1.1.2 Les aixades
Les aixades representaven diferents tipus deines emprades per cavar (cavare), rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de laixol (exol) i de laixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat deines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites sempraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat deliminar les males herbes i reduir levaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat daixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de lhort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que larada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que semprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que semprava per a altres feines com laventar dels cereals batuts.
1.1.3 Les eines de la collita
Les eines de la collita eren aquelles eines que sutilitzaven, sobretot, en els treballs de la cerealicultura, viticultura i arboricultura.[6]La característica comuna daquestes eines era la destar dotades amb una part tallant de ferro. Això no sols incrementava la seva efectivitat sinó que també permetia accelerar els treballs de la collita i rebaixar, així, el risc de pèrdues degudes a les incidències del clima i de la fauna. Entre aquestes eines podem esmentar el falçó (fausson) i la falç (falce) de fulla dentada, coneguda des dèpoca romana (falx denticulata) i molt difosa a tot làmbit mediterrani. Aquesta eina semprava per la segada tant del cereal com de la palla i del fenc. (Lús de la dalla sols es va difondre a partir dels segles finals de lEdat Mitjana.) La iconografia evidencia que les messes es tallaven a mitja altura, una tècnica que permetia no sols accelerar la segada, sinò també obtenir un gra més net i reduir lesforç considerable que requeria el transport de les garbes. A més, les tiges que romanien a terra podien ser dedicades a la pastura de rostoll. La palla que quedava a lera, si no era enterrada en el sòl mitjançant larada, podia fer-se servir com llitera i aliment del ramat. La podadora (podadora) era una eina utilitzada sobretot per la poda dels arbres i per tallar els raïms. La seva forma era similar a la dun coltell, però estava proveïda duna destraleta amb la qual es podien podar branques i brotons inútils amb un tall segur i net. Per la poda dels arbres sempraven tant les podadora com la falç. El falcastrum antic, una mena de podadora fixada a una vara llarga, que els agricultors romans havien emprat per extirpar les males herbes, continuava en ús, com es dedueix duna miniatura del segle XI.[7]Els coltells i ganivets (coltellos, gladios) eren uns instruments amb funcions diverses però que, entre altres, sempraven per diferents tasques agrícoles, com la poda, lerradicació de les males herbes i la talla de les hortalisses (gladios caularios).
1.1.4 Les altres eines
Entre les restants eines que tenien una aplicació agrícola citem la batolla per batre (batre, triturare) les gavelles.[8]Lús del trill no es pot documentar en les nostres fonts. En canvi, sabem que la batuda sobre lera (expleta triturare) es realitzava també amb ajuda de bèsties que trepitjaven les messes. Per separar la palla menuda del gra semprava a lAntiguitat la pala i la cistella daventar. Les nostres fonts permeten documentar, a més, la forca (furcha), per al treball a lera (batudam cum furcha), i el rastell (rastellum), una eina que es feia servir per recollir la palla i el fenc. Finalment, cal esmentar les tisores (tesoras) i tot un seguit deines emprades per tallar la llenya i per treballar la pedra i la fusta:[9]les escarpes (escarples), els tribes (tribegs), les tribanelles (tribaneles), la destral (dextralis, secura) i laixola (exola) per escalabornar la fusta. La fulla de ferro daquestes eines era massissa i fàcil de fabricar. La fulla de la serra (sira), en canvi, no sols resultava més difícil de fabricar i més cara, sinó que, al ser més delicada, exigia una afiladura freqüent de la seva fulla.[10]
Les diverses eines que hem enumerat fins aquí constituïen una gamma variada de mitjans de treball ben adaptada a les determinants ecològiques i a les exigències imposades per les cultures dominants. Lenumeració daquestes eines manifesta una continuïtat bàsica amb leinam del que disposava lagricultor romà. Lespecificitat medieval sembla consistir en la importància que adquirí la metal·lúrgia per lelaboració de les eines agrícoles. En efecte, una característica comuna de la major part daquestes eines era que estaven compostes de parts (tallants) fetes de ferro (ferra instrumenta, ferramenta). Pierre Bonnassie ha insistit en que va ser en el decurs dels segles X i XI que es va difondre lús deines agrícoles de ferro. Sobre la composició exacta de leinam de què disposava un mas concret, per últim, ens donen alguna informació els inventaris post mortem de final del segle XIII i del segle XIV. Del mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, al Vallès, es diu que lany 1305 tenia dues arades, dos lligons, una podadora, una destral, dos aixols, una triba, una tribanella i un escarpe.[11]Força més pobre resulta el nombre deines que lany 1327 es registren per al mas Marunys, de la parròquia de Cruïlles, al Baix Empordà: una arada, dos lligons i una pala.[12]
