Cal dur endavant estudis conjunts sobre la sociabilitat a principi del segle XX, quan lesperit dassociació es troba en plena efervescència, i cal fer-los des de perspectives generals però també locals, per tenir capacitat de trobar-hi els nombrosos matisos que sembla tenir. Aquest treball no senfronta a aquesta empresa global i necessària, només socuparà dun aspecte de la sociabilitat valenciana en una cronologia que comprén des de la revolució liberal burgesa (1834-1843), fins a linici de la Guerra Civil el 1936. Únicament socuparà de la sociabilitat cooperativa i mutualista. Totes dues tenen molts elements en comú i el principal és que constitueixen formes col·lectives dorganització social per aconseguir, en comú, finalitats que no es poden conquerir individualment, sinó mitjançant lesforç i els recursos de molts.
Tret del llibre pioner, ja molt antic, dEmpar Álvarez sobre els orígens del cooperativisme valencià, obra que feia recomptes més que una anàlisi, quasi tot el que la historiografia valenciana ha escrit sobre el cooperativisme sha vinculat als sindicats agrícoles que aparegueren, quasi tots, després de 1906.[9]A més a més, les obres sobre cooperativisme citen les mutualitats de socors mutus com una mena dantecedents i se nobliden a continuació, malgrat les concomitàncies estructurals i de propòsit entre aqueixes dues formes associatives.
El cooperativisme agrícola, però, no és lúnica vessant daquesta fórmula dorganització social i econòmica. El doctor William King, considerat el pare del cooperativisme anglès, va crear el 1827 una cooperativa de consum a Brighton. El 1831 Philippe Buchez, deixeble de Saint-Simon, va publicar a França lesregles ideals del cooperativisme de producció. Louis Blanc va publicar el 1839 Lorganisation du travail, llibre en el qual deia que la «solució del problema social en lactual situació econòmica cal cercar-la en lorganització del treball per mitjà de lassociació»; uns pocs anys més tard, durant la revolució de 1848, va impulsar el primer taller social, una cooperativa de producció que va començar amb 50 socis que confeccionaven uniformes i que prompte arribà a tenir-ne 2.000. Robert Owen va influir decisivament en lelaboració dels estatuts de la Rochdale Society of Equitable Pionners que configuraven, el 1843, una cooperativa de consum que pretenia evitar lespeculació dels intermediaris.[10]
Aquestes formes de cooperació de producció, de consum, de distribució i, alhora, els socors mutus, que també representen una forma econòmica de collaboració a través de lassociació, no han aconseguit captar la curiositat científica dels historiadors especialitzats en la contemporaneïtat valenciana. Potser han existit alguns elements dissuasius.
En un llibre important sobre la relació entre el blasquisme ideològic i polític, i les societats obreres de resistència al capital que proliferaven en la València de principi del segle XX, Ramir Reig explicava que, malgrat les tradicions pròpies, els republicans «no feren res» per generar un xarxa de cooperatives de manera semblant a la que construïren a través dels centres polítics i dels casinos.[11]De forma que el cooperativisme i el mutualisme haurien caigut, quasi en exclusiva, en mans dels catòlics. I, des de llavors, per pura necessitat de confrontació amb ells, de generació duna imatge anticlerical, el republicanisme shauria allunyat de qualsevol experiència cooperativa.
Alhora, «les Societats obreres estaven massa apressades per la necessitat de consolidar-se com a Societats de resistència perquè pogueren tan sols pensar-hi»; és a dir, pensar en el cooperativisme i lajut mutu com a vies possibles darticulació duna resposta obrera complexa davant el capital. Reig, quan recorda que «un dels primers debats del moviment obrer espanyol va girar al voltant de lalternativa entre fomentar el cooperativisme o les societats de resistència» i que«el delegat que va defensar el cooperativisme en el I Congrés obrer (1870), el català Roca i Galés, va ésser eliminat per la majoria i Anselmo Lorenzo, sempre mesurat, va qualificar la seua proposta duna ofensa hija de la soberbia», dibuixava un panorama de confrontació entre sindicalisme de classe, duna banda, i cooperativisme i mutualisme, de laltra.[12]
Aquesta va ser una imatge molt estesa en la historiografia europea fins fa un cert temps. Les societats cooperativistes i mutualistes pertanyien a lesfera del reformisme i, per tant, qualsevol classe obrera que adoptara principis revolucionaris o de resistència al capital havia de rebutjar plantejaments daqueixa classe. Com a màxim, les societats cooperatives o mutualistes podien haver jugat un paper instrumental o de pròleg en la història de moviment obrer. Instrumental, quan aquestes societats serviren per «tapar» lexistència il·legal de les societats de resistència,[13]cosa que va succeir ja des de la dècada de 1840, com veurem més avall. De pròleg, quan sinterpretava que el cooperativisme i el mutualisme eren les formes dorganització de la classe obrera prèvies a lassumpció per part daquestes duna «consciència de classe vertadera»; llavors, abandonarien lajut mutu per concentrar-se en la resistència i en lacció sindical reivindicativa.[14]
La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. Sestudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de lAssociació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O sestudiava com laparició de les societats de resistència dofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de lassociacionisme dajuda mútua.
