Les pertinences (pertinencia) i tinences (tenedones) representaven específicament la diversitat de parcel·les que es vinculaven a un mas i que els ocupants daquest conreaven amb lajuda de leinam anteriorment descrit. Aquestes pertinences i tinences eren dedicades al conreu duna notable varietat despècies vegetals que, al seu torn, proporcionaven una diversitat de recursos (no sols alimentaris) als homes de mas i al seu ramat. Molt poc sabem del nombre de pertinences que podien formar part dun mas. Rars són, en efecte, les cartes i els capbreus que fan un recompte de les diverses parcel·les afectades a un mas individual. En general, sembla raonable estimar entre deu i vint el nombre de parcel·les que podien estar vinculades a un mas. Amb tot, no disposem, abans de 1348, de fonts que ens permetin calcular les dimensions de les parcel·les vinculades a un mas. Cal retenir en qualsevol cas que degueren existir diferències de dimensió apreciables entre els masos. Un indici daquestes diferències de dimensió és lús a les fonts de diminutius com mansiunculum i mansinellum que, a vegades, no designen més que una edificació amb una parcel·la annexa (mansiumculum cum sua tenedone); en el mateix sentit apunta lús duna expressió com mediocri manso.
A lhora de considerar les dimensions del mas cal tenir en compte, a més, que aquest no era una entitat immutable. Així, un mas podia, en determinades situacions, afegir noves parcel·les a les que ja tenia afectades i arribar a incrementar notablement els predis a la seva disposició. La pràctica de lagregació de parcel·les a un mas ve il·lustrada per les pròpies fonts. Així, lany 1180 Bernat Roig i el seu germà, Pere de Ripollet, junt amb Guillem de Sants, sacerdot de laltar de Santa Maria Magdalena de la Seu de Barcelona, i Pere, clergue de lesglésia de Sant Esteve de Ripollet, atorgaren a Bernat de Puig i a la seva esposa Maria un mas a la parròquia de Sant Just Desvern, al Barcelonès, amb la promesa, dagregar al seu mas totes aquelles terres tingudes per altres llauradors en el cas que aquestes revertissin al domini de laltar i lesglésia esmentats.[47]Notícies com aquesta ens manifesten, doncs, lexistència dun estoc de parcel·les que, una vegada quedaven vacants, el senyor les preferia veure agregades a un mas del seu domini. En aquest sentit, lagregació de predis al mas era una pràctica que interessava tant al senyor com al titular del mas. Però, els predis agregats no necessariament eren propietat del senyor del mas: el titular daquest els podia haver rebut tant dun altre senyor com dun altre agricultor. En tot cas, aquesta pràctica de lagregació de predis al mas, a més, no sembla reflectir una solució temporal. Almenys les fonts no acostumen a dir que unes parcel·les sagregaven sols temporalment a un mas. Tot el contrari: en diverses ocasions es preveu explícitament la transmissió daquestes a un hereu del receptor. Així, el capellà de Sant Andreu de Borrassà, a lAlt Empordà, va atorgar lany 1125 un camp a canvi de tasca, braçatge i calcatura i va prometre als receptors que aquests i els seus descendents del mas Trull el tindrien in pagesia.[48]Daquesta manera, el mas es presentava com un nucli estable al que, amb el pas dels anys, podien agregar-se un nombre variable de parcel·les. Aquesta estructura dual, per altra banda, queda bé reflectida en un inventari de lany 1305 relatiu al mas Otger, de Cerdanyola, que era domini del monestir de Valldonzella. En aquest es fa constar, en primer lloc, el mas amb les seves cases i pertinences pròpiament dites. A continuació segueix el recompte dels diversos predis que shavien anat afegint al mas i que semplaçaven tots a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola: un honor, domini de la pabordia major del monestir de Sant Cugat del Vallès; dues peces petites de terra, domini de Pere de Vallmoranta; una peça de terra, domini de lesglésia parroquial; un honor, que es tenia de mans de lhereu del mas Letenal de Sant Quirze del Vallès i de Bartomeu de Bellmunt; i una peça de terra, domini de laltar de Santa Maria de Sant Salvador de Sabadell.[49]La mateixa estructura dual la trobem en un altre inventari, datat el 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, al Baix Empordà. També en aquest cas es fa constar, per una part, el mas amb les seves pertinences, i, per laltra, el seguit de predis agregats: un clos, una vinya, dues terres i una arbreda al lloc de sa Morera. A aquest conjunt de predis els redactors de linventari afegeixen els «dies» en el molí de sa Morera.[50]
