Aquestes conviccions han motivat que rellegira tot el que havia publicat fins ara, en ocasions de manera una miqueta dispersa, impel·lit per les circumstàncies de la vida acadèmica. Aquesta relectura ha comportat una reordenació i contextualització del corpus, una reflexió en sentit ampli que ha donat com a resultat una reescriptura actualitzada cercant, sobre tot, una coherència discursiva que proporcionara unes pàgines grates i profitoses a les persones interessades en la qüestió. Perquè ni la Història ha de ser reducte científic exclusiu dun conjunt selecte diniciats, ni la seua lectura ha de convertir-se, necessàriament, en una mena de turment capaç de desanimar el més esforçat dels seus conreadors. No obstant això, vull advertir abans de continuar endavant que aquest llibre és, sobretot, un llibre dHistòria i que, per això, he procurat que reunira tots els requisits que exigeix aquesta disciplina pel que fa a la metodologia, el tractament de fonts i laparat crític. Tanmateix, també ha estat una aspiració personal no sé si assolida que lenfocament, lestil i el llenguatge resultaren clars i amens, amb la finalitat que el seu contingut es poguera convertir en un instrument útil per a prendre consciència del problema que aborda. Amb els temps que corren, no podem permetrens el luxe dignorar les lliçons que ens brinda el passat. Paga la pena conèixer, i assumir, com els nostres avantpassats van desafiar i, en ocasions, van superar els impediments que el clima i el medi van interposar en la seua vida quotidiana. Daquesta manera, potser puguem entendre millor el present; un present en què segueixen, vius i a flor de pell, els mateixos episodis catastròfics que la història ja sencarrega de recordar-nos. A lésser humà li costa aprendre, malgrat els colps i encara que «a colps es fa la vida». Però, amb el present que alguns sobstinen a construir-nos rebutjant els ensenyaments de la Història, resulta molt difícil preparar el futur; un futur que sens presenta tan incert com enigmàtic.
Deia que, amb aquest llibre, pretenc exposar les meues reflexions sobre la vigència duna realitat secular i intrínsecament lligada a les gents daquesta terra. La tasca no és fàcil. La majoria de les vegades és complicat traslladar al paper i, per extensió, a una opinió pública heterogènia i plural, la complexitat que conté un problema: les seues causes, les seues conseqüències, les solucions que es van idear per a superar-lo al llarg dels segles, per quin motiu tenim avui la sensació que sha avançat poc, o més aviat gens A més a més, la dificultat augmenta si volem fer-ho duna manera senzilla, clara i directa. Lhistoriador sempre dubta si el seu treball és, a més de llegit premissa fonamental, entès i tingut en compte perquè, en última instància, els poders públics puguen utilitzar-lo i, daquesta manera, contribuïsca al benefici de la societat. Ja ho he dit: no és senzill desentranyar els arcans del passat ni transmetre la seua utilitat, encara que constituïsca una tasca apassionant per a qui té la sort de poder-shi dedicar. Sabem que en lactualitat està de moda parlar sobre el comportament del clima. Investigar aquest tema en segles passats i analitzar-ne la influència sobre les societats del moment, amb totes les variables que obliga a manejar, constitueix un repte tan suggestiu com complex de resoldre.
Ara bé, com podem transmetre amb claredat i eficàcia les claus de qualsevol assumpte de manera que siguen immediatament compreses en qualsevol fòrum? En el cas que ens ocupa, la sequera i la inundació o, si es vol, la manca i lexcés daigua en les terres del País Valencià, troben una magnífica definició, que tots podem entendre perfectament, en la cançó titulada Al meu país la pluja que, allà per 1983, va escriure Raimon. La cançó, plena de lirisme i sentiment, impactant com tantes altres del cantautor de Xàtiva per la manera que retrata lescola que va patir en la seua infància, aconsegueix descriure en les primeres estrofes, de manera molt bella i no menys precisa, el formidable inconvenient que, per a les terres valencianes, ha constituït, des de sempre, el fet que la pluja «no sàpiga ploure». El mes doctubre de lany anterior, havia tingut lloc la terrible pantanà que es va dur per davant la presa de Tous i que va submergir nombroses poblacions de la comarca de la Ribera del Xúquer, algunes de les quals van haver de canviar-ne la localització per si el desastre es repetia. Raimon es trobava en aquells dies a Xàtiva i a punt va estar de ser testimoni directe de la imponent descàrrega daigua que, en poques hores, va alimentar la terrible crescuda1.
