En els darrers anys, moltes revistes americanes que solien comprar contes han plegat. Del gènere dintriga nhi ha poques; la primera que em ve al cap és lEllery Queens Mystery Magazine, i una altra també mensual, lAlfred Hitchcock Mystery Magazine. ¿Què és el suspens? Provo de respondre aquesta pregunta dient que una història de suspens és aquella en què la possibilitat dacció violenta, i fins i tot de mort, sempre és a tocar. No intento limitar la meva imaginació a temes de violència, però aquest llibre se centra en lescriptura de suspens en el sentit del terme emprat en el gremi, que implica violència, i de vegades assassinat.
El mercat actual de la literatura de suspens potser sha reduït, però penso que la qualitat dels contes i de les novel·les és més alta, ara, i això fa que sigui més gratificant escriure obres daquest gènere. De totes maneres, els ingredients, el procés descriure un conte o una novel·la de suspens, continuen sent els mateixos, almenys a parer meu. «¿Don les treu, les seves idees?». Continuen fent-me aquesta pregunta en gairebé cada entrevista que faig amb periodistes. És una pregunta que solia neguitejar-me molt, perquè no la podia respondre, nera conscient, amb paraules que fossin satisfactòries per a la persona que mentrevistava. «Del nores», responia, i encara responc això, però ara ho faig amb un somriure. Les idees venen a lescriptor, no és lescriptor qui les busca; almenys, aquesta és lescriptura i la mena dimaginació descriptor en què em centro en aquest llibre. «Les idees em venen com ocells que veig de reüll», dic als periodistes, «i pot ser que intenti enfocar millor aquells ocells o pot ser que no». Les idees són la mena de do que més aprecio, i és per això que en aquest volum breu i senzill dedico una mica de temps a suggerir maneres de mantenir la ment oberta i receptiva a idees. Després descric el meu propi mètode informal i lliure per deixar que una idea determinada es desenvolupi fins a formar un conte o un llibre.
Si alguns vells mercats per al relat shan tancat, també se nhan obert daltres. LOmni de Nova York, per exemple, aquesta revista setinada i oberta a les idees, està centrada en escriptors i lectors dimaginació i fantasia. També hi ha la televisió, amb la seva proliferació de canals i la seva inclinació creixent per les dramatitzacions de contes i novel·les. A França acaben de comprar tretze dels meus relats més foscos i/o divertits; cada adaptació tindrà un director diferent i durarà gairebé una hora. Aquests relats els van triar de quatre volums de contes meus, amb com a mínim deu peces cadascun. Dos o tres dels relats són dels quatre que vaig escriure durant els caps de setmana en un apartament de Roma, que era elegant un autèntic palazzo, de fet però tan sorollós que a la nit amb prou feines podia dormir. De dilluns a divendres treballava en The glass cell, una novella de què parlo llargament aquí. Em va costar molt escriure-la, i retallar-la després. També me la van rebutjar almenys una vegada abans que me lacceptessin. Alguns dels meus relats han començat amb la més subtil de les idees. No se sap mai què pot donar un conte memorable, un conte clàssic.
Una cosa és segura: el públic, els lectors, els espectadors de televisió, volen que els entretinguin, volen que els absorbeixi una història. Volen una cosa inusual que puguin recordar, que els faci estremir i riure, que puguin descriure i recomanar als amics. Entre el germen duna idea i un gran públic receptiu hi ha un camí llarg. Arran daixò, aquí descric algunes dificultats econòmiques que he tingut, també físiques (soroll, altra gent). També parlo dels esforços que ha de fer lescriptor per publicitar-se, perquè no sempre pot comptar que els farà el seu agent. Els agents, com qualsevol persona, poden ser ganduls, sobretot amb els clients que no guanyen gaires diners. Sovint li toca a lautor espavilar-se i empescar-se maneres de promocionar el seu talent.
Cada ésser humà és diferent dels altres, com demostren la cal·ligrafia i les empremtes dactilars. En conseqüència, cada pintor, escriptor o compositor té alguna cosa diferent dels altres a dir (o lhauria de tenir). Un Rembrandt o un Van Gogh és identificable a distància i a linstant. Jo crec en la individualitat, en el fet de ser un mateix i de fer servir el propi talent al màxim. El que tracta aquest llibre és precisament això. Al cap i a la fi és el que el públic adora: una creació especial i individual.
Abril de 1988
1
EL GERMEN DUNA IDEA
La primera persona a qui hauries dintentar complaure, en escriure un llibre, és a tu mateix. Si et pots divertir durant tot el temps que cal per escriure un llibre, ja hi haurà temps, després, perquè vinguin els editors i els lectors.
