1.3.2 El manteniment
A canvi de proporcionar totes aquestes possibilitats dexplotació als agricultors, la ramaderia exigia un esforç per reservar una part dels recursos i de les energies que generava leconomia domèstica i destinar-la al manteniment de la cabanya. (Aquest esforç era considerable si recordem que mantenir un bou requeria a lEuropa mediterrània tres vegades més recursos econòmics que a lEuropa septentrional.) El ramat demanava el pallot per als estables i també les ferradures (feraturas, ferros) que evitaven als èquids el desgast de les peülles i facilitaven a lanimal una major estabilitat al temps que el protegien de les malalties que podia provocar el treball sobre els sòls humits.[39]La ramaderia exigia també un esforç per albergar la cabanya i protegir-la de les inclemències del clima. Això significava que lagricultor havia de construir colomers i corrals, ruscs (abellarios, bucs), estables i cledes (cortales, cubiles). Per això es necessitaven des de lescorça amb la que saixecaven els ruscs fins a la fusta i les pedra que es feien servir per construir els estables i les edificacions on guardar els bous i els muls (domum in qua iacent boves, stabulum). Lalimentació del ramat implicava, a més, reservar una part dels recursos disponibles al manteniment de la cabanya i dedicar unes energies determinades al control dels animals (pastoreig). Amb tot, cal retenir que cada espècie demanava uns recursos específics quantitat i qualitat, al temps que exigia a lagricultor un esforç diferenciat, a realitzar en moments diversos de lany. Així, els espais de pastura que convenien als bovins i als èquids no eren els mateixos que els dedicats als porcs i les cabres, i era sobretot als primers als que es destinaven les collites farratgeres. Els bovins, com bèsties que proporcionen la seva força de treball i aliment, necessitaven romandre prop de lhome i a lhivern requerien ser estabulats. El ramat cabrum i oví, en canvi, podia deixar-se pasturar durant tot lany a lincultum, tot i que exigia una constant i estreta vigilància daquesta pastura per evitar la desforestació i un deteriorament irreversible dels recursos vegetals.[40]Per alimentar (nutrire) el ramat es podia produir el farratge i el fenc sobre parcel·les específiques. Aquestes parcel·les es consideraven exclusivament com cultures de farratge, no com terres de pastura. En el marc de leconomia del mas, aquestes (i, sobretot, els farraginals) semblen vinculades a una funció ben específica: la de garantir lexistència sobre el mas dels bous que havien de tirar de larada (bestias aregas). Una altra possible manera dalimentar el ramat era deixar-lo pasturar pel seu compte, tot i que supervisat, en els rostolls. Tanmateix, les referències a les nostres fonts a la pràctica de lespigolada són pràcticament inexistents. En canvi hi ha fonts, com els estatuts establerts lany 1296 pels senyors de Sant Sadurní de lHeura, que permeten registrar una marcada preocupació per protegir els camps de conreu de les incursions del ramat i establir per a cultures com la vinya i lhort una exclusió absoluta.[41]Aquesta actitud de rebuig respecte a la presència del ramat al cultum obeïa a raons diverses: la composició de la cabanya i la importància de les espècies animals danyoses era una delles; la fragmentació del parcel·lari i lomnipresència de les cultures arbustives eren altres. Lalimentació del ramat al que no es podien proporcionar farratges havia de realitzar-se, per tant, en els espais incultes: per una part, al bosc (glans) i, per laltra, als pascua i a les garricas, o sigui, en els terrenys de muntanya no apropiats per al conreu cerealícola. Aquesta explotació ramadera dels espais incultes pogué acompanyar-se de tècniques peculiars dagençament, com la crema periòdica de les pastures naturals, tècnica que produïa abundants herbes a curt termini però que a la llarga no sols portava a una transformació del mant vegetal sinó que també propiciava lavanç de lerosió.