Probablement és a partir daquella data fatídica quan lopinió pública va descobrir el fenomen que els científics denominen gota freda, terme que es va popularitzar immediatament. Fins a tal punt van prendre consciència les gents del carrer de lentitat del problema, que podria dir-se que van marcar en els calendaris particulars les tardors de cada any per a estar previngudes. Des daleshores albirem gotes fredes per tots els llocs cada vegada que el cel comença a enfosquir-se, quan tot just sacaba lestiu. Potser, cal atribuir a les dramàtiques jornades viscudes en aquesta tardor de 1982 el renovat interès per un esdeveniment meteorològic que, històricament, conserva episodis memorables al País Valencià. Els corresponents al segle XVIII són tractats amb detall en aquest llibre, però en la memòria col·lectiva haurien de romandre ben fresques les conseqüències, entre daltres, de les grans riuades i inundacions del Xúquer de primers de novembre de 1864; la famosa i tràgica «de Santa Teresa», patida a Oriola pel desbordament del riu Segura el 15 doctubre de 1879 o la, no menys dramàtica, del Túria al seu pas per València, per aquestes mateixes dates, però lany 1957.
Quan Raimon, mesos després de la pantanà, va crear la cançó que dóna títol a aquest llibre, potser perseguira agitar i despertar del somni de la història, el record daquesta amenaça que ha aguaitat les terres valencianes des de temps immemorial. Qui sap si la intenció era redescobrir i actualitzar un retall del pas sat comú perquè tots el coneguérem millor. No és estrany en lautor: ja shavia embarcat en empreses de gran transcendència. Recordeu com va aconseguir que lobra dels grans poetes en llengua catalana, des de ledat mitjana fins a lactualitat, superara les estretes fronteres per on discorria i entrara, per la porta gran, en els dominis de la cultura popular per a escampar-se entre les gents del carrer que van descobrir, amb agraïda sorpresa, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan de Timoneda o Salvador Espriu, entre daltres.
Raimon és concís i directe quan descriu el comportament de la pluja en aquest país: afirma rotund que la pluja no sap ploure en aquestes terres i, incapaç de trobar termes mitjans, o plou poc o plou massa. La qüestió és, que ho faça com ho faça, els resultats són sempre tràgics: si plou poc és la sequera, però si plou massa és un desastre. La solució passa, com suggereix, per dur la pluja a escola i ensenyar-la a ploure? O haurem de ser nosaltres els qui deurem daprendre la lliçó per a poder prevenir i desafiar, amb garanties, lamenaça? Entendrà el lector que, després de molts anys de rastreig en els arxius i amb alguns centenars de pàgines escrites damunt de lesquena, menamorara de la cita raimoniana, model de precisió i de capacitat de síntesi, i decidira conferir-li el caràcter que mereix.
Aquesta preocupació per laigua no sembla circumstancial en lobra de Raimon. Per poc que es recorren amb una mica datenció els seus textos, emergeix el sentiment no exempt de preocupació de qui ve de terra endins del país i coneix les misèries que una climatologia inclement pot oferir als treballadors agrícoles. Raimon, es deixa dur en més duna ocasió pels camins de laigua: un aigua que es queixa als matins, a ciutat, als milions daixetes de les cases mentre la son, rebotant entre parets, sesmicola2. Un aigua tan necessària que, com en aquella cançó que un dia va regalar a Quico Pi de la Serra (i amb ell, a tots) amagat darrere dun pseudònim, per poca que caiga, sempre és benvinguda en aquest país. El poeta de Xàtiva transmet a la perfecció en Bon temps per a fer cançons3 el conformisme fatalista del camperol que, sabedor de la crueltat duna sequera persistent, proclama esperançat, arribat el cas i encara que semble un embarbussament, que plou poc, però pel poc que plou, plou prou. Una picada dullet més, altre apunt ple dagudesa per a ressaltar aquesta pugna secular mantinguda pels mediterranis contra el clima i el medi, gent acostumada al comportament brutal de loratge quan li dóna per descarregar el pes de la nuvo lada on no fa falta. I de nou, Raimon, ens deixa una sentència inapel·lable quan qualifica aquesta pluja com a esplèndida bellesa de linútil potser tempestuosa i excessiva que, de terra estant, contempla vessar-se sobre el mar; o queda corprès per aquella altra pluja que, després de garbellar el més fosc dels núvols i amb el seu ritme sempre imprevisible, semporta carrerons avall de lànima lúltima llum destiu que tardoreja4. La pluja, bella metàfora que, en aquest cas, permet a lautor anar més enllà del que a primera vista pogués semblar5.
El llibre sorganitza en quatre capítols en els quals he intentat sintetitzar, duna manera ordenada, tot o quasi el que a hores dara porte escrit. També he aprofitat algun text fins ara inèdit, i molt de material darxiu encara en fase de garbeig sobre la realitat climàtica del País Valencià durant ledat moderna i els seus «efectes col·laterals» sobre la societat, leconomia, la sanitat, la religiositat popular o lordenació del territori.
