Aquesta obra ha obtingut el XV Premi Francesc Ferrer Pastor dInvestigació vers la llengua, cultura o societat (2008), convocat per la Societat Coral El Micalet amb el suport de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Ferran Carbó (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Josep Guia (Societat Coral El Micalet), Vicent Miquel i Diego (La Paraula Cristiana), Gustau Muñoz (Publicacions de la Universitat de València) i Agustí Pérez i Folques (Conselleria de Cultura).
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Del text: Manel Arcos i Martínez, 2009
© Daquesta edició: Universitat de València, 2009
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació: Textual IM
Correcció: Pau Viciano
Coberta:
Il·lustració: Detall duna litografia acolorida apareguda en Das Buch der Welt (1856), revista editada en Stuttgart per Carl Hoffmann. Biblioteca dAbilio Reig Ferrer (Mutxamel, Alacant).
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
Depósito legal: V-2098-2009
ePub: Publidisa
Recorde amb afecte aquells màgics anys en què alguns xiquets dOliva passàvem moltes hores de sol saltant pels marges de la muntanyeta de la Creu, quan no era jugant a xapes o al pic i pala, quan no pegant-li puntellades a una pilota als carrers del Pinet, el meu barri, on encara viuen els meus pares. A ells, a Victòria i Alexandre, a la gent que em coneix i mestima de veritat i a totes les persones que mhan donat un colp de mà, en especial a les mestres i els mestres dels col·legis Gabriel Ciscar i Lluís Vives, on vaig cursar lensenyament primari, els dedique de bon grat aquest treball.
Piles, primavera de 2009
El robament, si és molt gros, es dignifica. Lideal de lhome modern és ser nét dun gran lladre, esborrar el record del difunt i guardar-sen els diners.
SANTIAGO RUSIÑOL, Màximes i mals pensaments.
PRÒLEG
El bandolerisme valencià del segle XIX no ha atret a penes latenció dels investigadors. Si no considerem les aproximacions literàries de Vicent Blasco Ibáñez en el seu conte La paella del roder o les novel·les de Rafael Comenge, El roder Micalet Mars o el honrado sin honra, de 1930, i la seua continuació, El bandido de Fontfreda, de 1932, precisament pel seu caràcter literari, però no per això mancades dinterès, la primera aproximació historiogràfica amb pretensió científica fou precisament un article que vaig publicar lany 1974 en la revista Recerques amb el títol de «Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de lAntic Règim (País Valencià, 1759-1843)». Aquell estudi, incorporat després a la meua tesi doctoral i, per tant, al llibre Revolución liberal y revuelta campesina del 1977, que era un resum daquella, no era més que una aproximació feta principalment a partir dels Llibres de Desemparats i Ajusticiats de la confraria valenciana de la Mare de Déu dels Desemparats i algunes notícies disperses tretes fonamentalment dels diaris de lèpoca. Dec confessar que algunes obres posteriors, com la de Juan Antonio Ramos Vidal o Antonio Escudero, no afegien gran cosa a allò que hi havia en el meu article. No puc dir el mateix de lestudi de Jaume Torras Elías, Notes entorn a la figura de Jaume el Barbut, que aquest autor va presentar en el Primer Congrés dEstudis dHistòria del País Valencià de lany 1971, ja que es tracta dun treball molt interessant malgrat que limitat a la figura dun sol bandoler. Lautor del llibre que ara presente cita també, en la introducció de lobra, algunes contribucions de Josep Camarena, Bernat Capó i Joan Josep Cardona, totes elles de caràcter local i limitat. Laltra època daurada del bandolerisme valencià, el segle XVII, ha rebut més atenció investigadora, començant per laportació fonamental de Sebastià Garcia Martínez i seguint amb els estudis de Lluís Guia Marín i altres autors que no cite, però probablement tampoc no tota la que el tema es mereix.