2.3 Les pertinences: la dedicació
Les pertinences dun mas eren dedicades a cultures diverses, les collites de les quals havien de garantir tant la subsistència dels habitant del mas com els rèdits que podia pretendre el senyor. En els apartats que segueixen presentarem aquestes cultures i les respectives espècies vegetals conreades, precisant de manera sumària les possibilitats que aquestes oferien i les exigències que plantejaven a lagricultor.[51]Daquesta presentació hem exclòs tan sols les cultures especulatives que es conreaven localment i que estaven sempre destinades a satisfer una demanda comercial dun centre urbà proper. Lexistència daquest tipus de cultures es constata, per exemple, a les parròquies de lentorn de Sant Cugat del Vallès, on molts masos, també els pertanyents al monestir de Sant Cugat, reservaren una part de les seves pertinences al conreu del safrà.[52]
2.3.1 Els camps de cereal
Per designar la parcel·la dedicada a la cerealicultura semprava el terme terra, que, tanmateix, no deixa de ser ambigu. Freqüentment tenia el significat de terra a seques, portadora de conreus diversos (vinya, prat...). Tanmateix, sembla raonable suposar que en la majoria dels casos terra tingui el sentit precís de «terra de cereal». El terme labo-ratio tenia el sentit estricte de terra de llaurada. Però el més usual era que semprés en les fonts per designar la terra on es collien els cereals i també la vinya. (Per extensió el terme designava a més les collites mateixes: laboratio panis et vini). També el terme campum tenia un significat ambigu. Certament podia referir-se a una terra dedicada al conreu del cereal. Però també podia fer-se servir per designar la parcel·la de prat (campum de prato) i de vinya (campum cum vinea). Entre els termes ambigus quant al seu significat cal incloure a més sors, seyonum i toronum, termes que, tanmateix, apareixen normalment associades a terra (sors terre, seyonum terre, toronum terre).
El conreu dels cereals, unes gramínies conegudes des dèpoques remotes,[53] constituïa el conreu bàsic de lagricultura medieval. Sha calculat que els cereals aportaven aproximadament la meitat de les calories que consumia normalment la població rural; laltra meitat venia aportada a parts iguals pel vi i el companaticum, el conjunt daliments (carn, verdura, formatge...) que acompanyaven els guisats basats en els cereals. Quant a les espècies de cereal que sesmenten en les nostres fonts podem distingir: el blat (frumentum), lordi (ordeum), el sègol (segol), el mill (milium) i la civada (civada). Totes aquestes espècies exigeixen per produir uns rendiments significatius uns sòls determinats (llims, sòls argilencs-silícis), un mínim de fertilitzants i un subministrament de considerables quantitats daigua. Aquestes exigències, tanmateix, variaven duna gramínia a altra i això donava un cert marge a lhora dharmonitzar la selecció de les espècies conreades i les necessitats del consum. Com a cereals bàsics creiem que les fonts permeten establir lordi i el blat, dos cereals dhivern que se sembraven als mesos doctubre i de novembre després de les pluges de la tardor i que es collien el juny lordi i el juliol el blat. En aquest sentit, el conreu cerealícola no sapartava del que era i havia estat tradicionalment el patró de la cerealicultura mediterrània,[54]que es caracteritza per combinar gramínies fràgils i exigents amb altres menys exigents i més robustes a lhora de fer front a un medi sovint inhòspit.
