Ficció i realitat a l'Espill - Josep Guia Marín

FICCIÓ I REALITAT

LESPILL

UNA PERSPECTIVA

FRASEOLÒGICA I DOCUMENTAL

Josep Guia i Marín

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

© Del text: Josep Guia i Marín, 2010

© Daquesta edició: Universitat de València, 2010

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Il·lustració: Fragment del retaule incomplet Escenes de la vida de St. Narcís

(Mestre de Sant Narcís, s. XV-XVI) conservat al Museu de la Catedral de València

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realització ePub: produccioneditorial.com

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÈDITS

PRESENTACIÓ

ABREVIATURES UTILITZADES

NOTA PRELIMINAR

1. INTRODUCCIÓ A LESPILL

1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT

2. MANUSCRIT, TÍTOL I AUTOR

3. EDICIONS I TRADUCCIONS

2. FONTS

1. LO SOMNI DE BERNAT METGE

2. VERSOS PROVERBIALS DE GUILLEM DE CERVERA

3. OBRES DE FRANCESC EIXIMENIS

4. OBRES DE FRANCESC DE LA VIA

5. LO CARTOIXÀ DE LUDOLF DE SAXÒNIA, TRADUÏT PER JOAN ROÍS DE CORELLA

3. TEMPS I ESPAI DE LA FICCIÓ AUTOBIOGRÀFICA

1. DADES INTERNES

2. DADES EXTERNES

3. INCOHERÈNCIES CONTEXTUALS

4. LES VEUS EN EL RELAT

4. DADES PER A LA DATACIÓ DE LESCRIPTURA REAL

1. HIPOTÈTIQUES REFERÈNCIES A LA IMPREMTA

3. UN CANARI, CAPTIU ESTRANY

4. JOC DESCACS AMB DAMA

5. LHOSPITAL DEN CLAPERS

6. LO CARTOIXÀ

7. LA POESIA SATÍRICA

5. CORRECCIONS DE LECTURA

1. HISTÒRIQUES I CONTEXTUALS

2. BÍBLIQUES

3. FRASEOLÒGIQUES

6. EL VALOR FRASEOLÒGIC DE LESPILL

EPÍLEG

BIBLIOGRAFIA

PRESENTACIÓ

Hi ha obres que són inexhauribles, i lEspill nés una. Contràriament a les pretensions dhaver-ne fet edicions o estudis denitius, lEspill es resisteix a ser tancat per ningú, en el sentit de ser entès i xat de forma apodíctica. Sempre ens quedarà, si més no per molts anys, algun passatge dinterpretació incerta, algun fragment de puntuació controvertida, alguna referència de fets o personatges desconeguda. No obstant això, cal dir que les successives edicions i aproximacions crítiques que ha merescut lobra han contribuït poderosament a la xació i interpretació del text, com tindrem ocasió de comentar més endavant. Però lEspill és, a més, una deu de recursos lingüístics, un devessall de lèxic i fràsic tan extraordinari que sempre sorprèn i corprèn, que el converteix en un dels grans tresors de la llengua catalana. Duna llengua catalana que va adquirir el cim de la seua potencialitat expressiva literària a la València de la segona meitat del segle XV.

En aquest llibre, en primer lloc, hi ha una introducció a lEspill, amb la doble intenció de facilitar-ne el coneixement a un lector nou, i de refrescar la memòria als qui ja coneixen lobra, amb la qual cosa podran resultar més planeres i entenedores les referències al text. Així doncs, shi fa una descripció de lEspill, amb lexposició sumària del contingut i el comentari dels aspectes més rellevants de la seua transmissió textual (el manuscrit, les edicions, el títol, lautoria, les traduccions...). El segon capítol es destina a les fonts de lEspill, de manera que, mitjançant laplicació del mètode de les concordances fràsiques, shi presenten molts fragments dobres que, per llurs característiques temàtiques i lingüístiques, poden ser precedents directes de certs fragments de lEspill; entre aquestes obres, nhi ha que ja eren tingudes com a fonts i nhi ha que són aportacions noves. Al capítol tercer, shi aborda en profunditat la qüestió de la temporalitat de la vida de cció del personatge protagonista, que és qui fa de narrador/escriptor de lobra, amb un tractament sistemàtic de totes les dades, internes i externes, per tal dobtenir-ne resultats ables; això mha permès posar de manifest alguns anacronismes entre el temps de la vida ctícia del protagonista i determinats fets històrics mencionats a lobra, de data coneguda; així mateix, he provat de demostrar que la veu de lobra, en primera persona, és la del narrador-protagonista des del primer vers. Al capítol quart, shi presenten les dates a quo per a la redacció de lobra, és a dir, les dates que shan de considerar com a tes inferiors en la cronologia de lelaboració real de lEspill. Al capítol cinquè, faig el balanç dels principals aclariments, correccions i novetats que aporta aquesta nova lectura, respecte destudis anteriors sobre el text i el context de lEspill. Finalment, el capítol sisè recull una mostra comentada de lextraordinària riquesa fràsica de lEspill.

