La difusió del mas, en tant que tipus dhabitat dispers, estava subjecta a certes condicions no tan determinants per al cas de lhabitat agrupat. Entre aquestes jugaren un paper essencial les condicions ecològiques que havien de permetre la supervivència aïllada de lexplotació. La bona marxa del mas depenia, així, de lexistència de reserves daigua. El mas necessitava disposar de fonts o corrents daigua per al consum humà i animal i sols un pou permetia al mas evitar, en part, la dependència de les aigües de superfície. La instal·lació dun mas depenia també de lexistència tant de sols aprofitables per al conreu i la pastura com de reserves de recursos naturals, que, en el seu conjunt, havien de garantir la subsistència dels habitants de lexplotació. La constitució dun mas requeria, doncs, una certa planificació prèvia i un càlcul racional de la viabilitat de lexplotació, almenys per part del senyor que, en darrera instància, era el que posava a disposició del titular del mas els components materials daquest. Entre les condicions secundàries de lhàbitat dispers, per altra banda, pot citar-se lexistència de camins que permetien als habitants del mas accedir, entre altres, a les seves parcel·les disperses. Cada mas es concebia sempre dotat cum ingressibus et regressibus, expressions formulàries amb les quals es designaven tant els camins que portaven al mas, com els drets dús que tenien els ocupants dun mas sobre els accessos a aquest. Els camins en qüestió rebien denominacions diverses, algunes un tant ambigües, com carraria i caminum, altres més precises com carrego, semiterium, sender i vieron. En la majoria dels casos degué tractar-se de senders escassament agençats. Aquests unien el mas aïllat amb el seu entorn i permetien a persones i bèsties la circulació a linterior dun àmbit local (intrare et exire libere in mansum cum familia et bestiario et rebus). Els camins, daquesta manera, asseguraven la comunicació entre els llocs de residència, les terres de conreu i els espais incultes. Però en el context dun hàbitat dispers els camins en qüestió tenien també una funció afegida: la de comunicar el mas amb institucions, com la notaria, la cúria i el mercat de la vila, que proporcionaven béns i serveis de diversa índole i indispensables per a la bona marxa del mas. Entre aquestes institucions podem citar també lesglésia i el molí, la comunicació de les quals amb els masos de la rodalia quedava assegurada per camins que rebien el nom específic de via missadera i via mulnera. La importància atribuïda a aquests diferents camins, finalment, es reflecteix en les múltiples notícies conservades als registres notarials dels segles XIII i XIV. La gran majoria daquestes notícies vénen donades per acords que es refereixen als camins que discorrien entre predis pertanyent a titulars diferents. Tots aquests acords contenen clàusules que fixaven lamplada dels camins, que regulaven el seu manteniment material, que limitaven el trànsit del bestiar menut i que definien, fins i tot, la manera en la que les bèsties que carregaven les collites i els fems i les bèsties de llaurada havien de transitar pels camins: sempre una darrera laltre i portant boços (morrals, bossos).
[1] A. Verhulst, «La diversité du regime domanial entre Loire et Rhin a lépoque carolingienne. Bilan de quinze années de recherches», dins W. Janssen i D. Lohrmann (eds.), Villa-curtis-grangia. Landwirtschaft zwischen Loire und Rhein von der Römerzeit zum Hochmittelalter, Munic, 1983, pp. 133-148; W. Schlesinger, «Die Hufe im Frankenreich», H. Beck, D. Denecke i H. Jankuhn, Untersuchungen zur eisenzeitlichen und frühmittelalterlichen Flur in Mitteleuropa und ihre Vutzung, 1, Göttingen, 1979, pp. 41-70; L. Kuchenbuch, «Die Klostergrundherrschaft im Frühmittelalter. Eine Zwischenbilanz», dins Herrschaft und Kirche. Beiträge zur Entstehung und Wirkungsweise episkopaler und monastischer Organisationsformen, Stuttgart, 1988, pp. 297-343.
