La història se centra en un americà de mitjana edat anomenat Merrick que viatja tot sol per Europa intentant deixar enrere el dolor per la mort de la seva dona. El relat comença amb el protagonista dins dun cotxe amb xofer que senfila per la costa occidental de la Riviera. Un home, plantat en un pont que la carretera travessa, es mata llançant-se daltabaix just després que passi el vehicle. Més tard, quan ja instal·lat en un hotel de Positano, en Merrick llegeix la notícia del suïcidi en un diari, envia un gir postal per valor duna gran suma, anònimament, a la vídua de lhome, perquè el difunt és un daquests pobres que sha tret la vida per aportar una mica de diners a la família mig morta de gana.
Mentrestant, en Merrick coneix un vailet del carrer a qui convida a sopar al seu hotel, i, durant la vetllada, el nen roba la cartera a una americana rica. El gir postal lhi retornen sense obrir, perquè la vídua italiana ha matat els fills i sha suïcidat del dolor. Així doncs, els dos intents discrets però desesperats den Merrick de tornar-se a acostar a lésser humà a través de lafabilitat i la generositat acaben de mala manera. Lexperiència el fa recloures encara més al món solitari, melangiós i emboirat del seu interior, format pels records dun passat més feliç que no pot connectar amb el present. Es passa hores senceres assegut al jardí de lhotel. En alguna banda toquen amb una guitarra la cançó de la llarga melodia, que li recorda una cançó que ell i la seva dona havien sentit durant la lluna de mel a Amalfi. Al final, el gerent de lhotel, conscient que en Merrick no està bé del cap, fa venir un metge, i en Merrick sobliga a deixar el poble i a començar el tram següent del viatge que havia planificat cap al nord.
En Merrick és un home enmig duna boira, i la boira es torna cada vegada més espessa. És un relat tràgic, que difícilment es podria catalogar com «de suspens», i, amb lexcepció del suïcidi al pont del principi, no té acció violenta. És un conte escrit a partir de les meves emocions, perquè em va venir de gust escriurel. El vaig enviar al meu agent amb una nota: «No se macut un mercat per a això, però potser a tu sí». El van publicar a lEllery Queens Mystery Magazine.3
EL PRINCIPI DUNA HISTÒRIA
Durant una part del temps que vaig passar escrivint Deep water vaig viure en un pis sense calefacció al carrer 56 Est de Manhattan, a la primera planta; la finestra del darrere donava a una sortida demergència amb una escala que portava fins a terra, tres metres més avall. Un dia, poc després de traslladar-mhi, vaig entrar al pis i vaig veure cinc o sis nois, duns quinze anys i més joves, encorbats sobre els meus llibres i els pots de pintura que encara no havia guardat. El grup va passar pel meu costat duna revolada cap al vestíbul i va sortir per la porta. Jo havia deixat la finestra lleugerament oberta, i ells hi havien accedit per la sortida demergència. Vaig esborrar amb aiguarràs les ditades que havien fet en una de les meves maletes. Lexperiència va ser trasbalsadora. Un altre dia, mentre treballava asseguda a lescriptori, vaig sentir xiscles i crits i un gran terrabastall de sabates que picaven sobre ferro, i els nois van començar una batalla campal a la sortida demergència, a menys de dos metres del lloc on seia. Distreta, em vaig enretirar, i uns quants segons més tard em va divertir trobar-me plantada a laltra banda de lhabitació com una rata esporuguida, amb les celles encara arrufades de la concentració mentre intentava formar la segona meitat de la frase que tenia a la màquina descriure a laltra punta.
No entenc les persones a qui els agrada fer soroll; en conseqüència les temo, i, com que les temo, les odio. És un cercle viciós emocional. En aquell cas, el cor em bategava absurdament ràpid, i em vaig esperar fins que els nois van decidir anar-sen, perquè era de bon tros massa covarda per parlar amb ells. Sens dubte puc dir que aquella va ser una «experiència emocional».
