars. En el seu conjunt, aquestes terres constituïen un microparcel·lari, resultat dun agençament sistemàtic de lentorn del molí per als conreus que requerien un subministrament regular daigua. Lestany artificial format per la resclosa, per altra banda, es feia servir per la piscicultura (piscationes, pischaria), constituint una biocenosi peculiar i un veritable ecosistema aquàtic dedicat a la producció de varietats de peixos ben adaptats a hàbitats lentics amb aigües càlides i alts nivells de nutrients.[155]Tota una xarxa de camins, per últim, connectava el molí amb els masos de lentorn. Per aquests camins transitaven les bèsties que en sacs portaven el gra batut al molí i el tornaven a les cases convertit en farina. A vegades aquests camins rebien el nom específic de strada mulnera i carraria mulnera. Pel que fa al seu estatus, els camins del molí es consideraven públics i es garantia el lliure accés a aquest. A més, lany 1131 una assemblea presidida pel bisbe de Barcelona proclamava la pau per tots els que anaven al molí a moldre i per totes les seves pertinences i bèsties.[156]
7.1.2 La senyorialització dels molins
Quant a la història de la propietat dels molins sha constatat lexistència de dues etapes ben diferenciades. La primera daquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins dagricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular duna pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part daquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.
En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, lèpoca de major nombre dadquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part daquests molins semplaçaven a les contrades a lentorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial daquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 semplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. La transferència de la propietat daquests molins a favor de la comunitat benedictina explica la desaparició progressiva però general dels molins explotats en règim de copropietat per col·lectius pagesos en les contrades a lentorn del monestir. Amb tot, cal constatar així mateix una transferència significativa de molins des dels patrimonis aristocràtics i comtals vers el patrimoni monàstic.
MAPA 1
Els molins del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1200
7.1.3 Els nous molins
7.1.1 Els molins
Les característiques dels corrent daigua mediterranis no recomanaven instal·lar els molins al costat daquestes: entre daltres, perque les fortes i sobtades crescudes i les riuades podien portar a la ruïna material de la instal·lació. Per això, es procurava emplaçar el molí sobre un canal que desviava laigua del corrent natural i el conduïa vers la instal·lació, emplaçada a vegades damunt una rocha (molino rocherolo) o una mota. El molí era una edificació pròpiament dita, construïda amb parets de pedra i coberta duna teulada. Al seu costat acostumava emplaçar-se la casa en la que residia el moliner amb la seva família (domum mulnarii).
Pel que fa al funcionament daquest molí estem en general mal informats.[153] Els components daquest moltes vegades no es detallen a les fonts sinó de manera genèrica (instrumenta, quarnimentum, utensilia). Entre aquests components es compten les moles, grans peces de pedra, extretes de pedreres ben seleccionades. Les referències a peces de fusta (fustamenta, tornamenta) i peces metàl·liques (ferramentas) ens consten des de la segona meitat del segle X. De fusta eren les tremuges (tremugias) i la canal (canal) que portava laigua sobre el rodet (rota, rodet), també aquest de fusta i a avegades reforçat amb una anella de ferro. Es pot suposar que vers mitjan segle XI la instal·lació es composava duns engranatges molt simples i dues moles horitzontals a les que la turbina, mitjançant un arbre (arbor) de fusta, transmetia directament el moviment. El metall semprava per peces molt concretes: per a les ferradures que reforçaven el rodet i per les nadilles (nadillas) que fixaven la corredora a larbre. Aquest molí horitzontal tenia lavantatge de ser una instal·lació robusta que exigia una limitada inversió de recursos i treball a lhora de construir i mantenir-la. A més, era una instal·lació que podia treballar amb subministres limitats i irregulars daigua, adaptant-se així a les condicions ecològiques de bona part de la nostra àrea destudi. Levolució tecnològica ulterior conduí a un perfeccionament del tradicional molí fariner, però no a la seva substitució per un nou tipus.
