Unitat estilística. És la combinació de dos o més mots que, congurats formalment com una unitat fràsica, participen dalguna de les característiques daquestes. Responen bàsicament a una creació pròpia de lestil dun autor, duna escola, dun gènere o duna època. Poden estar congurades com a sintagmes (formalment semblants a locucions) i com a enunciats (formalment semblants a parèmies). Per a la identicació de les primeres (en total, 180), sha tingut especialment en compte el tret repetició: terra ameníssima, fals crim, gavarrer en ames, príncep de pau, dolor i pena..., mentre que per a la identicació de les segones (23 en total), he atès, sobretot, lestructura parèmica i el signicat metafòric, ja que si hagués trobat documentació repetida hauria dhaver-les tipicades com a parèmies: A qui no lespolsa se li fa cimolsa, El que es fa amb lluita, mai ha saó, El marit darrer venja el primer, Daquells trons, aquestes pluges...
Fràsic. És el conjunt de les unitats fràsiques pertanyents a un àmbit determinat (una obra, un autor, una activitat professional, una llengua....). Així, podem parlar del fràsic del futbol, del fràsic de làlgebra lineal, del fràsic de lEspill, del fràsic dEnric Valor, del fràsic de la llengua catalana, etc. Anomene fràsic generalitzat el que comprèn també les unitats estilístiques, les quals podran ser considerades, doncs, com a unitats fràsiques generalitzades.
Fraseologia. És la disciplina lingüística que socupa de lestudi del fràsic.
Observem que les denicions dunitat fràsica, fràsic i fraseologia presenten un paral·lelisme evident amb els conceptes unitat lèxica, lèxic (conjunt de les unitats lèxiques) i lexicologia (disciplina lingüística que estudia el lèxic). Les he adoptades seguint criteris danalogia, economia i coherència discursives, de manera que el terme fraseologia queda restringit a designar la disciplina i no lobjecte destudi daquesta disciplina.
Mètode de les concordances fràsiques. Consisteix, essencialment, a localitzar unitats fràsiques (estrictes i generalitzades) en un text (lEspill, en el nostre cas), per tal de fer-ne linventari (el corpus fràsic), validar-les mitjançant la recerca daltres recurrències concordants (al mateix text o en altres textos) i estudiar-les sota diversos enfocaments: intrínsecs (forma canònica, mots clau, estructura, recursos estilístics, denició, classicació) i contextuals (modalitats dinserció, funcions discursives), a més daltres especícament contrastius (documentació en català i en altres llengües, traduccions), sense oblidar la seua valuosa signicació com a elements caracteritzadors de lestil, tant pel que fa a la qualitat de les unitats emprades com atenent a llur quantitat o freqüència dús.
Capítol 1
INTRODUCCIÓ A LESPILL
Per bé que lEspill ha tingut bastants edicions al llarg dels segles i cal suposar, doncs, que també ha tingut bastants lectors, no és una obra de lectura senzilla. La seua sintaxi distorsionada, a causa dels versos curts, i el lèxic i fràsic tan extraordinàriament variat i abundant que conté, desborden sovint la competència comprensiva del lector mitjà. A més, a desgrat de les declaracions del mateix narrador dient que hi ha usat un llenguatge no subtil «e mostrar no subtilment / sols rimat portant lestil» (vs. 17-18) i «pla», propi de lhorta de València, en la confecció de les seues «noves rimades» «al pla texides / de lalgemia / e parleria / dels de Paterna, / Torrent, Soterna» (vs. 686-90), els cultismes es troben pertot arreu: argüir, bàlsem, compel·lir, quotidià, deíc, deïtat, denotar, femení, hipòcrit, increpar, perfídia, placar, subplantar, supern, voluptat, zelar, etc.
Per les raons susdites, les sinopsis i les explicacions complementàries que shan fet de lEspill són ben protoses per a la comprensió de lobra, tant si el lector és antic com novell. Així mateix, és per això que lobra ha provocat i merescut diverses prosica cions, amb les quals hom pot expressar el seu contingut de forma més planera, mitjançant oracions de sintaxi convencional, refent lordre dels components segons lestàndard, suplint les omissions, etc. En aquest llibre, per tal de facilitar-ne la lectura i la comprensió, he emprat una ortograa modernitzada en la reproducció de fragments de lEspill, tret dalguna ocasió en què no ho he fet per mor de conservar-hi la mètrica o la rima.