2.3.1 Els camps de cereal
Per designar la parcel·la dedicada a la cerealicultura semprava el terme terra, que, tanmateix, no deixa de ser ambigu. Freqüentment tenia el significat de terra a seques, portadora de conreus diversos (vinya, prat...). Tanmateix, sembla raonable suposar que en la majoria dels casos terra tingui el sentit precís de «terra de cereal». El terme labo-ratio tenia el sentit estricte de terra de llaurada. Però el més usual era que semprés en les fonts per designar la terra on es collien els cereals i també la vinya. (Per extensió el terme designava a més les collites mateixes: laboratio panis et vini). També el terme campum tenia un significat ambigu. Certament podia referir-se a una terra dedicada al conreu del cereal. Però també podia fer-se servir per designar la parcel·la de prat (campum de prato) i de vinya (campum cum vinea). Entre els termes ambigus quant al seu significat cal incloure a més sors, seyonum i toronum, termes que, tanmateix, apareixen normalment associades a terra (sors terre, seyonum terre, toronum terre).
El conreu dels cereals, unes gramínies conegudes des dèpoques remotes,[53] constituïa el conreu bàsic de lagricultura medieval. Sha calculat que els cereals aportaven aproximadament la meitat de les calories que consumia normalment la població rural; laltra meitat venia aportada a parts iguals pel vi i el companaticum, el conjunt daliments (carn, verdura, formatge...) que acompanyaven els guisats basats en els cereals. Quant a les espècies de cereal que sesmenten en les nostres fonts podem distingir: el blat (frumentum), lordi (ordeum), el sègol (segol), el mill (milium) i la civada (civada). Totes aquestes espècies exigeixen per produir uns rendiments significatius uns sòls determinats (llims, sòls argilencs-silícis), un mínim de fertilitzants i un subministrament de considerables quantitats daigua. Aquestes exigències, tanmateix, variaven duna gramínia a altra i això donava un cert marge a lhora dharmonitzar la selecció de les espècies conreades i les necessitats del consum. Com a cereals bàsics creiem que les fonts permeten establir lordi i el blat, dos cereals dhivern que se sembraven als mesos doctubre i de novembre després de les pluges de la tardor i que es collien el juny lordi i el juliol el blat. En aquest sentit, el conreu cerealícola no sapartava del que era i havia estat tradicionalment el patró de la cerealicultura mediterrània,[54]que es caracteritza per combinar gramínies fràgils i exigents amb altres menys exigents i més robustes a lhora de fer front a un medi sovint inhòspit.
Aquestes distincions es mantenien també quant a les formes de consum dels diversos cereals.[55]El blat era el cereal destinat a la mòlta, a la cocció al forn i a la panificació en les formes més variades (panes, fogacias, placentas, nebulas). Com en altres parts, el pa de blat (panis frumenti) es considerava de major qualitat, almenys enfront al pa dordi (panem ordaceus) i el pa de blat definia fins i tot la condició social del que el consumia: així, per als redactors dels Usatges de Barcelona era noble aquell que menjava quotidianament pa de blat.[56]El lloc destacat de lordi, per la seva banda, és un indici de la importància de les altres formes de consum del gra. De fet, la major part de les varietats de lordi, per les seves característiques botàniques, no resultaven apropiades per a la molturació i la cocció al forn. (El mateix pot dir-se de tots els cereals excepte el blat i el sègol). Daquí que es dediqués preferentment (tot i que no exclusivament) al consum en forma de farinetes, sopes i potatges. Aquests guisats no requerien una farina menuda i, consegüentment, no hi havia necessitat de reduir el gra a partícules molt fines. Tot això implica, a més, que el morter (pila, mortarium) degué continuar utilitzant-se com instrument per esclafar i triturar el gra i separar-lo de la seva pell.[57]La massa resultant, prèvia addició daigua, es coïa en calderes (chaldarias) que, mitjançant clemàstecs (cremasclos, paracingles), es suspenien sobre la llar situada a ras de sòl.[58]Aquesta massa podia barrejar-se amb llet, mel, verdures, llegums i carn (pulmentum).[59]Les farinetes podien també coures en recipients de metall (sartagnes, padelas). La panificació dels grans de lordi i del sègol, sembla haver implicat una mòlta pròpiament dita, encara que una farina raonablement fina es podia obtenir fins i tot amb els mètodes més primitius de mòlta. La farina resultant podia, per altra banda, barrejar-se amb la del blat i la dels llegums. Aquesta, en qualsevol cas, donava un tipus de coques planes i primes, no llevades, que les fonts denominen fogasses (fogacias) i que eren cuites sobre una graella de ferro a la llar. Aquestes fogasses eren possiblement la forma més comuna de consumir el gra panificat.
