A lacabament del segle XVIII, la societat feudal dels grans dominis senyorials entrava en crisi. Cada volta hi havia més rebuig social als abusos i a les càrregues dels senyors. En 1801, el clima dagitació popular va culminar amb una insurrecció agrària en terres valencianes. Després de les protestes, la pressió senyorial se suavitzà considerablement en un munt de llocs.
La revolta de València va coincidir amb larribada de les desamortitzacions eclesiàstiques. A partir del 1801, quan a Madrid començaren a respirar-se aires de reformisme, semprenien les polítiques de desamortització. Les primeres mesures efectives contra la propietat vinculada i amortitzada de la terra19 van contribuir també a la crisi de la societat feudal. LEsglésia, eix fonamental de lAntic Règim, es va veure desfavorida duna manera important.
Espanya era un país immers en constants guerres des del 1793. I les guerres portaven conseqüències ruïnoses per a leconomia i la Hisenda Reial. El comerç exterior restava paralitzat i creixia el nombre de pobres, de gent sense treball i de vagabunds. Els preus dels productes importats sencarien, sobretot el del blat, bàsic per a lalimentació popular. Els consumidors, especialment els més necessitats, eren els més perjudicats. I les zones rurals en passaven de tots colors per exportar per mar els excedents de lagricultura.20 A part daixò, com que les guerres generaven despeses, la Hisenda introduïa nous impostos estatals amb lobjectiu de recaptar més diners. Aquestes mesures, encara que també afectaven els rics i els poderosos, no eren massa ben rebudes per una població que ja havia de suportar la pressió dels drets smyorials, les cises i els impostos patrimo nials dels municipis. Tot açò va desm1cadenar una situació de malestar, knsió i disturbis als carrers, mentre que alhora les partides de bandolers augmentaven duna manera alarmant a làmbit rural.
1. Lesmentat tribunal estava integrat per quatre alcaldes del crim, denominació castellana dels jutges criminals de lAudiència foral. El membre més antic presidia la Sala del Crim, fins que a partir del 1776 va ser creat el càrrec de governador, que havia de ser ocupat per un oïdor o magistrat civil. El Reial Decret de 29 de setembre de 1801 reservava a la Sala del Crim el coneixement de les causes greus, com ara les dimposició de la pena capital, assots o bandejament perpetu. Els plets criminals de menor entitat eren a càrrec del capità general i un oïdor o un alcalde del crim. Alcalde del crim fou loliver Josep Maians i Pasqual, fill de Gregori Maians i Ciscar. Josep Maians, que havia ingressat en la magistratura pels mèrits explícits de son pare, accedia a lAudiència de València en 1783, provinent de la Cancelleria de Granada, on havia desenvolupat el mateix càrrec durant dos anys. En 1791, ascendia a oïdor de lAudiència i, més endavant, va ser nomenat degà del tribunal. Maians va romandre en lAudiència valenciana fins a 1809, quan va ser traslladat de nou a Granada.
2. Des del 1707, els corregidors, amb atribucions semblants a les del governador, dirigien les governacions o els corregiments. Al País Valencià, la figura del corregidor posseïa un marcat caràcter castrense, dotat de molts privilegis i gran autonomia per decidir. Els corregidors exercien funcions específiques, com eren laplicació de les instruccions de la cort, el Reial Acord i la Intendència; el control de lordre públic; la supervisió dels òrgans de govern municipals; la presidència dels ajuntaments i la jurisdicció sobre el seu territori, o directament o bé a través dels alcaldes majors. En 1804, quan Dénia sincorporava a la Corona i esdevenia ciutat de domini reialenc, era designat el primer corregidor de la governació. Fins aleshores, les funcions de corregidor de la governació es repartien entre un governador militar, representant de la jurisdicció reial, i un governador polític, defensor dels interessos senyorials.
3. AHD, Governació 417, Veredes 28, Vereda de 11 de junio de 1807.
4. La governació de Dénia shavia imposat al País Valencià amb la instauració del Decret de Nova Planta i labolició dels furs, el 29 de juny de 1707, com a conseqüència dun nou sistema polític de caràcter impositiu i de domini militar. Aquest model polític saplicava en làmbit local mitjançant la divisió del territori en corregiments o governacions. Amb el pas dels anys, els tretze corregiments inicials van quedar reduïts a onze: València, Xàtiva, Alzira, Ontinyent, Alacant, Alcoi, Dénia, Oriola, Castelló de la Plana, Peníscola i Morella. Un total de setanta municipis componien la governació del Dénia, dels quals dos eren de jurisdicció reialenca, Tàrbena i Callosa den Sarrià; tres dordes militars, Sagra, Sanet i Castell de Castells; un de senyoriu eclesiàstic, Bolulla; i la resta de senyoriu secular, Alcalalí, Almoines, lAlqueria de la Comtessa, Altea, Beniarbeig, Beniardà, Beniarjó, Benigembla, Benidoleig, Benifato, Beniflà, Benimantell, Benimeli, Beniopa, Benipeixcar, Benirredrà, Benissa, Benitatxell, Bellreguard, Calp, Confrides, Daimús, Dénia, Finestrat, la Font den Carròs, Forna, Gandia, Gata, Guadalest, Guardamar de la Safor, Llíber, la Llosa de Camatxo, Miraflor, Miramar, Murla, els Negrals, la Nucia, Oliva, Ondara, Orba i Orbeta, Palmera, Pamis, Parcent, Pedreguer, Pego, Piles, Polop, Potries, Rafelcofer, el Ràfol dAlmúnia, el Real de Gandia, Salem, Setla i Mira-rosa, Senija, Teulada, Tormos, la Vall dAlcalà, la Vall dEbo, la Vall de Gallinera, la Vall de Laguar, el Verger, Vilallonga i Buixerques, Xàbia i Xaló.
5. APSMO, QL, Tom 6, i-3, Defuncions, ff. 1190-1191; APSRO, QL, A.1.11 (LB), Defuncions, f. 148.
6. Els esdeveniments de la Revolució francesa del 1789 i lascens ulterior de Napoleó Bonaparte a partir del 1799 van condicionar les decisions polítiques dels successius secretaris dEstat (Floridablanca, Aranda, Godoy, Saavedra, Urquijo, Cevallos i, de nou, Godoy) amb els qui confià Carles IV durant el seu regnat de gairebé vint anys.
7. Des del 1707, el representant reial al territori valencià era el capità general, amb funcions governatives, qui estava assessorat en assumptes judicials per la Reial Audiència. Capità general i Audiència constituïen el Reial Acord. Daltra banda, hi havia la Intendència, òrgan encarregat de la Hisenda Reial, amb els objectius dimpulsar leconomia i dabastir els exèrcits.
8. ACMDD, Llibre de lAdministració de Desemparats i Sentenciats (1759-1817), 116, ff. 5, 24 i 25.
9. AHP, 2521/36 (1811-1814), Reial Decret de 30 de març de 1802.