Resulta difícil comprendre la raó daquest desinterès per una problemàtica que, pel seu atractiu si tenim en compte el seu reflex en la literatura, hauria dhaver generat molts més estudis. Vejam, si no, labundant producció sobre el bandolerisme català del Barroc, que no ha tingut el seu correlat en el País Valencià. A hores dara, i situe aquest «ara» fins i tot després de la publicació de lobra de Manel Arcos, desconeixem amb exactitud levolució del bandolerisme valencià al final del segle XVII, no sabem absolutament res del XVIII i tan sols albirem que a les darreries del Set-cents sinicià una segona etapa àlgida del bandolerisme, el final de la qual desconeixem, però que degué durar fins a la fi del XIX o fins i tot començament del XX. Una de les raons daquest desinterès és probablement la complexitat que lestudi del bandolerisme presenta. Com que no tenim una font compacta, o un conjunt de fonts, per tal destudiar aquesta problemàtica, els investigadors han de recórrer necessàriament a documentació molt dispersa i, per tant, difícil de controlar. La quasi total desaparició dels plets criminals de lAudiència valenciana és, en part, un factor responsable del fet que comente. Però fins i tot si aquests processos shaguessen conservat, potser encara ens faltaria alguna documentació fonamental perquè sovint el bandolerisme fou perseguit mitjançant tribunals especials, la documentació dels quals quasi mai no ha arribat fins a nosaltres. Aquesta dificultat ha quedat perfectament coberta en La senda dels lladres de Manel Arcos. Si examinem la llista de fonts que lautor ha utilitzat en el seu estudi ens adonarem immediatament de limmens treball que ha realitzat. Arcos diu modestament en el pròleg que el treball ha anat fentse en el transcurs de setmanes, mesos i algun o altre any. Personalment sospite que aquest «algun o altre any» deuen dhaver estat un bon grapat que lautor no confessa, ja que no ha descurat esforços per tal desbrinar fins i tot els més mínims detalls. Posaré un exemple que mafecta personalment. En el meu estudi abans citat sobre el bandolerisme valencià donava compte de la desarticulació, lany 1801, de la famosa banda de Vicent Mas, àlies el Tramusseret de Beniardà, ja que així apareixia el seu nom en la documentació de la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats. No vaig ser conscient de la contradicció que implicava que un home de la llunyana vall de Guadalest comandés un grup de bandolers que eren tots de la Safor. Doncs bé, Manel Arcos sha pres la molèstia desbrinar si aquell «Beniardà» que deia la font no era en realitat Benirredrà i ha buscat pacientment en larxiu parroquial daquest poble de la Safor lacta de bateig del cap de la banda i lha trobat. Ara podem estar segurs que el famós Tramusseret era en realitat el Tramusseret de Benirredrà. Si lautor ha fet aquest treball amb un bandoler que ni tan sols és del seu període destudi, que va de 1806 a 1839, podem imaginar fàcilment la intensitat i rigor del seu treball. Aquestes dues són, al meu parer, les seues virtuts essencials, ja que aquest estudi és, per damunt de tot, del més alt rigor investigador. Podria objectar-se que el seu abast és limitat, en lespai i en el temps, ja que sestén en el període cronològic abans esmentat i en un territori parcial de lantiga governació borbònica de Dénia que lautor defineix com «els voltants de la serra de Mostalla». Tenint en compte la immensa dificultat del treball crec que no es pot demanar més. El que caldria esperar és que el seu exemple impulse altres investigadors a fer estudis semblants daltres territoris i altres períodes cronològics i que finalment puguem disposar dun conjunt dinvestigacions que ens permeten de conèixer en profunditat la història del bandolerisme valencià, almenys el del Nou-cents.
