Les parcel·les i la casa del mas degueren formar sols excepcionalment un conjunt compacte. Com norma pot establir-se que les pertinences dun mas, les seves diverses terres de conreu, semplaçaven longe et prope de les cases i in separatis et diversis locis. Per consegüent, les hem dimaginar disperses sobre lespai del cultum i barrejades amb les pertinences daltres masos veïns (comixtum). La constitució dun mas com un conjunt compacte degué constituir una excepció que sembla limitar-se a les àrees de muntanya: aquí, els artigatges portats a terme de manera puntual en els segles XII-XIV i al llarg de les valls fluvials van permetre la creació dexplotacions en les que les cases i les pertinences degueren limitar les unes amb les altres. A la resta de contrades i sobretot a les planures la dispersió de les parcel·les, a escala de lexplotació individual, es va consolidar com estructura topogràfica més pròpia del mas. Aquesta estructura, per altra banda, sordenava sempre en funció duna varietat de factors: la qualitat dels sòls, la presència de laigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de lhàbitat humà, la distribució de la propietat... En qualsevol cas, el mas es presentava com una combinació extremadament complexa de cultures que permetia a lagricultor no sols diversificar els riscs duna mala collita sinó també accedir a diferents paratges duna contrada per explotar-los de la manera més adequada. El policultiu a microescala que es realitzava en el marc del mas pot considerar-se així com una manera daprofitar el mosaic decologies que caracteritza qualsevol contrada mediterrània. Dit això, el que cal retenir és que la difusió de lestructura topogràfica pròpia del mas no requeria una reorganització de lespai agrari a gran escala. De fet, hem pogut descriure la difusió del mas com la constitució de noves unitats dexplotació mitjançant la redistribució delements ja existents, en el curs duna profunda reorganització dels patrimonis senyorials. Això va facilitar, al seu torn, la conservació dun parcel·lari heretat de segles anteriors i que es mantindria a vegades fins a èpoques molt recents.
Aquesta conservació del parcel·lari, la dispersió de lhàbitat i lopció pel policultiu, són els tres factors que permeten explicar perquè la distribució de les cultures es va realitzar llavors a microescala, a partir del mas individual, sense arribar a configurar uns espais amplis, racionalment estructurats, coherents i articulats, propis de lhàbitat rural concentrat. De fet no existeix en les nostres fonts un terme que pugui descriure un espai daquesta mena (que pugui traduir el terme francès de finage). Cal deduir, doncs, que lespai agrari sarticulà a partir duna suma dopcions individuals respecte a lemplaçament de cadascuna de les cultures. A la dispersió de lhàbitat corresponia un espai agrari que sestenia, sense límits precisos, sobre amplis àrees duna vall o duna plana i una distribució heterogènia de les cultures. Com a molt es pot observar lagrupació a escala local de les cultures en funció de criteris diversos, díndole tant ecològica com social i econòmica. Així, les exigències quant laigua i els sòls podien determinar lagrupament dels prats, llinars i canemars a la vora de les rieres i dels torrents. Però la concentració en sectors determinats de vinyes i oliveres podia constituir una resposta tant a les propietats del medi com a la voluntat destalviar temps, energies i recursos. Això últim lhem constatat per als horts emplaçats al costat de les cases. Pierre Toubert, per altra banda, ha indicat que la difusió de les vinyes degué sovint obeir menys a factors topogràfics i pedológics que a les facilitats per transportar les collites als cellers.[74]
5. LEXPLOTACIÓ DELS ESPAIS CULTIVATS
El mas va consolidar una civilització del policultiu consistent en lexplotació de cultures diverses, freqüentment associades, que responien a necessitats diverses i exigien cadascuna les seves cures especifiques. En laspecte quantitatiu pot retenir-se un predomini de les cultures cerealístiques i vitícoles. Ara bé, el lloc quantitativament secundari de les parcel·les dedicades als horts i a les cultures de farratge no deu conduir-nos a conclusions precipitades. Més enllà de la seva importància numèrica, tota parcel·la i tota cultura tenia una funció en la lògica econòmica del mas, una funció que pretenia respondre a les més diverses necessitats de la unitat domèstica. Aquest policultiu descompensat, com veurem, es practicava en el marc dun parcel·lari complex, fràgil i discontinu, en el qual la distribució de les parcel·les venia determinada per una multitud de factors: la qualitat dels sòls, la presència de laigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de lhàbitat humà... Lexistència mateixa daquest policultiu responia no sols a les necessitats i a les pautes del consum humà sinó també als imperatius senyorials (civada). Deriva també de la fragilitat del mateix ecosistema mediterrani. En aquest ecosistema lagricultura es practicava sobre sòls moltes vegades mediocres i senfrontava a notables reptes climàtics, sobretot, a la sequera estival. Per això combinava el conreu del cereal amb el conreu de les vinyes, dels arbres i dels horts, seleccionant espècies vegetals resistents a un medi inhòspit i evitant la dependència de conreus massa propensos a patir les incidències negatives del clima. Això permetia diversificar les collites, distribuir-les sobre moments diferents del cicle anual i reduir així el risc de veures condemnat a la fam.