Uns quants mesos més tard, aquella vivència em va inspirar a escriure un conte titulat «Els bàrbars». A un jove arquitecte que ha de fer hores extres el turmenta lescàndol que fan uns jugadors de futbol cada dissabte i diumenge a la tarda en un solar sota la seva finestra. Els jugadors responen a les seves peticions que facin menys soroll amb provocacions i insults, i larquitecte arriba a tal estat de nervis que deixa caure una pedra de gairebé quatre quilos al cap dun dels jugadors del solar, i després samaga. A lhome ferit se lemporten, però lendemà torna per jugar amb el cap embenat. La policia, però, no ve. Després daixò els jugadors es limiten a importunar larquitecte: quan arriba de la feina es troba les finestres trencades; té xiclet enganxat al pany de la porta; i una nit que topa un parell dels jugadors li etziben uns quants cops. Larquitecte té por de demanar ajuda a la policia, perquè el que ell ha fet és més greu que les males passades dels altres. El conte sacabava amb la situació sense resoldre. Al principi no mel volien comprar enlloc.
El vaig ampliar pensant en la possibilitat que sen fes una pel·lícula ubicada a Itàlia, i vaig fer que el jugador ferit es morís de la fractura cranial. Oficialment, els fets es descriuen com un accident: es diu que el jugador ha picat contra una paret. El grup de jugadors vol reservar-se larquitecte com la seva presa particular sense interferències de la policia. Larquitecte sap que el jugador ferit és mort, i té por dinvolucrar la policia en lafer. Un veí ha presenciat com deixava caure la pedra i es dedica a extorsionar amb amabilitat però eficaçment larquitecte, que no té més remei que pagar-li. Quan larquitecte es casa, també importunen la seva jove esposa. Ella sadona que a casa escassegen els diners, i ell es veu obligat a explicar-li la història espantosa. La noia li aconsella que deixi de pagar lextorsionador, que, segons ella, no anirà mai a denunciar-lo a la policia. Llavors, larquitecte es nega a fer el pagament següent, i lextorsionador sen va caminant en direcció a la comissaria. El jugador o el parell de jugadors que vigilen tothora larquitecte observen lescena i entenen exactament el que passa. Com que és la seva última oportunitat dactuar abans que la policia es fiqui en tot plegat, envolten larquitecte, lempenyen cap a un carreró i lassassinen.
Aquest conte va estar a punt de suscitar prou interès en un director de cinema italià perquè el comprés. «Els bàrbars» va ser publicat per primera vegada en francès, en una antologia de relats de diversos autors. Més tard es va incloure en un recull de contes meus titulat Lhome que guaitava els cargols. Explico aquesta història com un exemple del que es pot fer amb petites experiències personals, si són de les que provoquen emocions. És divertit deixar que la imaginació jugui amb incidents tals com una cançó sentida de lluny o el fet que tentrin a casa sense permís, i veure què en surt.
També hi ha experiències més tranquil·les. La meva àvia va morir fa uns quants anys. Jo me lestimava molt, i, fins que vaig tenir sis anys, em va pujar sobretot ella, perquè la meva mare estava ocupada amb la seva feina. La meva àvia i jo ens assemblàvem poc o gens, tot i que ella em va donar una part dels ossos i de la sang que tinc, per descomptat, i les nostres mans tenien una retirada. No fa gaire, per casualitat vaig fixar-me en una sabata meva molt vella que havia agafat la forma del meu peu, i en aquella sabata hi vaig veure la forma, o lexpressió, del peu de la meva àvia tal com el recordava de les sabatilles que duia per casa i de les sabates tancades negres, amb taló baix, que solia portar quan sortia. Allò em va recordar una vegada que jo tenia disset anys i havia anat a veure làvia a Texas, en un interval entre linstitut i la universitat, quan vam anar a veure la pel·lícula dEl somni duna nit destiu.
Els darrers anys de la seva vida (va viure fins que jo tenia trenta-quatre anys) la meva àvia tenia cataractes, però això no li va impedir mai gaudir de la vida ni interessar-se vivament pels llibres, el teatre i el cinema, fer brodat o cobrellits de punt, dedicar-se a lhort i a la verdura que en treia. Vaig recordar el meu entusiasme daquell vespre mentre travessàvem la ciutat en taxi per veure El somni duna nit destiu en algun cinema enorme però remot, perquè aquella pel·lícula no era prou popular per als del centre de Fort Worth. Vaig recordar la fermesa amb què la meva àvia magafava pel braç mentre avançàvem cap als nostres seients, i com anava palpant el terra amb els peus malgrat que jo lavisava quan arribàvem a un esglaó. Sempre anàvem força de pressa, tot i que la meva àvia ja es concentrava en el que fos que mostraven a la pantalla, tant si eren notícies com dibuixos animats. Aquell vespre vaig pensar: «Mendelssohn no era més gran que jo quan va escriure aquesta obertura. Quin geni!». I tenia el cor ben ple de coses bones, aquell vespre. Quan vaig veure la meva vella sabata vint anys més tard vaig vessar les primeres llàgrimes autèntiques per la meva àvia, vaig ser conscient de la seva mort per primera vegada, de la seva llarga vida, de la seva absència dara, i també vaig ser conscient de la meva mort futura.
