una nova imatge de la ciutat, potent i monumental, ampul·losa i exhuberant, molt del grat de la burgesia agrària enriquida, però que també manifesta expressions de tipus popular.
Com a mostra de larquitectura de maó, en els anys trenta es construeix la insòlita Finca Roja, encara allunyada del nucli urbà fins i tot en els cinquanta encara ho estava. Recordem que ben a prop passava la via del ferrocarril, i lenvoltaven illes de cases baixes, solars i hortes.
Aquesta era la imatge que la ciutat presentava als valencians dels cinquanta. No es va mantenir, però, intacta, o exactament igual, arquitectònicament parlant. Per una banda, desapareixeran, a poc a poc, cases o nuclis de cases dins del barri vell. O senderrocaran construccions importants, com la Ciutadella. O alguns palaus i convents. Però, per una altra, sacaben les obres del Banc de València, o del Rialto, o la reconstrucció exterior de lAteneu. O salcen les construccions de les facultats de Medicina i de Ciències, germen de la futura Ciutat Universitària. O col·legis dinterés com el Guadalaviar o el Col·legi Alemany. I, per no allargar-me, lampliació del Palau de la Generalitat, ledificació del Palau Arquebisbal i del grandiós Seminari de Montcada.
Els valencians seran també testimonis del començament duna nova expansió urbana, com la protagonitzada per cases de promoció estatal, de Regiones devastadas, o bé de cases barates, o daltres destinades a la nova burgesia de postguerra. Apareixeran així els primers barris moderns. Eren edificis molts dells estàndards, de línies rectes. La gent en deia cases-caixó. Ens trobàvem a les portes del gran boom constructiu-destructiu, caòtic i aberrant de les dècades posteriors. Així i tot, la mà especulativa, armada de la piqueta, ja anava deixant mellats, amb els seus nous edificis, més alts, carrers com el de Colom, Xàtiva, Guillem de Castro, i en linterior mateix, les places del Caudillo, de la Mare de Déu i de la Reina.
Doncs bé, dins aquest context urbà heteròclit, transcorria la vida de la gent. Els dels grups més baixos, no ho oblidem, vivien en cases estretes i fosques, o acampaven en el llit del Túria; o com els primitius, vivien en coves, com a Paterna o Benimàmet.
La societat hi discorria a un ritme lent. Es podia creuar a peu València o comunicar-se amb els pobles del seu hinterland amb uns atrotinats tramvies de color groc, o, si calia i es podia, amb taxi. Automòbils nhi havia pocs i el trànsit, sense semàfors encara, era dirigit per guàrdies urbans. LEstació del Nord i lEstació dAragó, així com les estacionetes de Patraix i la del Pont de Fusta, hi abocaven la gent procedent en gran part dels pobles de les rodalies.
La València daquells anys, pel que fa a la vida quotidiana, es divertia també i omplia els seus ocis duna manera modesta. El futbol estava en auge, era ja lesport nacional, i la Plaça de Bous funcionava, sobretot per Falles i la Fira de Juliol. Hi havia encara els cafés vells i senyorials Noel, Barrachina, Lauria i les velles tavernes. Però ja començaven les noves cafeteries o els nous bars amb noms dorigen ianqui. No debades hi havia el pacte de les bases nord-americanes. De vegades, els carrers sanimaven amb la presència dels enjogassats mariners que havien arribat al port. I, de tant en tant, les festes, les commemoracions polítiques i religioses, o simplement populars. I fins i tot les vacances amb paga doble. Però el sedentarisme shi imposava. No havia arribat lhora de fer turisme i de viatjar dun lloc a un altre, o de disposar dapartaments i xalets. Ni menys encara docupar massivament les platges valencianes.
Loci també disposava de revistes musicals, sales de festes i de balls, «guateques» per a la joventut acomodada, i fins i tot algun Club nocturn com el famós Mogambo... Ara bé, la diversió general, massiva, era el cinema. Hi havia moltes sales, la major part de barris, amb programació doble. Era la gran droga, de vegades acompanyada dun sobri sopar menjat dins mateix de la sala del cine. Però sobretot, la gent treballava i feia hores extraordinàries, si podia. De política, no en volia saber res. Més aviat tenia por dobrir la boca.
