Ara bé, si passem del context internacional, que acabe de repassar molt per damunt, a lEspanya de Franco, cal dir, dentrada, que es trobava fora daquest context expansiu, perquè era un estat aïllat políticament, econòmicament i culturalment.
El nou règim que shi va instaurar a partir del 1939, era, políticament, una dictadura, que es presentava institucionalment com una democràcia orgànica, és a dir jerarquitzada des de dalt; com el Movimiento Nacional, que es volia alhora imperial i profundament antiliberal i anticomunista. El general victoriós, que passà immediatament a dir-se generalísimo, era el Caudillo indiscutible i indiscutit, un doble a lespanyola del Führer Hitler i del Duce Mussolini. La dècada dels quaranta serà una dura depuradora dels considerats enemics del règim, amb una repressió indiscriminada, arbitrària i de revenja. Durant els anys cinquanta, els que ens importen ara especialment, la dictadura va afluixar un poc els seus ressorts. Franco necessitava un cert reconeixement internacional, la negació del qual fins aleshores el mantenia tancat dins les seues fronteres.
Els Estats Units li van tirar la primera mà amistosa, interessada. El 1953 (que és també lany en què mor Stalin) Eisenhower signà un pacte amb el Govern espanyol en què se li concedeix lestabliment dunes bases militars amb una particular sobirania en aquests enclavaments territorials. Era el preu que el franquisme pagava per comptar amb una mena daliat polític, que podia estabilitzar-lo. Quant als Estats Units, tot i que no els agradava el pacte amb un règim antidemocràtic, necessitaven aquestes bases en aquells anys de guerra freda. De més a més, es tractava dun règim que es volia impermeable i implacable a qualsevol infiltració comunista. I així sí que els agradava. Comportava, també, en el pla econòmic, una certa ajuda, que tant necessitava el franquisme. LEstat espanyol vivia en una ruïnosa autarquia que mantenia en la pobresa i el racionament de queviures els ciutadans i que permetia el mercat negre, lestraperlo. Hi va sortir una classe de nous rics, que van saber aprofitar la situació de misèria amb lajut o la permissivitat interessada dels factòtums de lAdministració.
Eisenhower, que fins i tot va fer una ràpida visita a Madrid, compensava dalguna manera el fet que lEstat espanyol no havia estat beneficiari del Pla Marshall i dels seus miracles econòmics. Lajut, però, va ser, de moment, poca cosa, i la majoria dels ciutadans no van notar millores. Berlanga en reflectirà de seguida, humorísticament, la decepció, en Bienvenido Mr. Marshall.
Ara bé, el pacte no deixava de ser una empenta que es faria més efectiva en les seues successives renovacions durant els cinquanta. Després vindria el Pla dEstabilització i la dictadura safermà esborrant velles formes simbòliques i aconseguint nous reconeixements en el marc internacional.
Pels anys, però, en què mhe situat, la dictadura encara està molt viva i activa a tots els nivells de la vida pública i, en la mesura que podia, en la privada. Perquè no solament era una dictadura politicomilitar, sinó també econòmica, sindical, eclesiàstica i cultural. Era un totalitarisme íntegrament jeràrquic, «vertical».
Aquest context estatal, en els seus diferents nivells, es concreta bàsicament en los diversos pueblos de España amb les mateixes característiques. Em concentraré, ara, en el cercle del pueblo valenciano, o de la Región valenciana, o com es deia també, Levante i, els dies de festa major, Reino de Valencia. Ara bé, com els altres territoris de lEstat, presenta les seues pròpies particularitats culturals, socials i econòmiques, que són el context en què es va generar la primera etapa de lobra fusteriana i, en particular, El descrèdit de la realitat.
Joan Fuster va nàixer a Sueca el 1922. Té, doncs, disset anys quan acaba la guerra, cosa que li ha permés viure-la de prop, el seu ambient si més no, amb una consciència ja molt clara del que estava passant. Entra en la dècada dels quaranta per acabar el 1942 el seu batxillerat, que ha cursat, com els seus amics més pròxims, amb inquietuds artístiques i literàries. Fill dun dirigent carlista destacat, va ser anomenat assessor de cultura de les joventuts de Falange.
Aquests anys de la seua primerenca formació van ser decisius. El decanten ben aviat per la lectura, per la història local i per la formació duna biblioteca personal. Segons el còmput que nha fet Antoni Furió, el 1936 ja havia comprat trenta-set llibres, vuit dels quals en català. A partir daquest any la línia dadquisicions anirà pujant cada vegada més.
Això pel que fa a les lletres. Pel que fa a lart en va tenir, des que era infant, una experiència directa, ja que son pare treballava com a imaginer i era professor de dibuix. El seu interés o la seua relació amb lart havia de ser, doncs, inevitable, i viscut duna manera immediata i continuada en el seu mateix obrador, encara que fos modest i convencional. De més a més, el seu pare havia decorat la casa en què Fuster va viure i morir. El seu poble també li oferia mostres arquitectòniques de cert valor, com ara ledifici de lAteneu, els Porxets, lAjuntament i algunes coses més. Tot plegat, doncs, es trobà ben aviat amb un context local de caràcter artístic. Un context que era, també, literari en vernacle, protagonitzat per Bernat i Baldoví i alguns poetes suecans.