El primer capítol recull els condicionaments físics i naturals del país, procurant esquivar els oripells amb què alguns van pretendre embolicar aquest «llevant feliç» que maquinaren per a ofrenar noves glòries a Espanya. Des daquesta perspectiva, cal situar els epígrafs dedicats als contrastos que ofereixen aquestes terres nostres, a la complexitat de la hidrografia, a les mancances hídriques ben conegudes i patides des de sempre i a les múltiples iniciatives camperoles, i també institucionals, que buscaven la manera dobtenir i arreplegar aigua amb què garantir el reg de les terres, fins i tot en les pitjors condicions. En aquest sentit, era obligada la referència al magnífic complex hidràulic que van configurar en lhorta dAlacant el modèlic pantà de Tibi i els assuts alçats sobre el curs del riu Montnegre. Tot això presidit per lobsessiva obstinació perquè no es malbaratara ni una gota daigua amb la finalitat devitar lespectacle de lesplèndida bellesa de linútil que té lloc quan, després de descarregar furiosa una tempesta, les seues aigües marxen, imponents i incontrolables, cap al mar, on es perden. Un repàs succint al comportament del clima durant la centúria il·lustrada ens semblava imprescindible en aquest capítol concebut com un preàmbul en què encaixar, a continuació, totes les facetes del problema. En el segle XVIII es vivien les acaballes de la denominada Petita Edat del Gel i començava a fer-se notar certa recuperació tèrmica, encara que es continuava mantenint una àmplia variabilitat climàtica que, en la vessant mediterrània peninsular, va derivar en una seriosa anomalia de conseqüències catastròfiques com sanalitza, en profunditat, en lúltim capítol.
El segon se centra en la mancança i lexcés daigua, que ens introdueixen de ple en el cor temàtic daquest llibre. La sequera és analitzada des de diferents òptiques. Com a problema inherent al medi si plou poc és la sequera, diu Raimon que sha intentant resoldre al llarg de la història de moltes maneres diferents, entre les quals destaquen, perquè van tenir i encara tenen el seu protagonisme, alguns recursos de la religiositat popular i, fins i tot, altres adscrivibles a la màgia, el conjur o lexorcisme. També saborda per la decisiva repercussió que, sobre les collites, va exercir la manca daigua en els períodes claus del cicle agrícola; repercussió que en els nostres dies encara es manté. Per aquest motiu, sequera i crisis agràries marxen històricament de la mà, sense descartar que, en els pitjors moments, sels pogueren sumar, a més, les crisis epidèmiques i demogràfiques. El comportament de les sequeres al País Valencià sestudia amb detall, juntament amb el de les avingudes i inundacions, al llarg dels dos primers terços de la centúria il·lustrada. En aquest país de contrastos, constitueix una certesa inapel·lable que si plou massa és la catàstrofe tal com testifiquen nombrosos informes i memorials, el contingut dels quals, la majoria de les vegades i salvant les distàncies, sassembla bastant al de les actuals sol·licituds de declaració de zona catastròfica.
En el capítol tercer, es brinda un exemple paradigmàtic de les conseqüències que les tempestes tardorenques, històricament tan desmesurades en intensitat i durada, podien oferir. Ens centrem en la ciutat de València i en un any concret del segle. Aquesta ciutat difícil, indiferent, de carrers estrets i es-pais poc metafísics; aquesta ciutat dels ponts dels rius i de les pedres velles6, perennement sotmesa als embats del Túria, és lescollida com a protagonista pacient dun daquests episodis en què, a la pluja, se li ocorre ploure massa i en poc temps, tal com va succeir durant els mesos doctubre i novembre de 1776. Podria haver triat Oriola o, fora de làmbit valencià, Tortosa o Girona temps haurà per a això, però València reunia tal cúmul dinformació documental i problemàtiques tan diverses que em semblava la més idònia. En aquest capítol, se sent la preocupació i la por dautoritats i veïns segons la pluja va descarregant i fa créixer el nivell del vell Guadalaviar que discorre baix els ponts i entre els dics protectors construïts per la Junta de Murs i Valls des de segles enrere. Es comprova el caràcter altiu i displicent dels assentistes de la Corona, que transportaven grans quantitats de troncs utilitzant el curs del riu i que, arribats a València, ignoraven, de manera sistemàtica i agosarada, les normes reguladores daquesta activitat, mostrant, sense vergonya, el seu menyspreu per les tràgiques conseqüències que pogueren causar les fustes si obstruïen els arcs dels ponts en un moment de crescuda del cabal del Túria. En la tardor de 1776, va tenir lloc un cúmul de circumstàncies negatives que, unides a la irresponsabilitat dels assentistes de la fusta, van donar com resultat la inundació de diversos barris de la ciutat, la destrossa dassuts, sèquies i hortes, importants pèrdues materials i humanes i, com a record impactant, lenfonsament parcial del pont del Mar. La riuada va deixar una profunda petjada en la ciutat i en les seues rodalies. Les terribles conseqüències van fer que els responsables polítics, temorosos que pogués repetir-se una situació anàloga, la van tenir des de llavors molt present a lhora darbitrar mesures per a afrontar amb garanties una nova inundació arribat el cas, tal com va succeir durant la tardor de 1783.