Però la política pesava en la societat valenciana com arreu de lEstat, i era tan repressiva i opressiva com podia. O estaves amb el Movimiento o contra ell. En el millor dels casos, eres «desafecto» o «indiferent». Havien cessat els afusellaments a gran escala de Paterna. Les presons anaven soltant gent, però la policia seguia treballant activament a la caça de qualsevol vel·leitat política, individual o dalgun grup. Indiferència general, doncs, i violència amagada a les comissaries.
La censura treballava també activament, i a diferents nivells. Hi havia, per començar, lautocensura, per si de cas; després la prèvia, loficial, i finalment la posterior, si algú se nhavia passat de la ratlla, deliberadament o no. De més a més, als diaris, hi havia les consignes ad hoc en cada moment. En recorde una que deia, més o menys: «hablen bien de la primavera». La propaganda institucional era permanent, sistemàtica; a tots els nivells de lensenyament, amb la corresponent assignatura de Formación del Espíritu Nacional.
I per si fóra poc, la vida política estava reforçada per la seua aliança o, més aviat, identificació, amb lEsglésia. València ja havia passat per una tanda de «misiones», com es deien, que des de primeres hores del matí, amb càntics i altaveus sermonejaven la ciutat roja, per convertir-la. També lassignatura de Religió era obligatòria a lensenyament. No anar a missa era mal vist o podia ser un obstacle per al desenvolupament professional de linfractor. Les Setmanes Santes eren severes. Tots els establiments i cinemes restaven tancats. Les festes i commemoracions religioses eren celebrades amb tota la pompa. Es van multiplicar amb lajut econòmic del govern els col·legis religiosos densenyament, amb grans edificis que contrastaven amb els vells pisos en què shavien instal·lat les acadèmies privades. Com a dada important, fruit daquesta simbiosi nacional catòlica, recordaré que lOpus Dei, lobra dEscrivá de Balaguer, estava prenent posicions i captant voluntats en tots els àmbits possibles.
La dictadura política, eclesiàstica i sindical pesava, doncs, i molt, en la vida de la ciutat, i condicionava el seu to general, que era gris, rutinari, pobre o grotesc. Nhi ha prou, si tornem a Fuster, amb repassar, per exemple, la seua correspondència amb Martínez Ferrando o Sanchis Guarner que vivia aleshores a Palma de Mallorca, o la que mantenia com a informador de lalmanac de Cap dAny de leditorial Raixa de Mallorca, o en revistes de lexili. El que contava era, per a qualsevol valencià un poc espavilat i culte, obvi, però ell ho escrivia amb el seu estil característic i ho feia, a més, amb un coneixement bastant directe del context. Una mostra significativa va ser, per exemple, lafer de lautenticitat del Sant Calze, que va donar lloc a una llarga polèmica des de Las Provincias. Martínez Ferrando, que era un dels qui posaven en qüestió lautenticitat del calze, escriu a Joan Fuster:
fa pena veure persones influents en la ciutat que mantenen el seu esperit provincià amb singular inconsciència [...] Són molts a València els que adopten una postura acomodatícia davant el tòpic i la rutina. A València la disconformitat produïx malhumor; és gairebé una impertinència.
Fuster hi va intervenir en una carta enviada a Destino amb la signatura «un valenciano cualquiera» i amb el títol «Defensa de las glorias valencianas», en què criticava la posició de Las Provincias. Un altra mostra del 1955, encara més significativa del context civicocultural valencià va ser el Cinqué Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, que es va celebrar amb una exposició a Sant Domènec i altres actes. Fuster escriu: «diuen que serà un combinat derudició i falla». Però bromes a part, Fuster escriu dolgut que els «mandamassos» de la ciutat, que shan gastat quatre-centes mil pessetes amb lexposició, no disposaven, en canvi, com sels va proposar, de trenta-cinc mil pessetes per reprendre ledició dels sermons encara inèdits de Sant Vicent. O la coentor duns prohoms valencians que uns anys abans havien reconstituït el «Centenar de la Ploma», és a dir dels cent ballesters que custodiaven la senyera dun rei català. Se celebrava el 9 doctubre amb quatre gats entre la indiferència general. València dormitava. Els diumenges acudien alguns curiosos a veure el ball de sardanes que organitzava la Casa de Catalunya al Parterre. La classe dominant de València acceptà i organitzà el 1951 lexposició del Diccionari català-valencià-balear, que es va fer sense protesta; amb la col·laboració entusiasta de Giner Boira des de la ràdio, i les favorables notes a Las Provincias, tot subratllant-hi quanta gent lhavia visitada. O el 1954 permetia una falla dissenyada per Dalí. Tots els grans departaments oficials o públics de la cultura vegetaven i patien una gran atonia i una absoluta manca de sintonia amb el que es feia més enllà dels Pirineus i, pitjor encara, amb el que intentaven produir amb més ambició, com veurem tot seguit, persones o grups per iniciativa pròpia i amb un cert inconformisme, fins i tot, en alguns casos, dins mateix del sistema.