Aquest estudi és sobretot factual, és a dir, que exposa una sèrie de fets i no arrisca interpretacions. No li ho puc retreure. Jo tampoc no sabria interpretar el fenomen bandoler valencià. Es tracta, sens dubte, dun fenomen lligat a la violència interpersonal, malgrat que no limitat a aquesta. El País Valencià ha estat, tradicionalment, un territori en el què larranjament privat i violent de comptes sha practicat de forma habitual, sobretot en els segles XVI i XVII. Ens manquen estudis comparatius, però almenys sabem que les morts violentes que consten en els registres parroquials de defuncions eren prou superiors a les daltres territoris hispànics. En un estudi recent sobre el marquesat de Llombai vaig calcular una taxa de 30 homicidis anuals per 100.000 habitants en el segle XVII, que és la que habitualment utilitzen els criminòlegs, que és molt elevada. En aquest mateix territori la taxa va caure a 3 homicidis anuals per 100.000 habitants durant el segle XVIII. La informació aportada per Manel Arcos suggereix que en la primera meitat del segle XIX aquesta taxa degué elevar-se a magnituds pròximes a les del Sis-cents. Si lalta taxa del XVII es degué, entre altres raons, a labsència de mecanismes repressors a causa de la debilitat de lestat, i la caiguda del XVIII al reforçament daquest mateix estat en el període borbònic, la repuntada del XIX probablement tinga la mateixa explicació. De fet lautor ha tingut la cura dinscriure el seu estudi en una detallada contextualització històrica i queden pocs dubtes que els trasbalsaments polítics, la desmobilització guerrillera després de la guerra del Francès, les desercions de lexèrcit i la crisi econòmica són factors que necessàriament shan de tenir en compte. Potser també hi tingués algun pes la «tradició» de violència valenciana, que el «pacífic» segle XVIII potser no va poder esborrar totalment, ja que aquella pacificació es degué més a una política repressora que no pas civilitzadora, donant a aquesta paraula el significat que li atorga Norbert Elias. Dalguna manera la repuntada de violència del segle XIX no mostraria sinó el fracàs en aquest sentit del despotisme il·lustrat. Vull que es prenguen aquestes reflexions com a absolutament provisionals, ja que ens farien falta molts més estudis com el de Manel Arcos, del País Valencià i de la resta dEspanya, per tal darribar a entendre en profunditat un fenomen tan complex.
València, maig del 2009
MANUEL ARDIT
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
El llibre que tens a les mans és el resultat dun treball llarg en el temps i ardu en lelaboració. Qui ja ha viscut una experiència pareguda, sap massa bé els passos que shan de fer i les portes que shan de tocar. Anys enrere (deuen ser uns quants, perquè ara mateix no matrevisc a fixar una data), havien arribat a la meua oïda rondalles de bandits de la rodalia molt curioses, com ara que si, en temps immemorials, alguns dells es veien amb dones lleugeres de casc, sota una figuera dun paratge determinat; que si un famós capitost amagava els botins dels robatoris en un forat de la muralla dun castell... Tot eren comentaris. Però, com sempre sha dit, quan els gossos lladren és perquè alguna cosa senten.
Si volia saber més, doncs, havia de furgar on fóra menester. I qui busca, a la fi troba. En un primer lloc, calia cercar dades. De bell antuvi, em posava mans a lobra. Visitava arxius municipals, parroquials i provincials, hemeroteques i, fins i tot, biblioteques virtuals. Els documents hi eren, i tant, però havien romàs un grapat danys dormits i en silenci. Tot arreplegada la informació, calia tractar-la. Ací topava amb una de les primeres dificultats. La consulta duns quants manuscrits, no poc ni gaire, requeria grans dosis de paciència per poder desxifrar el contingut. I, així, anaven transcorrent les setmanes, els mesos i algun o altre any.