1.2 Els recipients
Per emmagatzemar i conservar les collites un mas necessitava una sèrie de recipients que es consideraven com part bàsica del seu equipament.[13]La varietat daquests recipients ve testimoniada pels inventaris post mortem. Per al mas Otger, de Cerdanyola, per exemple, es registrà el 1305 lexistència de dues bótes, dues bótes petites, dos cups petits, dues portadores i una canada.[14]El mas Motgera, de Cruïlles, estava equipat lany 1295 amb un escriny sense cobertor, un vaixell de dues somades, un vaixell duna somada i cinc escrinys la capacitat dels quals anava de les vuit a les cinquanta-cinc migeres.[15]Al mas Maruny, també de Cruïlles, hi havia lany 1327 una tina, quatre escrinys, un vaixell de dues somades i tres vaixells duna somada i mitja.[16]Entre la varietat de recipients que trobem en els inventaris i les altres fonts cal distingir, per una part, els denominats genèricament vascula vinaria. Aquests comprenien recipients concrets com la tonna, el cupus, la barrila, la tina, la tinarda, la cupa, el cubellum, el barrilus i el vexellum. Es tractava de recipients de formes cilíndriques o còniques, fabricats de dogues (dogats), que es feien servir, sobretot, per emmagatzemar i conservar els productes procedents de la viticultura. Exprimit el fruit, es depositava el most en aquests recipients, on es clarificava, sedimentava i madurava, experimentant canvis que es devien a una acció prolongada de certs enzims, així com a lefecte de complexos processos fisioquímics.[17]Passat un any, la fermentació havia produït un vi jove (vinum sanum) que era, junt amb el most, el producte vitivinícola preferit per al consum. (El vinum de vetere era el vi que no shavia consumit durant lany i que ha passat el calor de lestiu amb els seus efectes nefasts). Alguns daquests recipients també sempraven per trepitjar el raïm (cubellum folador, cupus follador).
1.3.2 El manteniment
A canvi de proporcionar totes aquestes possibilitats dexplotació als agricultors, la ramaderia exigia un esforç per reservar una part dels recursos i de les energies que generava leconomia domèstica i destinar-la al manteniment de la cabanya. (Aquest esforç era considerable si recordem que mantenir un bou requeria a lEuropa mediterrània tres vegades més recursos econòmics que a lEuropa septentrional.) El ramat demanava el pallot per als estables i també les ferradures (feraturas, ferros) que evitaven als èquids el desgast de les peülles i facilitaven a lanimal una major estabilitat al temps que el protegien de les malalties que podia provocar el treball sobre els sòls humits.[39]La ramaderia exigia també un esforç per albergar la cabanya i protegir-la de les inclemències del clima. Això significava que lagricultor havia de construir colomers i corrals, ruscs (abellarios, bucs), estables i cledes (cortales, cubiles). Per això es necessitaven des de lescorça amb la que saixecaven els ruscs fins a la fusta i les pedra que es feien servir per construir els estables i les edificacions on guardar els bous i els muls (domum in qua iacent boves, stabulum). Lalimentació del ramat implicava, a més, reservar una part dels recursos disponibles al manteniment de la cabanya i dedicar unes energies determinades al control dels animals (pastoreig). Amb tot, cal retenir que cada espècie demanava uns recursos específics quantitat i qualitat, al temps que exigia a lagricultor un esforç diferenciat, a realitzar en moments diversos de lany. Així, els espais de pastura que convenien als bovins i als èquids no eren els mateixos que els dedicats als porcs i les cabres, i era sobretot als primers als que es destinaven les collites farratgeres. Els bovins, com bèsties que proporcionen la seva força de treball i aliment, necessitaven romandre prop de lhome i a lhivern requerien ser estabulats. El ramat cabrum i oví, en canvi, podia deixar-se pasturar durant tot lany a lincultum, tot i que exigia una constant i estreta vigilància daquesta pastura per evitar la desforestació i un deteriorament irreversible dels recursos vegetals.