Els bandits van deixant empremta per molts municipis de les comarques de la Safor, la Marina Alta, la Vall dAlbaida i el Comtat. Aquesta és La senda dels Lladres, un relat que, siga dit de pas, està inspirat en un topònim i, més concretament, en el nom dun camí rural. La senda dels Lladres discorre, a hores dara, pel terme dOliva, en paral·lel a lactual carretera CV-715, Oliva-la Nucia. Naix a la partida de les Planes i enllaça, després de travessar el barranquet de Benirrama, amb el camí Xiulet, situat al peu de la muntanya del Castellar, a lextrem oriental de la serra de Mostalla. Sobre el cim de lesmentat turó sassenta un dels cèlebres caus, per no dir el que més, dels bandolers de la contornada. Qui ho havia de dir!
CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I CITACIONS
Per al tractament i ledició dels manuscrits i els textos originals, ha sigut imprescindible establir uns criteris que respecten al màxim el material de lèpoca, encara que en ocasions ha sigut necessària lactualització ortogràfica. Segons els susdits principis, la transcripció atén les pautes següents:
1) Shan respectat les grafies i tots els signes de puntuació dels documents.
2) Si una paraula està escrita malament i lerrada es deu al desconeixement de la llengua, i no a lortografia, sha transcrit literalment i sha afegit (sic).
3) La mateixa fórmula sha aplicat a les errades de morfologia i sintaxi, dexpressió, repetició per descuit duna mateixa paraula, etc.
4) Sha actualitzat lortografia quan lescriptura original incorrecta es dóna per un desconeixement de la versió escrita vàlida o, simplement, perquè han canviat els usos ortogràfics.
5) Lús de les majúscules i de les minúscules i laccentuació gràfica dels textos originals també han estat adaptats a les normes actuals dortografia.
6) Shan desfet les abreviatures del text, excepte aquelles que sutilitzen com si foren fórmula de comiat i les que estan tradicionalment instaurades.
7) Sha afegit el punt en les abreviatures o quan el text següent comença amb majúscula i sentén que lautor ha oblidat de posar-lo.
Pel que fa a les citacions:
1) Quan sha fet ús duna citació sense mencionar explícitament la font de procedència, la citació sha fet en valencià.
2) Si sha mencionat la font de procedència amb una nota a peu de pàgina, sha sigut coherent i sha sigut fidel al text original. En aquest cas, no sha traduït al valencià cap citació siga quina siga la llengua dorigen.
3) A més dels esmentats criteris, shan mantingut en la llengua original les citacions que tenen una forma textual que és pertinent o que aporten alguna informació rellevant per al contingut de lobra, ja siga per la seua forma lingüística, pel seu valor històric, artístic, testimonial, documental, etc. Això, independentment del fet que shan traduït al valencià les altres citacions que no tenen les dites característiques.
4) En tots els casos, sha mantingut la referència de la citació amb el títol en la llengua original.
Capítol 1
BANDOLERISME EN UNA SOCIETAT DE LLAURADORS I SENYORS
València, 8 de juny de 1807. Hi ha preocupació al si de la Sala del Crim1 de la Reial Audiència, per lincrement de la delinqüència a les governacions de Dénia, Xàtiva i Alcoi. Davant açò, aquest òrgan judicial tramet al corregidor de Dénia2 la resolució següent:
Enterada la Sala de los notorios robos, muertes e insultos que de poco tiempo a esta parte se observan en los pueblos de esa gobernación, y de los de San Felipe y Alcoy por la cuadrilla de malhechores y forajidos que les infestan en perjuicio de la sociedad pública, y tranquilidad de los honrados vasallos del Rey. Para atajar tales inconvenientes; por su providencia de este día se ha servido acordar, que V. S. inmediatamente disponga, que por las justicias de los pueblos en que se hubieren cometido los delitos, se libren y remitan testimonios separados en que se acredite el nombre y apellido de dichos forajidos, causas en que estén inmiscuídos y demás que consideren necesario para verificar la identidad, y los dirijan a la Sala por mano del Sr. Fiscal. Y sin perjuicio de continuar las respectivas causas procure V. S. practicar las más exquisitas diligencias para su prisión, valiéndose para ella de cuantos auxilios tenga por convenientes, tanto de tropa como de paisanos honrados, satisfaciéndose a éstos sus jornales con arreglo a las órdenes comunicadas sobre el asunto; con la inteligencia que la Sala contribuirá por su parte a hacer presente a S. M. o a quien corresponda los méritos de los sujetos que se distingan en este importante servicio. [...]3
Motius tenia la Sala del Crim per arribar al susdit extrem, justament quan la governació de Dénia havia complit un segle de vida.4 Mesos enrere, al desembre de 1806, la justícia trobava morts a Oliva dos veïns del poble en el termini duna setmana. El primer cos apareixia el dia 19, mentre que el segon era localitzat el dia de Nadal al camí ral de Xàtiva (llavors, San Felipe) a Oliva, on lhavien mort violentament. Ja al setembre de 1805, havia sigut trobat en la mateixa localitat el cadàver dun altre veí al seu domicili.5
Eren els últims anys del regnat de Carles IV, qui havia pujat al tron a la darreria del 1788.6 El fenomen del bandolerisme rebia un tractament especial. Shavia convertit en un afer prioritari des dels temps de lanterior Borbó, Carles III. El 29 de juny de 1784 era aprovada la Reial Instrucció per a la persecució i lextermini de quadrilles de lladres i contrabandistes, perquè «amb lescarment daquesta gent» restaren lliures els «amats vassalls de tota violència, i de ser molestats als camins, i a les seues cases i hisendes».
