Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Dels textos: Els autors, 2010
© De la il·lustració de la coberta: Hereus dEmili Panach, «Milo»
© Daquesta edició: Universitat de València, 2010
Coordinació editorial: Josep Cerdà (MuVIM) i Maite Simon (PUV)
Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Depósito legal: SE-4761-2010
ePub: Publidisa
INTRODUCCIÓ
Quan el nou equip directiu del MuVIM, al juny del 2004, va començar a preparar les línies generals del seu programa dactivitats, va tenir molt clar que una part de la seua atenció havia de centrar-se en les figures més destacades del segle XX valencià, igual que havia de fer amb aquelles altres que van anunciar, entre nosaltres, el Segle de les Llums i el seu posterior decurs històric. Sens dubte era una forma equilibrada de seguir pautadament larc cronològic, que donava nom al Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat.
Per això, després dels congressos dedicats a les figures internacionals de Kant, Schiller, Hegel o Rousseau, i les exposicions centrades en les aportacions de Gregori Maians o dAntoni Cavanilles, es van obrir també pas escalonadament, en la nostra meditada programació, les «Documenta» dedicades a Joan Fuster en 2005, Alfons Roig o Juan José Estellés, inaugurades en 2007 i 2009 respectivament. Històries viscudes, totes tres, amb passió i generositat ben singulars, que calia rememorar per la nostra part. I ho vàrem fer al MuVIM.
El fet significatiu que justament lany 1955 es publicara el primer assaig editat de Joan Fuster, El descrèdit de la realitat, centrat en la temàtica artística que ocupava, en aquella conjuntura històrica de postguerra, algunes de les claus polèmiques més destacades, es va convertir, per a nosaltres, en la millor ocasió per a celebrar els cinquanta anys transcorreguts, a recer daquest text de Joan Fuster, tan plens de memòria compartida i de molt diversos afanys viscuts.
Daquesta manera, el llibre esmentat es convertia en la millor estratègia metonímica, de la part pel tot, tant respecte del reconeixement públic de la figura emblemàtica abordada, com amb relació a la situació i la conjuntura històrica estudiada, a partir concretament del fil aportat per lajustada sèrie de reflexions personals que el jove Joan Fuster va desgranar llavors, entorn del zigzaguejant tema del realisme i de la creixent consolidació de labstracció a través de la història de lart, des del Renaixement fins a la segona meitat del segle XX. I així, aquella particular mirada il·lustrada, cinquanta anys després, podia entrar, per dret propi, en un museu valencià, per a ser represa, analitzada, contextualitzada i degudament exposada.
Lequip del MuVIM va encomanar la feina del comissariat de lesmentada «Documenta» a Francesc Pérez i Moragón (membre de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València), el qual justament va entendre loportunitat de la celebració daquest cinquantenari i va començar eficaçment a contactar amb les institucions i persones que haurien de col·laborar en el sempre complex préstec de materials i documents per a lexposició i en la redacció de textos per a ledició del Quadern núm. 1, commemoratiu de lesdeveniment, que, daquesta manera, donava peu a estrenar una nova col·lecció de publicacions per part del MuVIM (aadd, El descrèdit de la realitat. Fuster-1955, València, 2005, 136 pàgines).
Per la seua banda, la mostra, titulada «Documenta Fuster. El descrèdit de la realitat, 1955» en la qual van col·laborar, amb el MuVIM, la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València i lAjuntament de Sueca es va inaugurar, no sense desagradables esdeveniments, en el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat el 21 dabril del 2005, i romangué oberta fins al 15 de juny. Posteriorment sarticularia una itinerància que va portar lexposició, dins del mateix any, a altres indrets com Oliva, Algemesí i Sueca.
Per a la Càtedra Joan Fuster creada per la Universitat de València (1993) amb els objectius destudiar i difondre lobra de lescriptor i els temes que foren objecte del seu treball, en làmbit de les ciències humanes, i adscrita a lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana, col·laborar amb el projecte commemoratiu del cinquantenari dEl descrèdit de la realitat era una manera excel·lent de complir les finalitats que donen sentit a la seua actuació. Com ho fa, puntualment, a través daltres iniciatives, com ara són: la Jornada «Joan Fuster», que se celebra anualment, des del 2003, a Sueca, en col·laboració amb lajuntament de la ciutat; ledició de la correspondència de lassagista, sota la direcció dAntoni Furió, i altres obres; les beques destinades a promoure lestudi dalgun aspecte de lobra fusteriana i altres activitats, entre les quals destaca la realització duna altra mostra «Els arxius de Fuster», patrocinada des del Vicerectorat de Cultura i inaugurada el 2006 a la Universitat de València, per a ser exhibida després en altres ciutats.