També he considerat convenient, en aquesta línia de fer-ne més accessible la comprensió, que el lector dispose dantuvi duna visió global de lobra i que en conega largument de cada part, com sexposa a continuació.
1. DESCRIPCIÓ I CONTINGUT
LEspill és una extensa obra en català de la segona meitat del segle XV, produïda a València, composta de 16247 versos, segons el manuscrit conservat.[1]Lobra és escrita en clau de cció autobiogràca,[2]amb un personatge narrador que és nat i habita a la ciutat de València, des don emprèn diversos viatges i on es casa diverses vegades, i que parla en primera persona, tret dels passatges on reporta el que altres personatges diuen i els cedeix la veu.
Daltra banda, els títols de les diverses parts de lobra no són escrits en primera persona, de manera que aquesta altra veu, que parla en tercera persona (no diu De ma joventut sinó De sa joventut, ni Com volguí pendre beguina sinó Com volgué pendre beguina, ni Com ordení ma vida sinó Com ordenà sa vida, etc.),[3]és la veu de lautor, que posa rúbriques a la seua obra i parla del seu personatge. És de notar que shi observa una certa descurança, per manca dhomogeneïtat, en la presentació de les rúbriques, ja que hi gura Primer llibre, Tercer llibre, Quart llibre, però Llibre segon; cada llibre té el seu descriptor, menys el tercer; el qui devia ser el descriptor del Tercer llibre (De la lliçó de Salomó) apareix en la rúbrica de la primera part daquest, però no en les altres parts; el descriptor de la quarta part del Llibre segon no segueix la pauta de les altres tres parts, que hauria demanat posar-hi Com pres monja (potser això era excessivament agosarat) i diu senzillament De monges; al Quart llibre, tenen descriptors la primera i la segona parts i no en tenen la tercera i la quarta; etc. Líndex, construït a partir de les rúbriques que guren a lobra, és el següent:[4]
Consulta, Endreça, Tornada, Entrada, (tema)
Perfaci
Primera part del Perfaci
Segona part del Perfaci
Tercera part del Perfaci
Quarta part del Perfaci
Primer llibre: De sa joventut
Primera part. De la fadrinea ab sa mare
Segona part. Com fon allat e tramès
Tercera part. Continua los actes fets en París
Quarta part. Clou son viatge tornant a València
Llibre segon: De quant fon casat
Part primera. Com pres donzella
Segona part. Com volgué pendre beguina
Tercera part. Com pres viuda
Quarta part. De monges
Tercer llibre
Primera part de la lliçó de Salomó
Segona part del Tercer
Tercera part del Tercer
Tercera part del Tercer
Quarta part del Tercer
Quart llibre o quarta part principal: De enviudat
Primera part del Quart. Com ordenà sa vida
Segona part del Quart. Continua son viure
Tercera part del Quart
Quarta part e darrera
Lobra comença amb una introducció de 46 versos, dividida en quatre parts (Consulta, Endreça, Tornada, Entrada). Tot i que hom podria pensar que, en aquesta introducció, el subjecte parlant és lautor, en realitat es tracta ja de la veu del personatge narrador, per tal com el text i la forma denunciació daquest inici concorden, des de tots els punts de vista (temàtics i lingüístics), amb altres passatges posteriors, és a dir, que els versos inicials formen part del mateix discurs que fa el personatge narrador en altres llocs de lobra, com veurem detalladament més endavant. A la Consulta, el narrador demana al cavaller Joan Fabra que llegesca i corregesca el seu rescrit, declara haver començat a escriurel a Callosa, on sha refugiat fugint de la pestilència, i diu quina és la matèria principal de què tracta: «de dones descriure llur tall / natural e voluntari» (vs. 13-14); la Consulta consta de quatre estrofes de vuit versos heptasíl·labs, amb rima abbaaccd / deeddffg / ghhggiij / jkkjjllm. Després hi ha una Endreça de quatre versos heptasíl·labs, amb rima mnnm, una Tornada de quatre versos heptasíl·labs, amb rima moom, i una Entrada de sis versos tetrasíl·labs, amb rima apariada ppqqrr.