Com des de Madrid es reconeixia que no shavia aconseguit la total extinció del mal, el problema passava a ser competència exclusiva dels militars. Les capitanies generals7 tenien lencàrrec preferent de garantir la quietud pública i, per a la tasca, disposaven de tropes dinfanteria, cavalleria, dragons i milícies de sou continu. Principalment, els capitans generals havien de netejar els camins de saltejadors, per tal que els viatjants no sofriren cap molèstia. El rei manava que per ara, i mentre no hi haguera contraordre, tingueren pena de vida els que feien foc o resistència amb arma blanca a la tropa.
Abans de la promulgació de la Reial Instrucció de 1784, nogensmenys, algunes bones peces de la contrada ja havien petjat el patíbul a València. Fou el cas del pedreguer Esteve Pons, executat al desembre de 1762; del teuladí Ramon Sarandanga, penjat i esquarterat a labril de 1777; i de londareny Joaquim Morell, enforcat i esquarterat al juny de 1777.8 El càstig de lesquarterament sinfligia, de ritual, als condemnats que havien estirat la corda més del compte.
La Reial Instrucció de 1784 va continuar vigent durant un seguit danys, tot i publicar-se daltres posteriorment, com va ser el cas del Reial Decret de 30 de març de 1802, que establia que tots els assaltadors de camins detinguts per les partides de tropa havien de ser posats a la disposició dels respectius capitans i comandants generals, perquè es procedira militarment contra ells i sels jutjara en consell de guerra ordinari doficials. Els altres tribunals havien dinhibir-sen. En cas de dubte, es determinava que:
[...] todos los salteadores de caminos y sus cómplices que sean aprehendidos por la tropa dentro de las capitales de las provincias y demás poblaciones, quedarán sujetos al referido juicio militar, del mismo modo que los que lo fueren en los caminos y despoblados, por las relaciones que tienen entre sí esta clase de bandidos [...].9
La resta de bandits pertanyia a la jurisdicció ordinària, llevat dels casos en què es feia resistència a la tropa. Les justícies ordinàries havien dauxiliar les disposicions dels capitans generals en la matèria. Malgrat això, els tribunals superiors no perdien protagonisme. De fet, la Sala del Crim havia tramitat causes que concloïen amb ajusticiaments a València. Una delles fou loberta contra Vicent Camarena, dAlmiserà, qui era enforcat al febrer de 1792. El pegolí Joan Hernández, empaperat per haver mort lalcalde de Senija, era penjat al novembre de 1799 (en acabant, li tallaven el cap i una mà). Un altre procés fou lengegat contra la colla de Vicent Mas, el Tramusseret de Benirredrà.10 Sis enjudiciats expiraven al cadafal al maig de 1801. Un dells, don Alonso López, dit Barrabàs de Camuñas, era engarrotat en classe de noble, mentre que els altres cinc eren enforcats (el Tramusseret, el cos del qual era, a més a més, esquarterat i escampat per diversos paratges de la Vall dAlbaida, el Comtat i lHorta de Gandia; els gandians Antoni Morant, el Coix, i Joaquim Pérez, Collet, als quals també els tallaven la mà dreta; Josep Martínez, Palmeret, de Gandia; i el benirredrà Josep Sanç, el Mut). Més tard, al juliol de 1802, eren penjats dos paisans del mateix esbart (el gandià Josep Morant i el xativí Manuel Botella), ara sentenciats pel Cos de Voluntaris dAragó.11
El bandolerisme era un autèntic maldecap i no hi havia manera de trobar la recepta idònia per combatrel. I quasi sempre, la Reial Audiència, una institució farcida de gent de fora,12 es treia lespina mostrant descontent amb la tasca de jutges, escrivans i justícies locals. Era una mena despolsar-se el problema des de la llunyania; de traure-sel del davant i de passar-lil al corregidor corresponent, autoritat jeràrquicament inferior. Açò ocorria, val a dir, en un període dinestabilitat de la Capitania General i la presidència del Reial Acord, on es produïren també situacions conflictives entre el capità general i els jutges que integraven lAudiència i, fins i tot, entre la Sala del Crim i lintendent i el mateix Reial Acord. El debilitament polític i institucional de lAntic Règim ja era manifest.