El molí requeria per al seu funcionament de tota una infrastructura de canals que permetien la circulació de laigua.[154]El punt on es prenia aquesta per desviar-la cap al molí es designava genèricament com caput aquis i aque acceptionis. En aquest punt sinstal·lava una resclosa (resclausa) que es composava duna acumulació de llenyes i branques (leinar, ramar), graves i còdols (glebarios, pedregarios), reforçada a vegades mitjançant laplicació de ciment (cementum). Tots aquests materials estaven en general a la lliure disposició del constructor dun molí en virtut del dret dempriu. Des del punt de vista tecnològic, la resclosa permetia regular artificialment el nivell de laigua i acumularne la necessària per garantir un funcionament relativament constant del molí. La resclosa, per altra part, estava dotada de comportes (clausuras, estoledors, trestoledors) i una sèrie de recs assegurava la circulació de laigua que feia funcionar el molí. Entre aquests recs es distingia el caput regum (caput molo), el canal emplaçat a la resclosa. Aquest canal portava laigua cap al carcau (caccabarium, caccabus...) on laigua desembocava sobre els rodets del molí. Un últim canal (subtus regum, exaiguador, trestaledor) servia per evacuar altra vegada laigua al riu. Aquest diferents canals no degueren ser més que rases més o menys agençades, les riberes de les quals eren reforçades mitjançant arbres, estacades i terraplens.
Lentorn immediat dun molí constituïa un veritable ecosistema resultat duna explotació sistemàtica de laigua. La mateixa aigua que semprava per fer funcionar el molí semprava també per a la irrigació de les terres de conreu. Entre aquestes terres es comptaven tant els camps, els horts i els prats irrigats, freqüentment plantats darbres fruiters i glandífers, com els llinars i els canemars. En el seu conjunt, aquestes terres constituïen un microparcel·lari, resultat dun agençament sistemàtic de lentorn del molí per als conreus que requerien un subministrament regular daigua. Lestany artificial format per la resclosa, per altra banda, es feia servir per la piscicultura (piscationes, pischaria), constituint una biocenosi peculiar i un veritable ecosistema aquàtic dedicat a la producció de varietats de peixos ben adaptats a hàbitats lentics amb aigües càlides i alts nivells de nutrients.[155]Tota una xarxa de camins, per últim, connectava el molí amb els masos de lentorn. Per aquests camins transitaven les bèsties que en sacs portaven el gra batut al molí i el tornaven a les cases convertit en farina. A vegades aquests camins rebien el nom específic de strada mulnera i carraria mulnera. Pel que fa al seu estatus, els camins del molí es consideraven públics i es garantia el lliure accés a aquest. A més, lany 1131 una assemblea presidida pel bisbe de Barcelona proclamava la pau per tots els que anaven al molí a moldre i per totes les seves pertinences i bèsties.[156]
7.1.2 La senyorialització dels molins
Quant a la història de la propietat dels molins sha constatat lexistència de dues etapes ben diferenciades. La primera daquestes es va caracteritzar per la coexistència de molins pertanyents a propietaris benestants i molins dagricultors. Aquests últims eren freqüentment instal·lacions explotades col·lectivament per diferents copropietaris, cadascú dels quals era titular duna pars o porcio del molí. Això els donava el dret de moldre el seu gra durant un nombre determinat de «dies» (dies molentes) i «nits» (noctes molentes) del mes. (La copropietat de «setmanes», ebdomades, resulta més difícil de documentar). La segona etapa es va caracteritzar per una senyoralització dels molins, això és, per un procés que implicà tant el pas de les instal·lacions a mans dels senyors com el control dels processos de mòlta per part daquests. Els senyors laics i, sobretot, eclesiàstics foren adquirint «dies» i «nits», a més de molins sencers, bé mitjançant donacions (pietoses), bé mitjançant compres i permutes.
En el cas del monestir de Sant Cugat del Vallès, lèpoca de major nombre dadquisicions es situa entre 950 i 1050. Bona part daquests molins semplaçaven a les contrades a lentorn del monestir on, per altra banda, es pot registrar una massiva presència patrimonial daquest: així, més de la meitat dels molins adquirits per Sant Cugat entre 950 i 1200 semplaçaven en aquestes contrades, sobretot, al llarg del riu Ripoll i en el terme de Ripollet. La major part dels molins que va adquirir el monestir eren, per altra part, molins que els propietaris o bé havien heretat dels seus pares, o bé els havien comprat a un veí. La transferència de la propietat daquests molins a favor de la comunitat benedictina explica la desaparició progressiva però general dels molins explotats en règim de copropietat per col·lectius pagesos en les contrades a lentorn del monestir. Amb tot, cal constatar així mateix una transferència significativa de molins des dels patrimonis aristocràtics i comtals vers el patrimoni monàstic.
MAPA 1
Els molins del monestir de Sant Cugat del Vallès vers el 1200
7.1.3 Els nous molins