[40]Per alimentar (nutrire) el ramat es podia produir el farratge i el fenc sobre parcel·les específiques. Aquestes parcel·les es consideraven exclusivament com cultures de farratge, no com terres de pastura. En el marc de leconomia del mas, aquestes (i, sobretot, els farraginals) semblen vinculades a una funció ben específica: la de garantir lexistència sobre el mas dels bous que havien de tirar de larada (bestias aregas). Una altra possible manera dalimentar el ramat era deixar-lo pasturar pel seu compte, tot i que supervisat, en els rostolls. Tanmateix, les referències a les nostres fonts a la pràctica de lespigolada són pràcticament inexistents. En canvi hi ha fonts, com els estatuts establerts lany 1296 pels senyors de Sant Sadurní de lHeura, que permeten registrar una marcada preocupació per protegir els camps de conreu de les incursions del ramat i establir per a cultures com la vinya i lhort una exclusió absoluta.[41]Aquesta actitud de rebuig respecte a la presència del ramat al cultum obeïa a raons diverses: la composició de la cabanya i la importància de les espècies animals danyoses era una delles; la fragmentació del parcel·lari i lomnipresència de les cultures arbustives eren altres. Lalimentació del ramat al que no es podien proporcionar farratges havia de realitzar-se, per tant, en els espais incultes: per una part, al bosc (glans) i, per laltra, als pascua i a les garricas, o sigui, en els terrenys de muntanya no apropiats per al conreu cerealícola. Aquesta explotació ramadera dels espais incultes pogué acompanyar-se de tècniques peculiars dagençament, com la crema periòdica de les pastures naturals, tècnica que produïa abundants herbes a curt termini però que a la llarga no sols portava a una transformació del mant vegetal sinó que també propiciava lavanç de lerosió.
Resumint, podem retenir que la cabanya de lagricultor medieval es componia de diverses espècies animals. Quantificar les proporcions resulta impossible, però tot sembla indicar que aquestes proporcions no sapartaven de les pautes observades per altres regions mediterrànies: una explotació model disposaria, en aquest sentit, daus de corral, dun nombre determinat de cabres i ovelles, duna porcada i duna parella de bous i algun ase o mul. Lexplotació daquesta cabanya podia complementar-se amb la cria dabelles i coloms. Cadascuna de les espècies animals responia a diferents necessitats i oferia recursos diversos. El porc es criava bàsicament per la seva carn, lovella per la llana, la cabra per la llet... Però, entre les funcions del ramat, la de proporcionar aliment podia ser sovint secundària i podia predominar la necessitat de disposar duna força de tracció (bous) o dun subministrament dadobs (coloms). A canvi doferir aquestes diverses possibilitats a lagricultor, el ramat exigia per a la seva manutenció un esforç notable i diferenciat en funció de cada espècie. Aquest esforç suposava integrar la cria de les diverses espècies animals en un sistema agrícola complex que, a escala de lexplotació individual, vinculava diferents sectors ecològics (muntanya / planura) i els seus corresponents sistemes dexplotació (pasturatge / agricultura). Amb tot, la qualitat dels vincles establerts no deixava de ser deficient. De fet, la ramaderia, concretament la cria del porc, de lovella i de la cabra, apareix relegada en bona part als espais incultes, imposant-se la pràctica duna micro-transhumància com el sistema més generalitzat: els ramats es portaven a pasturar als boscos i les garrigues de les muntanyes més properes, així com als prats naturals dels aiguamolls en el cas dels llocs emplaçats a prop del litoral.[42] Tan sols els bous i els èquids semblen haver-se beneficiat sistemàticament de la producció de gramínies farratgeres i de lestabulació. El nord-est català compartia així una de les característiques més pròpies del «mode de producció mediterrani», a saber, la dissociació més o menys marcada entre agricultura i ramaderia.[43] Com una de les conseqüències econòmiques daquesta dissociació cal retenir la impossibilitat daprofitar una bona part dels fertilitzants orgànics dorigen animal.
2. EL MAS I ELS SEUS COMPONENTS
Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret daccedir.
2.1. Les cases i els seus annexos
El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual semplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt dedificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i leinam, on sestabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials daquest conjunt dedificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases dun mas constituïen un conjunt duna sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a linterior dun espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia làmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia dhaver, finalment, un àmbit per guardar leinam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.