A continuació daquests 46 versos, gura el tema: Sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter llias (pres del Càntic dels Càntics) i comença el Prefaci, escrit en versos tetrasíl·labs de rima apariada, és a dir, en «noves rimades / comediades» (vs. 681-82),[5]com tota la resta de lobra.
Al Prefaci (vs. 47-792), dividit en quatre parts, on el protagonista narrador ja shi confessa vell i malalt «prou envellit, / antic de dies, / per malalties / molt aigit» (vs. 174-77), adreça lobra al seu «nebot» Baltasar Bou «A tu com ll, / Baltasar Bou, / per lo que em mou / ta molta amor / e gran calor / de nebot car, / lo vull dreçar» (vs. 240-46) i exposa la intenció que el mou a escriure-la: alliçonar els joves i alguns vells del perill de les dones, que ell coneix molt bé per pròpia experiència «Lo meu sperit / nha portat pena / sobre la squena / mals huitanta anys» (vs. 384-87). A la quarta part del Prefaci, anuncia lestructura de lobra en quatre llibres, cadascun dividit així mateix en quatre parts, i navança els continguts, de manera que dóna a entendre que aquest Prefaci és de les darreres parts escrites de lobra.
Al Primer llibre: De sa joventut (vs. 793-1954), el protagonista narra la seua adolescència i joventut. Orfe de pare i foragitat de casa per sa mare, es veu obligat a guanyar-se el pa i emprèn viatge «a peu aní / en Catalunya» (vs. 968-69), fent-se patge dun cavaller «molt bandoler / dantic llinatge» (vs. 972-73), amb qui visqué «ns que nixquí / ja home fet» (vs. 977-78). Tornat a casa, navegant «en un llaüt / de biscaïns» (vs. 1070-71), troba sa mare casada de nou, que li diu: «A ton despit, / ja tinc marit, / cert, pus honrat / que no lorat / de pare teu, / e major preu / e pus valent. / Vés-ten, dolent!» (vs. 1105-12). Ajudat i aconsellat per son padrí, marxa de nou «per Tarragona, / a Barcelona» (vs. 1331-32) i, en passar pel Penedès, veu la detenció de la reina vídua de Pere el Cerimoniós, Sibil·la de Fortià (vs. 1333-81), fet real que tingué lloc lany 1387. Continua el viatge per Montserrat (v. 1382), Béziers (v. 1386), Nostra Dama del Puig (v. 1389), Sant Denís (v. 1391), ns a París (v. 1392), on participa en la guerra dels Cent Anys (que tingué lloc, realment, entre els anys 1339 i 1453), al costat dels francesos, i es fa ric gràcies als botins que nobté. Per això, confessa: «molt haguí grat / daquell país» (vs. 1743-44) i «bé nhaja guerra / que fa rei cortès. / Lo rei francès / me féu llarguesa...» (vs. 1812-15). A la daquest llibre primer, torna a València, passant per la Gascunya (v. 1855), Lleida (v. 1868) i Morvedre (v. 1887).
Al Llibre segon: De quan fon casat (vs. 1955-6374), ja arribat a València, a ledat de 32 anys (vs. 1960-61), compra una casa, shi instal·la (vs. 1962-69) i decideix prendre muller. En aquest llibre narra els successius fracassos matrimonials. Primer, Com pres donzella, es casa amb una dona jove que, després de molts episodis de mala vida conjugal, resulta que ja era casada i que torna amb el primer marit una vegada anul·lat el matrimoni amb el nostre protagonista, el qual resta descansat: «Jo delliurat / e desferrat, / tret de gran fang, / romanguí franc» (vs. 3119-22). A continuació, Com volgué pendre beguina, encarrega a «una beguina / mia veïna» (vs. 3149-50) que tinga cura de sa casa, mentre ell fa un viatge de peregrinació a Sant Jaume de Galícia, passant per Bunyol (v. 3187), Requena (v. 3189) i la Calçada (v. 3281), ns arribar-hi: «del tot complí / ma romeria» (vs. 3334-35). A la tornada, passa per Olit (v. 3356), Alagó (v. 3392), Saragossa (v. 3394), Terol (v. 3825) i Sogorb (v. 3880); aleshores, pensa a casar-se amb la beguina però no ho fa, en veure la vida reprovable que aquesta portava. Després, Com pres viuda, conta el seu segon matrimoni amb una vídua bruta i estèril, que ngeix tenir una criatura i que, a la , es penja (v. 4896). Finalment, De monges, es casa per tercera vegada amb una exnovícia, de qui té un ll que mor (v. 5283), la qual cosa fa que, per remordiments, la muller maldiga a bastament de les monges; prenyada per segona volta, mor ofegada, bevent vi, en un trull (v. 6360).