Quan Fuster acaba el batxillerat té vint anys. El 1942 comença els seus estudis a la Universitat de València. El seu context, des daquest moment, samplia: ara és el de la ciutat de València on, a partir daleshores, es va moure regularment, tot participant de la vida cultural i de les oportunitats que brindava a la seua vocació. Les va aprofitar, en primer lloc, com a lector. Aquella València, traumatitzada per la postguerra franquista, comptava amb un bon nombre de llibreries de vell, amb fons interessants i abundants, producte del terrabastall que havien patit famílies dotades de biblioteques, o de la dispersió i la rapinya. Fuster, lector-comprador, hi trobaria un mitjà de compensar el buit cultural que havia creat la dictadura de Franco, que es manifestà en una gran pobresa editorial, filtrada, a més, per la censura. Els llibres de la Revista de Occidente dOrtega, shi podien trobar fàcilment. Entre ells, alguns del teòric dart Worringer, que tindrà importància en la concepció que es va fer Fuster de lart i que va formular en El descrèdit de la realitat. Això i més volums daltres editorials, que ell triava i comprava amb els pocs duros de què disposava, mogut per la curiositat i la voracitat que tenia com a lector de llibres de versos, de filosofia, novel·les, teatre, història també la de lart, com el manual de Josep Pijoan i, naturalment, papers relacionats amb la vida del seu país. En un quiosc, ja el 1942 havia comprat La llengua dels valencians de Sanchis Guarner i El País Valencià, de Mateu i Llopis, de qui adoptarà la denominació que, per altra banda, venia de més enrere, per a referir-se a la nostra terra i la nostra gent com un tot.
Les llibreries de vell eren, doncs, per a ell i per a molts altres interessats per la cultura, una finestra oberta al món, al món si més no dentreguerres com a més pròxim en el temps i, per tant, relativament actual.
Però també algunes llibreries de nou constituïen una possibilitat deixamplament intel·lectual. A València hi havia en aquell moment tres llibreries importants, molt visitades: Maraguat, a la plaça del Caudillo, Bello, al carrer de les Barques i Rigal, al carrer de Fèlix Pizcueta. Aquesta última resultava especialment temptadora, sobretot per la rebotiga, que disposava de novetats interessants. Tot plegat, prohibits o tolerats, shi podien trobar llibres dimportació, francesos particularment, i sobretot, volums que venien deditorials de Mèxic i Sudamèrica. El Fondo de Cultura Económica va abocar-hi volums de referència de la primera meitat del XX. El seu catàleg abraçava pràcticament totes les disciplines del pensament. Laltre gran corrent llibresc que hi arribà era el constituït per les editorials Losada, Sudamericana, o Emecé, que tenien la particularitat de centrar-se en la literatura, sobretot la novel·la. També Sur, igualment argentina, amb la revista del mateix nom dirigida per Victoria Ocampo. La importància de les editorials hispanoamericanes va ser, sobretot en la dècada dels quaranta i dels cinquanta, molt gran. Van compensar el dèficit del mercat editorial de la Madre Patria. Tot aquest fons literari i de pensament va ser particularment important en el sentit que permetia la incorporació més àmplia de les lletres de làmbit de langlés, cosa que compensava el tradicional enfocament editorial, encarat a França i a Alemanya. Ara bé, els corrents de pensament que hi van dominar eren lexistencialisme, ateu o no, la psicoanàlisi, el marxisme o el personalisme. A Espanya encara no havien arribat els corrents filosòfics britànics, dOxford i Cambridge. Només es podria citar, com una de les excepcions, Bertrand Russell, especialment apreciat per Joan Fuster.
Junt amb aquesta oferta internacional, relativament assequible, el context literari espanyol, a contracorrent de lideològic propagat pel règim, estava particularment marcat per una forta presència dels escriptors de la generació del 98 Baroja i Azorín encara eren vius, i a Madrid i la del 27 amb Vicente Aleixandre i Gerardo Diego, que també hi eren. Ara bé, el tríptic intel·lectual, el dels mestres, estava constituït per Unamuno, ja mort, Ortega y Gasset i Eugeni dOrs, tots dos, més aquest últim, coquetejant amb el franquisme. Unamuno es revaloritzava més a causa del seu individualisme radical que el lligava a Kierkegaard i a lexistencialisme. Ortega, pel seu historicisme dencuny alemany; dOrs, pel seu lligam amb la filosofia de la cultura, la crítica de lart, i el seu classicisme jeràrquic militant. Shi afegiren, des de dins o de fora del règim, noms tinguts molt en compte com Marías, Aranguren, Laín Entralgo, Tovar, etc, amb un tarannà més liberal.