EMOCIONS POSITIVES O NEGATIVES
És amb emocions com aquestes que es fan els contes bons, però sobre aquesta anècdota no en vaig escriure mai cap. Si mai escric sobre la meva àvia, o és una cosa molt bona o no nescriuré res en absolut. És molt més fàcil crear a partir democions positives i dafecte que no pas democions negatives i plenes dodi. La gelosia, tot i que és poderosa, no té per mi cap mena dutilitat, i és clavada al càncer, que devora sense donar res. Daltra banda, mirem el que va fer Shakespeare amb Otel·lo, o més aviat Giraldi Cinthio abans que ell, tot i que va ser Shakespeare qui en va desenvolupar la trama, perquè es diu que els personatges de Cinthio només estaven «vagament esbossats».
La immensa majoria de la gent és capaç de tenir experiències emocionals com aquestes, tant grans com petites. Lescriptor es valdrà fins i tot de la més minsa i, si pot, en traurà profit. Daquestes experiències també sen poden dir sacsejades emocionals duna mena o altra, i Déu sap que no sempre són agradables. En tenim des que naixem fins que morim. Hi ha gent que es fa una cuirassa per protegir-se de sacsejades diverses. En certes persones això es pot anomenar decòrum o entrenament, i sovint sacompanya de la capacitat despolsar-se un insult o dinfligir-ne un sense clemència i de la capacitat docultar, destruir i oblidar una emoció si no és apropiat sentir-la. Amb la pràctica, aquesta gent es pot tornar gairebé immune a qualsevol emoció.
Per sentir emoció no és necessari mostrar-ne, esclar, i, de fet, lacte de mostrar-ne pot fer que sen perdi una mica, des dun punt de vista creatiu. Els ocultadors, però, sovint fan un judici moral de manera automàtica, i limpacte de lemoció els passa de llarg, com si diguéssim. Les persones creatives no fan judicis morals almenys no dentrada sobre el que veuen. Tindran temps de fer-los més tard en les obres que creïn, si els ve de gust, però lart, en essència, no té res a veure amb la moral, la convenció o la intenció de moralitzar.
Una altra mena de protecció és una ceguesa adquirida o una indiferència que es pot trobar, per exemple, en certa gent que treballa en granges o en comunitats pobres en què la mort és una cosa habitual. Sens dubte, el fet de no pensar en un animal ni agafar-li afecte ens fa la vida més fàcil si hem de matar-lo nosaltres mateixos al cap de sis mesos; com el fet de no pensar en el dolor de la gana, del fred i de la mort, si un se lha de trobar davant dels nassos a cada hora del dia.
RECEPTIVITAT I CONSCIÈNCIA
La majoria de la gent dista molt dacostar-se a cap daquests dos extrems dautoprotecció. Els artistes que neixen en famílies dun dels dos tipus poden trencar aquest patró. Robert Burns va continuar fent de pagès, però era un pagès a qui el fet de destrossar un cau de ratolí amb la rella el commovia tant que nescrivia un poema. Els escriptors i els pintors, per naturalesa, tenen unes cuirasses molt fines, i es passen la vida intentant desprendres daquesta minsa protecció, perquè les sacsejades i les impressions diverses són el material que necessiten per treballar. Aquesta receptivitat, aquesta consciència de la vida, és un ideal de lartista, i té prioritat sobre totes les seves activitats i les seves actituds; és per això que, sociològicament, es considera que les persones creatives no pertanyen a cap classe. Com que sassemblen i sentenen luna a laltra en aquesta qüestió fonamental, solen congeniar sense problemes, independentment de lambient del qual provinguin.
3. Es va tornar a publicar en el volum anual del vintè aniversari de lEllery Queen. (Nota de lautora.)