Dacord amb els plantejaments organitzatius característics del MuVIM un museu que vol ser diferent, amb els seus projectes museogràfics innovadors, totes les exposicions que shi projecten han danar acompanyades de les corresponents sessions públiques destudi i reflexió. I així es va fer també en aquest cas, en què es van organitzar unes «Jornades al voltant dEl descrèdit de la realitat de Joan Fuster. 50 anys després. Art, modernitat i descrèdit», que van tenir lloc entre els dies 25 i 28 dabril del 2005. Durant les quatre jornades dintenses intervencions hi van participar més duna dotzena de professionals i especialistes, entre ponències i taules redones. Per la seua banda, la Universitat de València-Estudi General va concedir crèdits acadèmics de lliure disposició als assistents matriculats que els sol·licitaren. Aquestes sessions van ser seguides per un centenar llarg dassistents i sen van expedir els certificats pertinents.
Precisament en el present volum sarrepleguen, superades certes dificultats, les actes de les jornades, en la col·lecció que el MuVIM i Publicacions de la Universitat de València (PUV conjuntament promouen. Sempre hem apostat decididament per conservar i difondre aquestes aportacions històriques, analítiques, contextualitzadores o teòriques, com a part documental i informativa summament destacada de les activitats propiciades pel MuVIM , com ho fa també la Càtedra Joan Fuster, per la seua banda, amb les iniciatives que du a terme.
Finalment, és just agrair el decidit suport i la generosa col·laboració dels que van fer possible el conjunt de totes aquestes iniciatives: Documenta, Jornades i publicacions. Molt en especial volem citar Josep Palàcios, Rafael Gil Salinas, Carlos Pérez, María José Hueso, Brígida Alapont Ferri, María José Navarro i Vicent Flor. Igualment, és obligat fer referència, en aquest apartat dagraïments, als participants en les Jornades, els textos dels quals sarrepleguen en aquestes actes: Xavier Antich, Josep Iborra amb dues intervencions distintes, Joan Àngel Blasco Carrascosa, Joan Borja, Aina Moll, Doro Balaguer i Isidre Crespo. Malgrat tot, algunes persones que també van participar en el programa no han pogut atendre a la redacció dels seus textos per a aquesta ocasió. En tot cas, com a organitzadors i responsables daquelles sessions de treball, a tots els qui hi van col·laborar, volem mostrar, des dací, les nostres millors expressions de respecte, gratitud i afecte, materialitzades en el present volum dhomenatge al jove Fuster.
València, octubre del 2009
Francesc Pérez Moragón
Cátedra Joan Fuster
Universitat de València
Romà de la Calle
Director del MuVIM
TEXT I CONTEXT
Josep Iborra
Pel que fa al text, la cosa està ben clara: el llibre que porta el títol El descrèdit de la realitat, signat per Joan Fuster. Pel que fa, però, al context que és el tema que se mha assignat, resulta ja més elàstic, per lamplitud i complexitat que comporta, tant pel que fa a lespai com al temps. Podem fixar-hi límits més o menys amplis per definir les coordenades del context. Igualment, decidir quins continguts shan de tenir en compte com a més rellevants i significatius.
Aleshores, quin és el plantejament que mhe fet a propòsit del context dEl descrèdit de la realitat? Des del punt de mira cronològic, he pensat fixar-lo als anys cinquanta, més o menys, i això per unes quantes raons. El llibre de Fuster va ser escrit el 1954 i publicat el 1955. Se situa, doncs, al mig mateix de la dècada en qüestió. Això vol dir que pel que fa a la seua gènesi, cal girar-se més cap enrere daquesta data, i que, pel que fa a la seua recepció, òbviament un poc més endavant. Recordaré, per exemple, que entre les anotacions del seu diari en va triar algunes, referents a lart, per al llibre Figures de temps. Concretament, nhi ha una, del 1952, en què parla de Kandinsky i de les seues idees sobre lart abstracte. Si mirem cap endavant, el 1957 podem comprovar que va posar aquest apunt com a epíleg de la traducció castellana. A més dalguns retocs que va fer de lobra, hi ha una altra diferència. Mentre que en loriginal les il·lustracions són a una línia, en la traduïda són a una tinta. Hi manca, a més, el dibuix de Cocteau duna mà que dibuixa una mà, parodiant així lart acadèmic.
Fuster no va estar mai content del tot amb el seu assaig. Si bé, en successives edicions, no en va alterar bàsicament el text primitiu, sí que va posar tres afegits en ledició de lobra completa de 1975. Aquest mateix any apareixia una segona edició en castellà, en que hi ha, de nou, a vint anys de distància, un pròleg i tres textos més. Aquesta és, doncs, una obra oberta que a ell li hauria agradat reescriure de nou de cap a peus, però, així i tot, considerava que, en general, seguia sent vàlida.
Una segona raó, per limitar-ho als anys cinquanta, és que aquesta dècada presenta, des de molts punts de vista, una certa unitat i homogeneïtat. Poques coses hi canvien i, per tant, sen pot parlar com dun bloc ben definit. Abans hi havia hagut la crua postguerra, lespanyola, a la qual safegiria la mundial. Després, a partir dels seixanta, algunes coses comencen a canviar i a divergir de la tònica general de la dècada anterior.
La tercera raó ve donada pel fet que aquesta dècada és la duna nova generació que germina, i que creixerà i es manifestarà molt visiblement en els anys següents, al compàs dels grans canvis que shi operen a diferents nivells i en diferents direccions.