Aquest llibre prové, fonamentalment, del tercer capítol de la meua tesi doctoral en Filologia, la qual tracta sobre lanàlisi fraseològica de lEspill, feta a partir de la crea-ció duna base de dades de 1111 registres, cadascun dels quals és dedicat a una unitat fràsica o a una unitat estilística continguda a lEspill. Tanmateix, el capítol tercer susdit aborda qüestions de crítica literària textual i contextual, no sempre encabides dins el camp de la fraseologia però que mhe plantejat a partir del buidatge fràsic de lEspill, per les moltes lectures i relectures pròpies daquest tipus de treball, en una perspectiva contrastiva amb altres obres. La recerca dunitats fràsiques i estilístiques al text, la troballa de concordances temàtiques i lingüístiques amb altres textos anteriors o coetanis i lanàlisi contextual depisodis i de referències reals de lobra, amb la pertinent indagació documental, han estat els factors que mhan empès a esbrinar amb detall alguns aspectes propis de la crítica literària, que havien rebut una atenció supercial o incorrecta, com ara la temporalitat de la vida ctícia del personatge narrador, les veus en el relat, laclariment de referències històriques i bíbliques, la datació de lescriptura real de lobra, etc. Així doncs, no tota la revisió crítica de lEspill que ací es presenta prové de lanàlisi fraseològica, però sí una bona part. En qualsevol cas, ha estat a partir de lestudi fraseològic que mhe plantejat indagacions complementàries, de caire contrastiu amb altres obres literàries i de caire contextual, mitjançant la recerca documental en els rics fons arxivístics valencians del segle XV.

Quan em vaig doctorar en Matemàtiques, lany 1974, tres anys després dhaver-ne obtingut la llicenciatura, poc imaginava que faria un segon doctorat en Filologia, lany 2008. La primera tesi va anar seguida de molts anys de recerca matemàtica, mentre que la segona ha anat precedida daltres tants anys de recerca en fraseologia. El punt dinexió cal datar-lo al voltant del 1990 i va estar motivat per dos fets.

Per una banda, quan es va establir a les universitats de lEstat espanyol el reconeixement dels sexennis dinvestigació, com a simples complements de productivitat per bé que posteriorment sels ha dotat defectes acadèmics, lany 1989, es va dir que, en atenció als temps difícils (per a poder fer un treball reposat de recerca) que havia passat la Universitat, des de la darrera dècada de la dictadura franquista ns aleshores, aquell primer atorgament de sexennis es faria amb criteris molt oberts. Potser va ser així en algunes comissions, però no en la de làrea de Geometria i Topologia, on jo vaig presentar els meus treballs (una dotzena darticles publicats en revistes internacionals, entre 1973 i 1988, amb referències de tots ells a Mathematical Reviews i Zentralblatt Math) i no mhi va ser atorgat cap sexenni. Probablement, o jo (que havia tingut un cert protagonisme en la lluita per les reivindicacions dels PNNs i per la democratització i larrelament al país de la Universitat) o els meus articles (que eren de topologia general), no vàrem caure en gràcia a una comissió hegemonitzada per geòmetres i, dintre daquests, per membres de lOpus. Així doncs, quedava clar que, per aquest camí, tenia ben difícil el meu futur com a investigador.

Daltra banda, per aquella època, Maria Conca iniciava lelaboració de la seua tesi doctoral, Teoria i història dels proverbis catalans. Aplicació a lestudi dun corpus paremiològic del segle XVI, presentada el 1994, i em vaig convertir en el seu col·laborador, llegint textos clàssics catalans per fer-ne buidatges de parèmies, a de proporcionar materials que Maria pogués analitzar i interpretar des de la teoria del text. El primer fruit daquesta col·laboració investigadora, que encara dura, va ser la publicació del treball de tots dos «Lús dels termes paremiològics en la història de la literatura catalana» (1993). El reconeixement investigador en Filologia, no exempt de problemes per algunes actituds corporativistes i poc propícies als plantejaments interdisciplinaris, mha arribat posteriorment mitjançant la concessió de dos sexennis en aquesta àrea.