Las gramínies oferien, a més i per últim, tota una sèrie de possibilitats dexplotació no relacionades amb lalimentació humana. El segó (blat), un residu de la mòlta, semprava com pinso. Una vegada realitzada la batuda, els talls verds dels cereals podien fer-se servir com fenc i com adob verd; els talls secs donaven una palla que (conservada en palaria) podia emprar-se per la confecció dobjectes diversos (estoretes, lligadures), per embotir coixins i llits, així com per ensostrar les edificacions. Hem dit ja que lordi era un cereal farratger. No oblidem, finalment, que havia una espècie de cereal, la civada, que es conreava quasi exclusivament com farratge del bestiar sobretot equí. Linterès del senyor per aquest cereal destiu era notable: ho suggereix el fet que la civata i avena apareix regularment associada a exaccions com lalberga. De fet, pot pensar-se que el conreu de la civada sobre les terres del mas degué obeïr sobre manera a un imperatiu del senyor que pretenia daquesta manera assegurar-se un farratge de qualitat per als seus cavalls.
2.3.2. Les vinyes
Les vinyes eren un element indispensable en el conjunt de les pertinences dun mas, i les exigències de vino constituïen una de les càrregues estàndar imposades a dites pertinences.[60]Les cultures destinades a ladvineatio apareixen en les fonts com vinya i vinyal (vineas, vineales). El mallol (maliola, maliolum) designa la parcel·la plantada de ceps joves. Com un tipus de parcel·la associada a la viticultura apareix en el segle XIII la medalada. El vinyar (vinearium) i el vinyet (vinetum) designaven no una parcel·la individual sinó un agrupament de vineas.
La vinya és una de les plantes menys exigents quant a la qualitat de les terres i pot adaptar-se fins i tot als sòls àcids, encara que per al seu creixement òptim prefereix els sòls solts, pedregosos i ben airejats, on els arrels poden penetrar profundament a la recerca dhumitat i nutrients. La planta necessita per madurar estius càlids i precipitacions sobretot a lhivern i a la primavera. La vinya es pot conrear en els turons i la part mitja dels vessants amb exposició vers el sud i en aquests vessants sembla associar-se sovint amb les garrigues. També se la pot conrear en zones de planura, sobre terres profundes, riques i fresques, tot i que això obliga a protegir els ceps dels vents del nord. Els rendiments daquestes vinyes de planura no són necessariament menors, però els vins que produïen no deixaven de ser de qualitat mediocre. A la vinya saplicaven una bona part dels fertilitzants que produïa leconomia pagesa i se li dedicaven moltes cures i treballs. En correspondència, sentén que fos una de les poques cultures, junt als horts, de les que sexcloïa casi sistemàticament la presència del ramat. La collita vitícola (vindemia, vinada) es consumia en forma de fruits frescs (raïms) o secs (panses) i, sobretot, en forma de beguda fermentada (vi, vinagre) o no fermentada (most: mustum). Entre els vins es distingien, segons ledat, per una part, el vinum novum, equivalent al vinum sanum, bonum, i per altre, el vinum veterem, equivalent a mucidum sive acidum. Segons el color es distingien el vino vermel, album, clarum, blanchum, i el vinum rubeum, rubicundum, vermiculum.