En les dècades de 1970 i 1980, aquestes perspectives començaren a canviar, a mesura que anava fent-se la recepció dels treballs de la historiografia marxista britànica que, en comptes de parlar de la història del moviment obrer com si duna via única cap a lemancipació de la humanitat es tractés, parlaven dhistòria deltreball. Sinteressaven tant pels obrers afiliats com pels que no shi afiliaven. Consideraven que tan experiència laboral era militar en un sindicat, com en una cooperativa, com no militar; o treballaven sobre la formació de les classes i es topaven amb complexes formes de sociabilitat que precedien a la sindicació de classe i que no desapareixien amb aquesta.[15]De lentourage de lescola francesa dAnnals arribava, fonamentalment a través de Maurice Agulhon, un concepte, el de sociabilitat, que donava molt de joc a lhora dubicar-se historiogràficament sobre espais i actituds polivalents que confluïen en formes diverses dassociació.[16]El terme sociabilitat és un autèntic calaix de sastre, però lambigüitat del concepte ha ajudat a la difusió, perquè hi caben dins realitats associatives formals i informals molt diferents.[17]Francisco Erice posa de manifest que el mateix Agulhon mai no ha definit la sociabilitat duna única manera. El 1981 deia que es tractava de «sistemes de relacions que confronten els individus entre ells o que els uneixen en grups més o menys naturals, més o menys coactius, més o menys estables, més o menys nombrosos». Sense fer ara massa cas de la manca de precisió dAgulhon, lhistoriador francès definia sociabilitat el 1984 com
La interpretació de tall radical entre la societat de socors mutus i la societat de resistència es va estendre. Sestudiava com la implantació de la Federació Regional Espanyola de lAssociació Internacional dels Treballadors havia eclipsat el moviment mutualista i cooperativista sorgit en les dècades de 1850 i 1860. O sestudiava com laparició de les societats de resistència dofici a finals del segle XIX i principis del segle XX i dels sindicats de classe (la UGT, la CNT), havien suposat la davallada definitiva en la història contemporània de lassociacionisme dajuda mútua.
En les dècades de 1970 i 1980, aquestes perspectives començaren a canviar, a mesura que anava fent-se la recepció dels treballs de la historiografia marxista britànica que, en comptes de parlar de la història del moviment obrer com si duna via única cap a lemancipació de la humanitat es tractés, parlaven dhistòria deltreball. Sinteressaven tant pels obrers afiliats com pels que no shi afiliaven. Consideraven que tan experiència laboral era militar en un sindicat, com en una cooperativa, com no militar; o treballaven sobre la formació de les classes i es topaven amb complexes formes de sociabilitat que precedien a la sindicació de classe i que no desapareixien amb aquesta.[15]De lentourage de lescola francesa dAnnals arribava, fonamentalment a través de Maurice Agulhon, un concepte, el de sociabilitat, que donava molt de joc a lhora dubicar-se historiogràficament sobre espais i actituds polivalents que confluïen en formes diverses dassociació.[16]El terme sociabilitat és un autèntic calaix de sastre, però lambigüitat del concepte ha ajudat a la difusió, perquè hi caben dins realitats associatives formals i informals molt diferents.[17]Francisco Erice posa de manifest que el mateix Agulhon mai no ha definit la sociabilitat duna única manera. El 1981 deia que es tractava de «sistemes de relacions que confronten els individus entre ells o que els uneixen en grups més o menys naturals, més o menys coactius, més o menys estables, més o menys nombrosos». Sense fer ara massa cas de la manca de precisió dAgulhon, lhistoriador francès definia sociabilitat el 1984 com
«laptitud de viure en grups i consolidar els grups mitjançant la constitució dassociacions voluntàries». En definitiva, estem al davant duna categoria oberta que, això sí, tingué la virtut denfrontar els historiadors a formes dassociacionisme que tradicionalment no havien entrat en la llista de les seues prioritats destudi.