Tota història amb un plantejament, un nus i un desenllaç té suspens; se suposa que una història de suspens en té més. En aquest volum faré servir les paraules suspens i intriga tal com es fan servir en el gremi editorial per referir-me a històries amb una amenaça dacció física violenta i de perill, o al perill i lacció en si mateixos. Una altra característica de la història de suspens és que proporciona entreteniment duna manera dinàmica i normalment superficial. No esperes trobar-hi pensament profund, ni parts llargues sense acció. Però la bellesa daquest gènere és que lautor pot escriure pensaments profunds i deixar algunes parts sense acció física, si li ve de gust, perquè el marc és una història essencialment dinàmica. Crim i càstig és un exemple perfecte daixò. De fet, em sembla que la majoria dels llibres de Dostoievski es considerarien llibres de suspens, si es publiquessin avui per primera vegada. Arran dels costos de producció, però, li demanarien que els retallés.
EL DESENVOLUPAMENT DELS GÈRMENS DUNA HISTÒRIA
¿Què és el germen duna idea? Segurament és tota mena de coses per a tota mena descriptors: un nen que sentrebanca a la vorera i li cau a terra un gelat de cucurutxo; un home daire respectable en un supermercat que, damagat però com si cedís a una compulsió, es fica a la butxaca una pera madura sense pagar-la. O pot ser una breu seqüència dacció que tot duna ens apareix al cervell a partir del no-res, sense que hàgim vist o sentit res especial. La majoria de les meves idees germinals són daquest últim tipus. El germen de la trama dEstranys en un tren, per exemple, era el següent: «Dues persones acorden assassinar lenemic de laltra, cosa que els permet crear la coartada perfecta». La idea germinal dun altre llibre, Lequívoc, no era tan prometedora i va costar més de desenvolupar, però va demostrar força de voluntat mantenint-sem viva a la meva ment durant més dun any, i burxant-me fins que vaig trobar una manera descriure-la. Era la següent: «Dos crims són sorprenentment semblants, malgrat que les persones que els han comès no es coneixen». Aquesta idea no interessaria a gaires escriptors, em sembla. És una idea insípida. Necessita ornaments i complicacions. En el llibre que en va sortir, vaig fer que el primer crim el perpetrés un assassí més o menys decent, i el segon, un amateur que intenta copiar-lo perquè pensa que el primer assassí ha quedat impune. I hi hauria quedat, de fet, si no hagués estat per lesforç maldestre del segon home a imitar-lo. A més a més, el segon home ni tan sols porta el seu crim fins al final, sinó que el deixa a mitges, en un punt en què la semblança amb laltre és prou notable per atreure latenció dun inspector de policia. Així, una idea insípida pot tenir les seves variacions.
Algunes daquestes idees mai no es desenvolupen pel mètode partenogenètic, sinó que necessiten una segona idea per desplegar-se. Un exemple de germen dhistòria inefectiu va ser el primer de This sweet sickness: «Un home vol fer calaix amb el vell joc de lassegurança: assegurar-se a si mateix, fer veure que mor o desapareix i embutxacar-se els diners al final». Hi ha dhaver una manera, vaig pensar, de donar un gir nou a aquesta idea, de presentar-la duna manera fresca i fascinant en una mena nova dhistòria. Hi vaig dedicar setmanes de feina durant els vespres. Volia que el meu heroi-criminal sinstal·lés en una altra casa amb un nom diferent, una casa on pogués fer el trasllat definitiu quan el seu jo real se suposava que era mort i enterrat. Però la idea no va cobrar vida. Un dia va aparèixer la segona: en aquest cas es tractava dun mòbil molt millor que el que tenia pensat fins llavors, un mòbil amorós. Tal com va sortir la història, lhome es creava aquella segona llar per a la noia que estimava però que no havia conquistat mai. No li interessaven ni les assegurances ni els diners, perquè de diners en tenia. Era un home obsessionat amb els seus sentiments. A la llibreta, sota totes les meves notes infructuoses, hi vaig escriure: «Tot això de dalt no val per a res», i vaig començar a explorar aquelles idees noves. De cop i volta tot plegat va cobrar vida. Va ser una sensació esplèndida.
LA IMAGINACIÓ DE LESCRIPTOR
Una altra història que va necessitar dos gèrmens per cobrar vida va ser «The Terrapin», un conte que va guanyar un premi del Mystery Writers of America i que des daleshores ha estat inclòs en antologies. El primer germen provenia duna història que em va explicar una amiga sobre algú que coneixia. Una no espera que tals històries siguin gèrmens fèrtils, perquè no són pròpies. La història més emocionant explicada per un amic amb el comentari fatal de «Sé que en trauràs un relat boníssim, daixò» segurament no tindrà gens ni mica de valor per a lescriptor. Si és una història, ja és una història. No necessita la imaginació dun autor, i la imaginació i el cervell de lautor la rebutgen artísticament, de la mateixa manera que la seva carn rebutjaria un empelt de pell duna altra persona. Una anècdota famosa sobre Henry James diu que quan un amic seu li va començar a explicar «una història», ell el va fer parar al cap de molt poques paraules. Ja havia sentit prou coses, i preferia deixar que la seva imaginació fes la resta.