Al juliol de 1806, la Sala del Crim fixava una sèrie dinstruccions, on ordenava la incoació immediata de sumaris en els casos de robatoris, morts o daltres excessos. Les víctimes o les persones ofeses havien de ser preguntades per les senyes personals dels reus, el seus vestits i armes, i si veient-los els reconeixien. Les justícies del territori tenien un termini de deu dies per informar daquestes causes i de totes aquelles que podien implicar pena corporal o aflictiva i, així mateix, eren advertides que havien dajudar-se mútuament i sense cap retard, ja que:
[...] la menor falta de celo en el cumplimiento de este deber, les será corregido con el mayor rigor, a cuyo efecto la justicia requirente que experimente retardación en la devolución de su exhorto diligenciado, o cualquier otra inacción o desaire de parte de otra, dará cuenta a la Sala con testimonio por el conducto del Señor Fiscal. [...]13
Lesmentat tribunal superior havia notat inactivitat i tardança en la instrucció dels plets criminals, omissió en la pràctica de diligències per descobrir els autors i els còmplices dels delictes i indolència per procurar la presó dels bandits. El malestar del dit òrgan judicial tenia lloc, precisament, quan shavien desplaçat a la zona efectius militars amb la missió expressa de capturar els lladres i els saltejadors de camins del territori. Al febrer de 1807, una companyia del cos de Granaders Provincials de Castella estava acantonada a les ciutats de Dénia i Gandia, a fi de controlar la governació i també la de Xixona.14
Al maig de 1807, el problema de lordre públic era tan preocupant que la mateixa Sala del Crim manava a les justícies de la governació més activitat amb rondes de vigilància:
[...] Para lo cual se valgan de todos cuantos auxilios consideren necesarios, suministrando a las partidas destinadas para la persecución de malhechores los que pidan a dichas justicias, valiéndose para los gastos que en ello se ofrezcan de los efectos más prontos; sin omitir la menor diligencia en este asunto tan interesante al Real Servicio. [...]15
Així i tot, al juliol del mateix any senregistrava una altra mort violenta al territori de la governació, en aquest cas a Gandia.16
La proliferació de vagabunds i el creixement del bandolerisme pertot arreu durant el regnat de Carles IV no sols eren conseqüència del context social, de laugment demogràfic i de la conflictivitat antisenyorial. També van ser lefecte dels canvis polítics i econòmics. Les guerres, les desamortitzacions i la fam colpien els sectors més dèbils duna societat que, a pesar danar transformant-se, continuava estant sotmesa al poder dels senyors.
Els senyors governaven bona part dels municipis, elegien les autoritats locals, administraven justícia i, a més, tenien poder per castigar. Eren senyors de vassalls. La societat, per tant, quedava dibuixada com una piràmide on els senyors ocupaven el vèrtex superior. Els més rics i poderosos residien fora, habitualment a Madrid, prop de la cort. Ser senyor comportava una pila de privilegis polítics i també econòmics. Gràcies al seu domini, les administracions senyorials obtenien rendes en diners o en espècie, com eren els censos emfitèutics o les pensions anuals i els delmes o els tributs en espècie.
La població, generalment agrícola, havia augmentat fins a doblar-se en 1787 al País Valencià. Lagricultura predominava als petits nuclis rurals i als pobles.17 El sector agrícola, però, no era un grup homogeni. Destacaven, duna banda, els llauradors, que eren propietaris de terres, molins, almàsseres, forcat, ramat, etc. I daltra, els jornalers que, tot i posseir parcel·les de terreny més menudes, de costum treballaven les terres daltres. I moltes daqueixes terres eren en mans dels senyors. Llauradors i jornalers les cultivaven en règim demfiteusi.18