Lúltim capítol és el que aporta més novetats ja que recull, en part, alguns treballs encara inèdits. Cronològicament sestén des de la segona part del regnat de Carles III, caracteritzat pel ferri control dels ressorts de lEstat per part del comte de Floridablanca, fins a les vespres de la guerra del Francès. Un període enormement complex pel que fa al clima, leconomia i la política, com és ben conegut. Van ser moments en què el gran impuls reformista en matèria agrària va quedar, paradoxalment, gairebé en un no-res. És cert que la situació general del país va tendir a enfosquir-se a partir dels motins de subsistència dels anys seixanta i com a conseqüència dels constants conflictes bèl·lics en què es va veure involucrada Espanya amb França i Anglaterra en lúltim terç del segle; però no ho és menys que els entrebancs com els qualificava el pare Feijoo derivats duna meteorologia inclement i una natura desfermada van contribuir a empitjorar encara més una realitat per a la qual, malgrat el reformisme militant dalguns ministres, es presagiava el pitjor. Loratge que es va patir al País Valencià, i per extensió a tota la vessant mediterrània peninsular, va estar presidit en aquests anys per lanomalia atmosfèrica coneguda com a oscil·lació Maldà, caracteritzada per la coincidència de fenòmens meteorològics extrems. Vol això dir que la sequera inclement va conviure amb tremendes tempestes i temporals exagerats, amb riuades i inundacions, però també amb reiterades pedregades, gelades fora de temporada, hiverns llargs i freds i estius curts i humits. Molts contemporanis van ser conscients daquest anòmal comportament del clima, mentre que els camperols, i també la societat en el seu conjunt, suportaven any rere any la pèrdua de les collites, lescassesa, lalça insuportable dels preus dels productes de primera necessitat i el deteriorament progressiu de la qualitat de vida. Deteriorament que, per descomptat, afectava també la salut, perquè els ruixats, reiterats i forts, van incrementar els espais humits i van propiciar les escomeses, cada vegada més constants, de les febres tercianes que, de ser endèmiques al País Valencià, van passar a assolir el rang depidèmies i, fins i tot, desbordaren les fronteres naturals per estendres a bona part del territori peninsular. Mal temps; però també temps dolents: crisi de subsistències, fam, malaltia, avalots populars, incertesa política i guerra són les variables que, actuant en el trànsit del segle XVIII al XIX, deixarien sentir la seua empremta en les terres valencianes i, per extensió, en les de lEspanya de lèpoca. Es dibuixava un panorama ombrívol que els anys de lluita contra el francès acabarien per enfosquir totalment.
Al llarg del procés delaboració daquest llibre, han estat moltes les persones que mhan ajudat; algunes, probablement, sense adonar-sen. No vull, però, deixar de reconèixer el paper que han jugat a lhora de la redacció daquest volum. En els funcionaris dels arxius Històric Nacional (Madrid) i General de Simancas (Valladolid) vaig trobar sempre la millor disposició per a atendre les meues demandes, aclarir els meus dubtes i facilitar amb rapidesa la reproducció de la documentació que considerava imprescindible. El Ministeri dEducació, ara de Ciència i Innovació, em va concedir dues ajudes (BHA 2002-01551 i HUM 2006-08769) que han permès desenvolupar un ambiciós programa dinvestigació del qual aquest llibre és, ara com ara, lúltim dels seus resultats.
Als meus companys de làrea dHistòria Moderna de la Universitat dAlacant i als del Grup dInvestigació en Història i Clima, els dec lalè constant en cadascuna de les iniciatives que emprenc. A Marta Díez, responsable de lhemeroteca departamental, li agraïsc leficàcia amb que maneja la base de dades que ha anat component, sense estalviar esforços ni somriures, des de fa ja molt temps amb els resultats de les nostres perquisicions arxivístiques i, amb la qual, sempre satisfà les meues reiterades urgències amb inusitada promptitud i encert. Mar García Arenas, tenaç digitalitzadora de la documentació microfilmada que vinc recopilant des de fa anys, pretén ignorar amb la seua proverbial discreció quant mha aplanat el camí a lhora de consultar les pàgines del Memorial Literario, però jo vull que ho sàpiga. Amb Pablo Giménez Font muneixen llaços molt estrets i una enorme complicitat investigadora i espere que puguem compartir, aviat, projectes i realitats. En aquest llibre, aporta cartografia, imatges i, sobretot, conversa i reflexió serena; elements tots que, sens dubte, han contribuït a millorar-lo. Als companys del Servei de Promoció del Valenciá de la Universitatd Alacant, amb el seu director Josep Forcadell al capdavant, els agraïsc linterès, la professionalitat i lexcel·lent tarannà que sempre manifesten davant les meues sol·licituds. El meu reconeixement, no obstant això, lhe de personalitzar en Màrius Gomis qui, durant un estiu especialment tòrrid i una tardor desbaratada com, per altra banda, es habitual, ha invertit moltes hores perquè el llibre fóra una realitat. I una vegada més, Patrícia Alberola, sempre ben disposta a col·laborar sense mirar el rellotge, ha estat eixa persona imprescindible que tothom coneix i que sap donar savis consells, llegir tot el que faça falta i posar una mica dordre en els meus embolics lingüístics. I amb el somriure sempre ben present.