En la dècada de 1990, els treballs empírics sobre com el republicanisme shavia articulat socialment a través de xarxes cooperativismes o mutualistes, o sobre com lobrerisme de classe i de resistència al capital no abandonava la cooperació i lajut mutu, començaren a proliferar.[18] Shi advertia sovint quecooperativisme/mutualisme i obrerisme/societarisme de resistència eren dos moviments distints, que de vegades confluïen i de vegades es repel·lien. No hi havia una sola història sobre les dues realitats. Si de cas, es deia, mentre que el cooperativisme i la mutualitat eren «formas de sociabilidad defensiva, concebidas para proteger a los trabajadores contra los riesgos de la existencia y ayudarles a superar las hirientes consecuencias del progreso industrializador mediante mecanismos de previsión, el sindicalismo es concebido como una fuerza de resistencia que tiende, cuando menos, hacia la transformación de la sociedad».[19] Calia fer més treballs locals sobre la relació entre concepcions defensives i ofensives de lobrerisme i, alhora, no caure en el localisme destudiar un casino, un mútua, una cooperativa o una societat obrera i obviar lentorn en el qual operava.[20]
I així arribem a la perspectiva que pretén assumir aquest treball. Vol ser una aproximació a la importància del mutualisme i del cooperativisme abans i després de laparició del sindicalisme de resistència. Una anàlisi de les relacions entre el cooperativisme i els moviments de caire polític, com ara el republicanisme, sense rebutjar dentrada la possibilitat duna connexió. Una anàlisi de les formes de sociabilitat generades pel mutualisme i el cooperativisme, i de la polivalència daquestes formes.[21]
Tornem, per un moment, al sindicalisme agrari que, com dèiem, és el que ha rebut major atenció. Amb els treballs sobre el sindicalisme agrari catòlic, Samuel Garrido ha estat el principal impulsor daquesta línia de recerca a les contrades valencianes.[22] De vegades, la qualitat duna investigació sobre un aspecte del fenomen fa que la resta dels investigadors confonguen la part amb el tot. El sindicalisme agrari catòlic, ni tan sols el sindicalisme agrari sense més, sha de confondre amb el cooperativisme i el mutualisme de socors. Hi ha una vessant industrial, urbana, de serveis, que no sha de negar.
La confusió, però, shi ha produït i els investigadors, potser, hem caigut en alguns paranys. Primer de tot, sembla absurd trobar-nos amb un País Valencià que en la primera dècada del segle XX deixa de ser, des del punt de vista econòmic i laboral, majoritàriament agrari i, alhora, continuar cercant formes cooperatives només en el sector agrari. És del tot cert que no tots els sectors econòmics han de veure necessàriament com sorganitzen els seus efectius sota els mateixos motlles. Però, en el cas del cooperativisme i del mutualisme, que arranca històricament en àmbits urbans i industrials, és quimera pensar que desapareix quan comença a ser adoptat, tardanament, en el sector agrícola.
En realitat, això només ens diu que sabem molt menys del que segurament pensem sobre la cooperació, inclosa la vessant mutualista. Una mestra de les Escoles Graduades Cervantes de València explicava el 1913 que «en su concepto económico y social, la palabra cooperación significa el principal elemento de lucha y de defensa elegido por el proletariado moderno».[23]La mestra no sols encertava a definir el cooperativisme com a modern, producte de la revolució industrial; sinó que, a més a més, per davant de les organitzacions reivindicatives de classe, com ara els sindicats, hi assignava un paper central en allò que avui anomenem la construcció de la classe obrera.[24]
La mestra en qüestió, de tendències republicanes, i, per tant, no precisament partidària de la lluita de classes sinó de la conciliació entre el capital i el treball, podia sentir més afecte o simpatia per formes dorganització vinculades a la tradició reformista, més que no pas a la revolucionària. Però no se nhan demenysprear les al·lusions. Les cooperatives i les societats mutualistes, des del seus orígens, es van relacionar íntimament amb les societats dofici formades per treballadors i, en aquest sentit, sovint constituïren àmbits on els obrers adquiriren consciència de ser-ho, de pertànyer a un grup, denfrontar-se de cara o de biaix amb el patró. La mestra, simplement, mirava al voltant seu.