QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE
SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN LEDAT MODERNA
QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE
SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN LEDAT MODERNA
Armando Alberola Romá
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquest estudi forma part dels resultats del projecte dinvestigació Catástrofes naturales, ciencia, técnica y política en la España mediterránea durante el siglo XVIII (HUM 2006-08769), finançat pel Ministeri dEducació i Cultura del Govern dEspanya i els fons FEDER.
© Del text: Armando Alberola Romá, 2010
© Daquesta edició: Universitat de València, 2010
Coordinació editorial: Maite Simon
Fotocomposició i maquetació:
Assessorament lingüístic i correcció: Màrius Gomis (Servei de Promoció del Valencià, Universitat dAlacant) Coberta:
Il·lustració: Antoni Miró, Núvols daurats 2002 (Acrílic s/llenç, 46x33) Sopalmo, Col. Particular. València Disseny: Celso Hernández de la Figuera
Al meu país la pluja no sap ploure:
O plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com sha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
(Raimon: Al meu país la pluja, 1983)
A Charo, per tantes i tantes coses. I per sempre.
A Max, company, en el record.
ÍNDEX
PRÒLEG de Carles Cortés
INTRODUCCIÓ
1. MEDI FÍSIC, CLIMA I RISC NATURAL. EL PAÍS VALENCIÀ EN EL SEGLE xviii
1.1. Un país de contrastos: el mite del «Levante feliz»
1.2. Una hidrografia complexa: característiques i comportament dels rius valencians durant el segle xviii
1.3. La iniciativa camperola: recerca i aprofitament exhaustiu de laigua
1.4. Un exemple de sistema hidràulic històric: el pantà de Tibi i els assuts de lhorta alacantina
1.5. Un ràpid colp dull al clima imperant en el segle xviii
2. ENTRE LA MANCANÇA I LEXCÉS: SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ DURANT EL SEGLE xviii
2.1. Quan el cel no vol ploure: rogacions, sermons i altres remeis
2.2. «Si plou poc és la sequera»: el dèficit productiu en lagricultura valenciana
2.3. «Si plou massa és el desastre»: avingudes i inundacions durant la centúria il·lustrada
2.4. Les observacions meteorològiques en lEspanya del segle xviii
3. UN EXEMPLE DRAMÀTIC: LES INUNDACIONS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA DE LA TARDOR DEL 1776
3.1. Les avingudes del riu Túria: un problema secular
3.2. El transport de fusta pel riu Túria: una activitat tradicional i un perill potencial
3.3. La riuada doctubre del 1776
3.4. La riuada de novembre del 1776
3.5. Les conseqüències de les riuades: avaluació de danys, propostes tècniques correctores i conflictes judicials
4. EXTREMISME CLIMÀTIC I CRISI: ENTRE LAPOGEU REFORMISTA I LA GUERRA DEL FRANCÈS
4.1. Reformisme agrari i realitat climàtica: el comte de Floridablanca en la Secretaria dEstat
4.2. Els efectes de lextremisme climàtic en els anys vuitanta: desastres naturals, crisis i epidèmies
4.2.1. Febres, males collites i crisis de subsistències
4.2.2. Lincrement de les calamitats a les acaballes de la dècada
4.3. De la caiguda de Floridablanca a la vespra de la guerra del Francès: sequera, inundacions, malaltia i avalots
5. REFLEXIÓ FINAL
6. BIBLIOGRAFIA CITADA
PRÒLEG
Quan érem menuts ens preguntàvem quin era el miracle de la pluja. Com era possible que els núvols, aquelles espesses masses que semblaven cotó-enpèl, descarregaren aigua. I encara més, quan feia molt de fred, podien llançar flocs de neu, com bocins de cotó... Recorde que quan vaig començar a viure a Alacant, ja fa daixò molts anys, quan vaig iniciar els meus estudis universitaris al Campus de Sant Vicent del Raspeig, em cridava latenció com la comarca es paralitzava quan queien quatre gotes i de quina manera els alacantins sabocaven al balcó per veure el miracle de laigua. Han passat vint anys i ara sóc jo el primer que memocie quan, en aquestes comarques tan seques, plou, molt o poc, però sempre que els núvols llancen aigua em sent feliç.