La tasca, de bona veritat, valia la pena. Lintent sho mereixia. Lassumpte investigat, el fenomen del bandolerisme en una part de lantiga governació de Dénia al llarg del primer terç del segle XIX, no havia sigut estudiat a fons en cap moment. Josep Camarena Mahiques, Bernat Capó Garcia, Joan Josep Cardona Ivars, Antonio Escudero Gutiérrez i Manuel Ardit Lucas, entre altres, havien avançat alguns apunts. Comptava, tot i això, amb les restes que havien perdurat en la comunicació oral (llegendes i mites, sobretot). Hi havia interés, per tant, domplir un buit; de recuperar, al cap i a la fi, una part de la nostra memòria històrica. Tot un repte.
A les acaballes de lAntic Règim, entre la fi del regnat de Carles IV i els primers anys de la regència de Maria Cristina, esposa de Ferran VII i mare dIsabel II, sesdevé un període excessivament convuls i inestable, amb guerres, invasions, revoltes i alternances en el poder cada dos per tres, i enmig duna conjuntura econòmica gens favorable a les capes socials més vulnerables, cada cop més sumides en el marasme i en la misèria. Són trenta-tres anys del nostre passat, els que van des de 1806 fins al febrer de 1839, amb un marc jurídic que, en matèria dordre públic, presenta constants modificacions quant a lorganització i el funcionament dels cossos i les forces de seguretat (fusellers, voluntaris reialistes, milicians, urbans o guàrdies nacionals), com pel que fa a la normativa sobre ús i tinença darmes, sense oblidar la infame política penal i penitenciària i linhumà i insalubre estat dels presidis i les presons.
En aqueix context, hi ha uns quants personatges principals, com ara roders de la talla del Tramusseret de Benirredrà, el Coix de Gandia, Collet, Palmeret, el Mut, el Frare del Barranc, Joan Berenguer de Fèlix, el Peixeruc, el Seguinet, Calafat, Malacara, Josep Poler, el Moliner de Palma, el Rajoler dAdor, el Fraret de Buixerques, Vicentet, Vinyes, Marcel·la, Cassola, Joaquim Cardona, el Valent, el Coix dAlfauir, Laberte, Francesc Sendra, Francesc Canet, Frares, Antoni Sala, lAgre, el Xera, el Tort de Seganyet, el Gallo, Parretes, Tern, Llutxent, Joaquim Pla o Salat, gràcies als quals queden gravades un munt de gestes heroiques i èpiques, on no falten els elements essencials del gènere daventures (saquejos, assalts, robatoris en despoblat, assassinats, segrestos, evasions destabliments penals, xocs armats, traïcions, delacions, venjances, execucions...).
I, evidentment, els protagonistes dels susdits episodis vagaregen per un territori, on marquen el seu camp doperacions. Lacció es desenvolupa en un espai físic bastant peculiar, enquadrat per la cadena de ferradures muntanyoses, encarades a la mar Mediterrània, que formen, de nord a sud, les serres del Mondúver, el Buixcarró, la Falconera, Ador, la Safor, Benicadell, Gallinera, lAlmirall, Mostalla, Pla del Miserà, la Carrasca, el Migdia, Negra, Segària, el Penyó, Seguili, Beniquasi, Seldetes i el Montgó. Sens dubte, es tracta dun paisatge singular i encisador; i, ensems, tan bigarrat com embullat. És lescenari adient i idoni, testimoni sigil·lós i taciturn dinfinitat de malifetes.
Els bandits van deixant empremta per molts municipis de les comarques de la Safor, la Marina Alta, la Vall dAlbaida i el Comtat. Aquesta és La senda dels Lladres, un relat que, siga dit de pas, està inspirat en un topònim i, més concretament, en el nom dun camí rural. La senda dels Lladres discorre, a hores dara, pel terme dOliva, en paral·lel a lactual carretera CV-715, Oliva-la Nucia. Naix a la partida de les Planes i enllaça, després de travessar el barranquet de Benirrama, amb el camí Xiulet, situat al peu de la muntanya del Castellar, a lextrem oriental de la serra de Mostalla. Sobre el cim de lesmentat turó sassenta un dels cèlebres caus, per no dir el que més, dels bandolers de la contornada. Qui ho havia de dir!