Però nhi ha més. Vincular lestudi del cooperativisme i del mutualisme només al sindicalisme agrari és, segurament, caure en un parany: el de la ideologia agrarista sorgida al segle XIX. Lagrarisme és una idea de llarg recorregut. Encara avui, quan el País Valencià té una estructura econòmica bàsicament vinculada als sectors terciari i secundari, els informatius de la cadena pública autonòmica de televisió inclouen monogràfics sobre el camp i no fan el mateix al voltant de la indústria, del turisme o dels serveis. Ho fan perquè són hereus duna llarga tradició: la que vincula les possibilitats de creixement i de progrés del país al sector agrari, que sens dubte va ser responsable en el passat, però no en solitari, de la transformació capitalista contemporània a les contrades valencianes.
Lagrarisme va ser, durant la revolució industrial, una ideologia defensiva: la del paradís perdut. Després, esdevingué un ítem de les ideologies conservadores. Els interessos del camp eren els interessos dels valencians, com si el camp es distribuïra equitativament entre tots ells i no hi haguera divisions de classe (grans propietaris, petits propietaris, arrendataris, jornalers), que hi introduïren elements de diferenciació i de confrontació. Per aquesta via ideològica, el camp sembla ocupar més espai en limaginari del que realment ocupa en lestructura de lactivitat econòmica. I, paral·lelament, quan sestudien fenòmens com el cooperativisme, la tendència a vincular-los al camp esdevé una mena dexpressió ineludible. Ho és, però no en exclusiva.
La qüestió és que quan es proclamà la Segona República, la major part de la població valenciana treballava en la indústria, la construcció i el sector dels serveis. El sector agrari encara retenia un percentatge molt alt de població activa, que en conjunt era del 47 per cent. Si més no, a València i a Alacant la població empleada en el sector primari estava al voltant del 40 per cent i la mitjana creixia, perquè a la província de Castelló arribava al 60 per cent.[25]No es tracta ací de restar importància a lagricultura, sinó datorgar -la a la resta dels sectors dactivitat econòmica.
Finalment, alguns bons treballs sobre el sindicalisme agrari confessional de principis del segle XX, els de Samuel Garrido especialment, sembla que ens han estalviat fins ara estudiar el cooperativisme i el mutualisme no confessional. I també això sembla una mica esbiaixat o injust. Perquè és cert que el catolicisme social, a partir de la dècada final del segle XIX i durant el primer terç del segle XX, ajudà a consolidar un moviment de masses que acabà vinculant-se a la mobilització política: la Dreta Regional Valenciana, apareguda el 1930, és el punt culminant daquesta connexió.
Però això no ens pot fer oblidar que la catòlica no va ser la principal espoleta de la mobilització de masses a les contrades valencianes del 1900. El republicanisme fou el primer i els moviments obrers organitzats (socialista i anarcosindicalista) també hi tingueren una presència preeminent. Cal pensar que aquestes formes de mobilització no es dotaren dorganismes de cooperació i ajuda mútua que serviren per aglutinar les seues bases socials? Ens conformarem pensant que els casinos i les societats educatives i recreatives, a tot estirar afegint-hi les escoles racionalistes, configuren tota la trama de la cohesió social del republicanisme? Ens conformarem pensant que només les societats obreres, les societats de resistència al capital, els sindicats de classe, sense llevar-los gens ni mica dimportància, són tot el panorama associatiu de les classes treballadores?
Aquest llibre porta en el títol la paraula laic. No es tracta, ni de bon tros, de deixar de considerar el cooperativisme i el mutualisme darrel catòlica. Seria un bogeria, perquè la dialèctica establerta entre fundacions de cooperatives, de sindicals o de mutualitats de socors, laiques i catòliques, és contínua des de mitjan segle XIX. No es poden explicar les unes sense les altres. Es tracta, si més no, de no deixar en penombra la que és la part més gruixuda del moviment mutualista i cooperatiu valencià dabans la Guerra Civil: el laic o, si es prefereix, el no confessional, justament. Ho és en nombre dentitats i dassociats. Com sabem, el resultat del conflicte civil esmentat va evitar que ho fóra també en perdurabilitat.
LECONOMIA SOCIAL EN PROJECCIÓ
Si qualsevol història és, com deia el clàssic, història contemporània, perquè vincula lobjecte destudi situat en el passat amb les preocupacions del present, el cas daquest estudi sobre el mutualisme i el cooperativisme no és diferent. No sha dincórrer en teleologia per assumir que les formes associatives que estudiarem a continuació depengueren estretament del seu context, en configuraren la fesonomia atenent aquell context, però, alterant-ne els contorns, adaptant-se a les noves situacions, han arribat als nostres dies. Si alguna qualitat té un subjecte històric és el del dinamisme, la impossibilitat de restar quiet, lassumpció del canvi.