Al Tercer llibre: De la lliçó de Salomó (vs. 6375-15407), el protagonista, desesperat per no poder trobar una dona adequada, pensa a casar-se amb alguna parenta seua. És aleshores quan se li apareix Salomó en un somni, el qual el dissuadeix de tornar-se a casar «mullers parentes / encara cerques?» (vs. 6697-98) proferint una llarga diatriba contra les dones, amb tot dexemples trets dels textos bíblics i de fets històrics. De totes, només en salva una, la verge Maria: «Destes revoltes / atén, escolta / Déu sols nha absolta / de totes una, / lluent com lluna...» (vs. 10564-68). És ací quan, en tractar el tema de la immaculada concepció de Maria, hi ha una diferència important entre el manuscrit conservat, de la del XV, i ledició prínceps, de 1531: 104 versos del manuscrit (vs. 10680-783), que donen entrada a lopinió dels no immaculistes, són substituïts per uns altres totalment immaculistes (vs. 10786-889).[6]El sermó de Salomó també inclou la narració de la passió i mort de Jesucrist, amb un extraordinari coneixe ment de les preguracions que la teologia cristiana extreu de lAntic Testament.
Al Quart llibre: Denviudat (vs. 15408-16359), el protagonista, decidit a fer cas de Salomó, explica Com ordenà sa vida, i ja no es torna a casar: «u jurament / (...) / mai muller pendre» (vs. 15571-74). Per agafar exemple «dels ermitans, / sols habitants / en los secs erms, / on viuen ferms, / sens matrimonis / ab tals dimonis» (vs. 15606-11), emprèn un pelegrinatge pels principals monestirs i santuaris catalans: Scala Dei (v. 15615), Santes Creus (v. 15675), Poblet (v. 15678), Montserrat (v. 15680), Vallbona (v. 15682), Benifassà (v. 15688), Vallivana (v. 15689) i Portaceli (v. 15695), i es retira a València: «Tornim a casa / on jo hui stic / en pau, vos dic» (vs. 15720-22). A linici de la segona part daquest quart llibre, Continua son viure, declara de nou ledat: «Noranta-cinc / o cent anys tinc» (vs. 15723-24) i explica el seu regiment de vida piadosa, totalment apartat de les dones. A la tercera part daquest llibre, relativitza un xic la crítica que ha fet a les dones, recordant, en aplicació a ell mateix, el proverbi No és tan brau el lleó com el pinten; així mateix, hi fa grans elogis duna dona concreta: Isabel Pellicer, muller del metge Jaume Roig, de la qual el protagonista narrador diu que «fo ma veïna, / mare, padrina / e fel amiga» (vs. 16113-15) i que fou molt plorada, en la seua mort, pel seu marit, de qui diu: «Bé el coneguí, / subplantador / e lluitador, / blanc e vermell / és lo nom dell» (vs. 16104-08), on «subplantador» i «blanc» fan referència al nom Jaume i «lluitador» i «vermell», al mot Roig. Finalment, a la quarta i darrera part, ja molt vell i malalt, encomana la seua ànima a la mare de Déu i fa dues mencions a lescriptura de la seua obra, adreçades a Baltasar Bou: primerament, confessa que ja no pot escriure més «Ja no puc siure / ni menys escriure. / Molt més ne resta, / daquesta gesta, / que no the dit... / (...) / Jo, car nebot, / the sols rescrit / què em par prot» (vs. 16227-31 (...) 16242-44) i, després, en referència al sermó de Salomó, declara que lha reproduït tan bé com ha sabut: «Què retengué / the scrit dessús, / lo menys confús / que he pogut» (vs. 16314-17).