Tant la característica del parcel·lari com la fragilitat de lecosistema i la pràctica del policultiu van implicar un sobreconsum denergies. El predomini dun parcel·lari fragmentat i discontinu obligava a un treball parcel·la per parcel·la, que lagricultor realitzava dedicant a cada peça de terra una atenció particular en el moment que aquesta ho requeria. La dispersió de les parcel·les, que podia a vegades ser excessiva, exigia, per altra part, una gran quantitat de temps de desplaçament i, amb això, també una despesa notable denergies. La importància, per altra part, atorgada en el marc del policultiu a les cultures intensives requeria notables inversions en treball manual (aixada). Però també les restants cultures exigien una adaptació a la fragilitat de lecosistema i, amb això, una inversió denergies i recursos per mantenir i incrementar la productivitat agrícola aplicant determinades pràctiques més o menys complexes. A aquestes pràctiques, concretament a la irrigació, a laterrassament i a la regeneració del sòl, en part conegudes des de lAntiguitat, dedicarem els apartats següents.
5.1 La irrigació
A partir de segle XI, les fonts permeten constatar un tret característic de lagricultura medieval catalana: la cerca de la proximitat de laigua. Una i altra vegada les fonts descriuen les parcel·les de conreu emplaçades al llarg dun torrent o duna riera, a les ribes i junt a una font o una rasa. Una enquesta feta a partir duna mostra de gairebé vuit-centes compra-vendes realitzades entre els anys 900 i 1050 a les comarques del Vallès mostra que gairebé la meitat de les terras, un 49%, limitava per un o més costats amb un corrent daigua. El mateix es constata per un 40% de les vinyes, malloles i trilles. Als segles XII i XIII, entre les parcel·les afectades al mas, nhi havia diverses que aprofitaven la proximitat de les corrents daigua: canemars i llinars, els prats, els ortos subreganeos i les terras subreganeas. Entre aquestes cal citar, sobretot, les insulas. Aquestes eren parcel·les que semplaçaven sempre junt a una torrent o en el mateix llit duna corrent natural daigua (terra in insula de flumen, insula rieria).[75] Es tractava, doncs, de terres dal·luvió, formades pels dipòsits de grava, sorra i codols que les corrents daigua havien anat acumulant en aquells paratges del curs fluvial on el desnivell era moderat i lestuari ampli. De les fonts es dedueix que les insulas podien estar dedicades al conreu de llegums, verdures i cereals (isla de terra), que podien estar associades a prats i que podien portar arbres, vinyes i trilles.
5.1.1 Els recs
Es ben conegut que lagricultura mediterrània es veu enfrontada a laridesa, sobretot, estival. En aquest context les insulas aprofitaven les condicions naturals per accedir a laigua. Allí, però, on no es donaven aquestes condicions, els agricultors van haver dintentar des de molt aviat remeiar el dèficit daigua a través de la irrigació artificial i lexplotació intensiva dels recursos hidràulics que oferia la naturalesa. Ja per a les èpoques romana i visigoda sabem duna irrigació a petita escala, molt senzilla en tant que obra denginyeria, però ben adaptada a les condicions ecològiques i topogràfiques.[76]
Les premisses, per tant, estaven donades. Les planes del Vallès i de lEmpordà, per altra part, eren recorregudes per un gran nombre de corrents daigua de major o menor cabal. En alguns casos es tractava de corrents contínues. Tanmateix, en molts altres casos es tractava de corrents daigua amb un cabdal desigualment distribuït al llarg de lany, un fenomen molt corrent del règim fluvial mediterrani. En molts casos aquests corrents depenien duna pluviositat molt irregular i així no pot sorprendre que la irrigació depengués així mateix de la pluviositat. Amb tot, lubiqüitat daquestes corrents irregulars afavorí, sens dubte, la creació de xarxes dirrigació que cobrien una bona part de lespai conreat. Les fonts realitzen des daviat la distinció entre el riguum i linriguum i la pràctica de la irrigació pot documentar-se per als segles IX i X. Als segles XII i XIII els masos estaven quasi bé sempre dotats amb recs, sèquies i palafangues i, a vegades, als seus ocupants els era reconegut de manera expressa el dret de conduir les aigües a les seves terres de conreu.