fa pena veure persones influents en la ciutat que mantenen el seu esperit provincià amb singular inconsciència [...] Són molts a València els que adopten una postura acomodatícia davant el tòpic i la rutina. A València la disconformitat produïx malhumor; és gairebé una impertinència.
Fuster hi va intervenir en una carta enviada a Destino amb la signatura «un valenciano cualquiera» i amb el títol «Defensa de las glorias valencianas», en què criticava la posició de Las Provincias. Un altra mostra del 1955, encara més significativa del context civicocultural valencià va ser el Cinqué Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, que es va celebrar amb una exposició a Sant Domènec i altres actes. Fuster escriu: «diuen que serà un combinat derudició i falla». Però bromes a part, Fuster escriu dolgut que els «mandamassos» de la ciutat, que shan gastat quatre-centes mil pessetes amb lexposició, no disposaven, en canvi, com sels va proposar, de trenta-cinc mil pessetes per reprendre ledició dels sermons encara inèdits de Sant Vicent. O la coentor duns prohoms valencians que uns anys abans havien reconstituït el «Centenar de la Ploma», és a dir dels cent ballesters que custodiaven la senyera dun rei català. Se celebrava el 9 doctubre amb quatre gats entre la indiferència general. València dormitava. Els diumenges acudien alguns curiosos a veure el ball de sardanes que organitzava la Casa de Catalunya al Parterre. La classe dominant de València acceptà i organitzà el 1951 lexposició del Diccionari català-valencià-balear, que es va fer sense protesta; amb la col·laboració entusiasta de Giner Boira des de la ràdio, i les favorables notes a Las Provincias, tot subratllant-hi quanta gent lhavia visitada. O el 1954 permetia una falla dissenyada per Dalí. Tots els grans departaments oficials o públics de la cultura vegetaven i patien una gran atonia i una absoluta manca de sintonia amb el que es feia més enllà dels Pirineus i, pitjor encara, amb el que intentaven produir amb més ambició, com veurem tot seguit, persones o grups per iniciativa pròpia i amb un cert inconformisme, fins i tot, en alguns casos, dins mateix del sistema.
La vida musical va tenir un cert interés pels concerts. Hi funcionava, però amb certa irregularitat, la vella Orquestra Simfònica. El paper central el va tenir lOrquestra Municipal de València, que Martí Dominguez havia fundat a principis dels quaranta, dirigida per Lamote de Grignon. Després shi va incorporar el director Von Benda que la va posar a un nivell bastant alt. Actuava setmanalment al Teatre Principal. El repertori simfònic anava de Vivaldi a Stravinsky. En el mateix escenari, la música de cambra estava servida per la tradicional Societat Filharmònica. Fuster hi assistia interessat. Un altre mitjà descoltar música eren els discos de 33 revolucions que començaven a circular. La ràdio oferia poca música clàssica, la reservava per als dies de Setmana Santa.
La creació musical autòctona, però, estava bastant afeblida i desassistida. La generació dels trenta acusà la ruptura de la guerra i la postguerra. Els mestres supervivents que van seguir en actiu eren Manuel Palau, López-Chavarri, Asensio i Matilde Salvador... Rodrigo i Oscar Esplà ja havien triat Madrid com a espai propi. I el Conservatori no estava preparat per forjar una nova generació de compositors.
La crítica musical lexercien López-Chavarri, Eduard Ranch i Gomà. Daquests dos últims, Fuster nera un bon amic. Amb Gomà feia llargues xerrades a la redacció del Levante.
