Suspens
Títol original: Plotting and writing suspense fiction Publicat per primera vegada lany 1966 © 1993, Diogenes Verlag AG Zurich
Primera edició: gener del 2021
© de la traducció: Alba Dedeu, 2021
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lePub: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Patricia Highsmith, per Carlos Zanón
Prefaci
Pròleg
1. El germen duna idea
2. Principalment sobre lús dexperiències
3. El conte de suspens
4. Desenvolupament
5. La construcció de la trama
6. El primer esborrany
7. Els obstacles
8. El segon esborrany
9. Les revisions
10. Historial duna novel·la: The glass cell
11. Algunes notes sobre el suspens en general
PATRICIA HIGHSMITH
La sensació destranyesa, de misantropia al mateix replà de lescala, en aquella veïna malcarada i rondinaire amb la casa plena de gats. El crim sense vanitat com un episodi maldestre de sincronia, un ballet cruent en el qual algú que no havia de ser allà mor sense cap altre motiu que haver estat allà. La naturalesa criminal amb les seves pròpies lleis apartant tot allò que destorba, molesta o amenaça de revelar la impostura o impedir que laltra justícia (la del criminal, la del perdedor, la de linsatisfet) triomfi. La falsificació, el cor de cera calenta de limpostor, la seva falta de límits i contorns, la possibilitat de viure tota una vida al soterrani tancat de la mentida completa i absoluta. El final del prestigi de la culpa i la redempció. Lhome com aquell lloc en el qual, ateses les circumstàncies, pot passar de tot i pels motius de sempre: ambició, poder, sexe, diners i... avorriment.
Tot això ens va ficar al cap, o potser és més precís dir que ens va obligar a acceptar-ho, Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, 1921/Locarno, Suïssa, 1995). I per moltes connexions que vulguem donar al gènere negre, subcategoria suspens, la major part dels escriptors europeus que freqüenten aquells paratges ho han fet i ho fan encara ara, dècades i dècades després que siguin morts pivotant sobre dos personatges. Un és Alfred Hitchcock i laltre, Patricia Highsmith. I latzar va voler que tots dos estiguessin units. El 1950, lautora nordamericana debutava com a novel·lista amb Estranys en un tren, i només un any després el britànic ladaptava per a la pantalla gran. I per rematar-ho, el guió el va firmar ni més ni menys que Raymond Chandler. Potser aquell moment va ser el de màxima popularitat de lescriptora a casa seva. Massa amarga, massa incòmoda per al públic dels Estats Units, va abandonar el país el 1963 per no tornar mai més. A Europa, el seu lloc de recepció natural, la gent la va llegir, la va entendre i la va admirar. Va ser el nom màgic per a aquells que lluitaven contra els que volien treure letiqueta de literari al gènere negre. Amb el seu nom el sortilegi del prejudici desapareixia. Qui havia llegit Lenginyós senyor Ripley, Mar de fons o els seus esplèndids relats breus tenia clar de què sestava parlant. De literatura des de lentreteniment, duna autora que es deixava veure i socultava des de la ficció sense perdre de vista el contracte entre autor i lector. I, en certa manera, dels termes daquell contracte parla aquest llibre, aquest assaig que tens a les mans, de les obligacions de lautor envers el seu talent, amb lobra i també amb el receptor: el lector.
En aquest breu assaig o manual, Highsmith ens explica no tant com pots escriure un relat de suspens, una novel·la negra, existencial i inquietant, sinó com les escriu ella, la qual cosa és molt més interessant i entretinguda. I tavisa des dun bon principi de lessencial, que «no hi ha cap secret per assolir lèxit, tret de la individualitat, o si es prefereix, la personalitat». És a dir, lúnic que pots aportar tu a la ficció és el que en el teu intent de copiar, mimetitzar, realitzar de manera correcta (sigui el que sigui), tequivoques, textravies i, quan ho fas, crees una cosa que és teva i només teva i, si tens talent, és vàlid, igual de vàlid que el que provaves demular.