Resumint, podem retenir que la cabanya de lagricultor medieval es componia de diverses espècies animals. Quantificar les proporcions resulta impossible, però tot sembla indicar que aquestes proporcions no sapartaven de les pautes observades per altres regions mediterrànies: una explotació model disposaria, en aquest sentit, daus de corral, dun nombre determinat de cabres i ovelles, duna porcada i duna parella de bous i algun ase o mul. Lexplotació daquesta cabanya podia complementar-se amb la cria dabelles i coloms. Cadascuna de les espècies animals responia a diferents necessitats i oferia recursos diversos. El porc es criava bàsicament per la seva carn, lovella per la llana, la cabra per la llet... Però, entre les funcions del ramat, la de proporcionar aliment podia ser sovint secundària i podia predominar la necessitat de disposar duna força de tracció (bous) o dun subministrament dadobs (coloms). A canvi doferir aquestes diverses possibilitats a lagricultor, el ramat exigia per a la seva manutenció un esforç notable i diferenciat en funció de cada espècie. Aquest esforç suposava integrar la cria de les diverses espècies animals en un sistema agrícola complex que, a escala de lexplotació individual, vinculava diferents sectors ecològics (muntanya / planura) i els seus corresponents sistemes dexplotació (pasturatge / agricultura). Amb tot, la qualitat dels vincles establerts no deixava de ser deficient. De fet, la ramaderia, concretament la cria del porc, de lovella i de la cabra, apareix relegada en bona part als espais incultes, imposant-se la pràctica duna micro-transhumància com el sistema més generalitzat: els ramats es portaven a pasturar als boscos i les garrigues de les muntanyes més properes, així com als prats naturals dels aiguamolls en el cas dels llocs emplaçats a prop del litoral.[42] Tan sols els bous i els èquids semblen haver-se beneficiat sistemàticament de la producció de gramínies farratgeres i de lestabulació. El nord-est català compartia així una de les característiques més pròpies del «mode de producció mediterrani», a saber, la dissociació més o menys marcada entre agricultura i ramaderia.[43] Com una de les conseqüències econòmiques daquesta dissociació cal retenir la impossibilitat daprofitar una bona part dels fertilitzants orgànics dorigen animal.
2. EL MAS I ELS SEUS COMPONENTS
Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret daccedir.
2.1. Les cases i els seus annexos
El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual semplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt dedificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i leinam, on sestabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials daquest conjunt dedificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases dun mas constituïen un conjunt duna sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a linterior dun espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia làmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia dhaver, finalment, un àmbit per guardar leinam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.
Cada mas constituïa una explotació agrícola la composició de la qual resulta certament complexa i segurament variable en funció del marc ecològic en el qual hi estava inserida. Com a components correntment associats al mas, al marge de qualsevol variació local, poden distingir-se les edificacions i construccions, per una part, i les pertinences, per altra. Entre aquestes últimes poden distingir-se, com veurem, les parcel·les de conreu dels espais incultes als que cada mas tenia dret daccedir.
2.1. Les cases i els seus annexos
El centre del mas estava constituït per la parcel·la edificada sobre la qual semplaçaven les edificacions dedicades a la residència. Les domos, casas o mansiones eren un conjunt dedificacions on habitava la família que treballava el mas, on es guardaven les collites i leinam, on sestabulava una part del ramat. Sobre les característiques materials daquest conjunt dedificacions sabem poc i ens manquen estudis exhaustius dels arqueòlegs. Es pot suposar, a partir de la informació continguda en les fonts escrites, que les cases dun mas constituïen un conjunt duna sola planta i articulat per parietes de pedra. La teulada (tegumentum) era sostinguda per bigues (bigas, cabirons, monals, trabis) i estava cobert de cannas et tegulas. Aquest conjunt edificat podia emplaçar-se a linterior dun espai clos (clausum). El interior de la casa estava articulat en diferents àmbits. Hi havia làmbit on es cuinava i es convivia: aquí estava la llar (focum) i aquí estava la taula amb les cadires i els bancs (tabulas, cadiras, banchos) on la família menjava. Hi havia també un o més espais reservats al dormitori: aquí estaven els llits (lectos) i les arques (archa, scrinia, atauts) on la família guardava els seus béns més valorats (els draps, notablement). Hi havia dhaver, finalment, un àmbit per guardar leinam i una part del bestiar, concretament el bestiar menut.
El mas disposava generalment de patis (curtis, curtalis) i edificacions annexes: entre aquestes podem citar el cellarium i la sala, llocs on es guardaven les collites del cereal i de la vinya, el stabulum i la coquina. Les fonts esmenten, a més, lexistència al costat del centre dexplotació de construccions secundàries: les sitges per emagatzemar els grans (cigias, foveas); el femer (femerio), on es deposaven els fems i adobs; el colomer (columbarium); el pou (puteum), per a lextracció de laigua potable;[44]la cisterna i la bassa (bassa) per a recollir les aigües de pluja; lera (area), un tros de sòl aplanat i artificialment endurit, per a batre els cereals i els llegums a lestiu i per dipositar la lenya a lhivern.
A partir del segle XII ens consten masos que disposaven duna torre (turris) o dun soler (solarium). La torre sembla emplaçar-se al costat de les cases del mas i era construïda ex petra et calce. El soler representava una edificació de dues plantes: una planta baixa anomenada sotel (subtalum) i una segona planta que era el soler pròpiament dit. Tant la torre com el soler eren edificacions que tenien funcions estrictament defensives, en les que els habitants del mas i altres podien trobar protecció. Segons una carta del 1132, la torre del mas de Saltells, a Cerdanyola del Vallès, havia de servir el 1132 per posar fora de perill els habitants del mas i els seus béns (ad salvandum corpus et avere).[45]Lany 1138, per altra banda, els monjos de Sant Cugat del Vallès van atorgar el mas de Feixes, a la parròquia de Sant Iscle de les Feixes, a un tal Ramon Berenguer, demanant-li que edifiqués en el termini de dos anys un solarium obtimum per defendres contra lamenaça dels raptors (ad defendendum contra captivarios).[46]H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de lÉcole Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.