Podem distingir dos tipus de recs: per una part, havia aquells que es connectaven directament a una corrent daigua i es distribuïen després sobre les parcel·les duna contrada; i, per laltra, els recs que estaven connectats al canal dun molí, els quals, al mateix temps que es feien servir per rotar les moles, també es destinaven a irrigar les parcel·les que semplaçaven en el curs inferior i superior del rec. Una resclosa instal·lada a la ribera de la corrent servia per acumular laigua i garantia, així i fins a cert punt, un subministrament relativament regular al llarg de lany. Des daquesta resclosa partien les diverticula aquarum i els bogatells que permetien captar laigua i portar-la al aqua ductum. Una sèrie de comportes (destoledors, trestoledors) regulaven el subministrament daigües a les parcel·les. El canal en sí degué ser una construcció de poca longitud i bastant senzilla, probablement una simple rasa excavada a la terra i agençada de manera rudimentària amb pedres. Per aquesta es conduïa laigua, seguint la inclinació natural del terreny, cap a les terres més properes. Però a vegades els recs podien assolir una longitud notable i servir per subministrar amb aigua amplies extensions del incultum. Aquest és el cas, per exemple, del rec que vers el 1020 projectaven construir els habitants de Corró dAmunt i que degué estendres al llarg de més de tres quilometres: concretament des de la vessant de la Roca Centella fins a Corró, i daquí, segurament, fins a la riera de Vallfiguera.[77]
La irrigació saplicava als conreus més diversos: tant a les cultures del cereal com a les cultures vitícoles, sobretot, quan una i altra sassociaven amb larboricultura. Però, la irrigació es considerava indispensable per al conreu dels llegums, dels farratges, dels prats i de les plantes industrials. En relació amb tots aquests conreus, laplicació de la irrigació artificial no representa sinó excepcionalment un subministrament de nutrients addicionals. El seu efecte sobre els rendiments el té com factor de creixement. Per això la irrigació era important en els moments de màxima demanda daigua i quan la vegetació consumia un màxim denergia pel seu creixement. Quant a les aigües degué preferir-se la dels rius a la de les fonts, donat que aquelles contenien petites quantitats de nutrients dissolts i partícules orgàniques, al temps que estaven adaptades a la temperatura ambiental. A canvi de les possibilitats que oferia, la irrigació exigia una sèrie desforços: des de la construcció dels recs fins a la neteja regular dels canals quan shavien omplert de grava i llim. Per altra part, la irrigació també requeria una regulació clara de laccés als recursos hidràulics. Entrem, amb això, en una temàtica complexa les implicacions jurídiques i econòmiques de la qual es van plantejar de manera diversa segons les èpoques.
5.1.2 Laccés a laigua
Fins a la primera meitat del segle XI la construcció i lexplotació de lús dels sistemes dirrigació semblen haver estat un assumpte que requeia la majoria de les vegades en els propis agricultors. Lapropiació col·lectiva de laigua sembla venir suggerida per una carta ja citada de lany 1020, en virtut de la qual els habitants de Corró dAmunt, al Vallès, compraven a la comtessa Ermessenda el dret de desviar les diverses corrents daigües cap al rec que pensaven construir. Aquesta, tanmateix, condicionava la venda a que la desviació de les aigües no afectés al rec dels habitants de Samalús.[78]Certament, enfront a aquesta regulació intercol·lectiva dels accessos a laigua, amb lautoritat comtal com a intermediària, hi ha també evidències de grans recs construïts per iniciativa de monestirs benedictins.[79]Però en general, degué prevaler aquella apropiació col·lectiva de les aigües pels agricultors, una pràctica que per altra part venia sostinguda per la concepció tradicional que considerava les aigües corrents com un element dels espais incultes i amb això com un bé públic al que tot home lliure tenia accés.[80]Aquesta concepció shavia expressat ja en la legislació visigoda i es tornaria a vigoritzar per part dels sobirans al segle XII en el marc duna política més general de reactualització de les regalies.[81]Tanmateix, lapropiació col·lectiva de laigua i la noció de les aigües corrents com bé públic no excloïa que el dret daccedir a laigua fos concebut com un dret individual que corresponia a un propietari qualsevol. (De fet, el dret vulgar romà, malgrat concebre les aigües com un bé públic, permetia una apropiació limitada daquestes.) Daquí la possibilitat dalienar canals de rec i terres de conreu amb les aigües que, procedents dels rius i els torrents, les irrigaven. Laigua, en aquestes transaccions i perllongant una tradició legal romana, es considerava pertanyent als predis perquè constituïa un accessori i un valor afegit daquests.
Aquest fet facilitaria a partir de mitjan segle XI que laccés a les aigües de reg quedés sotmès, almenys en part, al control dels senyors. Tanmateix, cal subratllar que resulta difícil determinar la incidència daquest control senyorial. En qualsevol cas, aquest no va implicar tan una patrimonialització de les aigües i una limitació significativa de laccés a aquestes, sinó més aviat un esforç per regular lexplotació dels recursos hidràulics amb la finalitat, sobretot, de garantir la irrigació dels predis pertanyent a un domini concret. Va ser, sobretot, aquesta preocupació per la marxa del domini la que sembla haver orientat lactuació dels senyors. Reflex daquesta actuació eren les garanties que els senyors sesforçaren per atorgar als seus homes de mas pel que feia laccés a les aigües de rec (regadora, rigatura).[82]En la mateixa línia cal interpretar, a més, la proliferació dels pactes conclosos entre senyors per accedir a les aigües i consensuar el trànsit (transitum) dels recs pels respectius predis.[83]