Al contrari del seu personatge icònic, Tom Ripley, el seu alter ego literari. Un falsificador. Un home sense cara. Un farsant. Un de nosaltres. Tots, absolutament tots, vivim la vida com si fóssim algú altre. De vegades, el nostre secret és matisable i no absolut, pura defensa davant la intempèrie dels altres, però en moltes és total i disfuncional. Ripley va una mica més enllà (per alguna cosa sacosta a la psicopatia) que la necessitat de ser un altre per ser acceptat. Ripley com una malaltia o un paràsit es muda a un altre cos, una altra vida i intenta pels mitjans que sigui que no li descobreixin, que no destrueixin la màscara, laparença. És un quadre fals. I, al revés que Raskólnikov, la culpa pel crim no és el seu càstig. Ripley ha inspirat (i sha inspirat) en lhome davui dia sense Déu, sense fe, sense por dels seus actes, sense esperança, sense transcendència. Labisme és un mateix. Ripley és un existencialista sense melic. És el protagonista del llibre de Carrère Ladversari basat en un personatge i uns crims reals, així com tots els impostors de la realitat han accedit a la ficció o al true crime. Però també, i especialment, Tom Ripley és Patrick Bateman de Bret Easton Ellis, i molts dels interessants o grotescos, ridículs, ben perfilats o fatus psycho-killers de les últimes dècades de televisió i llibres. Personatges mig Oscar Wilde mig Leatherface, els quals provocarien arcades a la senyora Highsmith, que miraria de posar distància entre el seu Ripley i tota aquesta superxeria paranoica i gore.
Patricia Highsmith va consagrar la seva vida a lescriptura i per això aquest manual és, encara, més sincer i valuós. Més duna trentena de llibres (novel·les, contes, assajos...) i una vida personal complexa, plena de forats negres i contradiccions que ella resolia com podia: alcoholisme, misantropia i escriptura. No va conèixer el seu pare fins als dotze anys perquè els seus progenitors es van separar abans que ella nasqués, cosa que va succeir malgrat que la seva mare va intentar avortar ingerint aiguarràs. Les relacions que més li van durar van ser amb gats i cargols. Lesbiana que odiava les dones, antisemita i alguns detalls més de les seves opinions i creences els Diaris pòstums són tan indiscrets i valents com el seu autor vulgui, té en el seu historial una de les primeres novel·les (El preu de la sal, que va publicar sota pseudònim i que, ja amb el seu nom, va publicar anys més tard com a Carol) en què la relació lèsbica de les seves protagonistes no acaba com aconsellava, o fins i tot exigia, el gust de lèpoca. Va tenir bons directors (lesmentat Hitchcock, Wim Wenders, Claude Chabrol, Todd Haynes, Anthony Minghella...) i bons actors i actrius (Alain Delon, Dennis Hopper, John Malkovich, Cate Blanchett...) per a les seves adaptacions cinematogràfiques i va comptar amb molts lectors i el favor de crítics i col·legues que no podien deixar de reconèixer el valor del que feia aquesta escriptora amb els seus llibres.
Suspens conté dos pròlegs de lautora on explica què va voler fer. Amb claredat i sentit de lhumor, ens regala què li serveix a ella per escriure, don sorgeix una idea o com nés dimportant no deixar que els amics texpliquin lanècdota sencera perquè et sigui dutilitat. La imaginació com a arma poderosa de laventis nascuda de lexperiència i sense la qual lanècdota de laltre no li serveix de res a un escriptor. Hi ha consells, receptes de cuina i manies seves. No és gens mística ni profunda perquè entén que la novel·la de ficció està demanant al lector hores, dies de la seva vida i que no pots malgastar-ho: has dentretenir-lo, sorprendrel i, si pot ser, inquietar-lo. De vegades, davant del bloqueig, tenvia de viatge, entén que freqüentar altres escriptors mai et donarà res amb què omplir la pàgina en blanc lendemà. Mencanta, especialment, la seva relació amb els altres membres de la raça humana quan un escriptor està en procés de fer el que se suposa que fa un escriptor i no ho aconsegueix: escriure. Ella ho té clar:
Una altra causa daquesta manca didees és tenir al voltant les persones equivocades, o de vegades qualsevol persona. La gent pot ser estimulant, sens dubte, i una frase a latzar, un retall dhistòria, poden fer engegar la imaginació de lautor. En la majoria dels casos, però, el pla de la interacció social no és el pla de la creació, no és el pla en què volen les idees creatives. Resulta difícil percebre el propi subconscient o ser-hi receptiu quan sestà amb un grup de gent, o fins i tot amb una sola persona, tot i que llavors és més fàcil. És una cosa curiosa, aquesta, perquè, de vegades, les persones que ens atreuen o de qui estem enamorats són precisament les que actuen amb leficiència dun aïllant de goma respecte a lespurna de la inspiració. Espero que sem perdoni que passi de bacteris a electricitat per descriure el procés creatiu; és difícil de descriure. Tampoc no vull sonar mística pel que fa a la gent i als efectes de la gent sobre lescriptor, però hi ha certes persones, sovint les que menys tesperaries toixes, mandroses, mediocres en tots els sentits, que, per algun motiu inexplicable, estimulen la imaginació.
I per acabar aquest pròleg impertinent, reprodueixo un brindis de Cap dAny que Patricia Highsmith va deixar als seus Diaris i que diu molt del seu morbós pou literari: «Brindo per tots els dimonis, per les luxúries, passions, avarícies, enveges, amors, odis, estranys desitjos, enemics reals i irreals, per lexèrcit de records contra el qual lluito: que no em donin treva».