Però, deliberadament, he volgut posposar fins als últims paràgrafs daquesta introducció el meu reconeixement envers algunes persones pel que han significat i signifiquen per a mi. Raimon és, permeteu-me la llicència afectuosa, un dels principals culpables que ha fet que em decidira a escriure aquest llibre ja que, tan aviat el vaig fer partícip del projecte, va interpretar a la perfecció el meu plantejament i em va cedir, amb generositat, els seus versos per a titular i contextualitzar adequadament el contingut daquesta contribució a la història del nostre país. Li agraïsc, molt sincerament, lhonor que amb això mha fet.
Amb Antoni Miró, amic, company amb el qual vaig compartir anys enrere aventures culturals, pintor reconegut i compromès, també estic en deute. Quan li vaig parlar daquest estudi i del que volia que significara, immediatament em va brindar la seua sempre desinteressada ajuda. El motiu que il·lustra la coberta enriqueix en gran manera la concepció formal del llibre, i constitueix el pòrtic amb què sempre somia qualsevol autor per a la seua obra.
Sense editor, però, resulta impossible fer realitat aquest tipus daventures. Antoni Furió, director de Publicacions de la Universitat de València (PUV), no solament va acollir amb entusiasme la idea, sinó que també em va animar a fer-la realitat immediatament i va apostar decididament per ledició del llibre. Lha inclòs en una de les col·leccions que conformen, a dia davui, una de les editorials institucionals més importants de lEstat. La meua gratitud per la confiança dipositada en mi.
He deixat per al final, encara que ocupa el primer lloc en tot, a Charo, la meua dona. Testimoni dexcepció del naixement daquest llibre va ser la primera a conèixer les meues intencions i la primera a donar-me suport sense reserves sha erigit en peça fonamental i imprescindible en la seua evolució. Li dec infinitat de lectures i relectures enormement crítiques de tots els capítols que mhan portat a la reflexió constant i a la reelaboració dalgunes parts a partir del seu criteri, sempre respectuós i ajustat, però exigent. Gràcies a ella, el resultat final és molt millor que linicial. Per això, em resulta molt difícil trobar paraules que puguen explicar tot el que significa per a mi, totes les coses que li dec. En aquesta ocasió, com en tantes altres. Com sempre. Per això, i per tot, el llibre va dedicat a ella. Per descomptat que els desencerts que puguen trobar-se en les pàgines que segueixen són de la meua exclusiva responsabilitat.
He deixat per al final, encara que ocupa el primer lloc en tot, a Charo, la meua dona. Testimoni dexcepció del naixement daquest llibre va ser la primera a conèixer les meues intencions i la primera a donar-me suport sense reserves sha erigit en peça fonamental i imprescindible en la seua evolució. Li dec infinitat de lectures i relectures enormement crítiques de tots els capítols que mhan portat a la reflexió constant i a la reelaboració dalgunes parts a partir del seu criteri, sempre respectuós i ajustat, però exigent. Gràcies a ella, el resultat final és molt millor que linicial. Per això, em resulta molt difícil trobar paraules que puguen explicar tot el que significa per a mi, totes les coses que li dec. En aquesta ocasió, com en tantes altres. Com sempre. Per això, i per tot, el llibre va dedicat a ella. Per descomptat que els desencerts que puguen trobar-se en les pàgines que segueixen són de la meua exclusiva responsabilitat.
Confrides (La Marina Baixa, Alacant)
Tardor de 2009
1. Batista, A.: Raimon. La construcció dun cant. RBA, La Magrana, Barcelona, 2005,
2. Raimon: «Als matins a ciutat», en Quan laigua es queixa, 1979.
3. Xiquet, Ramon (RAIMON): «Bon temps per a fer cançons», en Pi de la Serra, F.: Triat i garbellat, 1971.
4. Raimon: «Lúltima llum destiu», en Quan laigua es queixa, 1979.
5. Ibidem: «Una alta flama mha tingut despert/a totes les preguntes del teu viure/testime ara més que the estimat/Jo sóc qui sóc amb tu. Pluja que cau».
6. Raimon: «Amic, Andreu», en Quan laigua es queixa, 1979.