La teoria marxista i, molt en particular, el comunisme, eren objecte duna persecució sistemàtica. Només des de principis dels seixanta comença a entrar en el nostre mercat part de la producció teòrica marxista, comunista o no, centrada en una interpretació socioeconòmica de les ideologies, la política i la cultura. És quan sedita en castellà La historia social del arte, de Hauser, i ben aviat també en català, que shavia publicat en anglés deu anys abans, el 1951. Les obres de Hauser seran de referència obligada, així com les de Luckács, Gramsci o les de lEscola dels Annals francesa. Tot un boom centrat en la sociologia de la cultura, en lestudi de la infraestructura com a base de la comprensió històrica. Per això, vint anys més tard de la publicació dEl descrèdit de la realitat recordemho, 1955, Fuster, en un dels textos que va afegir a la segona edició en castellà, diu: «reconozco la inocencia de mis planteamientos en el nivel superestructural». Quan fa aquesta declaració, el materialisme històric ha estat assimilat per ell a la seua manera, com un mètode de comprensió de les idees i dels fets.
Fuster, com tants intel·lectuals de la seua generació, està ben influït per un altre tipus dhistoricisme, el superestructural, precisament fabricat sobretot a lEuropa central, més particularment a Alemanya, i que Ortega y Gasset havia importat incorporant-lo a la seua Revista de Occidente, un fons que després va ser ampliat considerablement pel Fondo de Cultura Económica.
Es tractava, en aquestes posicions historicistes, dexaminar les manifestacions històriques duna manera genètica, evolutiva, de resseguir el seu desenvolupament, etapa per etapa, dacord amb lesperit de cada una delles. Hi havia una línia que, si la seguien, tenia un sentit passant per diferents moments que es diferenciaven en relació a cada època determinada. Hi havia sempre, en lart, la política, la música, en totes les determinacions culturals una suite que calia explicitar i lligar. Cada present històric era vist com una nova declinació del passat, que seria, alhora, com un germen del que hi seguiria.
És així com Ortega y Gasset, tan influent aleshores, orientava les seues especulacions, algunes de caràcter estètic, sobretot a propòsit de la pintura.
El plantejament dEl descrèdit respon a aquesta orientació historicista. El que Fuster tracta de fer veure i explicar és com, des de Giotto a Kandinsky, canvia la relació entre el pintor i la realitat. Canvia amb un sentit que és un progressiu «descrèdit» daquesta realitat. El punt de partida és lovella dibuixada al natural pel pintor primitiu italià. El darribada, el quadre abstracte que no té ja cap referència a cap objecte exterior.
Pel que fa al corrent humanístic, cristià o no, és un context didees que es filtra també en lassaig de Fuster. Una tesi central daquest corrent és la concepció de lobra dart o literària com a forma de dir-se lartista. Per això, remet, en última instància a lindividu concret que la crea, a la seua intrínseca i personal humanitat, que el diferencia dels altres. És una idea que Fuster havia exposat àmpliament en un llibre redactat abans dEl descrèdit, però publicat després. Em referisc a Les originalitats. Aquesta concepció de loriginalitat que cadascú té en major o menor grau, i que ningú no podrà dir per ell, va lligada a la proposta de Worringer i de Riegl, de la «voluntat de forma». Lart és una successió de formes perquè hi ha sempre una determinada voluntat dexpressió o destil. Aquesta fórmula la trobem, sovint, en lassaig de Fuster.
En aquest ordre didees, crec que la tesi fusteriana es podria llegir com una personal manera de relacionar el descrèdit de la realitat amb la idea de la «deshumanització» de lart, de la qual es parlava tant, començant per don José Ortega, en aquell temps. Lart abstracte linterpreta Fuster, en el fons, com una renuncia a comunicar, a dir-se i manifestar la seua visió de la realitat o la «seua voluntat de forma». Es tractava, doncs, no tant duna deshumanització de lart, com duna deshumanització de lartista com a tal. Però deixe aquest punt, que ens portaria a entrar en la problemàtica del text, i jo ho hem convingut he de rodar, més aviat, pel seu context.
El marc urbanístic en què es desenvoluparà la vida dels valencians daquells anys quaranta i cinquanta estava constituït, pel que fa a València, pel conjunt dels barris de la ciutat vella, com els del Carme, la Xerea, Russafa, etc. En segon lloc, per la part monumental històrica, presidida per la Catedral amb el Miquelet. I, finalment, pels carrers i edificis notables de la València nova. Aquesta havia anat construint-se des de finals del XIX, amb lEixample, que anirà estenent-se al llarg de les quatre primeres dècades del segle XX. Ho farà amb estils diferents des del modernisme, passant per lestil austríac i el barroc afrancesat, el regional i el neoclàssic, avançant cap al déco. Estils que canvien o es barregen en mans fins i tot dun mateix arquitecte. En resultaven carrers tan emblemàtics com el de la Pau, la Gran Via, les Barques, Colom, o la remodelació i ampliació de lAntiga plaça de Castelar, al centre de la qual Goerlich posà una plataforma. El conjunt modern presentava construccions tan emblemàtiques com el Mercat Central i el de Colom, la façana de lAjuntament, Correus, lEstació del Nord o ledifici de la Unión y el Fénix, la Caixa dEstalvis, el cine Rex, i com a mostra de larquitectura déco, el Rialto. Shavia creat així, com escriu Pérez Rojas,