2.4.5 Larboricultura
Les diferents espècies darbres que hem anat presentant podien emplaçar-se a prop de les cases del mas. També es podien situar en les bandes agençades que separaven una parcel·la daltra. Aquestes bandes reben en les fonts el nombre de margines. El fet que aquestes es descriguin repetidament com plantats darbres podria indicar que estem davant terrenys en pendent que els arbres ajudarien a fixar. De fet, el català marge pot designar la vora duna terra i concretament el grau revestit de pedres i brossa amb el qual es separen dues parcel·les situades a diferent nivell, grau que serveix per evitar el corriment de terra que pot provocar laigua. (Amb la mateixa finalitat un marge podia emplaçar-se també entre una terra i la riba dun torrent.) Crida, per últim, latenció la freqüència amb la que les vinyes limitaven amb marges. Això sembla indicar que els marges eren un sistema força difós dagençar els vessants i les pendents dedicats a la viticultura.
Els marges representaven un cas específic duna pràctica que pot constatar-se com un tret característic de lagricultura del nord-est català: lassociació dels arbres amb altres conreus. De lassociació dels arbres fruiters amb les cultures de lhort ja nhem fet referència. Detinguem-nos, doncs, en lassociació darbres amb terras i vineas, una pràctica que, sigui dit, pot documentar-se des del segle X. Entre els diversos tipus dassociació que permeten observar les fonts enumerem: la combinació de terres i arbres glandífers i noguers; la combinació de terres i arbres fruiters; la combinació de terres i oliveres i ullastres; la combinació de terres i arbres de ribera; i, finalment, la combinació de vinyes i arbres. Les avantatges daquesta associació dels arbres a altres conreus eren diverses: la presència dels arbres protegia els ceps de les gelades tardanes i contribuïa a fixar els sòls i evitar lerosió; lombra dels arbres reduïa levaporació en les cultures subjacents; i lexplotació dels diversos nivells vegetals sobre una mateixa parcel·la permetia obtenir almenys dues collites anuals de dos conreus diferents. Tanmateix, no tot eren avantatges: lassociació de cultures propiciava una competència pels nutrients, laigua i la llum; i la llaurada necessària per les cultures inferiors podia danyar els arrels dels arbres. Aquesta associació de cultures, per altra part, podia donar lloc a la pràctica de cultures mixtes, que shan descrit com lassociació permanent del conreu del cereal amb les cultures de la vinya i dels arbres i com una manera original dintegrar la vinya amb les cultures herbàcies i arbustives.[66]Al nord-est català, tanmateix, no semblen haver-se difós aquestes cultures mixtes. El que aquí sembla poder observar-se és, per una part, una juxtaposició de cultures que es manifestava sobretot en la presència darbres en els camps de cereal. Aquí els arbres degueren emplaçar-se, sobretot, en els marges de les parcel·les. A més, quant més allunyat estiguessin aquests camps de cereal dels centres de residència més degué evitar-se plantar en ells arbres que requerien una cura intensiva i vigilància (fruiters). En contrapartida, degué afavorir-se en aquests camps la plantació daltres arbres com la noguera i lolivera. La juxtaposició de terres i arbres de ribera obeïa, per altra part, a criteris molt específics en la que lexplotació simultània de diversos nivells vegetals tan sols jugava un paper secundari: es tractava en aquest cas, sobretot, dassegurar la consistència de les parcel·les emplaçades a la ribera duna corrent daigua. Lexemple dels salzes plantats al llarg de les terres evidència així que la juxtaposició de les cultures dels arbres i del cereal podia realitzar-se de manera diversa en funció dintencions també diverses.
Un altre tipus dassociació peculiar era el que reunia sobre una mateixa parcel·la arbres i ceps, associació a la que podien afegir-se a vegades alguns conreus hortícoles. Sobre aquestes parcel·les els arbres tenien bàsicament la funció dexercir com sostenidor dels ceps. Per designar aquest últim tipus dassociació es fan servir a les fonts els termes trilea i viridiarium. Com arbores trilietani senumeren els arbres fruiters, les oliveres i les nogueres. Les trilles podien estar dotades de recs i de vegades apareixen associades amb el conreu de plantes industrials. Els termes viridiarios i verdegarios, per altra banda, deriven, respectivament, del llatí vulgar viridiarium i viridicarium, termes amb els significats de «vergel» i «hort». A les nostres fonts els vergers i verdeguers apareixen com parcel·les irrigades (verdegarios reganeis), emplaçades sovint al costat de aquas i casas. Aquestes parcel·les semblen associar-se als horts i ens consten plantades amb ceps de vinya i arbres fruiters, entre altres. La presència darbres i ceps explica que pugui considerar-se una trilla amb pomers i figueres com un verdegarium i que puguin documentar-se girs verbals com viridiario quod vocant triliam.