Ara he tingut la sort dentendre molt més els orígens de la meua felicitat. He pogut llegir, davantmà, el llibre dArmando Alberola Quan la pluja no sap ploure. Tan bon punt em va contar el projecte, vaig entendre de seguida el perquè del títol, lapreci que Armando té envers la música i la poesia de Raimon. La saviesa popular al costat dels textos dels nostres autors clàssics sempre ha estat el motiu dinspiració del cantautor xativí i, és ben cert, que la cançó a la qual fa referència el títol del llibre que ara presentem, és un dels encerts més decidits de Raimon per a retratar la idiosincràsia dels valencians. Amb aquest assaig he descobert que no es tracta dun fet nou, això de les sequeres i de les riuades, de lèpoca actual. Sempre he tingut les meues prevencions davant de les afirmacions rotundes del canvi climàtic tan de moda ara. És obvi que alguna cosa de grossa està passant... Aquesta és la màgia de la Història: amb una revisió del passat, podem entendre que no estem davant dun fenomen nou. Tot al contrari, des que tenim dades contrastables hem tingut períodes en els quals, com diu la cançó, al meu país, la pluja no sap ploure.
Així, el llibre dAlberola ens permet aproximar, aprofundir i conèixer els episodis dramàtics dexcés o de manca daigua al País Valencià durant ledat moderna. Daquesta manera, per exemple, he descobert que el meu estimat riu Serpis o riu dAlcoi, que sempre lhe vist tan pacífic i disciplinat, el 4 doctubre de 1779 va desfer els ponts de Gandia, segons relatava el botànic Cavanilles. Digual manera, he conegut que un escriptor català del segle divuit que havia trobat a les classes de la Facultat, el Baró de Maldà i el seu Calaix de sastre, aporta el seu nom, loscil·lació Maldà, per definir les catastròfiques variacions atmosfèriques que es van produir en la seua època i que ell va tractar dexplicar en els seus textos.
Tot això, ens serveix per a entendre que aquest és un assaig escrit des del rigor científic, un producte lògic dun historiador reconegut i prestigiat com és Armando Alberola, tot i que i aquest és el principal mèrit des duna perspectiva divulgativa i, per què no, lúdica. La seua lectura és amena i àgil, de manera que es converteix, sens dubte, en un manual de consulta i de referència per qualsevol interessat en la matèria. El llibre està farcit dexemples i danècdotes que ens serveixen per a entendre com eren els nostres avantpassats i com reaccionaven davant dels períodes crítics de la meteorologia. Així, he conegut com al meu descregut poble, Alcoi, sorganitzaren des del mes de maig fins a novembre del 1725 una sèrie de rogacions religioses per a demanar que ploguera i que no es fera malbé la producció de blat. Quan laigua va fer la seua presència, a mitjans de novembre, sorganitzà un tedèum que omplia de goig els habitants de la ciutat, tot justificant que laigua haguera arribat per acció divina. Uns exemples que són incorporats sense cap valoració subjectiva i que sofereixen al lector perquè puga extraure les seues pròpies consideracions.