Ni ara ni abans, el cooperativisme i el mutualisme han mantingut relacions lineals amb lentorn mercantil en el qual operen. Avui, uns els veuen plenament integrats en les economies de mercat; altres com una mena de cossos estranys, tolerables a condició que no adquiresquen major dimensió. Fins i tot, ara que la tendència a la professionalització de les cooperatives fa que moltes vulguen anomenar-se empreses cooperatives, sovint entren en confrontació amb les xarxes de distribució privades o aconsegueixen introduir pals en la roda de les formes oligopolístiques dorganització dels mercats. De manera que són entitats empresarials diferents. I contradictòries: allò que ara sanomena professionalització un eufemisme, sens dubte va en contra de lortodòxia cooperativa i pretén fer compatible lèxit empresarial amb el manteniment dun nucli mínim de principis diferencials cooperatius. Tan mínim que alguns pensen que sha produït una desnaturalització dels principis cooperatius.[26]En el fons, el que cal evitar, des de la perspectiva històrica, és la paraula ortodòxia.
Lassociacionisme en general, i el mutualisme i el cooperativisme en particular, no és una qüestió de principis. És una qüestió dexperiència, de context i, òbviament, didees. Avui com ahir. En el passat, al mateix temps que alguns reformadors socials pensaven en el cooperativisme com a forma dintegració de la classe treballadora en la nova societat de mercat, els defensors del mercat se sentien enutjats per lexistència de mutualitats i cooperatives que, en el fons, influïen sobre la relació entre el capital i el treball, que ells volien conduïda per la mà invisible i no contorbada per coalicions de treballadors.
Economia social, tercer sector, tercer sistema, economia del non profit, sector voluntari, economia alternativa, zona gris, economia de linterès general. Són moltes les expressions que sutilitzen en lactualitat per designar realitats socioeconòmiques semblants. Aquelles que anteposen les persones i lobjecte social al capital; aquelles que inclouen ladhesió voluntària i oberta dels seus membres, així com el control democràtic daquests sobre la presa de decisions; aquelles que defensen els principis de solidaritat i de responsabilitat; aquelles que apliquen els excedents a lobjecte social pel qual van ser creades, mitjançant la reinversió o la distribució, segons els desigs dels membres. Avui el sector inclou cooperatives, mutualitats, mútues, associacions, fundacions i societats laborals. I, pel que sembla, és un sector en expansió.[27]També un sector estrany: no comparteix les premisses de lindividualisme possessiu sobre les quals van aixecar-se el capitalisme i el liberalisme econòmic originàriament.
Les cooperatives són el mascaró de proa de leconomia social. En els darrers vint anys del segle XX, el cooperativisme espanyol ha experimentant un avanç molt notable. Ha crescut el nombre de cooperatives i el de cooperativistes, creix. Pel que fa a les cooperatives agràries, les que més socis acumulen, el 2001, 977.916 agricultors espanyols eren socis dalguna de les 3.926 entitats existents. En la mateixa data, el 42 % de la producció final agrària es comercialitzava a través de les cooperatives.
Dos territoris destaquen sobre la resta de lEstat quant a labast del cooperativisme: Andalusia i el País Valencià. El 2001, respecte al conjunt espanyol, Andalusia tenia el 20 % de les cooperatives i el 24,6 % dels cooperativistes, mentre que al País Valencià radicaven el 14 % de les cooperatives i el 22,5 % dels cooperativistes.
Tot i que les cooperatives agràries tenen més socis al País Valencià que a Espanya (la mitjana valenciana el 2001 era de 394 i lespanyola, de 249), els nivells de facturació són menors comparats amb tots dos àmbits. Això reflecteix una de les característiques estructurals de lagricultura valenciana: laltataxa de minifundisme del parcel·lari i de la propietat mateix. Alhora, aquesta característica explica larrelament del cooperativisme agrari, històricament, a les terres valencianes.
Un altre àmbit decisiu del sector cooperatiu és el del crèdit. De les 83 caixes rurals de crèdit que integraven, el 2005, el sector cooperatiu de crèdit a Espanya, la meitat eren valencianes. La quota de mercat de les caixes representava el 14 % dels dipòsits i el 9 % dels crèdits, xifres superiors a les de la resta de lEstat, on abastaven el 7 % i el 5 %, respectivament.
El País Valencià no és només un indret notable, en el context espanyol, pel que fa al cooperativisme agrari i al crèdit cooperatiu. Té també un pes considerable pel que fa a les cooperatives de treball associat i a les de consum, tan sols per darrere dAndalusia i Catalunya.[30]Lactivitat econòmica principal de les cooperatives de consum és la distribució alimentària. Representa el 97,5 % dels punts de venda que posseeixen les cooperatives de consum espanyoles, alhora que concentren el 94 % dels treballadors, el 43 % dels socis i el 97 % de la xifra de facturació. En aquest sector han aparegut empreses cooperatives gegantines, com ara la basca Eroski o la valenciana Consum.