[2] R. Latouche, «Quelques aperçus sur le manse en Provence au Xe et au XIe siècle», dins Recueil de travaux offerts a M. Clovis Brunel, 2, París, 1955, pp. 101-106; E. Magnou-Nortier, «A propos de la villa et du manse dans les sources méridionnales du Haut Moyen Âge», Annales du Midi, 96 (1984), pp. 85-91; J. M. Salrach, «Mas prefeudal i mas feudal», dins J. Bolós i J. J. Busqueta (eds.), Territori i societat. Història, arqueologia, documentació, 1, Lleida, 1997, pp. 13-40.
[3] P. Bonnassie, La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle. Croissance et mutations dune société, Toulouse, 1975-1976, 1, pp. 246-247.
[4] J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, Barcelona, 1899, p. 622; E. de Hinojosa, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, Madrid, 1905, pp. 42-43.
[5] Th. Bisson, Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings, 1151-1213, 2, Berkeley i Los Angeles, 1983, doc. 1, B. Vegeu, a més, E. Moreu Rey, La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona, Barcelona, 1961, ap. 14 (sense data).
[6] J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, Barcelona, 1980-1991, 2, pp. 102-107.
[7] Vegeu, a més, E. Mallorquí, Les Gavarres a lEdat Mitjana. Poblament i societat dun massís del nord-est català, Girona, 2000.
[8] Per a la terminologia relativa al poblament rural vegeu H. Uhlig (ed.), Materialien zur Terminologie der Agrarlandschft, 2, Die Siedlungen des ländlichen Raumes, Giessen, 1972.
[9] ACB, Libri Antiquitatum, 461.
[10] AMM, Pergs. St. Cugat del Vallès, 153 (1141); ASDG, Perg. 75 (1210) (J. M. Marquès, Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel, Barcelona, 1997, doc. 117).
[11] J. Rius Serra, Cartulario de St. Cugat del Vallés, Barcelona 1946-1947, Madrid, 1981, doc. 1034 (1160); ACB, Pergs. Diversorum 1.1, 2530 (1153); ADG, Pergs. Pia Almoina, Fornells, 18 (1167).
[12] X. Soldevila, «Els capbreus de Fontanilles (1323-1334). Hipòtesis sobre la pagesia catalana medieval», Annals de lInstitut dEstudis Gironins, 35 (1995), pp. 123-156; del mateix, «Els masos del monestir dAmer al Baix Empordà al començament del segle XIV», dins Mas català, pp. 429-440.
Capítol 2
2. ELS COMPONENTS DEL MAS I LA SEVA EXPLOTACIÓ
1.1.1 Larada
Lestructura de larada (aratum, arata, aper, vomer), tal com es dedueix de les fonts escrites, era bastant simple i consistia en un dental (dental), al qual es fixava una rella de ferro (relia, vomer) de forma triangular o cònica; lesteva (stevam) servia al llaurador per conduir larada. Estem davant una arada «mediterrània», una arada de tipus simètric, sense rodes, que obria el sòl verticalment, removent-lo i llançant la terra a ambdós costats del solc. Aquest scratch-plough era un instrument ben adaptat als sòls lleugers, friables i ben drenats, típics de les contrades mediterrànies: la llaurada es limitava a polvoritzar la terra, evitant levaporació de lhumitat, al temps que mantenia la fertilitat al permetre que els minerals del subsòl poguessin ascendir a la superfície.[4]
Larada treballava de forma extensiva i requeria una força de tir moderada, que venia proporcionada en la majoria dels casos pels bous. Aquests senganxaven a leix de tracció que era el timó (aladrigua) mitjançant un jou cornal o jugular (iugum).[5]Lagullada (agulgada) era el bastó per agullonar les bèsties i netejar la rella. El conjunt del tren de llaurada era laper (aparium).
1.1.2 Les aixades
Les aixades representaven diferents tipus deines emprades per cavar (cavare), rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de laixol (exol) i de laixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat deines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites sempraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat deliminar les males herbes i reduir levaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat daixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de lhort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que larada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que semprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que semprava per a altres feines com laventar dels cereals batuts.