Lautor és sincer. En la introducció exposa els orígens daquest llibre, un compendi dels seus estudis anteriors sobre la matèria, als quals ha sabut fusionar diversos inèdits. El resultat és un text compacte i ordenat, desplegat en quatre capítols que aborden des de diverses perspectives i exemples el tema objecte danàlisi. El que no fa lautor és parlar sobre ell. I per això ho faig jo. Armando Alberola és un historiador que representa la nova generació de professionals que lluiten perquè les seues investigacions aprofiten i estiguen considerades a lhora dadoptar decisions polítiques i, com no, urbanístiques. Per això, dins de les diverses línies dinvestigació que ha seguit al llarg de la seua trajectòria professional, trobem algunes referides a laplicació social de la Història. Digual manera, les nostres terres, la realitat valenciana dins duna tradició cultural marcada per la pertinença a la vella Corona Aragonesa, sempre han estat objecte de la seua anàlisi a través del temps. Alberola ha volgut en les seues investigacions fer-nos conéixer els nostres orígens i entendre una mica més les arrels que han motivat algunes de les manifestacions socioculturals actuals. Un estudiós rigorós que, al llarg de més dun centenar de publicacions especialitzades en lèpoca moderna, ens ha fet entendre molt millor la nostra complexa història. Llegint els seus treballs, podem arribar a la conclusió que Alberola és dels qui creu que la Història ha de tenir una finalitat social, que ha destar a labast de tothom i que ha de saber eixir de lacadèmia per connectar amb la societat. Conec Armando des de fa molts anys, de la mà de la seua germana i companya meua de classes i batalles laborals i festives, Patrícia, i sé el pes que en la seua família sempre ha tingut el pare, Armando. No sols va heretar el seu nom, també el gust per la cultura pròpia i per lart en general. De fet, estic segur que la música de Raimon va entrar a casa dels Alberola per algun disc que compraria el pare, un home culte i interessat per la cultura del nostre país.
Quan la pluja no sap ploure és una magnífica oportunitat per a entendre la simbiosi que pot haver entre disciplines ben llunyanes com la història, la geografia, la música o la pintura. La voluntat dAlberola dincloure la referència a Raimon i la imatge del pintor Antoni Miró en la portada són un excel·lent avanç de la construcció posterior dels capítols, farcits de gravats i de mapes que exemplifiquen el recorregut històric per les comarques valencianes. Conec bé linterés de Toni Miró, amic compartit amb Armando, pels clàssics valencians i per interrelacionar la seua obra amb la literatura i la música. Ara he descobert que laltre amic, lhistoriador, també té aquests interessos comuns. I, a més, una altra coincidència, Miró descobria la poesia de Salvador Espriu el 1963, de la mà del Raimon, quan aquest li mostrà les cançons construïdes a partir dels seus poemes. Espriu es va convertir durant molts anys en un punt de referència en el bastiment ideològic i literari del pintor. En tots dos casos, en lobra de Miró i en el llibre que presentem dAlberola, lacció del cantautor xativí ha sigut un punt de referència fonamental. Potser siga ja lhora que els valencians reconeguem la importància de Raimon en la difusió i promoció de la nostra cultura.
Ja fa molts anys també, vaig llegir una novel·la impressionant, La identitat de Milan Kundera (1997). Lescriptor dorigen txec i resident a París esdevé un mestre en la recreació de la relativitat de comportaments. I sobretot la dificultat de lésser humà per a descobrir la pròpia identitat, després de la pressió que la societat crea damunt dels seus protagonistes. En aquesta ocasió, Kundera desvetlla una vegada més linterior insatisfactori de lhome urbà, en un ambient grisenc que fusiona les sensacions de la Praga natal i del París resident. Els personatges shi mouen per inèrcia, recorden els antics trencaments, però en lactualitat shi senten estranys en si mateixos, sense força i sense alé per fer res. Només saben que shi senten a desgrat amb ells mateixos. És evident lacció benefactora de la literatura i, per extensió, de les arts. Cal cridar latenció dels lectors, dels espectadors, davant duna inèrcia que ens condueix a ser més presoners de nosaltres mateixos. Aquest és, si em permeteu la comparació, el valor de lassaig dAlberola; així espere que ho enteneu quan acabeu la seua lectura. Quan la pluja no sap ploure és un llibre per formar ciutadans crítics, que entenguen que des de la Història, des de la revisió del passat, podem extraure moltes referències, diversos models dactuació. Tot això per a evitar catàstrofes i entendre que lactuació resignada envers la força de la natura, no pot servir-nos de consol. Cal actuar decididament per fugir de les conseqüències. Llegir per a ser lliures o, en definitiva, per saber qui som i don venim. Això sí, com deia la cançó del Raimon, sempre podem esperar que loratge vaja a lescola i aprenga a portar-se una mica millor en les nostres comarques...