Entre les cooperatives de consum, les elèctriques són de les més modestes. A Espanya, representen només el 0,38 % de la facturació i el 3,6 % de socis consumidors. Ara bé, la major entitat espanyola daquesta naturalesa és la Cooperativa dElectricitat de Sant Francesc dAsís de Crevillent. Avui, una Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana, integrada per una quinzena dentitats, diu estar disposada a mantenir la parcel·la productiva enfront de les gegantines companyies del sector.
També hi ha un altre àmbit de leconomia social on el País Valencià té una certa presència, el de les mutualitats. Com és sabut, les mutualitats són associacions de persones que tenen per missió la previsió social, i que complementen les prestacions de la seguretat social. Des de 1984 aquest tipus dentitats reben la consideració legal dentitats dassegurances. Tanmateix, les mutualitats de previsió no han perdut, al remat, algunes de les característiques que les distingien de la resta dentitats dassegurances. De tota manera, en aquest àmbit el País Valencià, amb 15 mutualitats lany 2000, resta molt per sota de les xifres de Catalunya, amb 141, o del País Basc, amb 169 mutualitats.
La importància present dels diferents sectors de leconomia social al País Valencià converteix el territori en capdavanter a Espanya en aquesta matèria. Les xifres són, a més a més, convergents amb les de la Unió Europea. Però, don ve lempenta? Quin significat ha tingut històricament? Què sha deixat pel camí i què ha incorporat?
El propòsit daquest llibre és donar resposta a aquestes qüestions o, si més no, ampliar els interrogants per consolidar el cooperativisme i el mutualisme històrics com a objectes destudi. Tractarem de parar especial atenció al mutualisme i al cooperativisme laics (sense menysprear per això el confessional), perquè sembla haver-se estès la idea que el cooperativisme cal lligar-lo als avanços del catolicisme social a la primeria del segle XX. Idea que només és certa en part, perquè les primeres mutualitats (societats de socors mutus), cooperatives de consum i, fins i tot, cooperatives agrícoles que es van fundar al País Valencià no pertanyien a làmbit confessional, ans al contrari es lligaren ideològicament a sectors racionalistes i lliurepensadors. I per altres raons que, el lector que sendinse en el text, podrà comprovar.
En acabar la Guerra Civil, moltes cooperatives, sindicats agraris i mutualitats no lligats al confessionalisme es van veure en la necessitat dadaptar-se a les noves circumstàncies sociopolítiques. En moltes ocasions es fusionaren amb sindicats catòlics de la mateixa localitat o, simplement, en desdibuixaren com més millor els orígens. Com que la postguerra durà quaranta anys, sovint no retornaren mai aqueixes cooperatives al punt de partida. Ans al contrari, el renaixement del cooperativisme a la darreria dels anys 50 i primers 60, les feu consolidar-se sota el nou model i (de vegades) la nova denominació, que són els que ens han arribat.
[1] J. Bernabeu Mestre, T. F. Bordera, J. Sanchis i J. Terol (eds.), La topografia mèdica dOntinyent de 1916, Ontinyent, Ajuntament dOntinyent, 2004, pp. 151-152.
[2] Francisco Verdú Verdú, Topografía médica de Sollana, Sollana Ajuntament de Sollana, 1991 (ledició original és de 1926), p. 162.
[3] José Durán Martínez, Topografía médica de Meliana, València, Impremta de la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, 1915, pp. 81-82.
[4] Ibídem, p. 74.
[5] Josepa Cucó, El quotidià ignorat. La trama associativa valenciana, València, Institució Alfons el Magnànim, 1991, pp. 17-26.
[6] Vicente Blasco Ibáñez, «Alma valenciana», dins Alma Española, núm. 11, de 17 de gener de 1904, pp. 10-12.
[7] Josepa Cucó, op. cit., p. 16.
[8] No sha de pensar que aquests jocs desbarjo i reunió havien nascut al voltant de 1900, tot i que fou des daleshores quan proliferaren. Per als antecedents, J. L. Guereña, «Espíritu de asociación. Nuevos espacios y formas de sociabilidad en la España decimonónica», dins J. F. Fuentes i L. Roura (eds.), Sociabilidad y liberalismo en la España del siglo XIX. Homenaje a Alberto Gil Novales, Lleida, Ed. Milenio, 2001, pp. 225-237.
[9] Empar Álvarez, Història del cooperativisme al País Valencià, València, Garbí, 1968.