3. LORGANITZACIÓ DE LESPAI AGRARI
Les pertinences dun mas representaven una diversitat de parcel·les dedicades a un policultiu que proporcionava una notable diversitat de recursos vegetals però que requerien també notables inversions de recursos i energies, així com uns esforços en matèries com la irrigació, la regeneració i la fertilització de les terres. Cadascuna de les parcel·les del mas estava ben delimitada i resulta probable que amb ocasió de latorgament contractual del mas el batlle del senyor hagi mostrat sobre el terreny els límits i les fites (fixurias, fitas, terminos, limites) de les diferents parcel·les al receptor que els desconeixia. Això explicaria el sentit dun gir com mansus terminatus et fixuriatus.[67]
3.1 Les parcel·les
El vocabulari que utilitzen les fonts per referir-se a aquestes parcel·les és ric, particularment a partir del segle XIII. Amb tot ignorem en bona mesura els trets específics de parcel·les com els cellons (seyonos), els torons (toronos), les taules (tabulas) i els troços (trocios). Però, malgrat aquesta incertesa pot establir-se amb força seguretat que les distincions bàsiques entre aquestes parcel·les sestablien a partir tant de les seves característiques formals, com a partir de la seva dedicació econòmica. Els criteris per distingir les parcel·les en funció de la seva forma podien ser varis: la dimensió, la morfologia o lexistència duna tanca al seu torn. Quant a les dimensions, diguem que el freqüent ús de diminutius (sortetas, peciolas, peciunculas) pressuposa una notable varietat quant la grandària. Tanmateix, els escrivans i notaris no acostumen a precisar la llargària dels quatre costats duna parcel·la (terra mensurata). En el cas de fer-ho recorren casi sempre als destres (dextros) com mesura estàndard. Amb major freqüència es distingien les parcel·les segons la seva superfície. Existien, així, una sèrie de termes per definir una parcel·la en funció de la llaurada que requerien: la parellada (pariliata), la bovada (bovada), el jornal (iornale). Tots aquests termes sempraven per denotar una extensió de terra que podia ser llaurada per una parella de bous o mules en una jornada. Altres termes definien una parcel·la en funció de la sembradura que requerien: modiata, semodiata, quarterada, sexterada, cafizada; referint-se a lextensió de terra que podia sembrar-se amb una mesura de gra de cereal determinada (modius, semodius, quartera, sester, cafis). Tot i que es tractava de mesures dàrids, saplicaven també a les parcel·les de vinya, fins i tot amb major freqüència que a les parcel·les de cereal.
Quant a la morfologia podem distingir, a partir del vocabulari de les fonts, els quadros, els bancales i les fexias. Els quadros i les quadras eren peces de terra de forma quadrada o aproximadament quadrada. El terme quadronum (terre) es pot documentar a partir del segle XIII. Dels bancales sha dit que representen peces quadrilongues de terra. El terme fexia, per últim, sempra freqüentment en relació a les parcel·les de terra i vinea, tot i que també pot aplicar-se als hortos. La feixa era una parcel·la de terra de morfologia allargada, millor dit, una parcel·la molt més llarga que ampla. La proporció amplitud / longitud pot fixar-se, a partir de les fonts, entre 1/7 i 1/24. En els terrenys amb desnivell la feixa era una banda de terra horitzontal sostinguda per murs de pedra seca o limitada per marges. En aquest últim cas, podia formar part dun conjunt de feixes que semplaçaven successivament i de manera horitzontal sobre un vessant. Cal distingir, doncs, feixes de planura i feixes de vessant, aquestes últimes construïdes amb les tècniques de laterrassament.
Quant a les parcel·les dotades duna tanca podem retenir que les fonts esmenten les clausas, el clausum, el clausalis, el closal, la clausura i la closura. Tots aquests termes designaven un tipus de parcel·la que semplaçava normalment al costat de la casa pagesa i dels hàbitatges del mas. Les fonts mostren que a vegades es dedicaven a horts i que en elles es conreaven arbres i ceps. En altres ocasions el terme clos queda associat a una terra. Més que denotar un determinat tipus de conreu, els termes ressaltaven, doncs, lexistència dalgun tipus de tanca (tapia, pariete) en torn a una parcel·la. El terme macenaria, per la seva banda, deriva del llatí maceria, designant una tàpia o una paret feta de pedra seca, maó o argamassa (cat. maceria). Per a Isidor de Sevilla les maceriae són les parets llargues amb les que es tanquen algunes vinyes.[68]Segons José Balari la macenaria degué ser un tipus de parcel·la assimilable a un hortum, però tancada per una paret seca.[69]Un tipus de tanca que apareix rarament en les fonts és la barrera. Amb major freqüència sesmenta el vallum, que podia tancar un hortum, una terra i, freqüentment, una vinea (vinea circumvallata). Les fonts no ens diuen en què consistia aquest dispositiu. El llatí vallum designava, sobretot, una estacada feta de branques entreteixides, però també un dispositiu construït de terra o pedra. En aquest doble sentit podria haver-se emprat també en els segles que estudiem.
