Durant els darrers anys de la seua vida, el metge valencià Joaquim Serrano Cañete (1832-1892) traduí en prosa castellana lEspill, però aquesta traducció restà inacabada.
El manuscrit es conserva a la biblioteca Serrano Morales de lAjuntament de València i ha estat estudiat per Costa-Reus (2000). La traducció completa de Matheu i Sanç ha estat transcrita i editada per Ramon Miquel i Planas (Madrid, Orbis, 1936-1942, pp. 243-531), el qual opina que
havent-se compromés el traductor en imitar el sistema de versicació de loriginal, lluny de produhir una versió del del mateix, hagué de separar-sen molt sovint, obligat per la forma, acudint al recurs de parafrasejar certs passatges, al dabreviar-ne altres, y a donar en no pochs casos interpretacions tant o més ininteligi bles quel mateix text (1929-1950: LXVI).
De fet, el text resultant té 18752 versos, 2485 més que loriginal, i això que omet els 46 primers de la Consulta, Endreça, Tornada i Entrada.
Al mateix volum esmentat suara, Ramon Miquel i Planas hi va incloure la seua traducció prosicada, Espejo (pp. 1-259),[19]en la presentació de la qual diu:
caímos en la cuenta de que, restableciendo el orden lógico de las construcciones gramaticales (tergiversadas por exigencias de la versicación) y supliendo las partículas sintàcticas omitidas (por razón de la brevedad del metro), llegaríamos a ver claro en aquella laberíntica yuxtaposición deliberada de palabras y conceptos sin trabazón aparente. [...] todo lo cual hizo que nos decidiéramos a transcribir en prosa llana todo el poema, desde el primero al último verso, y en castellano para evitar en lo posible la persistencia de la rima (1936-1942, CVI-CVII).
Realment, lesforç ha pagat la pena: aquesta prosicació ha ajudat a aclarir el sentit de gairebé tots els passatges obscurs de lEspill.
La traducció de Matheu i Sanç ha estat reeditada per Carme Espasa (1999), com ja hem dit. També ha estat reeditada la traducció castellana prosicada de Ramon Miquel i Planas, a Madrid, Alianza Editorial, 1987, amb una Presentación (pp. i-viii) i notes de Jaume Vidal Alcover. Nhi ha una altra versió prosicada en espanyol, molt lliure, a càrrec de Josep Puchades (1982).
Una traducció anglesa ha estat feta per Maria Delgado Librero, lany 2003, presentada com a tesi doctoral a la Universitat de Virgínia: Jaime Roigs Spill: A Diplomatic Edition and an English Translation of Ms. Vat. Lat. 4806. Daltra banda, Josep M. Solà-Solé, a la pàgina <www.sola-sole.com/llista.htm>, dóna notícia de diverses traduccions fragmentàries fetes per Ticknor, Boethne i Rosenthal.
Marie-Noëlle Costa-Reus ha fet un assaig de traducció francesa, fragmentària, al llibre Jaume Roig; pages choisies, présentation et essai de traduction, Péronnas, Éditions de la Tour Gile, 2004. Posteriorment, ha publicat la traducció completa de lobra, en prosa: Miroir. Le livre des femmes, Toulouse, Anacharsis, 2008.
[1] Nosaltres citarem els versos dacord amb la numeració de ledició de Ramon Miquel i Planas (1929-1950), tot i que en aquesta sen comptabilitzen 16359, perquè leditor, sense ometre cap vers dels del manuscrit, ha seguit el criteri de ledició anterior de Roc Chabàs (1905) i ha incorporat versos que no consten al manuscrit i que han estat afegits en ledició prínceps (la majoria, en substitució daltres tants de loriginal) o en edicions posteriors; aquests versos afegits són els 1655-56, 2381-82, 5363-64 i 10784-889.
[2] Per «cció autobiogràca» cal entendre una cció en forma dautobiograa, on hi ha un personatge de cció, el narrador protagonista, que conta la seua vida, en primera persona generalment. Res a veure, doncs, amb «novel·la autobiogràca», que és una autobiograa dun autor real, que conta la seua vida en forma més o menys novel·lada (Lejeune, 1994), ni amb altres usos del sintagma «cció autobiogràca», on un autor real introdueix elements cticis en la seua autobiograa, les seues memòries, el seu dietari...
[3] J. Serrano Cañete (1883: 537) va ser el primer a observar que els títols de les parts de lobra no van escrits en primera persona i, com que ell no havia vist el manuscrit conservat (on consten els títols), això el va fer pensar que «debieron ser añadidos o modicados por los editores».
[4] Fins avui, ningú no lha exposat de forma completa, unitària, com ací es fa.
[5] En la literatura occitana i catalana, les noves rimades, és a dir notícies en vers, eren narracions fetes en versos heptasíl·labs o octosíl·labs rimats de dos en dos. En aquest cas són comediades, migpartides, perquè els versos són tetrasíl·labs. Sobre les noves rimades, vegeu linteressant pròleg dArseni Pacheco a la seua edició de Blandín de Cornualla i altres narracions en vers dels segles XIV i XV (1983).
[6] Roc Chabàs i Ramon Miquel i Planas, a llurs edicions, incorporen aquest segon bloc de versos a continuació dels primers, com ja ha estat dit.
[7] Publicada a Las Provincias de l1 de gener de 1906 i reproduïda per Ramon Miquel i Planas (19361942: CIII-CIV).
[8] Antònia Carré (1993-1994) ha estudiat el manuscrit i les seues possibles peripècies ns arribar a la Biblioteca Vaticana.
[9] Ramon Miquel i Planas (1929-1950: XLI) reprodueix lopinió dAlfred Morel-Fatio sobre la possible signicació daquesta portada mariana (que es repeteix, amb variants, a les altres dues edicions del segle XVI): «Sembla bastant una mica de precaució y té més aviat la traça duna etiqueta devota, colocada ben visiblement per a cobrir la sàtira molt lliure que constituheix el nucli de lobra».
[10] Als versos substituïts es diu, signicativament, com bé ho ha observat Jordi Ventura (1984: 352), que hom pot defensar tant lopció immaculista com la contrària «sens por de foc» (v. 10777), cosa que ja no devia ser així el 1531.
[11] Shan ocupat de la biblioteca de Jaume Roig, entre daltres, Chabàs (1905: 410-412), Carré (1993) i Chiner (1993-1994).
[12] Els personatges, fets i institucions mencionats a lEspill que, en la vida real, estigueren relacionats amb Jaume Roig són, com ho veurem amb més detall posteriorment, el cavaller Joan Fabra, la fugida a Callosa per causa de la pesta, Baltasar Bou, lhospital den Clapers, el prevere mossèn Company, en Remolins i Isabel Pellicer.