1.1.3 Les eines de la collita
Les eines de la collita eren aquelles eines que sutilitzaven, sobretot, en els treballs de la cerealicultura, viticultura i arboricultura.[6]La característica comuna daquestes eines era la destar dotades amb una part tallant de ferro. Això no sols incrementava la seva efectivitat sinó que també permetia accelerar els treballs de la collita i rebaixar, així, el risc de pèrdues degudes a les incidències del clima i de la fauna. Entre aquestes eines podem esmentar el falçó (fausson) i la falç (falce) de fulla dentada, coneguda des dèpoca romana (falx denticulata) i molt difosa a tot làmbit mediterrani. Aquesta eina semprava per la segada tant del cereal com de la palla i del fenc. (Lús de la dalla sols es va difondre a partir dels segles finals de lEdat Mitjana.) La iconografia evidencia que les messes es tallaven a mitja altura, una tècnica que permetia no sols accelerar la segada, sinò també obtenir un gra més net i reduir lesforç considerable que requeria el transport de les garbes. A més, les tiges que romanien a terra podien ser dedicades a la pastura de rostoll. La palla que quedava a lera, si no era enterrada en el sòl mitjançant larada, podia fer-se servir com llitera i aliment del ramat. La podadora (podadora) era una eina utilitzada sobretot per la poda dels arbres i per tallar els raïms. La seva forma era similar a la dun coltell, però estava proveïda duna destraleta amb la qual es podien podar branques i brotons inútils amb un tall segur i net. Per la poda dels arbres sempraven tant les podadora com la falç. El falcastrum antic, una mena de podadora fixada a una vara llarga, que els agricultors romans havien emprat per extirpar les males herbes, continuava en ús, com es dedueix duna miniatura del segle XI.[7]Els coltells i ganivets (coltellos, gladios) eren uns instruments amb funcions diverses però que, entre altres, sempraven per diferents tasques agrícoles, com la poda, lerradicació de les males herbes i la talla de les hortalisses (gladios caularios).
1.1.4 Les altres eines
Entre les restants eines que tenien una aplicació agrícola citem la batolla per batre (batre, triturare) les gavelles.[8]Lús del trill no es pot documentar en les nostres fonts. En canvi, sabem que la batuda sobre lera (expleta triturare) es realitzava també amb ajuda de bèsties que trepitjaven les messes. Per separar la palla menuda del gra semprava a lAntiguitat la pala i la cistella daventar. Les nostres fonts permeten documentar, a més, la forca (furcha), per al treball a lera (batudam cum furcha), i el rastell (rastellum), una eina que es feia servir per recollir la palla i el fenc. Finalment, cal esmentar les tisores (tesoras) i tot un seguit deines emprades per tallar la llenya i per treballar la pedra i la fusta:[9]les escarpes (escarples), els tribes (tribegs), les tribanelles (tribaneles), la destral (dextralis, secura) i laixola (exola) per escalabornar la fusta. La fulla de ferro daquestes eines era massissa i fàcil de fabricar. La fulla de la serra (sira), en canvi, no sols resultava més difícil de fabricar i més cara, sinó que, al ser més delicada, exigia una afiladura freqüent de la seva fulla.[10]
Les diverses eines que hem enumerat fins aquí constituïen una gamma variada de mitjans de treball ben adaptada a les determinants ecològiques i a les exigències imposades per les cultures dominants. Lenumeració daquestes eines manifesta una continuïtat bàsica amb leinam del que disposava lagricultor romà. Lespecificitat medieval sembla consistir en la importància que adquirí la metal·lúrgia per lelaboració de les eines agrícoles. En efecte, una característica comuna de la major part daquestes eines era que estaven compostes de parts (tallants) fetes de ferro (ferra instrumenta, ferramenta). Pierre Bonnassie ha insistit en que va ser en el decurs dels segles X i XI que es va difondre lús deines agrícoles de ferro. Sobre la composició exacta de leinam de què disposava un mas concret, per últim, ens donen alguna informació els inventaris post mortem de final del segle XIII i del segle XIV. Del mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, al Vallès, es diu que lany 1305 tenia dues arades, dos lligons, una podadora, una destral, dos aixols, una triba, una tribanella i un escarpe.[11]Força més pobre resulta el nombre deines que lany 1327 es registren per al mas Marunys, de la parròquia de Cruïlles, al Baix Empordà: una arada, dos lligons i una pala.[12]