2.2 Les pertinences: el nombre
Les pertinences (pertinencia) i tinences (tenedones) representaven específicament la diversitat de parcel·les que es vinculaven a un mas i que els ocupants daquest conreaven amb lajuda de leinam anteriorment descrit. Aquestes pertinences i tinences eren dedicades al conreu duna notable varietat despècies vegetals que, al seu torn, proporcionaven una diversitat de recursos (no sols alimentaris) als homes de mas i al seu ramat. Molt poc sabem del nombre de pertinences que podien formar part dun mas. Rars són, en efecte, les cartes i els capbreus que fan un recompte de les diverses parcel·les afectades a un mas individual. En general, sembla raonable estimar entre deu i vint el nombre de parcel·les que podien estar vinculades a un mas. Amb tot, no disposem, abans de 1348, de fonts que ens permetin calcular les dimensions de les parcel·les vinculades a un mas. Cal retenir en qualsevol cas que degueren existir diferències de dimensió apreciables entre els masos. Un indici daquestes diferències de dimensió és lús a les fonts de diminutius com mansiunculum i mansinellum que, a vegades, no designen més que una edificació amb una parcel·la annexa (mansiumculum cum sua tenedone); en el mateix sentit apunta lús duna expressió com mediocri manso.
A lhora de considerar les dimensions del mas cal tenir en compte, a més, que aquest no era una entitat immutable. Així, un mas podia, en determinades situacions, afegir noves parcel·les a les que ja tenia afectades i arribar a incrementar notablement els predis a la seva disposició. La pràctica de lagregació de parcel·les a un mas ve il·lustrada per les pròpies fonts. Així, lany 1180 Bernat Roig i el seu germà, Pere de Ripollet, junt amb Guillem de Sants, sacerdot de laltar de Santa Maria Magdalena de la Seu de Barcelona, i Pere, clergue de lesglésia de Sant Esteve de Ripollet, atorgaren a Bernat de Puig i a la seva esposa Maria un mas a la parròquia de Sant Just Desvern, al Barcelonès, amb la promesa, dagregar al seu mas totes aquelles terres tingudes per altres llauradors en el cas que aquestes revertissin al domini de laltar i lesglésia esmentats.[47]Notícies com aquesta ens manifesten, doncs, lexistència dun estoc de parcel·les que, una vegada quedaven vacants, el senyor les preferia veure agregades a un mas del seu domini. En aquest sentit, lagregació de predis al mas era una pràctica que interessava tant al senyor com al titular del mas. Però, els predis agregats no necessariament eren propietat del senyor del mas: el titular daquest els podia haver rebut tant dun altre senyor com dun altre agricultor. En tot cas, aquesta pràctica de lagregació de predis al mas, a més, no sembla reflectir una solució temporal. Almenys les fonts no acostumen a dir que unes parcel·les sagregaven sols temporalment a un mas. Tot el contrari: en diverses ocasions es preveu explícitament la transmissió daquestes a un hereu del receptor. Així, el capellà de Sant Andreu de Borrassà, a lAlt Empordà, va atorgar lany 1125 un camp a canvi de tasca, braçatge i calcatura i va prometre als receptors que aquests i els seus descendents del mas Trull el tindrien in pagesia.[48]Daquesta manera, el mas es presentava com un nucli estable al que, amb el pas dels anys, podien agregar-se un nombre variable de parcel·les. Aquesta estructura dual, per altra banda, queda bé reflectida en un inventari de lany 1305 relatiu al mas Otger, de Cerdanyola, que era domini del monestir de Valldonzella. En aquest es fa constar, en primer lloc, el mas amb les seves cases i pertinences pròpiament dites. A continuació segueix el recompte dels diversos predis que shavien anat afegint al mas i que semplaçaven tots a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola: un honor, domini de la pabordia major del monestir de Sant Cugat del Vallès; dues peces petites de terra, domini de Pere de Vallmoranta; una peça de terra, domini de lesglésia parroquial; un honor, que es tenia de mans de lhereu del mas Letenal de Sant Quirze del Vallès i de Bartomeu de Bellmunt; i una peça de terra, domini de laltar de Santa Maria de Sant Salvador de Sabadell.[49]La mateixa estructura dual la trobem en un altre inventari, datat el 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, al Baix Empordà. També en aquest cas es fa constar, per una part, el mas amb les seves pertinences, i, per laltra, el seguit de predis agregats: un clos, una vinya, dues terres i una arbreda al lloc de sa Morera. A aquest conjunt de predis els redactors de linventari afegeixen els «dies» en el molí de sa Morera.[50]