Però tenim aquesta història: «Una vídua, artista publicitària de professió, intimida i importuna el seu fill de deu anys, li fa portar roba de nen més petit, lobliga a lloar i a admirar la seva obra artística i en general es dedica a convertir el nen en un neuròtic turmentat». Bé, aquesta era una història interessant, i la meva mare fa dartista publicitària (tot i que no és com aquesta mare); a més, la història sem va mantenir viva al cap si fa no fa un any, tot i que mai no vaig tenir limpuls descriure-la. Llavors, un vespre, a casa dalgú, jo fullejava un llibre de cuina i vaig veure una recepta horripilant per preparar estofat de tortuga de mar. La recepta de la sopa de tortuga no era pas menys espantosa, però com a mínim es començava la feina esperant que la tortuga tragués el coll i tallant-lhi amb un ganivet esmolat. Als lectors que pensin que els thrillers comencen a fer-se avorrits potser els agradaria donar un cop dull a les seccions dels llibres de cuina que se centren en els nostres amics amb plomes o amb closca; una mestressa de casa ha de tenir un cor de pedra per llegir aquelles receptes, i de posar-les en pràctica no cal ni que en parlem. El mètode per matar una tortuga de mar era bullir-la viva. La paraula matar no es feia servir, i no calia, perquè, quin animal hauria pogut sobreviure a laigua bullent?
Tan bon punt vaig haver llegit això la història del nen turmentat em va tornar a la memòria. Faria que el relat girés entorn duna tortuga de mar: quan la mare en porta una a casa per fer-ne un estofat, el vailet dentrada pensa que és perquè ell la tingui com a mascota; en parla amb un dels seus amics de lescola per intentar guanyar estatus, i promet que lhi ensenyarà. Llavors presencia la mort de la tortuga en laigua bullent, i tot el ressentiment i lodi acumulats envers la mare afloren a la superfície. La mata en plena nit, amb el ganivet de cuina que ella ha fet servir per tallar lanimal.
Durant mesos, potser durant més dun any, vaig voler utilitzar una catifa com a mitjà docultament dun cadàver, una catifa que potser algú treu a plena llum del dia, enrotllada, per la porta del davant duna casa: en aparença se lenduen a la tintoreria, però en realitat a dins hi ha un cos. Estava força segura que tal cosa shavia fet. Algú mhavia explicat, encertadament o no, que Murder, Inc.1 emprava aquest mètode per traslladar alguns dels seus cadàvers dun lloc a un altre. De totes maneres, la idea minteressava, i vaig estar rumiant com podia donar un aire diferent, fresc i divertit al tema del cos amagat a la catifa. Una manera òbvia de fer-ho era que a la catifa, en realitat, no hi hagués cap cos. En aquest cas, la persona que se lendugués hauria de ser sospitosa dhaver comès un assassinat, haurien de veure-la carregant la catifa (potser amb un aire furtiu), hauria de ser una mica bromista, en definitiva. El germen començava a agafar vida. El vaig combinar amb una altra idea fluixeta que tenia sobre un escriptor per a qui la línia que separa la vida real de les trames que sinventa és finíssima i transparent, de manera que de vegades una cosa i laltra se li confonen una mica. Un protagonista escriptor com aquest, vaig pensar, a banda de ser divertit, també podria servir per explorar lesquizofrènia més aviat innòcua i rutinària que es veu pertot arreu; sí, fins i tot en tu i en mi. El llibre resultant es va publicar amb el títol El narrador als Estats Units, i Una suspensió de misericòrdia a Anglaterra.2
COM RECONÈIXER IDEES
Els gèrmens de les idees per crear històries, doncs, poden ser petits o grans, simples o complexos, fragmentaris o més aviat complets, estàtics o mòbils. La cosa important és detectar-los quan es presenten. Jo els reconec gràcies a certa emoció que em susciten a linstant, semblant al plaer o a lemoció dun bon poema o dun bon vers de poema. Certes coses que semblen idees per crear una trama no ho són; ni creixen ni perduren a la ment. El món, però, és ple didees germinals. En realitat no és possible estar sense idees, perquè sen troben pertot arreu. Malgrat això, hi ha diverses causes que poden provocar la sensació destar «sense idees». Una és la fatiga física i mental; arran de diverses pressions, hi ha persones per a qui no és gaire fàcil sortir daquest estat, tot i que saben com fer-ho i ho farien si poguessin. La cosa millor que es pot fer, per descomptat, és deixar de treballar i de pensar en tot allò relacionat amb la feina i fer un viatge; encara que només sigui un viatge curt i econòmic, només per canviar daires. Si no ten pots anar de viatge, surt a passejar. Hi ha autors joves que sobliguen a treballar massa, i quan sés jove això funciona prou bé, fins a cert punt. Passat aquest punt, el subconscient es rebel·la, les paraules es neguen a sortir, les idees es neguen a néixer; el cervell exigeix vacances, tant si lescriptor se les pot permetre com si no. És intelligent que un autor tingui una segona feina per guanyar uns quants diners fins que hagi fet prou llibres per tenir un degoteig constant dingressos.