3.2 El parcel·lari
Poc és el que pot dir-se, a manca destudis pertinents, quant a lestructura formal del parcel·lari.[70]Lanàlisi de la morfologia de les parcel·les agrícoles sols pot recórrer a les dades metrològiques que proporcionen les fonts més antigues. Perquè a partir de mitjan segle XI pràcticament desapareixen les referències a les dimensions de les parcel·les. Lavaluació de més dun centenar de notícies relatives a terras i vineas del comtat de Barcelona sembla indicar lexistència duna estructura parcel·laria que, almenys a les planes sedimentàries, apareix com un mosaic de parcel·les obertes, de quatre costats i de morfologia i dimensions variades. Les referències a parcel·les molt més llargues que amples (feixes) no són excepcionals. Amb tot, sobserva que predomina una morfologia trapezoïdal, essent les parcel·les quelcom més llargues que amples.[71] El nombre de parcel·les exactament quadrades era baix i això ve confirmat per les escasses referències a quadros i quadras. Rectangulars, trapezoïdals o quadrades, les parcel·les poden classificar-se en el seu conjunt com parcel·les-bloc. Aquestes parcel·les sintegraven en un parcel·lari-bloc, caracteritzat per un predomini de parcel·les quadrilàteres que van des del quadrat al rectangle trapezoïdal. Quant a la dimensió i a la morfologia de les parcel·les pot observar-se una certa correlació amb lafectació daquestes. En general pot retenir-se que els horts són de dimensions més petites que les terras i les vineas. Així mateix presenten una morfologia més regular, rectangular, tot i que apropant-se sovint a la forma dun quadrat. El mateix que sha dit dels horts pot dir-se també de les peciunculas subreganeas de terra (cum arboribus et vites). Quant a les vineas acostumen a ser més llargues que amples i sovint superen la proporció 1:4. Les terras acostumen presentar-se molt variables quant a la seva morfologia i dimensió. Això sembla explicar-se pel fet que el terme terra pot referir-se tant a una parcel·la dhort i verger com a un gran camp de cereal i tant a una parcel·la compacta com a una parcel·la allargada.
Els trets que caracteritzaven formalment el parcel·lari del nord-est català els compartia amb una gran part dels parcel·laris de les regions mediterrànies medievals.[72]La seva gènesi planteja, per tant, interrogants de llarg abast dels quals ja va donar compte Marc Bloch. La pervivència delements estructurals del paisatge agrari antic no pot descartarse, tot i que aquesta possibilitat queda encara per estudiar.[73]Es podria també anar més enllà i postular ladaptació del parcel·lari mediterrani a les possibilitats tecnològiques: la morfologia dels camps es correspondria, en aquest sentit, amb el recurs a una arada que imposava un tipus de llaurada en la que els solcs es feien, successivament, en sentit perpendicular i longitudinal (cross-ploughing). Però aquest nexe explicatiu sha de prendre com una entre altres hipòtesis. En qualsevol cas, lúnic que pot considerar-se segur és lexistència dun règim agrari, que Bloch denomina règim de camps oberts i irregulars, i que es caracteritzava pel treball individualitzat de lagricultor sobre les seves diverses parcel·les: era aquest agricultor el que decidia pel seu propi compte la manera i el moment de portar a terme el seu treball i el tipus de cultura al que volia dedicar les parcel·les.
4. LARTICULACIÓ DE LESPAI
Les parcel·les i la casa del mas degueren formar sols excepcionalment un conjunt compacte. Com norma pot establir-se que les pertinences dun mas, les seves diverses terres de conreu, semplaçaven longe et prope de les cases i in separatis et diversis locis. Per consegüent, les hem dimaginar disperses sobre lespai del cultum i barrejades amb les pertinences daltres masos veïns (comixtum). La constitució dun mas com un conjunt compacte degué constituir una excepció que sembla limitar-se a les àrees de muntanya: aquí, els artigatges portats a terme de manera puntual en els segles XII-XIV i al llarg de les valls fluvials van permetre la creació dexplotacions en les que les cases i les pertinences degueren limitar les unes amb les altres. A la resta de contrades i sobretot a les planures la dispersió de les parcel·les, a escala de lexplotació individual, es va consolidar com estructura topogràfica més pròpia del mas. Aquesta estructura, per altra banda, sordenava sempre en funció duna varietat de factors: la qualitat dels sòls, la presència de laigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de lhàbitat humà, la distribució de la propietat... En qualsevol cas, el mas es presentava com una combinació extremadament complexa de cultures que permetia a lagricultor no sols diversificar els riscs duna mala collita sinó també accedir a diferents paratges duna contrada per explotar-los de la manera més adequada. El policultiu a microescala que es realitzava en el marc del mas pot considerar-se així com una manera daprofitar el mosaic decologies que caracteritza qualsevol contrada mediterrània. Dit això, el que cal retenir és que la difusió de lestructura topogràfica pròpia del mas no requeria una reorganització de lespai agrari a gran escala. De fet, hem pogut descriure la difusió del mas com la constitució de noves unitats dexplotació mitjançant la redistribució delements ja existents, en el curs duna profunda reorganització dels patrimonis senyorials. Això va facilitar, al seu torn, la conservació dun parcel·lari heretat de segles anteriors i que es mantindria a vegades fins a èpoques molt recents.