Perquè sense això, no hi ha literatura. Així destrany, així de senzill.
CARLOS ZANÓN
PREFACI
Aquest llibre no és un manual dinstruccions. És impossible explicar com sescriu un llibre reeixit, és a dir, llegible. Però això és el que fa que escriure sigui una professió activa i emocionant: la possibilitat sempre present de fracassar.
Així doncs, en aquest volum he dedicat tanta atenció als meus fracassos com als meus èxits, perquè dels fracassos sen pot aprendre molt. En revelar la manera, de vegades formidable, com he malbaratat temps i esforços, potser puc estalviar a altres escriptors la mateixa mala experiència. Els primers sis anys de la meva carrera no van ser precisament reeixits, però tot seguit van passar unes quantes coses afortunades. De totes maneres, no crec en la sort com una força que es pot atreure i amb la qual es pot comptar. És possible que, per a un escriptor, bona part de la sort derivi de tenir la publicitat adequada en el moment adequat, i aquest és un tema que tocaré aquí.
Suspens comença pels fonaments i sadreça a escriptors joves i novells, tot i que, per descomptat, lescriptor novell dedat madura també és jove com a escriptor, i el treball de picar pedra sempre és el mateix. A tots els principiants ja els reconec la condició dautors pel fet de tenir la intenció, per bé o per mal, darriscar-se a exposar les seves emocions, les seves rareses i la seva actitud envers la vida a la mirada pública.
Per aquest motiu començo parlant desdeveniments de la vida diària que poden motivar una història. Lescriptor parteix daquest punt; lescriptor i després el lector. Lart consisteix a captar latenció del lector explicant-li alguna cosa entretinguda o a la qual valgui la pena dedicar uns quants minuts o unes quantes hores.
En aquest llibre parlo molt sobre els fets estranys i les coincidències que mhan portat a escriure alguns contes o llibres bons. Són els esdeveniments inesperats i sovint poc importants els que poden inspirar un autor. Com que amb The glass cell vaig tenir més dificultats de lhabitual, descriuré la meva inspiració per a aquesta novel·la, els meus problemes per obtenir informació contextual i tot seguit les complicacions amb els editors, un rebuig i finalment una acceptació, i llavors la cirereta del pastís: la pel·lícula homònima que van fer basada en aquest llibre.
Molts escriptors novells pensen que els autors consolidats han de tenir una fórmula dèxit. Per damunt de tot, aquest llibre desfà aquesta idea. No hi ha cap secret per triomfar escrivint fora de la individualitat, o diguem-ne personalitat. I, com que cada persona és diferent, només lindividu pot expressar el que el distingeix dels qui lenvolten. Això és el que jo anomeno lobertura de lesperit. Però no és una cosa mística. És simplement una mena de llibertat; una llibertat organitzada.
Suspens no aconseguirà fer treballar més intensament a ningú. El que sí que aconseguirà, espero, és que els qui volen escriure descobreixin el que ja tenen a dins.
PATRICIA HIGHSMITH
PRÒLEG
Vaig escriure aquest llibre fa més de dues dècades. Mho va proposar The Writer, Inc., una editorial de Boston que publica revistes i llibres dels que ajuden els autors amb el seu ofici i els donen un cop de mà a lhora de trobar mercats per a les seves obres. Soc conscient que no hi ha cap llibre que pugui explicar a un autor novell com reeixir, com escriure una cosa que es pugui vendre; això, de fet, potser no és lobjectiu de tots els autors. Sí que era, però, el meu objectiu quan jo era jove, perquè havia decidit guanyar-me la vida, o intentar-ho, escrivint contes i llibres, i no tenia cap altra font dingressos. En aquest volum, doncs, hi parlo de com vaig començar, dels contes, del meu primer intent descriure una novella i de la primera novel·la que em van publicar, Estranys en un tren. També hi parlo dels meus fracassos i dels meus errors: en vaig aprendre coses, i és possible que altres persones també en puguin aprendre coses.
En els darrers anys, moltes revistes americanes que solien comprar contes han plegat. Del gènere dintriga nhi ha poques; la primera que em ve al cap és lEllery Queens Mystery Magazine, i una altra també mensual, lAlfred Hitchcock Mystery Magazine. ¿Què és el suspens? Provo de respondre aquesta pregunta dient que una història de suspens és aquella en què la possibilitat dacció violenta, i fins i tot de mort, sempre és a tocar. No intento limitar la meva imaginació a temes de violència, però aquest llibre se centra en lescriptura de suspens en el sentit del terme emprat en el gremi, que implica violència, i de vegades assassinat.