Així, per tot això, vaig canviar de línia dinvestigació, sense deixar de fer les meues classes al Departament dÀlgebra. Al capdavall, a la Universitat de València, des dels Estatuts del 1985, qualsevol doctor té dret a investigar en qualsevol línia de recerca i que aquesta recerca li siga reconeguda per la Universitat.

A partir de la dedicació inicial a la paremiologia, de la qual Maria Conca ha estat pionera en làmbit català modern amb la publicació del llibre Paremiologia (1987), hem anat ampliant el camp de recerca al conjunt de la disciplina fraseològica, tant amb plantejaments de caire teòric com en aplicacions diverses a lestilometria, la didàctica, la història de la llengua, la traductologia, etc. Des daquesta perspectiva fraseològica, la meua àrea preferent dinterès ha estat centrada en la València de la segona meitat del segle XV, quan shi féu una producció literària extraordinària, molt rica fraseològicament, i quan shi presentaren, alhora, la innovació de la impremta i la repressió de la Inquisició. És per aquesta raó que també he dedicat treballs als aspectes històrics i contextuals que envolten els fets literaris, amb investigacions darxiu, com ara: «Dades biogràques sobre Jaume Gassull» (1999), «De Lo Cartoixà a lEspill. Concordances textuals i dades contextuals» (2002), «Dades documentals dinterès literari (València, segle XV)» (2003) i «Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix» (2009).

En aquest llibre, doncs, tant des de lanàlisi fraseològica (diacrònica i contrastiva) com des de la recerca documental de caire contextual, shi aporten diverses novetats per a la lectura i interpretació de determinats passatges de lEspill, així com per a la datació i lautoria de lobra. Per això, cal congratular-se que lEspill torne a lactualitat, si més no per a tots els qui no voldran ignorar deliberadament les noves aportacions. Els lectors sou convidats, doncs, a conèixer una mica més lEspill, a gaudir-ne i a parlar-ne.

ABREVIATURES UTILITZADES

ACV: Arxiu de la Catedral de València

AHG: Arxiu Històric de Gandia

AMV: Arxiu Municipal de València

APV: Arxiu del Patriarca de València

ARV: Arxiu del Regne de València

NOTA PRELIMINAR

Atesa la procedència i la metodologia fraseològica del treball i lús que hi faig de la terminologia pertinent, convé introduir dantuvi la denició dels cinc conceptes següents.

Unitat fràsica. És una combinació estable de dos o més mots, que presenta les característiques de repetició, xació i institucionalització, a més daltres possibles i freqüents com idiomaticitat i anomalia. Les unitats fràsiques, dacord amb Zuluaga (1980: 135-139, que no inclou les col·locacions) i Corpas (1997: 53-213), es classiquen en no enunciats (col·locacions i locucions) i enunciats (fórmules i parèmies). Les col·locacions pertanyen a làmbit de la norma, les locucions al del sistema i els enunciats fràsics al de la parla. Lestructura duna unitat fràsica comprèn des dun sintagma format per dues paraules, com a mínim, ns a una oració simple o composta. A lEspill he identicat la presència de 332 col·locacions mig partit, humanal llinatge, mort sobtada, procés de pensa, els set manaments..., 418 locucions foc salvatge, del bec groc, indigne de descalçar la sabata (dalgú), mudar com el vent, treuren joc, mot a mot, ni molt ni poc..., 41 fórmules Déu vos salv!, com diu la gent, bon (re)pòs tinga, saps que... i 94 parèmies No shan de llençar perles als porcs, Més val casar que no cremar, Lamor primera és millor, Benaurat és qui per mal daltre se castiga, Qui calla, atorga...

Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, congurats formalment com una unitat fràsica, participen dalguna de les característiques daquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de lestil dun autor, duna escola, dun gènere o duna època. Poden estar congurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identicació de les primeres (en total, 180), sha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en ames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identicació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, lestructura parèmica i el signicat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria dhaver-les tipicades com a parèmies: A qui no lespolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, Daquells trons, aquestes pluges...

Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de làlgebra lineal, del fràsic de lEspill, del fràsic dEnric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.