Ara bé, tant pel que fa als concerts, com pel que fa a la creació i al Conservatori, la desconnexió amb lavantguarda musical era molt visible. Hi havia labsència de lobra de Schönberg o dAlban Berg, del dodecafonisme i el serialisme. I, no cal dir, dels corrents de postguerra representats, per exemple, per Pierre Boulez, Stockhausen, Berio, Nono o John Cage, Xenakis o Varèse.
La vida literària valenciana dels quaranta va ser ben pobra. Pel que fa a lús literari del català, lhandicap era, dentrada, la persecució mateixa de la llengua. Al País Valencià, però, a diferència de Catalunya, la repressió no va ser tan forta. Lo Rat Penat va poder obrir les seues portes amb els Jocs Florals bilingües, és clar. Els de Catalunya, en canvi, se celebraven en diferents llocs de lestranger. Es toleraven els sainets, és a dir, un teatre «per riure», «dialectal», «regional». En el pla més literari, però, després de la desfeta, es produeix un gran buit. La generació del 27, amb Almela i Vives, Carles Salvador, Sanchis Guarner, per citar només uns pocs noms, o calla, o se situa en posicions conservadores, sense lempenta moderna de la dècada dels trenta. El nombre de títols publicats passa de dos o tres per any a vint-i-dos el 1949, xifra que es mantindrà fins al 1962. (No hi compte els llibres de Fuster dels 50, que quasi tots es publiquen a Barcelona o a Mallorca.) Editorials, no nhi havia pròpiament. Els pocs llibres publicats eren, sovint, fruit de la iniciativa privada. La primera que es va constituir a petita escala, però amb ambició literària, fou Torre, fundada el 1944 per Xavier Casp i Miquel Adlert. El 1949 enceten la col·lecció «LEspiga», on es van donar a conéixer autors joves com Joan Fuster, Estellés, Bru i Vidal i Maria Beneyto. Lany 1955, el catàleg de Torre compta amb vint-i-cinc títols. Torre va ser, de més a més, un dels centres més importants de la vida literària a la València daleshores. Hi havia una tertúlia, amb lectures i conferències, i una revista mig clandestina, Esclat.
Unes altres tertúlies literàries, molt obertes, de café, en què Joan Fuster solia estar present, eren la de Noel, Barrachina, lHogar Juvenil al carrer de la Pau i la del Club Universitari un local que des de fa anys i panys està buit, al carrer de la Universitat; shi poden veure avui encara les rajoles de lescut del SEU. Aquest sindicat estudiantil era únic i obligatori, però els més inquiets i actius shi van refugiar utilitzant la plataforma institucional que brindava. En aquest Club es ballava, es feien exposicions de pintura, representacions teatrals o conferències amb un to relativament inconformista o més liberal i més al dia. El SEU publicava de la mà de Vicent Ventura i Garcia Richart la revista Claustro, que era la rèplica valenciana a La Hora, que publicava el SEU de Madrid. Totes dues estaven animades per un esperit jove, més modern i fresc. Fuster hi va col·laborar amb algun article, com el titulat «Sobre literatura valenciana contemporània», a propòsit del qual diu a Martínez Ferrando que, en escriurel, havia tingut en compte el major nucli possible de lectors, «els universitaris valencians de 1950 tan despistats els pobres i tan castellanitzats».
La vida literària en castellà, malgrat lavantatge de lidioma oficial amb què comptava, era poc activa. Els lectors consumien literatura espanyola, però ben poca produïda al País Valencià. Qui tenia ambicions seguia la tradició que iniciaren Azorín, Miró i molts altres: anar-sen a Madrid. Els escriptors que es van quedar aquí eren escassos i amb una producció esporàdica, duna o dues novel·les com a molt o dalgun llibret de versos, pendents de premis locals com el de la Diputació de València. Els noms daquell moment eren Adolfo de Azcárraga molt amic de Pedro de València, José Ombuena, J. L. León Roca, Aguirre, Nácher i Gil-Albert. Aquest mantenia una tertúlia a casa seua. Una altra era la dAzcárraga, amb Carles Sentí, periodista, i altres més... Uns i altres els trobem també a la tertúlia de la llibreria Rigal o a la revista El sobre literario que aparegué el 1950 i durà tres anys. Hi havia també les tertúlies del Cercle de Belles Arts o de lAteneu.