Pel que fa al context espacial, el centre és, òbviament, la ciutat de València. I, més àmpliament, les tres províncies valencianes que formen part de lEstat espanyol, que és lautèntic context, nacional-imperial. Però aquest, alhora, no es pot comprendre sense tenir en compte el marc internacional en què es trobava. Començaré per aquest últim.
És un període comprés entre els anys finals de la Segona Gran Guerra i el moment alarmant de principis dels seixanta (el 1962), en què va semblar que anava a produir-sen una tercera, quan lURSS va instal·lar unes bases militars a Cuba. Es tracta duna etapa marcada per una forta tensió entre els dos grans blocs que es van constituir aleshores: el nord-americà per una banda, amb els seus països satèl·lits lEuropa occidental, el soviètic per laltra, també amb els seus satèl·lits lEuropa de lEst. «El teló dacer» serà tot un emblema del conflicte, que arribà al seu punt més perillós amb lafer de Cuba. La situació es va relaxar a partir del moment en què Nikita Khruixtxov va retirar els projectils nuclears de les bases cedides per Cuba i començà amb ell el «desgel».
Entre aquestes dues fites, la història saccelera. És una història agitada i rebolicada arreu del món, en què es multipliquen els pactes i tractats defensius, i també les guerres. LOTAN es va crear el 1949, a la qual respondrà més tard el Pacte de Varsòvia. Es creen, igualment, en aquells anys, lOrganització dels Estats Americans, la del Sud-Est dÀsia, la República Àrab Unida, etc. La fundació de lEstat dIsrael, el 1948, serà una font dels conflictes bèl·lics posteriors. Un altre poderós impuls de canvis i de més guerres és el que va posar en marxa la voluntat dindependència dels pobles colonitzats dÀfrica i Àsia. Aquests moviments dalliberament eren seguits aquí, a València, amb interés pels grups desquerres, filocomunistes, o simplement liberals, socialistes i nacionalistes. Sobretot, per a aquests últims va tenir una especial rellevància la guerra dAlgèria, que havia començat el 1954 i que durà uns quants anys. El nom de Ben Bella (misteriosament desaparegut quan sarribà el 1962 a la independència) sonava molt en aquell moment, així com el de Lumumba, al front del moviment independentista del Congo. O la guerra dIndotxina, o la de Corea, entre altres revolucions més, com la que va iniciar Fidel Castro el 1956 contra la dictadura de Batista, que va tenir, arreu, una gran repercussió. A lÀsia un altre punt de referència central hi havia, sobretot, la Xina comunista de Mao Tse Tung i el discurs de les «Cent Flors» del 1957, i, en contra, la Xina nacionalista.
Pel que fa al nivell economicosocial, aquesta dècada viurà un desenvolupament important. Europa, lOccidental, passa ràpidament, en pocs anys, de les runes i lesgotament duna guerra a una sorprenent recuperació. La intervenció dels Estats Units amb el Pla Marshall, del 1947, va ser decisiva en aquest sentit. Alemanya, particularment, que havia quedat devastada per la guerra, i després, dividida en dues, amb els dos Berlins, produirà, en la banda occidental, el que es va anomenar el «miracle alemany».
El 1951 es constitueix la Comunitat Europea del carbó i de lacer, i el 1957, la formació de la Comunitat Econòmica Europea. La idea dEuropa es posa en marxa, i entra com un tema important en el debat entre economistes i sociòlegs, polítics i intel·lectuals daquells anys.
És, també, el temps duna imparable revolució tecnològica. Es tracta duna tecnologia que no sols afecta els mitjans de producció i de comunicació, sinó els de consum, que es fan visibles cada vegada més en la vida domèstica. Els Estats Units anaven molt més avançats en aquest sentit. El made in USA marcarà, amb les seues pel·lícules, la seua ideologia neocapitalista, les seues modes i les seues musiquetes. És clar que, en aquest punt com en altres més, hi havia petits contrapesos, o contrapunts, com ara la memorable cançó del París daquells anys.
Ara bé, si passem del context internacional, que acabe de repassar molt per damunt, a lEspanya de Franco, cal dir, dentrada, que es trobava fora daquest context expansiu, perquè era un estat aïllat políticament, econòmicament i culturalment.
El nou règim que shi va instaurar a partir del 1939, era, políticament, una dictadura, que es presentava institucionalment com una democràcia orgànica, és a dir jerarquitzada des de dalt; com el Movimiento Nacional, que es volia alhora imperial i profundament antiliberal i anticomunista. El general victoriós, que passà immediatament a dir-se generalísimo, era el Caudillo indiscutible i indiscutit, un doble a lespanyola del Führer Hitler i del Duce Mussolini. La dècada dels quaranta serà una dura depuradora dels considerats enemics del règim, amb una repressió indiscriminada, arbitrària i de revenja. Durant els anys cinquanta, els que ens importen ara especialment, la dictadura va afluixar un poc els seus ressorts. Franco necessitava un cert reconeixement internacional, la negació del qual fins aleshores el mantenia tancat dins les seues fronteres.