Carles Cortés
Alcoi, 2009
INTRODUCCIÓ
La sequera sempre ha estat la principal preocupació dels camperols del llevant peninsular ibèric. No obstant això, els llargs períodes daridesa shan vist interromputs, de manera sistemàtica i brusca, amb una cadència gairebé anual, per precipitacions dalta intensitat horària en els mesos de tardor i de primavera. Aquests episodis meteorològics extrems, dels quals els arxius conserven una memòria detallada, han provocat, al llarg de la història, importants avingudes i inundacions amb el corol·lari consegüent de víctimes i danys en infraestructures i béns de diferent índole. Les pàgines que segueixen analitzen la greu contrarietat que va suposar aquesta alternança entre escassesa i abundància hídrica durant el segle xviii al País Valencià. A aquesta qüestió he dedi-cat els meus afanys investigadors des de temps enrere. Fa més de tres lustres, va aparèixer la meua primera contribució, una mena de temptativa de proposta de treball sobre els efectes que els desastres naturals i les plagues agrícoles causaven a la societat i a leconomia valencianes. Des de llavors he continuat insistint, sobretot per dues raons. La primera perquè crec que el tema sho val no solament historiogràficament, si tenim en compte la preocupació que en lactualitat desperta el canvi climàtic. La segona perquè, com a historiador, assumisc plenament la funció social i de compromís que ens correspon a lhora dintentar traslladar als poders públics informació, arguments, propostes i, per què no, respostes davant els reptes de tot tipus que ens esperen.
Aquestes conviccions han motivat que rellegira tot el que havia publicat fins ara, en ocasions de manera una miqueta dispersa, impel·lit per les circumstàncies de la vida acadèmica. Aquesta relectura ha comportat una reordenació i contextualització del corpus, una reflexió en sentit ampli que ha donat com a resultat una reescriptura actualitzada cercant, sobre tot, una coherència discursiva que proporcionara unes pàgines grates i profitoses a les persones interessades en la qüestió. Perquè ni la Història ha de ser reducte científic exclusiu dun conjunt selecte diniciats, ni la seua lectura ha de convertir-se, necessàriament, en una mena de turment capaç de desanimar el més esforçat dels seus conreadors. No obstant això, vull advertir abans de continuar endavant que aquest llibre és, sobretot, un llibre dHistòria i que, per això, he procurat que reunira tots els requisits que exigeix aquesta disciplina pel que fa a la metodologia, el tractament de fonts i laparat crític. Tanmateix, també ha estat una aspiració personal no sé si assolida que lenfocament, lestil i el llenguatge resultaren clars i amens, amb la finalitat que el seu contingut es poguera convertir en un instrument útil per a prendre consciència del problema que aborda. Amb els temps que corren, no podem permetrens el luxe dignorar les lliçons que ens brinda el passat. Paga la pena conèixer, i assumir, com els nostres avantpassats van desafiar i, en ocasions, van superar els impediments que el clima i el medi van interposar en la seua vida quotidiana. Daquesta manera, potser puguem entendre millor el present; un present en què segueixen, vius i a flor de pell, els mateixos episodis catastròfics que la història ja sencarrega de recordar-nos. A lésser humà li costa aprendre, malgrat els colps i encara que «a colps es fa la vida». Però, amb el present que alguns sobstinen a construir-nos rebutjant els ensenyaments de la Història, resulta molt difícil preparar el futur; un futur que sens presenta tan incert com enigmàtic.